dissabte, de gener 22, 2005

Que tal una pregunta?

Fa ja alguns dies que no pasem per l'estació de trens, però no cregueu el vell, segueix anant-hi tots els dies i en els darrers segur que ha trobat alguna que altra història per contar-nos...

... va ser a principis de setmana, crec; assegut en el seu banc preferit, es va encendre un cigarret i el seu cap es deixà anar. Estava pensant per què fumava i de sobte somrigué, recordà que havia començat a fumar de jove perquè el seu primer amor fumava, així que armat de valor s'encaminà decidit i li demanà un cigarret... pèrò açò és una altra història, tal vegada ens la conte un altre dia.

Estava així immircit en els seus record que ni s'adonà de la persona que hi tenia al costat. Era una xica amb el rostre afable, amb un posat tranquil i reposat que malgrat això no podia amagar que sempre anava de pressa i sempre tenia moltes coses a fer. Estava llegint interessada uns papers, els quals devien ser molt importants per ella ja que els llegia amb comprensió. Ella es girà i mira el vell, li feu un dolç somriure i espontàniament es presentà:

- Hola , bon dia, em dic Brisa.
- Bon dia! Li digué el vell. Perdone que l'haja estat observant, no era la meua intenció molestar-la, però l'he vista tan capficada amb els papers que no he pogut aturar la meua curiositat, sobretot perquè sembla una dona moderna i preparada en aquests temps que tan canviants.
Brisa no pogué evitar eixa risa espontània, característica de les persones amables i belles. I tot seguit li digué:
- Vaig a una conferència i estic llegint algunes coses sobre el tema. Coneix vosté el "coaching"?

El vell per un moment dubtà. Clar ell no en tenia ni idea, però per altra banda malgrat els seus anys no volia que aquella xica pensés que era un babau. A la fi va pensar que ja no tenia edat per anar preocupant-se per eixes coses i li respongué:
- Doncs no, la veritat és que no, però sempre m'agrada saber coses noves, seria tan amable de dir-me què és?
- El "coaching" , digué ella amb veu calma , és un procés mitjançant el qual un "coach" , que podríem dir entrenador, fa preguntes al o als "coachees" que són aquelles persones que volen aconseguir un "èxit" en la seua vida, personal, familiar o professional. La meta o allò que volen aconseguir els coaches les posen ells , és a dir no es tracta de dir que és bo o roín per a una altra persona sinó que les pròpies persones siguen conscients d'allò que volen i no tenen, per poder viure plenament els seus desitjos o annhels. El coach simplement fa les preguntes adequades perquè el propi coachee trobe les solucions i els camins necessàris per arribar-hi . Malgrat que aquesta tècnica o procés començà a ser emprat per empresses per a formar als seus ejecutius o treballadors en la autoestima i en el treball personal com a valor actiu de l'empressa, aquest ha passat a emprar-se en altres camps com ara la medicina o l'ensenyament i també en la psicologia com a procés per trobar-se i ser feliç.

Després de tan grata conversa i de despedir-se, doncs brisa havia d'agafar ja el tren. El vell es quedà pensarós. Les paraules, les paraules... pensà, el poder de les paraules. Amb elles podem crear i amb elles podem destruir, crear amors o destruir bells cors, crear països o destruir-los.

Li va semblar molt interessant i de fet, es va passar una bona estona allí assegut. No pogué evitar pensar en la filosofia.
Què havia estat sinó la base de tota la filosofia occidental? La tradició Socràtica, heretada per Plató i posteriorment pels altres filòsofs , es basava en la fórmula de preguntar per tal que els altres a través de les respostes se n'adonaren del per què de les coses i així mitjantçant aquest sistema arribar a la "veritat"(recordem que la veritat per a l'escola socràtica era arribar a copsar l'essència de les coses, la bellesa, la virtud, l'odi, l'amor...) Aquest procés deductiu s'ha seguit emprant al llarg dels anys. Les preguntes ens fan plantejar-nos conceptes i posen en marxa tot un procés de recerca interior per tal de poder donar respostes i en això recau l'aprenentatge tant social com personal.

Li va semblar interessant, molt interessant però no obstant va deixar tres reflexions en l'aire, jo vos les deixe tal com me les deixà a mi:

1. Si aquest procés va dirigit a la rendibilitat de les persones encara que aquesta siga des d'una valoració positiva de la pròpia persona, no concep eixe procés com a profitós per a la persona, ja que la rendibilitat no pot ser mai el motor o el fi del creixement personal.

2. Obviant la primera i pensant que en el camp de les relacions personals i íntimes aquest procés pot resultar vàlid per ajudar-te a admetre, superar i millorar les dificultats que se't presenten, el coach o entrenador ha d'estar el suficientment preparat per a deixar a banda qualsevol intromissió personal. És això possible?

3. Obviant les altres dues i pensant que aquest procés efectivament t'ajuda a aconseguir allò que et fa feliç, em plantege: la teua felicitat no pot ser causa de la desgracia dels altres? És a dir si aconsegueixes que la persona que s'ha marcat un fi l'aconseguesca, aquest però ,i segurament, interactuarà sobre les altres persones que l'envolten. Així que seria necessari abans de plantegar-te què vols aconseguir saber si pot o no afectar de forma negativa a les altres persones.


* He buscat informació en internet sobre aquest tema, la majoria de pàgines i articles que he trobat tenen una relació directa amb el món empressarial i alguns sobre els camps de la medicina i l'ensenyament. Em sembla un tema molt interessant, com tots aquells que puguen ajudar-me a comprendre'm i a viure millor amb mi mateix i amb els altres. Per tant aquestes reflexions només responen a un primer contacte sense cap aprofundiment i potser siguen totalment erronies, però és el que he pensat.
Gràcies a Brisa per deixar-me que emprara el seu nom i un beset molt gran :)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

De Brisa

Que bonito Joan y que completo, gracias a tí me ha hecho mucha ilusión formar parte de tu historía, ahora no dispongo mucho tiempo he de coger un tren que me lleva a casa de una amiga ;) pero luego vuelvo y intento desde mis perspectiva responder a alguna de esas cuestiones. Besets amigo :)

Ismene ha dit...

Quin post més interessant...Jo crec q les paraules tenen un poder inmens,i q sempre en hem de preguntar,per tal d'entendre's,pero també ens hem de conetestar,q pot ser,és el més difícil.

Pl q fa al q la nostra felicitat és la infelicitat d'altres estic totalment d'acord,pareix q siga impossibles ser tots feliços,xq quan nosaltres conseguim alguna cosa,li la estem furtant a una altra persona.

Bsos!

Anònim ha dit...

A Psicologia, això del "coaching" normalment es contempla des del món empresarial, de fet, a la carrera es tracta a l'assignatura d'Organitzacions, o Industrial, si no recordo malament, i per això sempre ha tingut un accent una mica "negatiu", lligat a l'esperit americà de competitivitat i màxim rendiment, a aquestes cultures empresarials del model ianqui que gairebé semblen sectes. Tanmateix, "coaching" només és l'etiqueta que se li ha donat en aquest context, perquè és una figura que existeix d'ençà que el món és món.

Chihiro

JoanAlbor ha dit...

Brisa: Veus com sempre vas de pressa, jejeje, ;) m'agradarà saber el teu punt de vista clar que si.

Nafthy: Si és veritat el que em de fer es buscar el mitjà perquè la felicitat d'un mateix siga també la felicitat d'aquells que estimem i que ens envolten i de vegades cal agú o alguna cosa que ens faça veure les coses des d'una altra perspectiva. besets.

Carminya: jejeje, no és que ho haja posat díficil, és que m'agrada escorcollar, de vegades sóc com un furó. Crec que tens raó el mitjà no importa massa si la fi és bona, i efectivament de vegades cal algú que ens ajude. Beixos, beisiños o besets com vulgues :)

Chihiro: Gràcies per la teua aportació, efectivament allò que més em preocupa és que siga un model importat pels ianquis dels qui no em refie en absolut i és per això que em fa por eixa part, perquè la tendència actual és copiar els models ianquis. una abraçada.

Anònim ha dit...

Curiós, si més no.
Bé, jo crec que la felicitat que un obté no ha de ser a costa de la infelicitat dels demés. Sí que, a vegades, deixar a algú lliure per a que pugui ser més feliç implica un grau de infelicitat més gran per a qui ho fa, però crec que amb el temps tot s'arregla; les ferides cicatritzen.
El que em sap greu del "coaching" és que básicament s'apliqui a executius. Pobrets, sempre mirant que estiguin ben atesos. De fet no és tan difícil, de fet sembla que estiguin fets tots de la mateixa pasta.
Per a quan uns "coaches" financiats per la seguretat social per a tots i totes? ;-D

Marcel·lí

http://blogs.ya.com/bohemiachampain

JoanAlbor ha dit...

Doncs sí Marcel·lí , no ho havia pensat això, si de cas ho posa en pràvtica la vostra generalitat que sempre va per davant de la nostra m'aviss ;), i si es posa espere que siga amb una vessant més europea i meditarrània.