dijous, de gener 13, 2005

La indecisió de les hores

dostrens.jpg


"De que túnel de que árvore. De que zero de remorso. De que rasura do vento. De que núpcias de mármore. De que fresta de que pórtico. Saíste neste momento...."

Un xic jove seia al banc d'enfrot, amb un moxila al costat, no parava de moure intranquil·lament la cama, com si estaguera repuntant i el seu cap es girava constantment cap a dreta i esquerra.
No hi ha havia cap dubte que estava nerviós. Eixa mena de nerviosisme que no pots evitar que et contagie. Fins i tot el vell tranquil i seré no pogué evitar alterar-se i contradint el que en ell era habitual es dirigí al jove...

"...Para que praia que porto. Que fugitiva garupa. Que torre desconhecida.Que mãos que braços que rosto. Que tempestade difusa.Te encontras já de partida..."

- Perdone, li digué el vell, no he pogut evitar veure'l tan nerviós i encara que no es la meua intenció immiscluir-me en els pensaments i afeccions dels altres, el seu estat de nerviosisme m'ha fet decidir-me a parlar amb vosté i si puc ajudar-lo en alguna cosa per alleugerir el seu estat pot parlar amb mi tranquil·lament. De vegades un desconegut és el millor confident.
- Gràcies senyor, li respongué el jove. El meu nervisisme respon a un senzill dilemea, pero com totes les coses senzilles sempre amaguen al darrere qüestions complicades. He d'agafar un tren, el meu amic m'espera.
- Aleshores quin és el problema? pregunta el vell.
- Hi ha dos trens que ixen a la mateixa hora cap a la meua destinació, respongué el jove. Un és un tren de rodalies, tarda unes quantes hores en arribar-hi, l'altre és un tren veloç i amb ell estaré amb el meu company en qüestió de poc temsp fins i tot en menys d'una hora. El fet és que no sé quin dels dos agafar.
- Però vosté té ganes d'arribar-hi i trobar-se amb el seu amic, no? digué el vell.
-Sí clar, respongué el jove. Tanmateix si agafé el ràpid en no res estaré amb ell, el meu desig s'haurà complit d'immediat i em sentiré satisfet, però una vegada allí què li podré contar del viatge? En canvi si agafé el tren de rodalies, mentre el meu desig d'arribar-hi anirà augmentant, podré gaudir dels camps i els pobles que hi veja i després quan arribé podré compatir amb ell la bellesa de tot el que he vist durant el viatge. Tanmateix si tarde molt potser ell crega que no hi vaig i quan arribé ja no estarà.

Efectivament el dilema era preocupant, pensà el vell. Si un amant ens espera allò que primer ens dicta el cor es acodir ràpidament a ell, però la rapidesa no ens ha permés portar-li massa coses per compartir. Després dels primers minuts d'emoció no sabrem què dir-li, què contar-li, què oferir-li de la nostra vida. I per altra banda si retardem l'encontre, malgrat que portem les maletes plenes de vivències i de regals per compartir, potser l'amant s'ha cansat d'esperar-nos.

"... Não és de nenhum sossego. Vives no gume do ser. Na fronteira do devir. E assim me tornas eu mesma. Entre nascer e morrer. Entre chegar e partir" (*)

El magnetòfon anuncià l'exida immediata del trens el jove s'alça i agafà el cami cap a les vies. El vell també va partir cap a casa. En l'últim moment es girà i encara va veure el jove al bell mig de les dues vies. Quin dels dos trens agafaria? El vell girà el cap però i s'encamina cap a casa. Recordà que també ell en la seua joventut hagué d'escollir un tren més veloç o més lent. Quin agafà ell però, tampoc podrem saber-ho, mai m'ha parlat sobre la seua vida.

La velocitat o la lentitud també depén de l'amat i d'allò que vol de l'amant. Si els dos volen trobar-se i estar junts cal que els dos sàpiguen les necessitats de l'altre. Sempre hi ha trens, lents o ràpids i a totes hores.

(*) Corpo iluminato. Cristina Branco.


http://www.blogger.com/edit-profile.do

3 comentaris:

Anònim ha dit...

De Brisa

Como todas las decisiones de la vida, la dificultad radica en que no sabemos cual será el resultado de nuestra elección hasta que no lleguemos a la meta, por lo tanto sea cual sea la decisión que tomemos lo importante es disfrutar del trayecto más que el ansía por llegar a la meta. Muchos besitos! Escribes muy bien :)

Anònim ha dit...

Carminya: És veritat com de difícil ens resulta de vegades triar, com de difícil és comprendre l’anhel que ens porta a prendre una decisió o una altra. Sobretot quan eixe anhel és estar amb la persona amada i que mai saps de segur quin és el seu anhel. M’he de reconéixer impetuós en eixe aspecte, encara que el plaer d’estimar ja no una persona, qualsevol cosa, crec que ràdica en gaudir del mateix anhel, estimar sempre és un gaudi malgrat que et maque l’objecte amat. Una abraçada i un beset :)

Gregori: Com quasi sempre tens raó, mai podem saber si les nostres accions han sigut les encertades o no,. Però crec que saber-ho tampoc importa massa perquè diàriament prenem decisions en coses que ens semblen irrellevants però no ho són. Crec que tot el que fem en les nostres vides és important. I també crec que no és tracta de “tindre que”. Les obligacions lleven el valor de “donar, rebre, arribar o guaitar”. Per descomptat ja sé que Gregori simplement vol viatjar si no no seria Gregori. I sempre em farà feliç veure’t tan lliure. :) besets.

Brisa: :) sí, sí, clar que sí això ho sé ara, però m’ha costat no cregues, jejeje. I també que el resultat tampoc és massa important, però de vegades el temps se’m fa espés, i dubte i l’ànsia o l’anhel és tan humà... molts besets carinyet :)

Anònim ha dit...

Sòc la noia que fa homenatges a l.Audrey Hepburn i es fica fotografies glamourouses a la blog del xocolate, però la teva m.agrae molt, i si fiques Cristina Branco i les histories de trens,encara mès.
Veig que hauries de visitar el guasú,perque t.agradaria
Un beset
http://blogs.ya.com/guasubuscahogar
i JO SOC ODRIEVAN