L'estació

El Cabanyal

2010-11-14T21:19:00.002+01:00

Sempre em vaig sentir estrany a València. Quan vaig anar a la ciutat per a estudiar pensava que per a aquell xic de poble, el Cap i Casal seria un món inabastable d’experiències, de cultura, de gent interessant, d’idees i de llibertat.
Passats uns mesos només tenia ganas que arribara el cap de setmana per a tornar-me’n al poble. València resultà ser una ciutat mediocre, marejada i sense rumb, bastant inhòspita per a viure i majoritàriament estúpida. En comptades ocasions vaig trobar llocs i gent que em feren sentir partícep d’una història i una memòria que havia llegit en els llibres, però tampoc vaig trobar enlloc l’energia civíca i social d’una ciutat que volgués ser moderna i brillant.
Si això era el que transmetia en aquells anys a aquells estudiants que veníem dels pobles esperant trobar la ciutat dinàmica, innovadora i orgullosa del seu passat , ara ja només transmet un provincialisme pesat i angoixós, on els seus ciutadans vagabundegen entre edificis inhòspits i sense cap espurna de futur. València sembla més una burla de ciutat postnuclear d’una mala sèrie de cienciaficció que altra cosa. Una ciutat amb ciutadans que es ceuen de primera, obnuvilats i amansits pel règim i perduts en un oceà de dubtes.

Però no hi vaig saber trobar els barris. Ahir en vaig descobrir un, fascinant, acollidor i enèrgic, amb un caracter propi, amb memòria i amb visió i ganes de ser futur , de mantenir una manera de ser i de viure sobre la qual reconstruir-se , avançar i modernitzar-se, arreplegar i absorvir de l’art , de la innovació i de la creació que ix dels mateixos ciutadans.
Pense que aquelles ciutats , igual que paÏsos, o estats, o pobles que saben què són i com volen viure són a la vegda els que millor saben aprofitar el futur , el progués i la modernitat. Una societat sense memòria és una societat zombificada. Sense memòria és impossible avançar.
Ho comentàvem ahir amb un veí del cabanyal. Un home que desprenia intel·ligència , com només a través de les paraules serenes se’n pot transmete esperança. Vam parlar i vam gaudir de persones tan diferents les unes de les altres, amb una diversitat social, cultural i personal tan vasta com enriquidora, però tots ells amb un element comú: tots saben perefctament on i com volen viure.
Parlem del Cabanyal, un barri, abans un poblat marítim, de la ciutat de València, que l’alcadessa Rita Barberà, la Generalitat i els seus amics de l’ànima, volem destruir pera especular i fer-se tots més rics. Què els importa la gent que hi viu tota la vida allí? Què els importa que vulguen viure allí? Què els importa que siga un poblat preciós i un patrimoni de tots el valencians i de la seua història? Res, no res, és més , els fa nosa, la sua missió és cabar amb tota dignitat humana, social i per descomptat valenciana. Qui ha propiciat la marginació de certes parts del barri? Qui està llogant cases a gent marginal i problemàtica? Qui ha comprat eixes cases a preus irrisoris?
El que estan fent és alguna cosa que acaba en –cidi i que ni tan sols se m’ocorre el nom. Però eixe és el futur que ens espera a tots el valencians, un Cap i Casal per a forasters que viuen entre luxes que ja ni els donen cap mena de felicitat i uns pobles degradats per la construcció massiva i insotenible, babaus i ximples, sense memòria i sense futur.
El que no s’ha aconseguit en segles, ho està aconseguint ara el PP i els vóltors que ens governen.

Gràcies gent del Cabanyal per obrir les vostres portes i fer-nos sentir orgullosos de ser valencians.

ZERO RESPONSABLES

2010-09-27T13:22:00.004+02:00

Això diuen que hi era un País de llums, flors i ciutats plenes de científics, on déu té una seu permanent i encatifa carrers i engalana creus sense costar-li un duro. Un País tan llarg i estret que on els seus habitants van en bòlids veloços i caríssims i la mar acull iots de sultant . En aquest País el ciutadans visten de marca i poren joies esplèndides i perfums encisadors. Aquest habitants estan tan, tan arrelats a la seua terra que parlen en una llengua estrangera i quan es moren per “accidents fortuits” o perquè no han tingut prou collons per a ser tan rics com toca sempre tindran un trosset de la benvolguda terreta on descansar en pau i en silenci.

Però com sempre passa i “sense gràcies a déu” hi ha reserves d’indigenes que es subleven , incordien i fan la mà. Aquests segurament mai tindren un espai televisiu, ni carrers, ni homenatges als palaus generals, ni la seua obra restara impoluta als museus.
La seua veu haurà sigut perseguida, mutilada, amagada, però persistira més enllà de les meravelloses ciutats d’ivori, constant,lliure, valerosa, clara, compromesa, humana.

Ahir vaig tindre el goig de veure l’obra “zero respnsables” . Una obra que em va plenar de força i esperança. Una obra que retrata perfectament aquest País meu, al llarg d’una línia argumental que es tiba i esgita, fent una radiografia valenta i clara d’allò que ha esdevingut el País Valencià, un País de muts on encara queden veus per a l’esperança.

http://www.youtube.com/watch?v=OGSM1RFJTBo

Futbol, bous i una mica d'estupidesa ... si us plau

2010-07-31T18:05:00.001+02:00

Ara va i resulta que un bon dia la selecció espanyola de futbol guanya el mundial d'aquest “esport nacional” que arrossega passions i pretèrites ànsies de conquistadors. Per fi, deien alguns, podem traure l'orgull de ser espanyols: soy espanyol, espanyol , espanyol... i pobre de qui no entonés aquesta catarella, pobre de qui si per casualitat es trobava pel carrer i es topava amb un grupet d'aquest exaltats i ogullosos espanyols no es posara de cop i volta a pegar saltets i seguir-los la tornada, perquè si no ho feies, aguantar una retaïlla d'insults tipus, 2catalista de mierda o separatista hijo de puta2 era el millor dels mals que et podies emportar.
Per altra banda açò ha servit perquè tots aquells que abans furtaven llocs de treball als vertaders espanyols, sobretot immigrants asiàtics i africans, pogueren “botar” sense ncessitats de papers i a més guanyar diners venent banderoles, samarretes, penjolls i tota mena d'andròmines que han engalanat balcons i cossos (alguns cal dir-ho de molt bon veure). A punt vaig estar de posar-me una samarreta roja que em vaig comprar fa cosa de dos anys i que mai m'he posat perquè mai m'ha agradat vestir-me de roig, per tal de no ser el centre de males mirades quan passejava el gos pel carrer.
I mentres els balcons (no tots , encara com!) començaven a omplir-se de banderes i els “tot a un euro” feien l'agost, em pregunatava on estaven les republicanes? No he vist cap bandera republicana a cap balcó. Pot ser que els republicans tampoc són espanyols?
El cas és que encara que algunes televisions segueixen retroalimentat-se d'un fet anecdòtic i que per descomptat no passarà a la història, quin poc trellat és pensar que la història es construïx a base de guanyar partits de fulbol, encara queden oblidades en alguns balcons les ensenyes de tan alta batalla, esperant les primeres pluges i les primeres ràfegues de vent que les destenyirà i les esquinçara en un no res, (ja sabeu que allò que es ven al tot a un euro no és de massa qualitat).
Doncs bé , encara no ens havíem recompost del tot i ara van el catalans, que no poden estar-se'n de ser el centre d'atracció, i aproven una llei autonòmica que prohibeix les corregudes de bous. Però què feu xe? Com s'atreviu a tocar , que dius a tocar, a atacar un dels pilars fonamentals de la indisolubre unitat d'espanya? La fiesta nacional, l'animal, el símbol de l'orgull espanyol? Tant s'hi fa que a aquest animalet li claven punxons de ferro , el maregen, li criden , el toregen mai millor dit, i li claven una espasa al cap d'una mitja hora de sofriment, i si no mor a la primera doncs dues o tres estacades més, tot això entre crits de fervor del “respectable” al valent i vigorós torero, representant de la força, orgull i valentia de l'espanyolitat ben entesa.
Tant s'hi fa que hi haja una ordenació jurídica i unes regles de joc democràtiques que ens permeten conviure, tant s'hi fa per tant els parlaments autonòmics, la voluntat popular d'una autonomia que ha seguit tot un procés de debat exemplar, on s'han exposat i debatut les raons i les idees i s'ha votat lliurement.
Però clar això és no ser espanyol, això és anar contra Espanya, segons Belen Esteban. Segons ella, “la princesa del pueblo” que com a tal parla i amolla per televisió sentències i frases plenes de sabiesa popular, convertida en referència d'una massa treballadora i proletària ( quant cobra ella al mes?) que vota al pp. I a ella se li van sumant personatges i personatgets de semblant trajectòria que a la vegada s'unixen a un nodrit grup de polítics tan exemplars com Esperanza Aguirre que presideix la Comunitat de Madrid o Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, els goversn de les quals estan implicats en casos de corrupció i amb talants tan democràtics exemplificats perfectament en les respectives televisions.
Doncs bé, sabeu que dic, que a fer la mà, que passe, que així ni sóc , ni vull, ni seré mai espanyol. Qui vulga un país, estat o societat així que se la quede. Jo també sóc un bou i em seguiré defenent de la violència, l'estupidesa i la intransigència.

La crisi

2010-05-20T13:40:00.002+02:00

Tornem a la crisi. Anit en el programa 59 sg hi havia un "econonisma" supose que dels qui es diuen "ultraliberals" (no entenc massa d'economia) que es passà tota l'hora amb una verborrea que no amagava la poca vergonya que tenia, passant-se per on volia constitucions, estatuts, cartes de drets humans, drets dels ciutadans i defensant que l'única manera que hi havia d'eixir de la crisi era liberalitzar més el mercat, abaixar impostos i promoure la competitivitat (encara més) del mercat.
Potser m'equivoque però crec que els únics àmbits que encara no estan liberalitzats "del tot" són l'educació, la sanitat i els serveis socials no?
Aleshores supose que el que pretén és que tot siga privat , que amb els impostos de tots contractem empreses privades perquè guanyen diners a costa dels nostres i qui no tinga els diners suficients per a pagar-se una educació i una sanitat de qualitat que se les apanye o que depenga de la caritat ... més o menys com als EEUU no? on el fracàs escolar i els centres educatius públics són guetos i on es deixa morir a milers de persones que no poden pagar-se un bon hospital. "muy fuerte no"?
I el que més em preocupa és que la gent acaba creent-se que si pagues tens més qualitat en educació o en sanitat. Si els mateixos ciutadans no ens creem i lluitem per uns drets bàsics i intocables ho tenim clar....

Roma

2008-08-24T19:11:00.005+02:00

Roma és una ciutat fascinant. T’enlluerna, t’envolta, t’abraça i si no vas amb compte fins i tot pot arribar a engolir-te. Si ho penses bé se’t fa difícil compendre com ha pogut eixir tota aquesta explendor d’una “cloaca maxima”. És cosa dels humans.
D’allí me n’he tornat amb ganes de tornar a repassar les classes d’italià, amb els peus desfets, el cor atrafegat i amb moltes ganes de tornar amb temps per poder gaudir amb més tranquilitat. M’he portat cap ací, palaus, fonts, places, villes i temples, i un llibret de poemes. No es pot anar a Roma i no tornar ple de poesia.
Roma è chiusa dai monti
Visibili soltanto
Se il cielo è terso
In tutti e quattro i punti cardinali.
Dall’alto del Gianicolo
Vedo un paesaggio pieno
Di tutti quanti i segni
Dell’esistenza umana sulla terra:
Le case e i monumenti,
Militari in concerto con i fiati,
Le automobili e i camper
Che vendono gelati,
Incontri casuali tra ex amanti
Che non si vedono da mesi.
Di tanto in tanto gli alberi
Le zone d’ombra e i boschi
Di questa mia città da dentro a fuori.

Carlo Carabba. Gli anni della pioggia.

bufant

2008-06-30T20:29:00.002+02:00

Sempre vindrà un alé que estimaràs sentir. Sempre.
Sempre hi haurà un frec que et farà tremolar. Sempre.
I sempre ho oblidaràs però sempre ho sabràs.

Mai podràs afartar-te de viure. Mai.
Ni mai desitjaràs no haver gaudit malgrat que hages sofert.
I sempre tindràs gana i sempre tindràs set. Sempre.

Anys deprés potser no recordaràs com fou el primer pas,
ni el primer bes, ni les primeres paraules,
però mai oblidaràs caminar, besar, parlar,. Mai.

Aquesta és la vida de les paraules
amb què has posat nom a les coses teues.
Paraules que cal estimar , nodrir i abraçar ,
no fos cas que se’n dolgueren, i malaltisses
no pogueren emprendre el vol lleuger de les ales
i caure en l’oblit. Empren doncs el vol i fuig

d'aquest oblit, l'oblit de viure.

Trist

2008-05-10T19:00:00.001+02:00

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els faça riure.

Seguesc creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Si ara cal ser atlètic, disposat, emprenedor i divertit per ser un heroi no fa molt ho era qui tenia un aspecte malenconiós, fosc i malaltís.
Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindique la tristesa, revindique fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

I què he de fer si una nit qualsevol en veure les estrelles de tan bell cel em sent tan petit, petit, sent aquesta bella tristor?
Què he de fer si recordar la felicitat d’aquelll frec estimat em fa trist i tan, tan petit?

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes, una bellesa que no s’ha de rebutjar per trista doncs d’aquesta mateixa bellesa aprendrem l’alegria de sentir-nos.

Hi ha un passatge del llibre de Milan Kundera La broma en què Ludvik coneix la Lucie, una dona trista, gris, mísera , pobra, capficada en ella mateixa. Tanmateix en aquest passatge hi ha al mateix temps una bellesa esplendida en el moment en què tots dos s’acomiaden per primer cop i en eixe moment copsen l’essència del seus propis sers:

“... es fixà en mi llargament. I després alçà la mà com qui mai ha saludat amb la mà i no sap saludar. Que l’única cosa que sap és que per a acomiadar-se s’ha de saludar amb la mà i per això s’ha decidit torpement a fer aquest moviment. Em vaig parar i també jo vaig agitar la mà; ens miràrem des d’aquella distància, vaig tornar a caminar i torní a detindre’m i així vaig anar fent camí lentament, fins que vaig voltar pel cantó i deixarem de veure’ns”

De vegades a la vida se’ns presenten coses i de vegades aquestes cose se’n van o ens deixen i no sabem com acomiadar-les. Hem d’aprendre a fer-ho i si és possible que siga bell.

Pinzellades

2008-04-26T15:08:00.000+02:00

La primavera ha vingut de colp, de sobte fa calor i les nits són d’un cel ras ple centenars d’estrelles. Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he sigut i que m’ha deixat fer la vida fins ací. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contari. Potser em queda mitja vida o un poc més i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poco a poc i sentir les petjades.

.......

Fa uns dies vam anar a vore el “bioparc” de València. M’abellia molt veure el resultat de tants anys prgramant una nova presó molt més “humana”, si és que les presons poden tindre algun bri d’humanitat, per als animals que fins aleshores malvivien en l’antic zoo. Només vaig anar una vegada al zoo de València fa molts anys. vaig eixint plorant en veure les antinaturals i cruels condicions en què hi malvivien. D’això fa prou anys. Ara en una època de parcs temàtics i centres comercials el nou zoo anomenat “bio” i “parc” a la moda de les noves denominacions que pretenen dissimular, despistar i lliberar els humans del sentiments de culpabilitat , aquesta nova casa d’animals empresonats ha millorat sens dubte l’espai i les condicions d’abans. Les cel·les són més amples i la gent pot veure de més a prop els animals. Per descompat que les condicions són millors, sobretot quan alguns animals com és el cas d’un rinoceront bell i enorme, vigorós i poderós s’acostume i se n’adone que té més de 10m quadrats per poder moure’s i deixe de pegar voltes i voltes amb el cap acatxat en un cercle repetitiu i esquizofrènic. Sé que això és difícil quan durant 30 anys de la seua vida 10m quadrats ha sigut tota la distància possible que ha conegut de les immenses estepes que haurien de’haver estat el seu hàbitat natural. La resta, un parc temàtic , en mans d’una consessió privada, amb restautants de menjar ràpid, guies repetitius i botigueta de “souvenirs” a l’exida perquè te’n vages amb el ninotet pelut o la samarreta de torn i tot en castellà clar.
La crueltat dels hòmens no minva ni desapareix per fer presons més confortables.

............

Arribe a casa de traballar un d’eixos dies que acabe tard. Em faig el sopar i em tllance al sofa a veure una miqueta la tele. faig uns quants minuts de zaping ( és diu així? ) i em crida l’atenció un programa amb el títol “el juego de tu vida” i em pose a veure de què va això. Tal vegada pot ser que siga entretingut. Veig una dona d’uns quaranta anys asseguda a un sofà al mig del plató, i en front d’ella el marit , sa mare i la seua millor amiga, al seu costat la presentadora li explica les normes del joc. Hi ha quatre o cinc panells crec amb preguntes sobre la seua vida que ha d’anar contestant sí o no, i sí és veritat el que contesta va guanyant diners , crec que si passa l’últim nivell guanya uns 100.000 euros o així. Per descomptat les preguntes cada vegada segons diu la presentadora són més compromeses. Al principi són preguntes una mica ximples: si et furga el nas i pega els moquets en qualsevol part? si ha fet l’amor en un lloc públic ? etc. i va responent i tots l’aplaudixen fins i tot si contesta afirmativament a preguntes ja no tan ximple com si ha pensat alguna vegada que els estrangers li furten la feina. la cosa va avançant i ja ha guanyat 1000 o 3000 euros i alguna pregunteta més íntima com si està satisfeta amb la grandària del membre viril del seu marit ,el qual se la mira entre mig somrient i una mica avergonyit. Però a partir d’ací comença tota una serie de preguntes que a poc a poc van deixant-me tan astorat com sembla que està deixant el marit , la mare i l’amiga : ¿Finges con tu marido quan haces el amor porqué no te da placer? Sí ...- eso és verdad – ¿ Has pensado alguna vez en dejar a tu marido? Sí... - eso es verdad- , ¿ crees que tu marido es un fracasado? Sí... - eso es verdad- ...; ¿Prefieres dejar a tus hijos con tu madre antes que con tu esposo porqué no te fisa de él? ...Sí...-eso es verdad-...muy bien has ganado 5000 euros , vamos a por los 10000-. I de sobte davant d’una pregunta aparentment sense cap compromís: ¿Piensas que tu mejor amiga no tiene gusto para vestir? No... – eso es mentira – ohhhhhhhhh a perdut tots els diners. I ara sense euros i després de tot el que li ha dit al seu marit que el pobre ha aguantat estoicament davant de milers de desconeguts que li diguera després de 20 anys casats que és un inútil a qui ni estima i a més li repugna què fara aquesta dona? ... Pornografia pura i dura però sense alicient perquè a mi almenys sexualment no em va produir cap moviment de cap mebre del meu cos. Això sí la meua ment es va quedar totalment impressionada en comprovar fins on podem arribar per diners o simplement per exir a la televisió. Això, pornografia per pornografia preferisc una peli de sexe explicit.

Ones

2008-03-28T13:56:00.002+01:00

Sóc moderadament feliç. Això em deia l’amic Ramon en una carta.
Me n’he alegrat moltíssim. No m’ha dit sóc immensament feliç, estic molt feliç, o fins I tot sóc feliç.

Els excessos igual que les afirmacions lapidàriares dites amb una seguretat que esborrana mai són certes. És com els polítics quan afirmen impúdicament certes coses com si la seua visió fos tan clara i superior a la de la resta dels mortals que sense vore les coses se les creuen.

Si alguna cosa és la felicitat n’estic segur que aquesta es troba en la moderació. En eixe estat oscil·lant entre l’alegria i la tristesa que entre pujades i abaixades manté un espai de gaudi suficientment estret però prou ample per poder sentir el pas dels minuts i de les hores sense angoixes o nervis. La moderació però no s’ha d’entendre com a submissió als esdeveniments, la rebel·lia és el contrapunt necessari que timba les ones i obri l’espai perquè càpiga la felicitat.

No sóc un expert en felicitat , ni tan sols en tristeses que sembla una cosa més fàcil. Normalment passem la major part dels dies sense adornar-nos què sentim ni què produïm. Tampoc sé si hi ha algun mètode que ens permeta mantenir eixe estat de moderada felicitat quan hi ha tantes coses que ens afecten i que poden ampliar o estretir eixe espai tranquil i apacible: es pot ser moderadamanet feliç amb un refredat? Una cosa tan simple com un refredat de vegadas ens pertoba tant que immediatament ens omplim d’analgèsics i tota mena de fàrmacs. Tinc amics que diuen que un refredat s’ha de passar com totes les coses de la vida, també sense excessos. I l’ànima de vegades també es refreda i el cor. I què hi fem aleshores? com tractem eixos refredats?

Personalment jo solc caure en un estat de bloqueig , d’absolut bloqueig, en certa messura deixe de ser, o millor dit faig per no ser fent I actuant de manera contraria a la que sé que hauria d’actuar. En això no sóc gens moderat .

Per exemple si sé que no puc fumar perquè en aquests moments fumar em fa més mal que de costum, el que faig és fumar més, i així m’allunye cada vegada més de la moderació , de la quantitat justa en què fumar sí pot ser un plaer i per tant aportar-me una moderada felicitat.

Per descomptat fumar és una metàfora, cadascú en cada momet de la seua vida ha d’usar el mot adequat ,el que toca, i aleshores aquella famosa dita de “fumar és un plaer” potser acaba sent certa de veritat.

Poelingüé

2008-02-15T22:40:00.004+01:00

De todas las cosas que amé , sin recuerdo, aún puedo amarlas.
Mis manos que supieron acariciar con ternura y sin esperar beneficio,
sin ocultar su deseo ni esconder su placer.
Mis labios que aprendieron a besar por si sólos,
como alas de un primerizo pajaro,
inocente y asustado, orgulloso cuando voló,
valientes cuando besaron.
De todas las cosas que amo olvido a menudo su nombre.
Por no llamarlas a unas las pierdo o se me van,
otras en cambio se quedan, quizas porque también yo
alguna vez fuí amado, quizas porquè aún me siguen amando.

PD. La millor manera d'evidenciar que aquells i aquelles que tenim una llengua pròpia diferent al castellà, amb la qual vivim, llegim, estimem, escrivim normalment i que el coneixement i l'ús normal d'aquesta no impedeix que pugues utilitzar-ne també d'altres és estimar-les. Estimar la llengua , eixe món meravellós de signes i unions, d'efectes i connexions, eixe món meravellós on tot és possible i la realitat és només el teu desig.

Aquest text el vaig escriure directament en castellà sense cap necessitat de traduir mentalment. Tal vegada si volgués podria dir que no sóc capaç d'escriure o parlar en castellà sense esforç. Estaria mentint, el que hauria de dir és que no l'estime o pitjor encara que l'odie.

Aquest poema doncs va dedicat a tots aquells que afirmen sense vergonya que els xiquets que s'ecolaritzen en català a les escoles no saben parlar castellà.

No em faces preguntes

2008-01-20T21:31:00.000+01:00

Cent vint-i-tres mil cabells són el camp
per on he passejat tantes vegades.
Tant els he acaronat, un a un, que
de tots conec el frec i la textura,
la humitat i el pes , l’olor i la carícia.
Cent vint-i-tres mil vegades
t’he esguardat en silenci
i t’he cobert de cent vint-i-tres mil besos.

Aquest és el meu secret de tu
que mai sabrás ,

allò que podria descobrir com t’estime

si per casualitat de nit em pillares

contant els teus cabells.

Ja està bé home! Ja està bé!

2008-01-04T16:19:00.000+01:00

L’esglesia catòlica , que no cristiana, s’ha tornat a manifestar. Més que manifestar a despotricar diria jo, a fer campanya política i fins i tot a insultar.
Segons deia el lema de la manifestació-concentració-encontre era per la “defensa de la família cristiana”

Comencem per ací. Hi ha algun argument o exemple, real I fonamentat en què la “família cristina” haja estat atacada., perseguida, menyprada o se li haja minvat o rebujat algun dret cívil pel fet de ser “cristiana”? Si és així per favor, m’agradaria que ho aclariren i ho denunciaren perquè jo signaria gustós la denúncia.

Però clar , resulta que en llegir i escoltar algunes de les intervecions de la cúpula de l’església catòlica espanyola te n’adones que el tirs no van per ací. L’adjectiu desapareix i el nom “família” passa a ser un substantiu amb un sol significat i excloent : tots aquells i aquelles que no tinguen un pare i una mare casats per l’església no contituïxen una família, o almenys segons ells no poden dir que formen una família. Bé ja em diran com hem d’anomenar a les famílies d’animals a qui ningú els ha casat i els quals a més a més formen famílies monoparentals o amb membres del mateix sexe? amics o amants , ja em veig als cel·ladors de la vertadera família escarbant els baixos dels pingüins a veure si són mascle i femella... O_O ...

Però bé açò té una importància relativa perquè al cap i a la fi tan s’hi val que ells s’entesten en voler ser els amos de la paraula. Aquells que s’estimen i han decidit portar una vida i un projecte en comú seguiran sent família tant si els agrada com si no.
Ara bé quan el senyor Agustín García-Gasco diu :” la cultura del laicismo es un fraude que "sólo conduce a la desesperación por el camino del aborto, el divorcio express y las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes", y por lo que "nos dirigimos a la disolución de la democracia". O el senyor Rouco Varela : Constatamos tristemente que el ordenamiento jurídico español ha dado marcha atrás con respecto a la declaración de Derechos Humanos de la ONU”, ens trobem davant d’una clara manifestació purament política, en la qual res té a veure els valors o les creences religioses. Es tracta d’un posicionaments polític sense cap ambigüetat el qual pretén acabar amb els drets democràtics, socials, cívils i humans de milers i milers de persones.

I jo em pregunte: quin mal fa a la “família cristiana” que tots tinguem els mateixos drets? que tots siguem iguals davant les lleis? Em sembla totalment hipòcrita i un insult i atac directe i per tant se’ls hauria de respondre clarament i des de l’estat s’hauria d’impedir que cap euro anara a parar a les arques de qualsevol institució, col·lectiu, fòrum o el que siga que fomenta la discriminació per qüestió de raça, sexe , naixement o pensament.

Ja està bé home! Ja està bé!

PD. Per si a algú pensava encara marcar la casella de la declaració per a l’església ací teniu qui se’ls emporten. Perquè pel que sembla no són d’aquest cristians que treballen solidariament en països o barris on la tasca que en fan juntament amb d’altres persones és tan necessària i valuosa. D’aquests últims és de qui haurien d’aprendre i preguntar-los quin és el vertader significat del nom família.

Lent animal de records

2007-12-15T16:19:00.000+01:00

A les onze del matí tocava “recreo”. Eixíem al patí amb l’esmorzar que ens havia preparat la mare. Hi havia alguns entrepans deliciosos amb barreges que ara com ara poden resultar estrafolàries però que en aquell temps i al meu poble i barri eren d’allò més corrents. Un dels meus preferits era el de sobrassada amb “papes” (patates fregides) o de sobrassada amb xocolate, també m’agradava molt el de tonyina i olives amb maionesa. Recorde que abans d’entrar a classe, mentre que no vaig superar els 8 anys, després ja ho feia sol, sempre pujàvem ma mare i jo primer al forn a comprar un panet per l’entrepà i després a la botiga de “ca Pepito”. El botiguer que com haureu endevinat s’anomenava “Pepito” malgrat que debia tindre més de 50 anys, els valencians tendim molt encara a fer diminutius de tot, tenia preparat al taulell tota mena de viandes, pernil, formatges, embotits, sobrassada (mescla , deiem nosaltres) i també uns pots enormes de tonyina i d’olives. Allí tots els xiquets i xiquetes anàvem amb les mares per comprar l’esmorzar del dia.

Jo encara vaig arribar als últims anys en què dilluns de bon de matí ens posaven en fila i ens feien cantar el "cara al sol" i "legionario a vencer". N’era una rutina més perquè en realitat ni compreníem perquè havíem de cartar de cara al sol que és una cosa molesta ni què era una legionari, ni a què o a qui havia de véncer.

Després venien les classes amb “don” Fernando i “doña” Matilde, Encarna etc. i a les 11 del matí el pati. Els xiquets jugavem al pic i maneta (bòlit) o a “xurro va” o a l’escondite. El futbol no era encara el joc per exel·lència a les escoles.

Recorde també quan vaig dir les primeres paraules en castellà. No sé ben bé quants anys devia tindre, però aleshores sé que encara no teníem televisió. Tampoc recorde com va ser exactament , perquè supose que ja devia haver-lo aprés però fins aleshores encara no l’havia parlat. Va ser una cosa immediata, mecànica, de sobte començaren a eixir-me frases en castellà. Jo n’estava tan orgullós i content de poder mostrar com n’era de sabut que vaig eixir corrents de l’escola i em vaig plantar davant de la meua iaia i li vaig dir : “buenos dias iaia hoy Doña matilde me ha sacado al pizarra y hemos hecho un dictado, mira “ ... em vaig passar els següent quart d’hora parlant en castellà a ma mare, a mon pare i la meua iaia, fins i tot al meu gremà que encara estava a la cuna. Tots em sonreinen i em deien: “molt bé , molt bé” ...però con veia que ningú em continuava la conversa en castellà (he de dir que la meua iaia no en sabia parlar res en castellà i els meus pares a penes) vaig desistir de seguida i també he de dir que amb un cert sentiment de frustació i desil·lusió. Això em passà també algun any després quan vaig aprendre el francés.

I així anaven trascorrent els dies. Però hi havia dies i dies, els especials. Sobretot aquells en que véiem arribar el camió que portava caixes de ferro plenes de botelletes de llet Cervera – no us podeu imaginar com de bona era aquella llet – encara recorde el sabor espés i el color blanc compacte que ens deixava pintats els llavis i la barbeta, com també ho feien els “Cholecs” de vainilla. També cada any esperàvem amb impaciència que arribara el ninot de “Michelin”. Un vertader ninot enorme que posaven al mig del pati mentre nosaltres des de les finestres de la classe véiem com preparaven els jocs i el munt de caixes amb premis que anaven a repartir. Aquells dies era tot un rebombori.

Com deia Vicent Andrés Estellés en aquells versos “animal de records, lent i trist animal de records”. Crec que sí som animals de record, lents i de vegades tristos, però els records fins i tot aquells que contenen brins de tristesa formen part d’un sentiment molt més gran, la felicitat. Crec que la felicitat la sents en el moment que està produïnt-se però la gaudixes plenament quan recordes.

Fa uns dies vaig llegir un article que parlava sobre la lentitud i la rapidesa en la nostra vida diària. Lü Yen deia als seus deixebles: "Si penses en el passat, el teu vell jo no morirà. Si penses en el futur, el camí sembla llarg i difícil de recórrer". Tal vegada per això m’agrada ser un lent animal de records.

Que bo que et donen un premi :))))

2007-12-09T12:30:00.000+01:00

Diumenge de matí, em sorprén un correu inesperat d'aquest que t'alegren i t'animen. Una vegada més em sorprén també els lligams que es creen en els "blogs" , com jo dic "blog" ;-) , i les complicitats, i les proximitats, i mira no puc deixar que un somriure faça bonic aquest matí de diumenge.

Me n'adone que el meu estimat Pessoa segueix viu.De la mà de l'heteronímia, eixa paraula que tant em costa pronunciar però que tan productiva és per a l''anima i per a la ment, m'arriba aquesta distinció:

Tot açò per què?

Martí. Un Cos sóc, nu des de la seua collita pròpia de políndroms és qui em passa aquestà distinció i ho explica així:

"Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".

Amb gratitud seguesc la cadena cap a set mons i perquè en nomenen set més si així ho volen:

Reservoir Dogs_Sociedad pajaril

Somiejant

Arsvirtualis

PD. Bé, la veritat siga dita. Després d'escriure el post i publicar-lo, fins i tot quan estava escrivint-lo m'ho vaig rumiar i repensar. Em va fer il·lusió la idea i de fet seguix fent-me-la. Per altra banda però, com han dit alguns dels nomenats em feia "no-se-què" haver de noemenar només 7, quan és veritat que per a mi tots els blogs que tinc enllaçats i d'altres que també en visite en són mereixedors d'aquest "premi" , tots tenen alguna cosa que els fa especials i únics i tots en algun moments em fan estimar, respectar i valorar les persones que els escriuen. Per altra banda vaig pensar que molts de nosaltres compartim amics i amigues i que per tant si jo en nomene 7 aquests 7 també en nomenarien 7 dels qui jo també ho haguera fet i així tots i totes en tindríem 1. Entenc per tant aquells i aquelles que no us abellix seguir la cadena, de fet , en el moment en què vaig penjar el post el premi és de tots. Un blog no és només els post que un penja sinó també els vostres comentaris, sense ells almenys aquesta estació no tindria sentir.

Ala ja ho he dit , hehehe, i m'he quedat tranquil. Aixì doncs, aquest premi va per tots i totes :) besets i abraçades :))

Em preocupa

2007-11-20T13:12:00.000+01:00

Em preocupa que un desaprensiu òmpliga d’insults, degradacions i li fota de patades a una xica que seia tranquil·lament en el metro i aquest tipus acabe convertint-se en una icona mediàtica i que a més algú intente excusar aquest comportament delictiu, antisocial i vilonet sota el llençol de la marginació que sofreixen alguns joves perquè no tenen feina, perquè provenen de famílies desestructurades etc.

Em preocupa que algú diga en mitjans públic i privats que per culpa dels anticonceptius i del dret a l’avortament no han nascut “els milers d’espanyolitos” (paraules textuals) que calia per poder ocupar el llocs de treball que necessita l’estat i que per això vénen milers i milers d’immigrants i que al mateix temps aquest diguen que no són ni racistes, ni xenòfobs i que només aboguen per una immigració controlada i com déu mana tal com van fer els espanyols quan se’n van anar a Alemanya o altres països i que el públic aplaudesca. Em preocupa, això de la immigració controlada, se m’antoixa una manera encuberta d’esclavitud. Portem treballadors, obrers, mà d’obra controlada , esclaus per treballar , que treballen , mengen, dormen i que després se’n vagen ben calladets i agraïts.

Em preocupa que es convide a programes a personatges que fomenten la violència i l’odi i proclament lliurement i amparats per la benevolència de la constitució i la llibertat d’expressió les seues proclames clarament feixistes i a més se’ls acabe aplaudint.

Em preocupa el fet que després de tants anys de lluita pel reconeixement legal i social dels drets civils de gais i lesbianes i d’haver hagut de lluitar contra el fonamentalisme religiós del catolicisme (no parle de creences, ni de dogmes de fe que cadascú és lliure d’assumir i complir segons el seu lliure albir) ara se’ns presente una altra batalla contra altres fonamentalismes religiosos que sense cap contestació pública diuen lliurement en programes d’alt nivell d’audiència que el fet que “seguesca eixint molta gent de l’armari significa que la fi del món s’apropa” i no se’ls conteste clarament perquè la persona en qüestió és un immigrant i pertany a una altra cultura i religió, no siga cosa que caiga sobre nosaltres la sopita de la xenofòbia. No tampoc és això, tampoc.

Em preocupa que es convertisca en un tema d’estat i de màxima perillositat pel benestar de la nostra societat que algú creme una foto del rei, que es condemmne públicament en tots els mitjasn i per tothom i que se’l perseguesca, es detinga i se’l jutge amb una rapidesa extrema i en canvi ni es denuncie, ni es perseguesca ni la societat es manisfeste contra les agressions, pallisses i assassinats de persones normals i corrents que simplement passaven, passajaven o estaven en un lloc i la casualitat ha fet que cinc o sis nazis la veieren i l’atacaren per la seua pell, la seua forma de vestir, la seua forma de caminar o qualsevol absurditat que aquests assassins creuen incorrecta.

Em preocupa que la violència gratuïta s’haja convertit en un entreteniment tant visual com verbal i que ni les lleis, ni l’estat democràtic i encara molt menys el conjunt de la societat , nosaltres, que som qui hem de construir la societat en què volem viure, fem res, o en tot cas només mirem de reüll pensant que cap d’aquestes coses pot afectar a les nostres vides. Sí em preocupa.

Tan sols un silenci

2007-11-02T16:29:00.000+01:00

Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix.

Vam arribar a Istambul un dijous a la tarda. El sol es ponia rerre el cap de milers d’edificis, cúpules majestuoses, minarets orgullosos i turons de terra roja i cansada.
Dalt de l’autobús que ens portava a l’hotel, rodejats de turistes, la ciutat s’obria i s’expandia imparable, mudava colors, albirava mars, es perfumava a cada cantó i bullia.
Bullia plena de temps, de paraules, de desig , de secrets.Tu al meu costat bullies, també jo, tot bullia com aquells versos de Marc que semblaven una premonició : “bullirà el mar com la cassola al forn, mudant colors i l’estat natural...”

Quan vam arribar a l’hotel ja era capvespre.Des de la finestra mentre menjàvem alguns dolços d’anís i pistatxos que havíem comprat en una botiga del carrer escoltàvem la crida a l’oració. Respiraves ritmícament, t’havies adormit entre els meus braços.
Així començà el primer dia a Istambul, gairebé com un silenci.

Hi ha un silenci únic que només pertany a un mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure. Hi ha un silenci que em recorda a aquells dolços d’abans com l’arrop i talladetes(*).

(*)L’arrop i talladetes és u dolç típic valencià. L’arrop és un xarop a base d’almívar concentrar de most de sabor molt dolç. Al xarop se li afegixen les talladetes de meló o carabassa. Era elaborat de manera tradicional i solia vendre’s a les fires i mercats. Ara és gairebé desaparegut ja que el seu sabor i olor és força diferent als dolços comercials i de fabricació industrial.

Espanya?

2007-10-30T13:32:00.000+01:00

Tot el món té dret a viure, treballar i estimar on, quan i com vulga o puga.

Aquest és la base de la meua visió i manera d’entendre la convivència i ho considere el dret fonamental de tot ésser humà, independentment del lloc on ha nascut o el lloc on s’ha criat.

No obstant també crec que les persones som fruit del context, del paisatge, de les relacions i de certs trets cultural, lingüístics i tradicionals. En un post anterior vaig intentar explicar per què em considere i què és per a mi ser nacionalista.

M’ofén profundament quan escolte massa sovint en certes tertúlies que els nacionalismes són excluents, xenòfobs i discriminatoris, els nacionalismes que “alguns” anomenen perífèrics, només aquests, perquè pel que sembla només són perillosos els nacionalismes que no tenen estat i en canvi el nacionalisme espanyol, rus o francés són bons nacionalismes, democràtics, permisibles i sobretot tolerants.

Toleren , ens toleren. Però compte! sempre que tinguem clar que si tenim certs drets lingüístics o d’autogovern és perquè ells ho permeten des de la benevolència del seu, això sí, bon i legal nacionalisme.

Podem parlar valencià, és clar, no està perseguit, no et tanquen ni et denuncien per parlar valencià. Podem fer-ho, però ai si li parles en valencià a algú que “suposadament no entén el valencià” (hi ha gent que porta més de 20 anys vivint ací i encara “no lo entiende”), aleshores ets un maleducat si més no un possible terrorista.
Podem ensenyar i aprendre el valencià en les escoles : és bonic que la gent se l’ensenye però clar com si t’ensenyares religió, anglés o gimnàstica, però ai si pretens que la llengua natural de l’ensenyament siga en valencià, aleshores estàs fomentant la discriminació dels altres.

I jo em pregunte qui és més discriminatori si jo que vull aprendre i estudiar en la meua llengua natural o aquell qui ve per passar uns mesos i amb l’excusa que només és una estada temporal demana que les classes s'impartesquen en castellà perquè així ho entén tot el món.

I jo em pregunte no és més discriminatòri voler que es canvie tot un sistema educatiu? que la llengua en què s’ensenya i s’aprén siga aleatòria segons qui ve o qui se’n va?

Hi ha pobles , ciutats i regions arreu de tot el món en les quals el castellà és la llengua natural i vehicular però on l’anglés o el francés són llengües compreses per la majoria. Em dirien idiota o imbècil si simplement plantejara la possibilitat que si una persona que no entén el castellà insinuara el fet de canviar la llengua deles classes a l'anglés o francés perquè les entenen tot el món. És més ni la persona en qüestió crec que arribara a plantejar-s’ho.

Pregunte també si no és discriminatori el fet que les persones que emigren al País Valencià o a Catalunya només aprenen castellà i quan ja l’han aprés suficientment per comunicar-se mitjanament bé volen aprendre anglés i quan els dius: mira si vas a viure ací, el temps que siga, perquè no aprens ara valencià que és la llengua que parlem ací? i et contesten :
no, no, és que el valenciano no me gusta, és un dialecto i sólo sirve para aquí.

Aquesta resposat tan senzilla i real , perquè en realitat ho és, respón però a un fet social molt més complex que amaga un conflicte encara sense resoldre. ´

Només cal preguntar-se quina seria l'actitud d'aquestes persones en el cas que Catalunya fora un estat independent?

O arribem a entendre que un estat en el qual convieun diverses realitats lingüístiques i culturals es crea, es manté i s’enfortix quan tots els seus ciutadans es troben còmodes, partíceps dels mateixos drets i no discriminats, acceptant amb naturalitat que si vas a viure , treballar o el que siga ,per exemple a València, hauràs de veure amb normalitat que la llengua pròpia i natural d’aquesta zona és el català i que a més tens el “deure” natural d’aprendre-la , de respectar-la o almenys d’entendre-la si no la vols usar, i no pretendre que perquè no siga un estat amb fronteres pròpies els qui parlem la llengua d’ací acabem estant sotmesos lingüísticament o crec que malauradament seguirem la dinàmica de la bona discriminacio i la mala discriminació.

I aleshores l’única eixida viable que al meu entendre se’ns dóna és la independència i la creació d’un estat nou.

No ho dic jo, ho diuen “ells i elles” : Ah lo siento, però estamos en Espanya i la lengua es el espanyol.

Bàsicament...Buffff costa!

2007-10-13T16:51:00.000+02:00

molt més que la primera vegada, fins i tot les mans suen i notes quelcom paregut al pànic escènic. Però bàsicament el fet és que tens ganes de tornar, bàsicament el fet és que et fas major i un se n'adona que la vida és un constant punt d'encontres i desencontres, on segons vas fent camí decideixes quins cal guardar-se i mantenir, curar i estimar i quins cal deixar que el temps els disperse , confonga i diluesca. Bàsicament tenia ganes de tornar en aquest lloc on hem sent bé i a gust. Bàsicament tenia ganes de retrobar sensacions, carícies, reflexions. Bàsicament és això ganes de comprendre, de cercar, de dubtar...

Bàsicament proveesc el meu cos dels aliments necessaris,
la meu ment de paraules amanides d’ací i d’allà i
el meu cor de records i il·lusions més o menys factibles.
A la meua edat bàsicaments sóc això, absurd,
com les ones que cerquen instintivament abraçar la platja.
i un cop i un altre acaben eixugant-se en la sorra
o bé retornen al primitiu origen,
inconscients de si és el seu desig qui les mou o l’atzarós vent qui les espenta.

El 12 d'octubre

2007-10-12T13:17:00.000+02:00

seguesc sent valencià

perqué sóc allò que vull ser i em sent com jo vull sentir-me.

Reformes

2007-10-04T13:42:00.001+02:00

Arriba la Tardor i sembla que amb ella les ganes de reformar l'estació, de retrobar converses amb la gent que ha passat per ací, de reflexionar i pensar mentre esperes una arribada o una partida, d'obrir noves vies i trajectes. Com tot té el seu temps. De moment pintem façana, netegem sales i actualitzem destinacions.

Una abraçada.

A messure que le temps passe

2006-07-10T13:27:00.000+02:00

El temps passa i passa i passa. Massa temps sense dir res, massa temps sense deixar senyal o signes. No està bé això. Sobretot per aquelles i aquells amb qui durant un bon temps de la meua vida hem estat units per ací, llegint-nos i sentint-nos. Us demane perdó, perquè no tot és virtual ni molt menys, ens preocupem , pensem, fins i tot enyorem a aquells i aquelles amb qui hem estat compartint i convivint.

Supose que ha arribat el moment de dir-ne alguna cosa, després de rumiar-ho bé, és hora de decissions.

De la mateixa manera que vaig arribar als blogs, per fortuits atzars, crec que ara he de deixar-los. Ha arribat un nou moment en què la vida em reclama per altres camins. No obstant sempre estareu amb mi totes i tots que heu omplert una part molt important de la meua vida i que en seguiu formant part d'ella. Potser ara des d'una altra finestra. Aquesta però no està tancada del tot. Potser l'Estació tornarà algun dia al trànsit atrafegat d'altres dies o potser no. Potser em trobeu en un altre lloc perquè la febra d'escriure i de llegir i de conéixer no desapareix i tornarà a reviscolar ben segur.

L'altre dia en un seminari sobre "Intercanvi de coneixeixements" en el marc d'uan escola d'estiu, en el sopar, vam fer un intercanvi. casdascú havia de donar alguna cosa a alguna altra persona, el que fos, un caramel, un pensament, una andromina... i a mi em van donar un paperet amb un pensament. Quan el vaig llegir vaig pensar que m'havien endosat una bona feina.

"El secret per a viure en pau amb tothom, consisteix en l'art de comprendre a cadascú segons la seua pròpia individualitat"

No recorde qui n'és l'autor d'aquest pensament.
Però ara pense que no és tan difícil i que gràces a tots vosaltres, als vostres escrits , als vostres comentaris he anat aprenent aquest art.

Gràcies i fins aviat.

Un gra

2006-04-29T19:19:00.000+02:00

Tinc un gra de sorra sobre la mà.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.

Per a Brisa

Si acceptem els altres tal com són i sabem perdonar-los , per què ens costa tant acceptar-nos i perdonar-nos nosaltres mateix?

Per l'esperança

2006-03-24T22:34:00.000+01:00

Sóc nacionalista. Estime el meu país. No perquè haja nascut ací sinó perquè he crescut ací i he anat fent-me amb els seus paisatges de tarongers, de camps d’arròs i d’horts, de muntanyes menudes i de riberes verdes. Aquesta és la geografia que conec, que he anat fent meua com hagués pogut anar fent meua la blancor immensa dels glàciars o la grogor daurada de les estepes.
Sóc nacionalista. Estime la meua llengua. No perquè siga meua, sinó perquè he anat plorant, estimant i sabent envoltat d’ ésses sonores, perquè m’he escrit amb grafies que em semblen carícies quan les dibuixe com la ce trencada que és com una abraçada. Aquesta és la meu llengua i els meus signes com haguessen pogut ser meus els sons aspirats d’altres llengües i els dibuixos d’altres alfabets.
No puc fer res per evitar-ho, ni vull, ans al contrari, ho consideré bo i positiu. No sentir-me proper a qui i el que m’envolta suposaria haver-me convertit en un ésser individualista i tancat. No ho vull, m’agrada riure, parlar, menjar, passejar i estimar juntament a algú o alguna cosa.
El meu país no són unes línies dibuixades en un paper, el meu país és la proximitat en les coincidències socials amb qui i el que m’envolta, el meu país s’assembla més al poble i un poble és la gent, és cadascun dels éssers que viuen i treballen en una part del planeta on visc, cadascun d’ells, un per un , pensen igual o diferent que jo, i al costat hi ha més pobles més semblants o menys en costums o llengua, amb més persones que pensen igual o diferent que jo.
Però de vegades les persones no volem veure més enllà del que volem veure. No volem mirar ni cap arrere, ni cap avant. Si mirem cap arrere és molt fàcil adornar-se que els països, les nacions o els pobles (tant s’hi val el nom) han anat canviant de formes, extenent-se o creant-se, reformant-se o inventat-se al llarg de la hitòria. Amb guerres i conquistes ,amb tractacs i matrimonis o amb pactes i acords. De vegades les persones utilitzem amb tan poca behemència les nostres paraules que convertim en axiomes o veritats universals allò que simplement és un no-res en el temps. De vegades les persones diem “tota la vida” quan en realitat hauríem de dir “el que porte jo viscut”. I què és “la nostra vida” sinó un no-res en la Vida.
En la vida gairebé tot té un preu, gairebé. Però el preu el posem nosaltres.
Un país pot tenir un preu valuosíssim per alguns,fins i tot el preu més alt. Potser hi ha certa raó en això, l’estima et du a valorar les coses que vols, però se’ns oblida que un país no és res sinó hi viuen persones, que qui fa el país és cadascuna de les persones que hi conviuen. És el valor que li donem a cada vida que conforma un país el que fa que un país valga més o menys i no el quilometres o l’amplada o la llargària que tinga.
Sóc nacionalista perquè estime el meu país, la meua llengua, però sobretot perquè per a mi la vida de les persones sí té preu, el preu més alt, de qualsevol persona de qualsevol poble, país o nació i si per salvar-ne una sola d’ella he de pagar un preu polític que canvie, faça , desfaça o establesca noves línies en un mapa el pagaria sense cap dubte. Tan malvat és matar per un país com deixar que maten per ell.
Espere que davant l’esperança que se’ns obri, i sense que ens ature ni ens cegue el profit polític que es puga traure en saber per què o com o gràcies a què s’ha arribat a aquesta situació, aquells que tenen les possibilitats de tirar endavant un procés que estalvie el sofriment de les persones sàpiguen valorar bé quin és el preu de la Vida.

De vegades se'ns oblida donar les gràcies

2006-03-08T23:12:00.000+01:00

Perquè és tan fàcil que em dones la mà, la vull. Perquè és tan fàcil que em faces un bes, el vull. Perquè t’és tan fàcil regalar una llàgrima, la vull. Perquè t’és tan fàcil defendre’m, ho vull. Perquè sé que a tu, de vegades, encara no t’és tan fàcil, et vull. Et vull així, diferent, et vull així, semblant, et vull així, intentant comprendre’t, tal com jo em voldré quan també em trobe.

Gràcies

Creure

2006-02-24T14:25:00.000+01:00

Preguntar-se si es creu en alguna cosa resulta un exercici temerari, almenys per a mi, i sobretot per la possible resposta.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.

Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.

“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”

Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.

La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.

Sempre, amb un somriue.

2006-02-17T20:54:00.000+01:00

- Vinga au! va vinga que ja és tard i encara no hem sopat!
- Aixxx, sempre olorant! Quan ixes ja no vols tornar. Mira que ets capdenano! Ara cap a l'era. Hui vols anar a l'era. Ara et rebolcaràs per le brosses i la mare ens mormolarà. Si t'he llavat aquest matí!
- No , fes el favor eh! no em mires així, que així fas el que vols amb mi. Si ja ho diuen els psicòlegs que els animalets feu trampa. Que feu eixa miradeta per fer-nos xantatge emocional.
ja ho sé ! ja ho sé! que tu has estat tot el dia a casa i jo no. Però què et creus que estava pasturant?...i ara?i ara? però es pot saber on vas? Mira jo m'assec ací, ala! fes el que vulgues!
I ara? ara ja no vols anar? ..va deixa'm , va que no tinc ganes de jugar , que estic cansat.. vinga va! va...

Hui em passejat de nou per l'era, com sempre, com cada dia quan m'esperaves després de treballar a la porta de casa. Hem jugat amb el caragols . Hem caminat junts a poc a poc perquè les meues passes últimament eren massa llargues perquè poguesses agafar-me com abans. Massa llargues per a tu però també més curtes per a mi. Hem crescut junts , tu més ràpidament que jo .Potser massa ràpid per a mi però així és la mesura del temps de cadascú.
Hui em passejat de nou junts, com ho hem fet i ho farem sempre.

- Vinga au! anem!...aixx i és que a la fi sempre em fas somriure.

Mad. No saps com de bé m'han fet les teues paraules i sentir-te al meu costat. Un bes. T'estime.

Signes

2006-01-22T14:23:00.000+01:00

De cansament, d'impaciència, de desfici, de massa dubtes. Signes que es redueixen a punts suspensius i d'interrogació. Això vindria a ser un tex així:

... ? ... ? ...? ...? ... ? ...? ...

Això vol dir que el temps em demana reflexió, donar-me respostes, aclarir alguns passos, prendre algunes decissions.

Aquesta Estació, crec que mai es tancarà, sempre hi ha trens que entren i ixen amb mercaderies massa valuoses com per deixar-les perdre.

Quan els punts suspensius i els signes d'interrogació tornen a convertir-se en paraules tornaré.

Mentrestrant seguiré vistant-vos, reposant i gaudint a ca vostra, acompanyant-vos amb veu o en silenci . Una abraçada ben forta.

I si sí, i si no?

2006-01-12T13:31:00.000+01:00

Em perd un somriure. Ho sé. Em perd i llance ben lluny qualsevol bri de sensatesa, d’anys, de maduresa, de seny, de raó.
M’enfonse amb una mirada. Ho sé. M’enfonse i m’ofegue endut per corretns capritxosos, sense rumb, sense destí, sense arribada.

Discernir entre allò que és i allò que volem que siga resulta una tasca àrdua i complicada. Tendim a pensar com a cert allò que voldríem que fóra, i fins i tot quan hi ha signes evidents del contrari els rebutgem sense cap mirament substituint-los per aquells altres signes moltes vegades intuïts i desitjats.

Un somriure pot ser moltes coses. Una mostra d’amabilitat, una reacció immediata a l’estat d’ànim de la persona, un tic i , és clar, també pot ser una insinuació.

Quan ens atrau algú obvíem (in)conscientment? totes les altres possibilitats i prenem com a única vàlida aquella que volem .
Enamorar-se és un parany que un mateix construeix la majoria de vegades. Estimar algú esdevé així sovint la realització de la necessitat d’estimar.
Estimar és una necessitat sana i saludable si tenim ben present que el fet en si d’estimar ja ens pot fer feliços. Però el que sol passar és que la necessitat d’estimar sol amagar la vertadera necessitat, la d’ésser estimat.
Estimar és un acte voluntari i lliure. Hom pot estimar qualsevol persona, animal o cosa, però la nostra pròpia volença no deu ni pot fer que els altres ens estimen. Ès una cosa tan òbvia que tothom sap i se n’adona. Però ai las! L’acceptem?

Quan escolte cançons o llig o veig històries d’amors sublims sempre hi ha una entrega total de l’amant vers l’amat, sembla que donar-se totalment és la mostra més súblim de l’amor “sin ti no soy nada” diu una cançò.

Trobar la claretat i el punt exacte en què hom ho és tot i es veu a ell mateix amb la persona estimada és quan m’atreviria a dir amb contundència que estimem. Només hem de canviar el xip i passar del “sense tu no sóc res” al “amb tu sóc tot”. Però clar ningú ha dit que siga fàcil.

M’estremeix però sentir-me complet envoltat d’uns braços que sé no meus. Potser això és l’amor que apareix i que no dura. Potser per això els poetes mai deixen d’escriure a l’enyorança perquè només el record d’un mateix marca la distància exacta que em pot fer estremir en pensar en els teus braços sense que el meu propi desig confonga estremir amb estrenyir.

Un any de la nostra vida

2006-01-06T12:53:00.000+01:00

Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai tancat però obert als infinits viatges.

Per a qui “ja no creia en els Déus, perquè la raó i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables”, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones. El moviment immediat i natural.

Es fixà en una dona, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el despertà i ràpidament escrutà l'andana. La dona ja no hi era. Havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar.

Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòbils.

Aquest post va ser el primer que vaig escriure ara fa 1 any. Quan vaig obrir l’estació. Abans havía obert un altre blog “Grossissant.Paraules encadenades”, que a penes durà 3 mesos. Mai hagués pogut pensar que gràcies a l’estació aquests 365 dies hagen estat tan especials i fructifers. He rigut, he plorat, m’he deleitat, me sorprés, m’he entendrit, he descobert, he jugat, he aprés, he conegut, m’he esborronat I he viatjat per mil mons, tots únics I especials, els vostres. No sé si algun dia se me n’aniran les paraules o simplement considere que no tinc res a dir en eixe moment, però això sí, sé que tots i totes qui heu estat, heu vingut i heu anat en aquesta estació formeu part de la meua vida. I a ella agraesc haver-vos conegut. Va per vosaltres: 1 any de la nostra vida

La primera llum

2006-01-01T14:38:00.000+01:00

"La primera llum de l'any té una força molt especial. Veure-la arribar, tot caminant entre la solitud i el silenci d'aquella primera hora, pot semblar poc més que un símbol, però és magnífic"

I tens tota la raó Martí, sobretot quan eixa solitud és tan plena :)

Sense paracaigudes

2005-12-27T16:26:00.000+01:00

Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.

"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)

Regal de Nadal

2005-12-22T22:28:00.000+01:00

Hui hem tingut berenar de nadal. Tinc la sort de treballar amb amics. Alguns que ja coneixia, d’altres que han anat fent-se amics. Ara ja fa gairebé 5 anys que treballem junts, en una feina que ens agrada , en la qual ens sentim cómodes i en un projecte que ens il·lusiona. Treballem a gust perquè vívim a gust les hores que passem junts I que en són moltes al llarg de la setmana, també amb diferències que solem arreglar amb només dos minuts, un somriure, un bes o una abraçada.
Hui després de dinar hem anat corrents a arreglar-ho tot. No ens hem fet regalets del tipus “amic invisible” i eixes coses, però en un moments determinat la Fani m’ha dit:

- Us he deixat un regalet a casdascú.El teu, el tens a la teua taula.-

He anat i m’he trobat amb el meu regalet: un full de paper que acabava d’escriure. L’he llegit i li he dit que el penjaria ací.

“Una vegada la vida em va fer saltar i una vegada la vida em va fer estimar.
La vida que s’esmuny i esmicola allò que no sé dir i és com el llum petitó dels estels, dia rere dia, mentre tu, jo, ell, tots, rodem pel temps sense esbrinar-lo, sense mirar com s’allunya; dintre quatre parets, dintre quatre caixons, i que tu, i que jo, tan diferents busquem per saber, per viure. “

Mai he parlat del meu treball ací, ni dels meus companys de feina. Però aquest regal que pot semblar tan simple, està escrit des del cor. Com tot allò que jo escric de vegades en aquest blog, com tot allò que m’escric jo mateix, com tot allò que escrívim ací o en la nostra ment i que és tan senzill.Viure.
He tingut la sort de trobar amics a qui estime en aquest espai. He tingut la sort de treballar amb amics a qui estime. Aquest regal és doncs per a tots, un regal de Nadal , per tots i totes vosaltres que sou els meus amics i pels meus amics amb qui treballe, Fani, Glòria, Elvira, Gemma i els dos Fernandos (hehehe, hi ha dos) .
Potser podria viure sense diners o sense amants però no podria viure sense amics.

Gràcies per estar-hi i per ser tan diferents però tan propers.

Paraules d'amor que mai et diria

2005-12-14T23:19:00.000+01:00

Mira que hem fet ximpleries. Mira que hem fet barbaritats. Mira que ens hem rigut com aquell dia que caiguérem del llit encesos de desig. Mira que hem insinuat, mira que hem recorregut de mil maneres el nostres cossos... i a pesar de tot,no sé perquè,sempre recordaré el primer cop que amb la mà m'acaronares la galta i em feres el primer bes.

Ja estem aciiiiiiiií !

2005-12-08T20:19:00.000+01:00

Els he vist els darrers anys, cada cop més aviat, cada cop més perfectes en l’art de la simulació. Han tardat, però a poc a poc han anat fent-se més nombrosos. Els veig quan torne de treballar, pel camí que faig tots els dies per arribar a casa. No és un camí llarg, a penes quatre cantonades més enllà està ma casa.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.

Attendez!

2005-12-01T12:58:00.000+01:00

I què hem de dir quan els dies passen flotant sinó deixar-los córrer com si fossen cèrvols somrients o àguiles de vol suau.
Ja no voldria res més que un cel ras com un ull de peix.
Una cefetera plena de besos, la taula parada i algú que em fes l’ullet desde l’altra banda.
Aleshores no caldria dir-te : vols ballar amb mi? No, no caldria.
Et prendria la mà i les finestres volarien, i el sól es desfaria, i les parets floririen i els dies seran només el temps que dure una cançó.I serà prou. No creus?

(Fotografia de Mapplethorpe)

A la taverna del mar

2005-11-20T15:56:00.000+01:00

“El sol començà a pondre’s en un vespre voluptuós de final d’estiu. Una mar calma acaronava el meu cos jove amb el murmuri de les ones, apropant-se el final d’un dia peresós en qué havia regnat la deixadesa dels sentits estesa sobre la sorra d’una platja aíllada i tanquil·la. L’havia estat vigilant de tant en tant quan em pegava la volta i entreobria els ulls. A pocs metres, aixecant-se de tant en tant i passejant per vora mar, cercant petxines i mullant-se el peus. Quan jo em feia un bany i en sortia veia com el seus ull recorrien cada gota de mar que es vessaba pel meu cos ple de vida. El seu, en canvi treballat pels anys, es protegia sota un parasol.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”

Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.

Existeix la matèria gris?

2005-11-11T21:31:00.000+01:00

L’expresident de la meua comunity (1) quan parla té no sé ben bé si un tic o una mania. A cada paràgraf hi apareixen aquestes dues paraules : “nacionalistas y radicales”.
La conjunció copulativa unix diferents categories gramaticals, en aquest cas els mots emprats poden ser adjectius o noms. Per tant si els mots emprats pel meu expresident són adjectius afirma que tots els nacionalistes són a més radicals i si els empra com a substantius vol dir que tant nacionalistes com radicals són de la mateixa “ralea” (com diuen al meu poble). Doncs bé aquest personatge polític crec que sap molt bé diferenciar que és un nom d’un adjectiu i per tant utilitza els dos mots perquè per a ell si ets nacionalista (no espanyol, clar) ets radical i a més tant si ets nacionalista com radical ets roin. El que sembla no saber és que la radicalitat no és unidireccional, es pot ser radical cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap avant o cap arrere, fins i tot es pot ser radical sense moure’s. Hi ha res de més radical que els axiomes? (2)
La radicalitat no existeix. Com totes les paraules que defineixen conceptes abstractes pertany al món de l’abstracció, és una altra dimensió, el món de les idees. Existeix , en el sentit de realitzar una acció o un fet ,“ser radical en.” Jo puc ser radical en l’amor, en la pintura, en el cinema, en la forma de vestir-me o en el pentinat. I en això estàrem tots d’acord que cadascú és lliure d’estimar, dibuixar, vestir-se o pentinar-se com i quan vulga o quan puga.
Jo almenys no em ficaré amb ningú que li abellisca desdijunar a les 4 de la vesprada, ni l’acusaré d’intentar destruir i imposar el seu horari de desdijuni al meu ritme de vida. Però tanmateix potser que aquesta persona que desdijuna a les 4 de la vesprada amenace i coharte el meu forner perquè faça els croissants només per la vesprada impedint-me que jo puga desdijunar al matí amb els croissants que tant m’agraden, només perquè ell considera que desdijunar a la vesprada és el que ha de fer tothom simplement perquè ell ho fa.
Aleshores esdevé un fet perillós, un es fa l’amo d’un concepte de l’imaginari col·lectiu, esdevé propietari de la radicalitat, és llavors quan un deixa de ser “radical en” i esdevé “radical”. Mantenir-se inamobible i imposar els teus actes i pensaments sobre els altres, això sí és “ser radical” i el senyor Zaplana sí ho és. Ha realitzat una proesa que ni tan sols Plató va aconseguir, ell només la va intuir, mutar de matèria a concepte. El senyor Zaplana ha esdevingut concepte: “la radicalitat”.

(1) Comunity: eufemisme radical per anomenar territoris on habiten ciutadans amb trets identificadors pròpis i sentiments de pertanyença a una col·lectivitat o poble.
(2) Axioma : enunciat o proposició inicial d'un sistema deductiu, no demostable dins el mateix sistema.

Silenci

2005-10-31T16:31:00.000+01:00

Seràs l’esguard de l’alba tan fugaç que a penes pot créixer.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany.
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny com jo sóc per a tu
que podré agafar el teu alé entre les mans i inventar-me els sabors dels teus besos.
M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.
Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la meua mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.
Seràs la meua veu, la meua boca. Seràs l´únic dia, seràs la nit
Seràs la certesa, sempre. Seràs l’amor , el meu amor, l’amor secret.

Aggggg

2005-10-25T22:51:00.000+02:00

Regirant el temps

2005-10-16T14:12:00.000+02:00

Sempre he cregut que la poesia és el lloc exacte de l'amor. Potser perquè mai he trobat l'amor que voldria en altre lloc que no fos la poesia, fins i tot en aquelles estances on s'hi assemblava més.
Potser també per això quan era jove escrivia poesia. Ara en llig i em delecte en la perfecta comunió de les formes i le substàncies infinites.

"La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme.Energia és passió, la
tendressa relaxant abans de l'amor i després de l'amor" . Salvador Jàfer.

Ai amor, si et trobava i no eres miratge de l'ànsia.

Et promet tan cert com et bese, que seré forma i no paraula,

que com el fang de l'escultor canvia, segons desig, anhel o tristesa,

canviaré jo amant-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa.

Regirant el temps. Primavera de 1985

Jo no vull cap Palau

2005-10-07T22:37:00.000+02:00

Mira que m’he dit vegades: No vull escriure res sobre política . No vull escriure sobre el govern del País Valencià. No vull , no vull, no vull...però la paciència té un límit.

Demà s’inagura a presses i a correres l’últim element de l’obra faraònica per excel·lència de València, que cal recordar va ser un projecte començat pel ja molt molt antic govern anterior del PSOE valencià, i adoptat i magnificat pel ja repetitiu i pesat govern actual del PP.

Doncs bé, a banda de la valoració arquitectònica del projecte que pot agradar més o menys, a mi particularment m’agrada, ens trobem amb una fall-folla-feta-foc del lamentable i desvergonyit govern que ens toca suportar dia a dia a aquells que ens sentim, parlem i vivim en valencià. Aquells que cada vegada més ens assemblem a una reserva indigena i als quals se’ns insulta d’una manera totalment escandalosa.

Primer va ser l’Hemisfèric, amb un contingut més o menys acceptable. Per descomptat si vols escoltar el film que estan passant has de busacar quin botonet has de prémer per poder escoltar-ho en valencià perquè només te’l poses a les orelles automàticament per defecte és en castellà i a més si tens la sort que s’ha fet el doblatge i sinó et fots o bé aprofites i t’ho poses en frncés o anglés per anar practicant una miqueta.

Després el Museu de les Ciències. On ciència hi ha poca i sembla més bé una guarderia infantil on a més quan es trenca un aparell ja no cal arreglar-lo.

Hi ara per fi, el gran Palau de les arts. Per fi podrem els valencians gaudir de bons espectacles musicals i fins i tot òpera…o això pensava jo, perquè en agafar el diari em trobe amb aquest titular: ELENCO. Una cumbre de voces valencianas.
Tem llegir més. Això de “Elenco” no em sona massa bé i ja em veig al Francisco i a la filla de la Piquer actuant, però em pose a llegir el començament i diu:

“En el concierto inagural se combina voces de figuras extranjeras junto a algunos representantes de la cantera valenciana (déu parlar del València C.F?) que en buena parte se encuentran actuando desde hace años en los mejores coliseos europeos... aixxx comença a sonar-me al NODO ... bé l’estil segueix més o menys igual i passe a dir-vos la programació inagural:
Abrirá la rumana Angela Gheroghiu con la Habanera de Carmen, dirigida por Lorin Maazel.
En la segunda parte dirigirá el director valenciano Enrique García Asensió, quien ara brivar la sala a los acordes de La Revoltosa de Chapí
Elena de la Merced y el Cor de la Generalitat Valenciana marcarán con la Habanera de Don Gil de Alcalá de Manuel de Penella, parte dedicada a la zarzuela.
Miquel Ramón cantará Junto al puente de la Peña de la canción del Olvido de José serrano y después junto a Maazel, Elena de la Merced ..i no sé qui més, interpretarán Cuatro Madrigales amatorios de Joaquin Rodrigo.Intercalando con Danza de los vecinos, La Danza del molinero y la Danza Final de Falla.

No dic res ..cadascú que traga les conclusions que vulga però jo em negue a que em facen sentir un individu d’una espècie en extinció i demà aniré a la manifestació de la vesprada sobretot per dignitat.

Merci

2005-10-04T22:56:00.000+02:00

Fa anys vaig anar a Grècia, a Atenes .Un impuls de trobar no-sé-què. Després d’una llarga setmana vaig tornar amb una estranya buidor intentant esbrinar les pedres sota les pedres.

Ara només han estat quatre dies per terres gironines i no ha calgut escarbar cap pedra.Torne amb un pastís de xocolata al cor, dolç , molt dolç.

Han estat a penes quatre dies, plens, ben plens, de passejades, de pluja, de boscos, de pedres, de mar, d’accents i de paraules, també de trucades i veus amigues i estimades a qui no he pogut veure però sí escoltar i sentir-les igualment properes. També de retrobaments esperats i inesperats i fins i tot de nous i agradables coneixences.

M’he sentit a ca meua, perquè així m’ho han fet sentir. Una casa que no és un un espai físic sinó una estança de somriures i de caricies. M’he sentit acaronat per la companyia. He descobert que una família és aquella que tu tries o aquella que et tria a tu. He aprés que un rentaplats és un gran invent. Que els amics mai arriben tard o d’hora, que arriben quan han d’arribar i això ho notes de seguida i que per estimar no cal gran cosa, simplement fer-ho.

Les ciutats i els llocs viuen quan els vius amb algú. Sé que Girona és també casa meua perquè així me l’han feta sentir i així l’he viscuda.

M’asseuré només una miqueta amb el peus penjant i em deixaré acaronar de nou . Amb les sabates negres que miren des del penyassegat la mar brava avui serena , tranquil i feliç, molt feliç perquè sé que mai em quedaré sense cobertura.

Petites vacances

2005-09-28T14:35:00.000+02:00

Transparències (VIII) A cabotades

2005-09-23T22:20:00.000+02:00

Què fas quan després d’un any reps una telefonada d’un número que et sona i resulta que és l’ex.. amb veu de borreguet ofegat que et diu:

-Hola sóc X... volia felicitar-te pel teu aniversari...-

Aleshores el primer que et ve al cap és dir-li:

-Perdona però t’has equivocat i encara falten unes setmanes...- i penjar-li el telèfon.

Però resulta que no li ho dius i deixes que seguesca parlant amb eixa veuta de borreguet degollat...

-Com estàs? Espere que estigues bé.Com et va el treball?. Què has fet aquestes vacances? Jo he estat no sé on .bla, bla, bla...-

I tu amb un somriure estúpid mentre comença eixir-te cada vegada més fum per les orelles i vas transformant-te en un dimoni emplomat et sorprens contestant amb la mateixa veueta de borreguet ofegat:

-Bé estic bé. M’alegre que et vaja bé. Bla.bla.bla....-

I després de gairebé 10 minuts sense escoltar ni parlar el que voldries parlar i dir, arriba el moment en que pots tallar amb un ganivet les ones electromagnètiques del mòbil i un silenci minuscul pesa tant com la matèria negra i finalment escoltes:

-Bé.M’ha agradat molt escoltar-te i parlar amb tu.-

I aleshores el fum que t’ixia per les orelles ja és un foc que et crema el cabells i llances xispes pels ulls i penges, i amb el telèfon a la mà , tot agarrotat , i ja definitivament transformat en un dels més roïns diables, explotes i et llances corrents a cercar la primera pared ben grossa que trobes per pegar-te de cabotades fins que la pared puga amb tu o tu amb ella.

Agggggggggg...Quiero ser un bote de colon y salir anunciado por la televisión......

:-) podeu riure-vos perquè si veiéreu com ha quedat la pared :)))

Amics o amants?

2005-09-18T13:45:00.000+02:00

Havia escoltat que en el món animal també hi havía relacions homosexuals. No obstant les úniques explicacions que també n’havía escolat eren que la manca de parelles del sexe contrari per un període de temps llarg portava als animals a mantenir relacions esporàdiques amb altres membres del mateix sexe.

Hui veient un doculmental de la cadena Odissey m’he quedat totalment sorprés de la quantitat i diferents espècies animals que mantenen aquest tipus de relacions i a més amb uns comportaments que impliquen una gran complexitat més enllà del simple fet de la descàrrega de feromones.
Les parelles i relacions homosexuals entre animals és un fet documentat des de fa gairebé 200 anys però totalment obviat pels científics. Una vegada més és l’home qui gira el cap davant la realitat que l’envolta perquè els animals van a la seua i poc els importa el que en puguen pensar els hòmens.
Així hi ha exemples de realcions homosexuals tant en exemplars mascles, com femelles, des d’elefants, pingüins, lleons marins, bongos, dofins, orques, abelles o mosques i per descompat entre els primats. Abunden les realcions bisexuals, és a dir molts animals tenen relacions tant amb animals del mateix sexe com del sexe contrari sense cap problema, o bé individus amb parella del mateix sexe adopten actituds heterosexuals amb fins reproductors.
Però allò que més m’ha cridat l’atenció no és el fet que mantingueren relacions purament homosexuals sinó que molts animals arriben a mantenir una realció estable durant anys i fins i tot durant tota la seau vida i el que encara m’ha sorprés més que solen ser fidels a la seua parella mentre estan units i fins i tot adopten i crien altres criatures de la mateixa espècie que han quedat orfes.

Hi ha una anècdota molt interessant sobre uns pingüins de Humboldt (una espècie en perill d’extinció) del zoo de Bremerhaven al nort de Alemania. Hi havia 14 pingüins, 10 mascles i 4 femelles. Es van formar 7 parelles, 4 parelles heterosexuals I 3 parelles homosexuals.
La directora del zoo en veure açò va fer portar 4 femelles més per així persuadir als pingüins mascles de la seua diguen-me “elecció forçada”, però la sorpresa va ser ben gran quan els 6 exemplars que havien format parelles homosexuals obviaren la presència de les femelles. Algú podria pensar que aquesta conducta bé determinada pel cautiveri però s’ha comprovat que també ocorre quan els animals estan en llibertat.

Els Macacos japonesos són una comunitat on les relacions de parella entre les femelles (cosa prou normal també entre les lleones) són força comunes i segons els darrers estudis aquestes relacions no s’estableixen per la manca d’individus mascles ni per cridar l’atenció dels mascles o per mantenir un estatus de defensa més alt sinó simplement per plaer.

Els Monobos són uns primats més propers encara a la espècie humana que els ximpanzés. Viuen al Zaire i s’han fet famosos perquè practiquen “l’amor lliure” tenen relacions a totes hores i indistintament amb exemplars del mateix sexe o del sexe contrari, de major o menor edat i a més copulen cara a cara (és l’unic animal que ho fa a banda de l’home), hi ha que canvien frenèticament de parella sexual i hi ha altres que mantenen llargues relacions de parella. Normalment quan més activitat sexual hi ha en un grup és quan manquen els aliments. Els monobos cerquen menjar i ho fan d’una manera ben curiosa. Fan l’amor amb l’exemplar que té menjar, li donen plaer i aquest comparteix després el menjar amb el company, és a dir davant d’un conflicte (la manca de menjar) “fan l’amor i no la guerra”.

També és freqüent que parelles homosexuals de monobos adopten i crien els fills orfes i sobretot fan una cosa (igual que els altres grups d’animals on també hi ha de parelles homosexuals) que hauriem de fer els humans, no es discriminen.En la mateixa comunitat conviuen homosexuals, bisexuals i heterosexuals sense que els importe gens qui fa l’amor amb qui.

Mentides i dubtes

2005-09-14T15:24:00.000+02:00

Quatre anys després de l'11S seguim sense saber què va passar exactament i qui va dur a terme aquell atemptat que ha marcat un abans i un després en l'ordre mundial.

Us recomane la lectura del post de Gatopardo "EX MINISTRO ALEMÁN DE DEFENSA AFIRMA QUE LA CIA ESTUVO IMPLICADA EN LOS ATENTADOS DEL 11-S"

i el post de Nihilismo Innecesario "¿AL QAEDA NO EXISTE? "

Val la pena llegir-los detingudament.

Una immensitat de mar

2005-09-09T16:35:00.000+02:00

Una immensitat de mar.
Una immensitat que oprimeix sense causar dolor només pot ser la gravetat del dies.Quan t’alces de matí i vas flotant al lavabo i camines pels carrers coneguts rodejat de gent desconeguda i de sobte et trobes amb aquell banc del parc del teu barri on t’asseies esperant l’amic o l’amat.
T’asseus de bell nou a un cantó del banc mentre acarones els vius records d’un somriure.
Una immensitat de somriure.
Una immensitat de sabors dintre d’una mesura de paper plena de llepolies només pot ser un poema.
Mires el cel i respires l’aire bullint que arriba als pulmons a trevés de les fulles dels arbres mudant-se al groc.
Una immensitat de cel.
Una immensitat de cel només pot ser xicotets cristalls que reflecteixen oasis. Els miratges deliciosos de l’ànima quan es sent lliure.
Més enllà, sobre els penyassegats, escoltes les ones que remouen corrents submarines que criden a cau d’orella els mots primerencs d’un adormit origen.
El far solitari és només la referència que entre tu i la mar hi ha una falsa solidesa.
Res és real sinó versemblant. Només cal fer el primer pas, posar un peu sobre l’aigua, després l’altre i caminar, caminar sobre la mar.
I sentir.
Una immensitat d’escuma, una immensitat de mar.

Oficis i beneficis. Tòpics.

2005-09-05T13:15:00.000+02:00

Com últimament n’estic avorrit de la política i els (des)amors he decidit seguir el camí traçat pel meu amic Tristany a qui d’ara endavant consideraré el meu mestre virtual i he decidit calfar-me el cap en coses molt més interessants.

Així que mentre encamine la tornada a la feina i intente deixar de fumar, bé millor dit pense intentar deixar de fumar, he anat a l’estanc del meu barri i una de les dues senyores que regenten l’establiment m’ha regalat una samarreta d’un roig escadalós amb la inscripció en lletres arial negres i ben grans que diu “Les estanqueres del Raval”. Mentre veia la samarreta que no pense posar-me perquè no m’agrada el roig per a vestir i a més han fet talla única XXL on poden cabre 4 o 5 joans junts, m’ha vingut al cap aquella peli del Eloy de la Iglesia.

I pensant, pensant he arribat a la conclusió que la majoria d’estancs estan regits per dones. I a més dones de trets físics prominents I una miqueta descarades com diuen al meu poble.
I pensant, pensant, també he arribat a la conclusió que una de les activitats més agradables i que més efectuem al llarg del dia és lligar. Clar , ara ja no, però si pensem en no fa molts anys enrrere la majoria de la clientela d’un estanc eren homes. O bé l’estanquera era un reclam per vendre més o bé l’estanquera utilitzava el seu treball per poder trobar un bon partit o un bon amant mentre treballava.
Clar que si açò fos cert aleshores els homes tindrien com a treball més considerat i en gran nombre el de despatxar en una tenda de roba íntima de dones, però en realitat conec poques tendes de roba íntima femenina regentada per homes.
Ara que fins fa poc un dels treballs més preuats pels homes d'questes terres era treballar d'encarregat d'un magatzem de taronges, on s'hi trobava rodejat de nombroses i joves xiques. D'amors, amants i drames hi ha per fer-ne un fum de telenovel·les.

Seguisc pensant... i ara si pense en l’homosexualitat i en concret la masculina , el treball que desenvolupen un major nombre de gais masculins sol ser el de perruquer (sempre segons el que es diu). Però mireu per on solen ser perruquers de dones i no de homes, cosa que no m’acaba de quadrar, ja que sí ho entendria si fora una dona gai.

En fi a banda d’aquest tòpics no podem obviar que els humans no deixem de tenir instints puraments biològics molt marcats. El fet de la selecció natural com en totes les espècies animals pot dur-nos inconscientment a cercar una feia on les nostres possibilitats de triar entre un major nombre de possibles parelles siga més probable i menys competitiva. Si no perquè un gai s’apunta a l’exercit o a las juventudes del pp?

Hi ha per tant treballs més marcadament masculins o femenins? Cerquem un treball dintre de les posibilitats, que a més d’un benefici econòmic ens permeta poder escollir entre un major nombre de possibles parelles?

I ja sabeu la dita a qui no té treball, el dimoni li’n dóna... i sí és el dimoni....

Amors particulars

2005-08-30T16:03:00.000+02:00

A veure, si quan vols dir només abraça’m parles pels colzes i quan em desitges fas acudits horribles, per què collons em mires així? Sort que mai m’ha pegat per la beguda però hui he vist que hi ha oferta de wiski al supermercat. Baixaré i potser em passe com a les pelis i entre les fileres de pastes, fruites i verdures, prop dels ultracongelats, es creuen dos carrets carregats d’ampolles d’alcohol... i quan vages a buscar-me ensenyant la meua foto a les caixeres dient que sóc el teu amic i no el teu amant seguiras mentint perquè elles no sabran llegir entre línies.

FOCS

2005-08-25T21:08:00.000+02:00

Quan de menuts jugàvem amb el foc recorde que les persones majors, sobretot les nostres mares o àvies ens deien : No jugueu amb el foc que us pixareu al llit.

Espantat pels continus i desastrossos incedis que estan produint-se, la major part dels quals són provocats, no he pogut estar-me d’intentar almenys saber per què hi ha gent que incedia boscos. Ës clar que hi ha casos (potser més dels que arribem a saber) que són provocats intencionalment per interessos econòmics però un gran nombre d’ells els provoquen persones. I què els mou a fer aquests actes?

Pixar-se al damunt és un acte, un impuls incontrolat. Pel que sembla cremar també ho és, o almenys així ho diuen els experts.

La piromania és un transtorn mental que els experts inclouen dintre de les manies esquizodepressives, juntament amb altres trantorns impulsius con la ludopatía o la cleptomania.
Una mania es caracteritza per una hiperactivitat física que produeix un alt grau de satisfacció i eufòria extrema. Sempre segons els experts en salut mental els piròmans solen ser persones melancòliques, sicòpates, esquizofrènics, paranoics i fins i tot poden ser persones epilèptiques.

La fascinació pel foc és un fet normal però com en quasi totes les coses una fascinació placentera pot arribar a desenvolupar una fascinació malaltissa, desenvolupar un descontrol repetitiu de l’impuls de provocar un incendi que acaba convertint-se en una conducta patològica.

Els piròmans estan molt interessat no només per produir el foc sinó també per com extingir-los, per això sol ser normal que aquests acaben sent descoberts ja que se’ls veu repetidament en tots els incendis que provoquen. En països on hi ha cossos de bombers voluntaris és freqüent que el mateix piròman siga un dels voluntaris del grup, fins i tot el més interssat , el més disposat.

Em pregunte si en països menys desenvolupats, on les societats són menys ocioses que les nostres i existeix una vinculació més directa amb la natura i els problemes diaris, on el temps de cada dia té un sentit primordial existeixen piròmans. Em pregunte si, com en moltes altres manies i coses per l’estil, els piròmans no són res més que el producte d’una societat malalta que no fa res per reconduirse i reflexionar sobre el que produeix.

TRANSPARENCIES ( VII ) Dancer

2005-08-19T22:03:00.000+02:00

Et diria que enyore les teues cames tan boniques com els coixins de vellut.
També podria dir-te coses tan poc complicades com que m’agradaria tornar a veure’t.
Coses tan normals com que m’agrades i estic a gust al teu costat.
Puc tornar a sentir els meus 20 anys com si foren ara i avergonyir-me si em mirares.
També sabria si volgués seduir-te de nou amb poques i mesurades paraules.
Inventar-me novament els paisatges que t’agradava escoltar.
Podría dir-te simplement que de tant en tant voldria tindre’t de nou tot complet i no només la teua imatge.
Puc ser tan sentimental com una famosa peli de Charles Vidor.
Però no. No. Ni tan sols tu o jo som imprescindibles.
Hui només vull ballar, només ballar, ballar música disco amb Comunars, amd Donna Summers, amb Soft-cell o amb Franky goes to Holywood i per descomptat ballar, ballar i ballar fins caure esgotat amb la Gloria Gaynor...Vinga qui s’apunta?...3....2...1....

At first, i was afraid i was petrified

kept thinkin' could never live without you by me side

but then i spent so many nights

thinkin' how you did me wrong

and i grew strong

and so you're back from outer space

i just walked in to fit you here with that sad look upon your face.

I should hace changed that stupid lock

i should have made you leave you key

if i'd've know for just one second you'd back to bother me

go on now, go walk out the door

just turn around now

('cause) you're not welcome anymore

weren't you the one who tried to hurt with goodbye

did i crumble.

Did you think i'd lay down and lie?

oh no, not i will survive

oh as long as i know how to love i know i'll stay alive;

i've got all my love to give and i'll survive

i will survive, hey, hey

it took all the strength i had not to fall apart

kept trying' hard to mend the pieces of my broken heart

and i spent oh so many nights.

Just feeling sorry for myself, i used to cry

but now i hold my head up hign

and you see me somebody new

i'm not that chained up little person still in love with you,

and so you feel like droppin' in

and just expect me to be free

now i'm savin' all my lovin' for someone who's lovin' me

go on now...

Ufffff !!! I wil survive :-)

Des d'un altre angle

2005-08-13T23:31:00.000+02:00

Sempre anava de museu a museu i de gal·leria a gal·leria d’art .Des de sempre havía volgut enamorar-se entre quadres i pintures. Alguna cosa li deia que allí , envoltat de tanta bellesa els seus ulls es trobarien sense espara-ho amb uns altres ulls que acabarien convertint-se en l’amor de la seua vida.
Escoltava la gent quan deien com havien conegut les seues respectives parelles: a l’institut, a un pub, per internet, en un supermercat, al tren... però ell creia que el lloc perfecte i normal era en una exposició, entre belleses robades, entre figures etèries, entre colors i línies immortals.
Així un dia rere un altre van anar passant els mesos i els anys, sempre d’exposició en exposició, amb un bon i bònic catàleg i una il·lusió imperturbable. Amb el temps el motiu que l’havia dut a viure entre pintures va anar desfent-se i barrejant-se entre les boires de l’oblit. I a poc a poc, sense adonar-se, el seu amor dels i pels quadres va anar creixent com com una nuvolada, acumulant una energia capaç de convertir en tempesta els sentiments que l’alimentaven.

Una de les tantes vesprades de visita a un museu mirà el rellotge i s’adonà que havien passat 20 anys.
Algú passà com una brisa fugissera pel davant del seu angle de visió , i en girar-se , li sembla veure uns ulls que el miraven, aquells ulls esperats, aquells anhelats, aquells conjurats.
Corregué darrere d’ells a través dels passadisos fins l’exida , un vent gelat dels nord el feu estremir i entre la fina pluja d’aquells vespre veié com la figura es perdia pel cantó. Corria al darrere a uns metres de distància mentre veia com la figura boirosa es girava de tant en tant per observar-lo. El seu desig augmentava a mesura que el seu cor s’afermava en la trobada, per fi, del seu amor.
Veié com en arribar dos carrers més amunt, la figura obria unes portes d’un edifici il·luminat i s’hi endisava. Pocs minuts després entrava per la la mateixa porta. Era un café-pub de tauletes rodones de fusta i tamborets de pell. S’obrigué pas entre la llum teixida pels filets de fum dels cigarrets. A penes sense alé albirà en una taula els ulls que havia perseguit. Tants anys sense parlar amb ningú havien nodrit una timidesa exarcerbada i sense deixar de mirar-la es recolzà enfront, sobre una paret.

Era una xica morena, amb ulls gairebé negres i grans, una mica estirats, prima i amb els cabells més bonics que mai haguera pogut imaginar que existiren.

-“Per fi!”- Pensà . -“És ella, el meu amor”-.

Passaren uns minuts infinitament llargs i la xica s’alçà i li s’acostà. La tenia només a uns poc centímetres, allí mirant-lo , amb uns ulls que se’l menjaven trosset a trosset, amb uns ulls que brillaven i escodrinyaven cada traç del seu cos, cada plec del seu rostre. Havia de parlar-li. Havia de parlar-li. Però feia tant de temps que no deia res a ningú, feia tan de temps. Quant? Quant! Obrigué el llavis i s’estranya escoltar-hi uns sons tantes vegades assajats , tantes vegades volguts:

-“ T’estime.Tu ets l’amor de la meua vida!”-

La xica no respongué, seguia igual, mirant-lo, mirant-lo, i ell pensà que potser calia donar-li temps per reaccionar, esperar un minut, dos, tres... i tornà a dir-li-ho , però ella no deia res, només el mirava, el mirava i somreira o sospirava o obria els ulls encara més grans. La incertesa a poc a poc anà canviant a temor i després a por, una por que el feia dir més i més fort t’estime, t’estime, t’estime.....

Un xic s’acostà i passant el braç sobre el muscle de la xica li donà un bes a la galta.

- Rapmé ho sent he arribat tard , què hi fas?- Digué el xic.

- Vinc del museu i tot just al poc d’arribar ací han portat aquest quadre de l’exposició que hi estava veient, era l’últim i com se’m feia tard per vindre només l’he vist de passada. Però alguna cosa m’ha fet girar-me en l’últim moment i mentre eixia l’he vist. L’acaben de portar. En aquest café solen portar quadres dels museu i fan exposicions paral·leles. Però ha sigut una cosa estranya, he vist que tot just en eixir l’agafaven i el portaven cap ací, de tant en tant em girava i el mirava ...era..era com si em seguira... és...és estrany no?-

- Tu sempre tens eixa obsessió amb els quadres, tens una ment molt imaginativa. Vinga! Au! Que farem tard al cinema! – digué el xic.

Va veure com aquell xicot se l’emportava però ell no podia moure’s, no era valent, els seus muscles no responien, sempre esperant, sempre esperant i ara, ara que per fi havía vist aquells ulls que esperava no hi podia fer altra cosa que cridar per intentar no perdre’ls.

- No, no, per favor, tu ho saps, els teus ulls ho saben, t’estime, ets tu, sí ets tu, l’amor de la meua vida! -

Abans d’eixir la xica es dóna encara la volta i els seus ulls miraren aquell quadre allà penjat a la paret d’aquell café , el mirà i pensà:
- Potser sí estic una mica boja...m’ha semblat com si em cridaren! -

Quadre d'Amadeo Modigilani

TRANSPARÈNCIES ( VI ) Amics

2005-08-06T16:04:00.000+02:00

Els tres amics encara van poder estar uns minuts sols mentre el metge s’acomiadava de la família dels seu cosí.Però no els sortien les paraules. Potser tampoc no calia. Compartien en silenci la tristesa i l’esperança i , en algun racó dels seus cors, hi feien lloc per al record que hauria de perdurar per sempre més, saltant els obstacles que els homes s’entestaven a posar-hi basant-se, sobretot, en la ignorància.
Una llum prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.

L’esclau del Mercadal.

Tancà el llibre acuradament.Li agradava acaronar els llibres, un grum de fulls de paper plens de paraules. Passar els dit pel llindar de les cobertes de mesura més gruixuda, la forma rectangular, el llom i després amb el dit prémer el fulls perquè hi passaren ràpidament produint un ventet lleuger i fresc.
Mirà el xiquet que s’havia adormit sobre les seus cuixes. Li fregà tímidament els cabells per por de despertar-lo i també es deixà endur per l’hàlit de Morfeu.

Hi havia un xiquet que no hi jugava mai amb els altres. A l’esbarjo que solia ser a les 11 del matí, els xiquets jugaven al futbol, o a “xurro va”, o a pic i maneta. Mentre jugava observava de tant en tant aquell xiquet assegut a un racó del patí amb l’esmorzar embolicat en paper i dintre d’una bosseta de plàstic. Era alt i prim , amb els cabell negres i llargs que en arribar a les orelles feien com una onada fins tornar a caure gairebé a l’alçaria de les galtes i li donava un aspecte semblant a la sota de la baralla de cartes . Els altres xiquets deien que era estrany, li llançaven boletes de paper amb un tira-xines que feien a classe amb una goma i un boli. Li amagaven la bossa, fins i tot els més osats feien bromes intentant ridiculitzar-lo. Però a ell semblava no afectar-li massa totes aquelles ninotades.

Un dia en eixir al patí es plantà al bell mig .Els altres xiquets de la classe el cridaven:
-“Vinga va, Joan anem-hi a jugar! Va, tu de porter, que ets molt bo!

Joan veia els companys aturats i cridant-lo, esperant que es posés a la porteria com sempre, com tots els dies. Però aquell dia Joan va fer mitja volta i s’encarà cap al racó on hi seia aquell xiquet tan estrany. Els companys miraven sorpresos i alguns fins i tot somreien burletes. Aquella decisió sabia que li reportaria segurament els menyspreu I fins I tot l’aïllament, però s’assegué allí, amb l’esmorzar que li havia preparat la mare, just en aquells raconet que els sol de primavera calfava tan plàcidament.
- “hola “- digué el Joan
- “hola, em dic Manel”, li va contestar el xiquet.
- “Sí, ja ho sé. Tu vius al carrer de dalt, prop de ma casa “ li digué el Joan.

Van somriure, esmorzaren i deixaren que el sol els acompanyés aquell matí mentre veien com els altres xiquets jugaven al futbol. Joan sabia que ja mai més tornaria a jugar-hi de porter. Ja no el deixarien.
Es van fer molt amics, i amb el Manel va descobrir tot una altre món de divertiment. Al Manel li agradava disfressar-se. Igual un dia qualsevol apareixia disfressat de pirata a ca seua i se’n pujaven al vaixell que era el terrat i navegaven juntament amb les gallines i els conills que criaven els pares allà dalt. També anaven al riu, i a les séquies, agafaven granotes i serps i els feien cases. Al Joan no li agradaven les serps, li feien por, però el Manel tenia una cosa especial amb els animals i no li feien res, ans al contrari més bé semblava que només ells havien sigut sempre els seus amics.
Amb el Manel, es mostrà tot un món nou que sempre havia estat al seu poble. Descobriren coves i reguerols, pendents i boscos i el més important de tot, que es podia riure amb algú i no d’algú, que els amics riuen junts com també més endavant els amics també ploren junts.

Un dia des d’allà dalt, des del punt més alt de la muntanya van veure com es ponia el sol a les muntanyes veïnes, il·luminant les riberes del riu i mentre reien aquells xiquets , una llum prima i blanca bressolava el camí en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.

Pel meu amic Manel que sempre estarà amb mi quan ric.
Pels meus amics Isnel, Omar i Frederic que malgrat la distància també solen estar amb mi quan somric .

Hui és un día de celebracions, una trista i malahurada celebració. Fa 60 anys d'Hiroshima i Nagasaki. Aquest post i el llibre que l'ha inspirat és una aposta per l'amistat per damunt dels obstacles que els homes s'entesten en posar-hi, basant-se, sobretot, en la ignorància.

Dependències

2005-08-02T13:45:00.000+02:00

Y es que no hay droga mas dura
que el amor sin medida
y es que no hay droga mas dura
que el roce de tu piel.
Revolver

Les persones som animals d’adaptació. Però amb diferència amb les altres espècies no ens adaptem al medi sinó que som nosaltres qui l’adaptem a tota una sèrie de trets culturals i grupals.
Normalment reflexionem sobre nosaltres mateix inserits en el terme que anomenen “generació” , un espai de temps que sol comprendre una dècada, cosa que no sé ben bé a que respon, però sembla ser que 10 anys és el tranm que ens diferència i ens marca a uns dels altres. No obstant aquest estudi sociològic és més bé recent i pertany plenament a finals del segle XX. Abans només en alguns camps com la literatura se n’havia parlat de generacions però mai amb un abast tan àmpli que albergara a totes les persones d’un període i a més que el tret en què es basa la pertinença o no a aquesta generació és el tram que compren l’adolescència i joventut.
És sobretot a partir dels anys 60 i l’aparció d‘un moviment com el hippy quan comencem a parlar de generacions. Aquest mioviment vé maracat a més per un fet excepcional i nou en l’estudi dels comportament humà com és la música. A partir de la música s’expandeix tota una série de modes i maneres de viure, de vestir, de comportament, i que a més s’amplia a tots els camps artíctics: pintura, escultura, cinema, moda....

La meua generació va ser la de la transició i començament de la democràcia, la generació de l’alliberament sexual, de “la movida”, de l’antisistema, del divertiment i de la trasgressió. El mercat i els mass-media encara no havien desenvolupat del tot la maquinaria necessària per engolir, manufacturar i produir qualsevol cosa que suposara ser-ne i sentir-se diferent. Qualsevol pas per xicotet que fora al margé d’allò establert comportava tota una càrrega ideològica al darrere i et feia sentir-te pertanyent a un grup especial i únic. Ser objector de consciència era quelcom més que el fet de no voler fer la mili, fumar-te un porro d’amagat era tot un ritual que contenia molts matissos que el simple fet de col·locar-te i pintar-te la ratlla dels ulls o els cabells de color era una autoafirmació de la pròpia personalitat. O almenys això créiem....

Crec que hi ha un temps d’experimentar, de cercar, de descobrir i això està bé, fins i tot ho crec positiu i bo. Però alguna cosa falla, o va fallar. Pel camí es va quedar molta gent, i segueixen quedant-se o bé s’hi troben ancorats dintre d’una bombolla que s’ha convertit en el seu únic món irreal. De la experiementació i el descobriment es va passar a la dependència i és en aquest punt on tot s’ensorra, on ja no ets tu, ni hi ha res a descobrir o a aprendre i els dies es converteixen en un estat de somnambulisme constant i repetitiu.
Quan la droga assumix la vida i reemplaça la persona i per què? No ho sé. Sí sé que ocorre , i que qualsevol cosa és una droga dura en potència. El café, la televisió, la moda, el sexe, l’amor o la soletat. Pots acabar depenent de qualsevol substància o de qualsevol estat i afrontar la realitat en què et trobes no resulta gens fàcil ni senzill.
No hi ha drogra més dura que altra, hi ha moments en què som més dèbils que altres i crec que en aquesta debilitat es troba el punt d’inflexió on pots enfonsar-te o no. Com ho sabem i com ho encarem? No ho sé però no em valen les teories que afirmen que l’adolescència és una època de canvis fluctuants i impredicible.
Pot ser hauríem de (re)estudiar i (re)descobrir com era eixe pas per la joventut en altres cultures i en altres èpoques perquè potser també un temps passat sí va ser millor en algunes coses.

Un.dos,tres..de cara a la paret

2005-07-25T17:03:00.000+02:00

No hi ha dies sense sol encara que aquest jugue amb els núvols. Un, dos, tres ...de cara a la paret.
Sempre està al calaix aquella samarreta que tan t’agrada i que et senta tan bé.
De sobte et despertes quan ja els raigs de llum s’endinsen a la cambra a través dels clivells de la persiana, com quan eres menut i els dissabtes al matí podies romadre una estoneta més al llit assaborint la deixadesa.
El carrer despertava més tard i els ocells cantaven d’una altra manera. Les dones anaven a comprar el pa mentre els homes prenien el vermudet als bars, tot amb el soroll apaivagat i tranquil que anunciava el cap de setmana on no hi ha res a fer i el temps passa amb la mesura correcta.
Encara lleganyós t’alces mig ensopegant amb la tauleta i tambalejant et deixes acaronar per l’aigua de la dutxa. Et veus a l’espill i t’adones que fa setmanes que no et veies. Et passes la mà pel rostre i et fregues la barba de dies. T’afaites i et poses aquell perfum que et comprarés . Nu com ets, com sempre has sigut, com sempre seràs, intentes conéixer aquell cos i aquell que hi mira. Només són uns segons, saps que després el teu cap tornara a les cabòries de sempre, i si ja no hi són en buscarà d’altres .
Fa calor, amb els cabells mullats et desdijunes amb el diari al costat i l’olor de café.
Des de la distància veus la samarreta que tan bé et sentà, els pantalons i les sabates. Cal elegir el vestuari adequat per a cada obra. No sabem viure sense déus ni sense mites. Ens calen rituals i cerimonies.
Et mires de nou a l’espill. T’agrada. I somrius. I penses: sí, em senta bé aquesta samarreta. Veus la paret i t’acostes : un, dos, tres...de cara a la paret.. i de sobte et gires i res s’ha parat. Les dones van a comprar el pa, els xiquets juguen al carrer, uns homes xarren al cantó i fins i tot hi ha ocells que canten tan bonic.

Comiat

2005-07-11T13:01:00.000+02:00

Qui sap la greu partença

d'avui o de demà,

o qui diria encara

una paraula?

Només somric i penso

a destruir el nom

amb el silenci.

Salvador Spriu

..............

Isnel, Donot, Frederic,Pentesilea,Perejoan, Ferran,Joanaina,Atlante,Mad,Aurembiaix,Giorgio, Nafthy,Muralla,Brisa,Begonya...Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris, pels mails i sobretot per sentir-vos tan a prop de mi, una forta abraçada de veritat. Deixe l'estació uns quants dies, sabeu que de tant en tant cal fer neteja, fer "apaños", restaurar alguna coseta, canviar monbiliari i fer cosetes que embellisquen l'entorn. Aniré passant per ca vostra perquè fa dies que no us he pogut visitar ,a poc a poc, fins que aviat L'estació estiga el més acollidora possible per rebre de nou tan bons amics. Una abraçada ben gran. Joan.

Esperança

2005-07-05T13:51:00.000+02:00

La vida és així, quan menys t'ho esperes et llança una bufeta cruel i desconcertant, tant que ni tan sols pots moure els dits per escriure.
Pensem que ho tenim tot o quasi tot, almenys per poder viure diàriament, però potser sempre manquen coses o tal vegada tot es reduïx a l'atzar capriciós. Aquest dos dies la vida ens ha pegat de ple. Li ha tocat a un amic molt volgut. Ara nosaltres aquest dies només podem estar amb ell, amb la seua família i amb tots els amics, mantenint l'esperança, almenys una flameta que ens done les forces necessaries i el consol mutu. Hi ha moments en què els fets et sobrepassen i no pots. Jo ara no puc. L'única cosa que puc és esperar ."Un àlit de música o de somni, qualsevol cosa que faci quasi sentir, qualsevol cosa que faci no pensar" . I mantenir l'esperança. Però ara no puc, no puc ni tan sols escriure.

El somni de la Història

2005-07-02T17:07:00.000+02:00

Hi ha hagut homes i dones que han passat a ser part de la història. Potser per a moltes persones que el seu nom o el seu esperit perdure en els llibres i en les ments dels altres siga la seua meta, l’expressió màxima del seu pas furtiu per aquest vida, la única immortalitat possible.
Aquest és tal vegada el seu destí, o la seua voluntat. La meua, la voluntat almenys, no ha sigut mai aquesta, sinó com més aviat formar part d’un esdeveniment històric que em fes sentir-me orgullós de particirpar-hi.

Fins ara no havia tingut la sensació d’estar participant-hi de cap que albirara un futur millor per als pobles i les persones.

Dijous 30 de juny de 2005 vaig poder copsar per primera vegada aquest sentiment quan al congrés dels diputats el president del govern de l’estat espanyol ,en el seu discurs preví a l’aprovació de la llei sobre el matrimoni civil, deia aquestes paraules:

“No estamos legislando, Señorías, para gentes remotas y extrañas. Estamos ampliando las oportunidades de felicidad para nuestros vecinos, para nuestros compañeros de trabajo, para nuestros amigos y para nuestros familiares, y a la vez estamos construyendo un país más decente, porque una sociedad decente es aquella que no humilla a sus miembros”

Si hi ha alguna cosa per la qual crec que paga la pena lluitar és pels drets humans i en aquests moments em vingué al cap el famós discurs de Martin Luther King "I have a dream".

Hui dissabte 2 de juliol milions de persones eixiran al carrer per celebrar aquest moment històric. No serà cap dia de l’orgull gai, sinó el dia en què a l’estat espanyol milers i milers de persones per voluntat pròpia podran veure realitzat el seu somni. Crec que poder fer realitat els somnis de les persones ,de les minories o de les majories, en una societat és el camí correcte per intentar ser tots i totes almenys una miqueta més feliços.

Hui dissabte 2 de juliol però I have a dream encara. Uns 3.000 milions de persones al món viuen en la pobresa. Una pobresa que comporta la penuria, la marginació, la mort, l’aniquilació de l’estima i de la confiança, el contraban de persones , mutilacions psíquiques i físiques, la destrucció de valors humans, l’esclavatge i la manipulació.
Hui eixiran milers i milers de persones al carrer i cadascuna dirà I have a dream . I tots i totes compartirem el mateix somni. M’agradaria poder també sentir-me part de la consecució d’aquest somni.

Tinc el somni que un dia aquesta nació (món) s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals.” Martin Luther King

PD: Gatopardo ha deixat un comentari en el qual ens informa que a Nicaruaga mantenir relacions sexuals amb persones dels mateix sexe està considerat un delicte penat. L'adreça de recollides de signatures és http://www.es.amnesty.org/actua/nicaragua_jun05/ de moment només s'han recollit 371 signatures.

I és que no m'ha deixat ni acabar el post. Esta xiqueta és així, és un somni, veloç, ràpid, inquiet i infinitament captivador I meravellós. Encara no fa dos dies que estava berrejant i ja ha aprés ha parlar també amb ocells i gossets. :) Aquest somni de hui 2 de juliol és també un somni de dona. FELICITATS MAAAAAAAD !!!!!!!!!!

Besos

2005-06-23T15:54:00.000+02:00

M’agrada acaronar-te de nou quan ja no estàs, ser-ne irreverent, inconscient, salvatge, dolç, irrespectuós, dòcil, pallasso, profundament tendre, tímidament masculí, sorprenentment intel·ligent, agossadarament irresponsable.

Hui mentre m’empenyies fort contra la pared i els teus llàvis buscaven àvidament els meus, t’he dit totes eixes coses. Has fet un intent de migsomriure mentre intentava escapar-me. Tu ets més fort, això ho sé, jo només jugava a fugir-ne. Quan he deixat de fer força el teu somriure ha sigut complet i a penes uns mil·limetres de mi el teu alé m’ha dit : I ara, ara què ets?

Ara, ara només sóc tot allò que m’agradaria ser, un bes.

Da mi basia mille, deinde centum,dein mille altera, dein secunda centum,deinde usque altera mille, deinde centum.Dein, cum milia multa fecerimus,conturbabimus illa, ne sciamus,aut ne quis malus invidere possit,cum tantum sciat esse basiorum.
Dona’m mil besos, i després cent, i després mil més, després una segona vegada cent, després encara mil altres, després cent.Llavors quan ens hàgim abraçat milers de vegades, confondrem els comptes per no reconèixer-los més, de por que un esperit maligne ens pugui llançar el mal d’ull i puga saber el nombre dels nostres besos
Càtul.

HUI MÉS QUE MAI

2005-06-18T21:43:00.000+02:00

BEN CLAR

2005-06-17T16:15:00.000+02:00

No tinc ni idea de la gent que hi puga anar demà a la famosa i última “mani electoral” que s’han muntat. Sí, mani electoral, però segons “qui” , mani legal; es veu que les manis promogudes per la societat civil en un estat democràtic són il·legals segons “qui”, i també segons “qui” es veu que encara no s’han assabentat que la base d’un estat democràtic és la societat civil. Però bé, Ni sé quanta gent anirà, ni m’importa.

Però no puc deixar-me de dir, és més, vull dir, algunes cosetes.

Em declare Lliure de besar els llavis que,quan i com vulga sempre que aquests vulguen que els bese.

Em declare Lliure d’avantposar la vida de les persones a la de les nacions, o estats o qualsevol línia geogràfica que els homens s’hagen inventat .

Em declare Lliure de creure i sentir-me part d’una col·lectivitat o d’un poble amb qui compartesc una història, uns costums, unes tradicions i una llengua sense que açò supose aniquilar-ne el poble veí.

Em declare Reclamant d’allò que m’ha sigut robat i lliure de compartir-ho quan qui m’ho demana ho necessite.

Em declare Lliure de poder banyar-me en el riu que vulga i tombar-me a l’ombra de l’arbre que vulga perquè hi ha coses que no tenen amo, ni el naixement dóna cap dret particular sobre la terra.

No obstant em declare en Rebel·lia a qui ofegue un riu o un bosc per poder jugar al golf o nadar en una piscina quan hi ha milers de morts perquè no poden beure ni plantar llavors per conrear les terres.

Em declare en Rebel·lia contra qui em vol fer creure que algunes persones moren per accidents involuntaris mentre els responsables de vetlar pel benestar dels ciutadans s’omplin les butxaques, se’n van de sopars i no fan la feina que els toca.

Em declare Rebel contra qui amb el nom d’un déu, el que siga, permet que els fills d’eixe déu, el qui siga, no puguen viure en salut i els deixà morir lentament.

I per últim em declare Sord ( per una orella m’entra I per l’altra m’ix, com diuen al meu poble) però No Mut, contra tots aquells que només volen viure ells i que a qui no combrege amb la seua forma de vida els destina i obliga a l’esclavatge, físic, sentimental, cívil, legal, espiritual o ideològic.

BEN CLAR I BEN NÉT.

me, me, me,me ... què?

2005-06-15T12:34:00.000+02:00

A veure després que http://sirte.blogspot.com/ i Frederic http://www.lamevaweb.info/671 m’hagen passat el testimoni del o de la “meme”, el nom no tinc ni punyetera idea què vol dir, ací d’eixe la meua:

10 àbums de música.. aii no sé però pose aquests:

Ziggi Stardus del David Bowie perquè amb ell hem vaig fumar el primer porret de la meua vida
Corpo Iluminato de la Cristina Branco perquè em fa plorar d’emoció la seua veu
Les Cerfs Volants del Benjamin Violay perquè enèstic enamorat
Naturaleza Muerta de Fangoria perquè m’encanta posar-me’l i ballar
Geografia del Lluís Llac ufff aquest perquè sí
Postrof de Dusminguet per les espècies, el safra, els aromes i el ritmes
Debut de Björk pels sons, encara que de vegades la veueta em posa una miqueta histèric
Tenement Symphony de Marc Almond perquè té una veu increïble i me’l descobrí la meua novia anglesa :)
Miguel Hernandez del Serrat perquè seguiré sent sempre una miqueta rebel.

Quantitat de música baixada al meu ordinador:

Ni idea, sóc un desastre i no sé en quantes carpetes la tinc, i encar no acabe d’entrnedre això dels megues i el gibes i eixes coses

Últim CD comprat

Crec que l’últim que vaig comprar va ser el de Everything But de Girl “temperamental”

Última cançó que he escoltat abans de publicar aquest post:

“Samson” interpretat per Regina Spektor

5 llibres per a llegir aquest estiu: Els que estic llegint-me valen no ?

L’esclau de Mercandal de la Dolors Garcia i Cornellà
La Caverna de José Saramago
El meu amor Sputnik d’ Haruki Murakami
Seis propuestas para el próximo milenio d’Italo Calvino
La leyenda del santo bebedor de Joseph Rhot (perquè ve abalat per dos bons amics dels qui no dubte gens de la seua visió literària, la Mad i el Ferran )

A veure, passe el testimoni (sense cap compromís) i espere que el passe a qui no li’l hagen passat ja J

A l’elisenda http://la_pell.lamevaweb.info/post/943/27701 a veure que amaga entre eixa pell tan dolceta.
A la Nafhty http://cartasprohibidas.blogspot.com/ perquè és més jove que jo (cosa que no és dificil jajaja) i així ens enterem què llig i escoltat el jovent.
Al Lloro http://www.lamevaweb.info/637 què sempre resultarà interessant aprendre d’altres espècies
Al Tristany http://tristanydepinos.blogspot.com/ perquè vull saber que escolta mentre planta tomaqueres
A La paraula és nostra http://laparaulaesnostra.blogspot.com/ perquè en són un fum i així més varietat i més joc :)

Transparències ( V ) Heures

2005-06-10T15:15:00.000+02:00

De bon matí com si surara pel terra m’alce del llit. Omplic la cafetera mentre escolté el soroll de l’aigua que raja de l’aixeta. Obric el pot de vidre on guarde el café i l’aroma m’emvermellix les galtes adormides. Amb calma hi pose la mesura adequada i amb la cullereta estreny i allisse el café fins que queda finament acoblat. Encenc el foc i prepare la tassa de porcellana blanca, una tassa gran. Trac el sucre de canya i m’assec a escoltar el xup-xup del bull. Aviat eixira l’oloreta del café fet que a poc a poc omplirà la cuina.

És un fet quotidia sense importància, gens especial. Però el meu cos se n’ha acostumat. També el meu cor. I si algun dia no pogués ja prendre café sentiria com un buit a l’ànima. El café i jo mai hem establert pactes, la nostra convivència sempre ha estat lliure i tots dos sabem que en qualsevol moment algú pot deixar l’altre.

Els lligams més forts i profunds no són aquells que es parlen o que es pacten sobre una taula o en una conversa, sinó tot el contrari .Les dependències més fortes són aquelles que van arrelant-se amb silenci, amb carícies que es fan més llargues i sentides dia a dia, amb mirades més profundes i amb gestos que t’estremixen només de pensar-los.

Et fas gran, et fas en alguns casos més fort, et fas més comprensible, et fas més raonable, però de res et serveixen aquestes eines per construir murs que puguen protegir-te. Les heures de l’amor, de l’estima, del desig, s’enfilen i crivellen qualsevol obstacle i malgrat adonar-te’n no fas res per tallar-les.

Les heures han començat a traspassar aquests murs. Ho sabíem. I ara també sabem que les haurem d’arrancar d’arrel; i sé que esperarem fins a l’últim moment quan més coste tapar el buit i curar les ferides.

Alguns apunts sobre els dies de 25 hores

2005-06-02T23:18:00.000+02:00

Un amic em comentava l’altre dia una exageració d’eixes que solen ser certes per se-ne precisament tan impossibles.
El ritme de vida que portem du en alguns casos a situacions inverosimils. El treball de vegades es converteix en una droga dura. A mode d’exemple em deia que en un empresa es trobaren amb què un treballador feia tates hores extres que en traure el comput total hi havia dies en què havia treballat 25 i 26 hores.

Aquests darrers dies m’he trobat en eixe cas tan absurd que fins i tot els dies de 25 hores se’m quedaven curts. Entre d’altres coses per la feina, treball per altra banda en el qual cada vegada em trobe més a gust i més satisfet i que en cap cas em reporta cap benefici econòmic. Ma mare i els amics sempre m’han dit que sóc un idealista passat de moda. Però fa temps que he comprovat que les satisfaccions que he obtés malgrat l’esgotament han valgut la pena i que després de la tempesta temporal he gaudit amb tranquil·litat dels resultats.
A banda d’això seguesc creent-me que la tasca particular o de grups aïllats i que abasten àmbits xicotets repercuteixen d’alguna manera a una escala més important. Sense el treball dessinteressat d’aquests col·lectius n’estariíem pitjor del que estem, d’això no en tinc cvap dubte.
Doncs bé això és el que ha fet que tingues una miqueta oblidats el blog i a vosaltres.
Entre d’altres coses m’agradaria parlar-ne de dues.

1. La manifestació http://www.levante-emv.com/default.jsp?pNumEjemplar=2804 promoguda per la platarfoma Xuquer viu http://www.xarxadelaiguaclara.org/PXV/PXV_index.htm contra el trasvassament Xuquer-Vinalopó. Infraestructura aprovada el 1997 i inclosa el el PHN del 2001. Un trasvassament igual, o m’atreviria a dir, molt més catastròfic que el de l’Ebre ja que des de fa anys que el riu Xuquer a l’altura d’Antella (Ribera Alta) es troba totalment mort, sense cabdal ecològic. És a dir el trasvassament deixa sense cap possibilitat de regeneració el riu per tota la comarca de la Ribera Alta i Baixa del Xúquer L’especulació urbanística que ha reviscolat en els darrers anys al llarg de tota la costa valenciana i amb major virulència des del sud de València fins a Alacant agreuja un problema que ve arrossegant-se des de fa anys, amb tanys permanent de subministrament d’aigua a la població i l’extermini total dels termes agricoles. Els nous PAIS que estan presentant-se arreu de molt municipis com ara Cullera, Pego, Dénia etc. Amb la inclusió de camps de golf i que poden arribar a triplicar la població d’aquestes ciutats resulta totalment aterrador. D’on eixirà l’aigua per a proveir tots els edificis, camps de golf, jardins, piscines etc? Jo la veritat no ho sé.

2. X Fira del Llibre en valencià del col·lectiu la Becerola. Sí malahuradament cal fer fires del llibre en “valencià”. Al País Valencià la llengua pròpia seguix sent una raresa., de vegades sembla com si forem una reserva índia. De tot el que va significar al començament el col·lectiu al poble ara només seguim fent la fira. Tots i totes tenim moltes coses a fer i portar a terme les activitats que hi feiem al començament ens resulta gairebé impossible. No obstant hem seguit promovent la fira esperant que noves generacions prenguen el relleu.

No hi ha millor manera de mesurar les coses a nivell sociologic que escoltar sense que se n’adonen que escoltes. Vegeu si més no algunes curiositats que van arreplegar les meues orelles durants aquest dies de la fira:

Dues xiquetes d’uns 9 o 10 anys s’apropen on estaven els llibres infantils i juvenils, la converça que vaig escoltar va ser la següent:
- Mira “la caputxeta perversa” te acuerdas cuando lo leimos en clase?
- Sí si me acuerdo. Mira este “Laia i Pau se’n van d’excursió”, a ver... Laia i Pau són dos germans bessons. Laia és una xiqueta inquieta i alegre I el seu germà Pau encara que.....” .Les dues xiquetes lligen perfectament en valencià sense cap problema, entre elles però es comuniquen en castellà. Quasi segur que també poden llegir de la mateixa forma en anglés. Les enquestes que es donen sobre el coneixement del català al País Valencià són totalment bones pel que fa al seu coneixement. Però conéixer una llengua no vol dir que s’use. Fa uns quants anys escoltar els xiquets comunicar-se en valencià era d’allò més normal. Actualment va cami de ser un fet excepcional.

Un xicot ben plantat, guapot i musculat s’apropa , comença a mirar els llibres, pense que farà una ullada ràpida i se n’anirà. Passen els minuts i el xic continua mirant llibres i llegint les contraportades i fullejant-los. Comence a estranyar-me. Al final el xic compra dos llibres de Fuster i Els Borja. Per a la meua grata sorpresa encara que per altra banda confirme que no estic lliure de pecat comprove que les dites tenen raó: les aparences enganyen.

Dues parelles de jovens s’acosten però no massa, un dels xics li diu a l’altre :
- Mira llibres! I no mosseguen!

Per últim una dona major em ve directament i sense més preambuls em pregunta:
- ¿Tienen libros de chistes?
- No, no senyora, no hi han. – Li dic jo.
- ¿Y para el colesterol?
- No, tampoc , tampoc en tenim. – Amb aquesta pregunta us he de dir que ja cmençava a desbaratar-me
- Bueno ¿y de cocina para adelgazar o de régimen?
- No tampoc en tenim senyora.
- Entonces de que tienen? Em diu amb cara ja de pocs amics.
- Doncs en tenim de pomes, de menta, de maduixes......-clar per a mi els llibres poden ser així amb sabor de...- però sembla que a la dona no li fa massa gràcia i a la fi li dic – hi ha alguns de cuina tradicional però estan en valencià.
- Ah entonces da igual no quiero nada.
- Bon dia senyora . Vuelva cuando quiera.

Ja em poden donar enquestes i estudis sociològics avalats per universitats i estudiosos però no hi ha millor forma d’adonar-te de com és la societat on vius i de quines mancances o avantges hi compta que eixir al carrer i parar-te a escoltar què diu la gent quan creu que ningú l’escolta.

PD. Seguesc amb les 25 hores diàries i el que més enyore es poder visitar-vos i llegir-vos com m'agrada fer-ho. No obstant us tinc ben present i no puc estar-hi amb vosaltres tal com voldria. Espere que aviat Cronos tinga a bé rebaixar-me l'horari i puga retornar-me a la tranquil·litat necessària. Perdoneu si els meus comentaris són més escassos i espaiats però com us conec bé sé que sabreu comprendre-ho i us deixe com sempre una abraçades i besos amb tota l'estima.

Si només són dos

2005-05-22T16:04:00.000+02:00

No acaba de fer-se de dia i la nit rebull la sang i la pell esclata, de sentir les mans recórrer camins, de plorar tot just quan res hi ha de trist, de trobar les mans que rompen el crit, de besar ses ulls,d’esperar l’albir.
Quan tot es remou, quan tot es desig, d’olorar els llençols on ha jagut el consol,on s’ha perdut la raó, on ella és ell, on ell s’ha fet ell, on només són plecs, ni tal sols això, només un alé, només un alé.
I tant s’hi valdrà quin cos és el teu, quin cos és el seu, si només són dos, dos ànimes més que cercaven què.
Què caldrà mai dir, si aquest amor que és cosa d’ells ens fa restar muts.
Mentre ix la llum i obrin ses ulls i la veu diu:

Ne me quitte pas

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit déjà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas ...

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Oÿ il ne pleut pas

Je creuserai la terre

Jusqu'après ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière

Je ferai un domaine

Oÿ l'amour sera roi

Oÿ l'amour sera loi

Oÿ tu seras reine

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas ...

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras

Je te parlerai

De ces amants-là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser

Je te raconterai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

On a vu souvent

Rejaillir le feu

De l'ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux

Il est paraät-il

Des terres brulées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

Je ne vais plus pleurer

Je ne vais plus parler

Je me cacherai là

A te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre

L'ombre de ta main

L'ombre de ton chien

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

A tots aquells i aquelles per qui estimar només té un mot i cap adjectiu.

L'home que volia volar

2005-05-18T22:50:00.000+02:00

Aquest matí he anat a veure el meu amic de l’estació. Per qui no el coneixeu , és un vell amic. Quan vaig contruir aquesta estació ell ja estava allí, passava i veia com anaven les obres i des del primer moment m’acompanyà en les meus primeres eixides.
Em coneix molt bé, no massa bé, sinó amb la coneixença justa dels amics. Així només fer una ullada ja sap què em volta pel cap.

Com sempre l’he trobat assegut al seu banc preferit . Ens hem mirat i ens hem somrigut com si fos ahir. Després d’intercanviar uns minuts de plaent silenci i alguns comentaris sobre la gent i els trens que ixen i hi arriben mentre es feia un cigarret ,s’ha girat i m’ha dit :

- "No t’estranyes home! Només quan aquells que creuen que ja han arribat a l’última parada i que més enllà de les liníes que marca l’horitzó del seu temps ja no hi ha més paratges ignots, només aleshores, podem dir que en aquests cossos abans hi va haver un home. I pel que sembla note com encara et pertorba l’ànsia de volar. "-

Vaig assentir amb un somriure mig de babau. Com de fàcil és veuere les coses quan tens la mínima paciència per observar-hi.

- "Et contaré el cas d’un home una miqueta estrany que vaig conéixer fa ja algun temps:
Era un home ric, poderós, ho tenia ben bé tot el que podia fer-lo feliç en aquest món.Havía arribat als seus 40 anys a un estat en què la tranquilitat omplia els minuts dels seus dies sense sobresalts ni obstacles que el feren trontollar. No obstant això, no era feliç. Tenia un somni. Volia volar.
L’home alçà el cap vers el cel i em digué"-

Jo tenia una somni .
Arribà un dia en què em vaig adonar que la vida només consistia a fer una aposta. Jo en vaig fer la meua. Vaig apostar per ser només allò que em considerava digne de ser; vaig apostar per ser un animalet més, i si podia ser, un animalet amb ales.
Aprendre a volar va ser la meua aposta, i a la fi ben simple, només era qüestio de matamorfosi.
Però com totes les coses que semblen simples el començament no va ser fàcil. Havia d’escollir què hauria de ser per poder després transformar-me . Podia escollir entre ser un cuc o un ou, o en tot cas també podia ser només una fulla d’arbre amb la qual cosa evitaria les dificultats i el procés de trasnformació.
El primer que vaig descartar va ser la fulla d’arbre, a pesar dels seus avantatges primerencs, ser una fulla no era el mateix que ser un animalet i a més el seu vol no és autònom i poderós sinó tot el contrari, esdevindria un caprici dels vents i un plaer fugisser.
Pel que feia a la idea de ser un cuc no m’acabava de convéncer. Això d’haver d’arrosegar-me i que en qualsevol moment poguera ser aixafat per alguna roda de cotxe o una sabata no em feia molta gràcia. I a més passar un cert temps aïllat dins d’una crosca encara que fora de seda tampoc acabava de convéncer-me.
Quant a ser un ou, els inconvenients eres semblants als del cuc , llevat que no havia de passar pel trauma d’arrosegar-me, però més o menys era el mateix.
Com veia que anava passant el temps i no trobava cap solució que iniciara el procés, vaig decidir aprendre. Per a aprendre no cal transformar-te en res, podia aprendre tal com sóc i amb el que tenia i disposava segons els meus trets morfològics.
Una vegada vaig tindre un somni.Ara tinc una casa per als ocells. Ells m’ensenyaran a volar.

-"No he sabut ja mai més res d’aquell home"- em digue el meu amic.

I tots dos vam alçar el cap cap al cel, i tots dos vam veure alguna cosa que volava; potser un ocell, o un avió o una fulla d’arbre , però tots dos vam voler creure que era aquell home.
Em vaig quedar pensant, sempre m’ha fet pensar molt aquest amic. Té això, que em fa pensar.
I ja no crec que m’haja de transformar en res que ja no siga i que al cap i la fi aquesta vida només és una aposta rere una altra. Apostar per allò que vols ser o creure i saber que sempre hi ha algú o alguna cosa de qui pots aprendre.

Sobre la bellesa ( II )

2005-05-14T00:05:00.000+02:00

Què és allò que ens fa dir que bell o que bella ets? Per què quan escoltem una cançó o una melodia diem que és bella? Per què quan mirem un edifici o una pintura ens commou la bellesa? Per què ens pertorva la bellesa d’un capvespre o del vol d’una fulla en caure?
Per què arribat el moment diem: mai he vist un somriure tan bell com el teu! O, eixa piga que a penes s’albira és tan bella! O , eixe gest tan teu i únic és tan bell!
Per què quan a penes et sent a prop encara que sigues lluny em fas sentir tanta bellesa?

Els sofistes definiren la bellesa com a “allò que resulta agradable a la vista i a l’oïda”. Així doncs entenien la bellesa independent d’altres conceptes com ara allò que és bo o bondadós o sincer, conceptes més espirituals.
Els estoics filen una miqueta més prim i la bellesa passa a ser “allò que posseïx una proporció apropiada i un color atractiu” .
És amb Plató quan el concepte de bellesa s’abstrau i trascendeix al món dels sentits i passa al de les idees. Tots tenim una concepció de l’amor Platónic no del tot encertada si més no, ja que l’amor per a Plato era el resultat de la contemplació de la bellesa que vam tenir quan erem ànimes reflexada en un cos. La bellesa igual que l’amor resideix en un món espiritual , el de les idees, i allò que ens fa sentir que quelcom o alguna cosa és bella és el reflexe d’aquella coneixença espiritual.
Així Aristòtil uneix les dues postures i diu que la bellesa és “allò que , a més de bo, és agradable”. Bo i Agradable, idees i proporcions o proporcions i idees.
L’espiritualitat és el contrarpunt, el pes idoni de la balança perquè les formes agradables s’impregnen d’altres elements que complementen i estimulen les repostes emotives.
Sant Agustí, una figura interessantíssima al meu parer per la seua capacitat de conciliar la tradíció filosòfica grega amb el cristianisme primigeni i diu : “sols la bellesa agrada i, encara més, sols la bellesa interior agrada sempre”.
Sant Agustí la major obra del qual gira al voltant de l’ordre que regeix l’univers (per a ell com a cristià el fonament principal és la unitat de Déu) aporta però una idea importantíssima : la d’harmonia.
Una harmonia però, no excloent, ja que fins i tot les discrepàncies i disonàncies contribueixen en llur realització . L’harmonia i la proporció contitueixen l’ordre perfecte en el qual es fa realitat la bellesa representada en el número 1.
L’1 és bell per la igualtat i per la similitud i tot es coordina en raó d’quest núemero. És per això que tota criatura tendeix a la unicicitat ,a la proporció harmònica , esforçant-se per mantenir el seu propi ordre i el lloc corresponent dintre de l’ordre universal.

No és veritat que quan copsem la bellesa amb tota la seua explendor ens sentim immersos i parts d’ella? No és eixe moment exacte en què som i no som quan diem que tot és bell?

Potser ara reflexionant tot açò m’adone perquè i quan he dit que una persona o una cosa és bella. Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell. Sense aquest punt de partida mai podria arribar a copsar la bellesa dels altres.
Així és com puc gaudir i comprendre la bellesa de la mar, perquè tant ella com jo ocupem el lloc adient i puc veure les sues proporcions agradables .I així és com puc considar bella una altra persona perquè en puc copsar les seus pròpies proporcions i la seua harmonia.
Una harmonia que es manté al llarg del temps i que seguirà fent afgradables les formes exteriors, canviants i mudables però sempre hàrmoniques.

Fotografia de: Barry Pearson

Sobre la bellesa ( I )

2005-05-09T23:24:00.000+02:00

venus.jpg

Si fem una ullada a través de la història i observem com els canons o models de bellesa han anat evolucionant o canviant sobretot en les societats anomenades desenvolupades, perquè en les dites no desenvolupades els models segueixen mantenint-se, el primer que ens crida l’atenció és que aquests són multiples i variats pel que fa a la dona. En canvi pel que fa a l’home només ens trobem a un model i en tot cas amb un contramodel.

Si analitzem una miqueta més a fons encara resulta més curiós que els models de bellesa establerts en cada societat o època pel que fa a les dones no vénen donats per la dona sinó per l’home. És a dir, per allò que atrau a l’home, per allò que resulta atractiu a l’home. I aquest punt de vista es manté fins i tot en el model de bellesa masculí, que respón més a allò que també atrau a l’home o que l’home creu que li atrau a la dona.

Fem-ne una ulladeta doncs.

Comencem per aquells models de bellesa menys coneguts per nosaltres. Per exemple a Birmània la bellesa femenina es mesura per la llargaria del coll que pot adquirir la dona en anar posant-s’hi ars de metall al coll. Les dones tuaregs s’ajusten més als canons de bellesa pel nombre de “mitxelins” que hi puguen anar acumulant a la panxa, mentre que a Papúa les dones són considerades més belles quan més caiguts tinguen els pits.

A les societats occidentals els canons de bellesa s’establiren a partir dels models grecs o hel·lènics. Un models clarament masculins on les proporcions degudament mesurades donen com a resultat la perfecció de les formes. Com tothom sap el pilar de la societat grega és exclusivament masculí, un model atlètic , perfecte i viril que s’aplica fins i tot als models femenins.. Fixeu-vos si més no en l’esteriotip de model femini grec: la Venus de Miló no deixa de ser un cos amb proporcions clarament masculines.
Aquest model de perfecció té el seu punt culminant en la figura d’Antinoo , amant de l’emperador Adrià i divinisat després de la seua mort com al Deú Amable. Antinoo és la imatge de l’efebo, jove, ros, amb tirabusons, melancòlic, amb trets claraments femenins (això de metrosexual és una cosa moderna? ).
Ara bé, si ens fixem bé no resulta una miqueta contradictori que el model de bellesa femeni tinga trest masculins i el masculí de femenins? No respon açò més bé a allò que atrau als homens? Em pregunte jo, simplement em pregunte.

En tot cas i ja amb una observació més actual, el culte a la perfecció del cos no para de mostar-me homes que volen semblar-se més a Antinoo, dónes que volen donar proporcions masculines al seu cos, i en tot cas una contraresposta de tipus més bé ultramoralista d’alguns homes d’allunyar-se el més posssible d’aquest model que els pot fer dubtar de la seua heterosexualitat.

No acabe de veure enlloc quin és el model de bellesa de les dones, i em referesc a aquell model que no és el resultat d’allò que elles creuen que pot agradar a l’home sinó el que elles creuen que és la bellesa femenina des de la seua pròpia concepció. Em sembla que una de les moltes assignatures pendents del moviment feminista és crear o establir els seus propis models o canons de bellesa.

Ara bé quan parlem de bellesa, d’una persona bella, parlem d’Antinoo, parlem de la venus de Milo? Això és clar ho deixe pel proper post. Aquest només és refereix al cos, a l’aspecte exterior. Resta potser la part més important .Quan diem que una persona és o ens sembla bella? . Per al pròxim.

No vull oblidar

2005-05-05T23:14:00.000+02:00

No vull oblidar que les teues mans poden crear gestos hermosos, moldejar ceràmiques, plantar i conrears jardins i hortes.
No vull oblidar que la teua pell pot ser un llenç d’enigmes escrits en símbols mil·lenaris.
No puc oblidar que la teua mirada no sols és el reflex de torrents, rius i mars sinó camins de vida.
No vull que m’oblides, que tant tu com jo caminen, riem i li peguem mil i mil votes a les coses.

Veus aquell camp solitari? Si tu hi sembres n’eixirà blat, o flors, o herbes aromàtiques. Si hi sembre jo naixerà cibada, o fruites, o espècies.
Veus aquella cova , alla dalt, obscura i misteriosa? Si jo hi entre extrauré diamants, o carbó, o fòssils. Si tu hi vas trobaràs corrents subterrànies, o llacs, o gotes d’aigua.

Escoltes aquesta remor? Si tu t’asseus t’imagines les ones, o el vent que cau, o el vol de l’aguila. Si m’assec jo m’imagine la brisa, o el batec d’unes ales, o el silenci.
Escoltes aquella veu? Si tanque els ulls, entenc llatí, o arameu, o grec. Si tu els tanques, parles d’amors, o d’himnes, o d’oracions.

Si t’oblide sóc jo qui es perd i caic en l’abisme, sense que les ales puguen fer res per planar i alçar el vol . Si ets tu qui m’oblides ja no hi ha cap cel que tinga estrelles, ni cometes fugasses.

No podem oblidar-nos, ni tu de mi, ni jo de tu, de les nostres mans que s’agafen per no criar tempestes que ens desconcerten sinó capvespres calms que adormem el sol. Si et deixe anar, tu a mi, jo a tu, ho hem perdut tot. Si no et reconec quan em mire, si tu no em veus quan et veus, només serem espectres errants cercant algú o alguna cosa que ens faça creure que vivim. Una vaga il·lusió d’allò que ens haguera tocat ésser, un mecanisme inert de frontisses, rosques i engranatges que poc a poc aniran oxidant-se.
Del teu alé tan feble jo en puc fer un món, de la meua petita ànima tu en pots fer galaxies. Què en podren fer si jo et sé com n’ets i tu a mi com sóc?

pau.jpg

Diumenge després d’un dia meravellós de platja vaig veure der urtergang “el hundimiento”. Més enllà del que jo puc creure una bona pel·lícula , ja que no sóc especialista en cinema i més bé em moc per allò que em fan sentir i o per la bellesa dels escenaris o els diàlegs, em despertà una gran angoixa. També de tristor perquè em sembla que no em avançat massa ni em canviat molt en aquest darrers anys en què sembla que tot és tan innovador i ens encamimnen cap a societats superevolucionades. Veig les notícies, veig el que passa al carrer, escolte el que s’hi diu i em fa la imperssió que les vides van perdent cada vegada més valor, el respecte i el reconeixement d’un mateix en els altres sembla que acabarà convertint-se en una quimera. Mai he pogut entendre com algú pot sentir-se superior a un altre, com per algú que és com jo no pot tindre el mínim valor una vida que no és la seua. És per això que no vull oblidar el que sóc, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu, és per això que no vull oblidar qui ets tu, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu.

Per al meu sol xicotet que m'acompanya en moments de pau. Felicitats Odalys :)

Pot ser màgic

2005-05-01T19:59:00.000+02:00

mar.jpg

La mar vessava el teu cos
més enllà de l’escuma .
Mentre un cel immens d’estreles
s’amagava en el rebost de l’ànima
buscant el recer de la frescoreta de l’estiu,
l’àpat delirós de dos cossos que es busquen
enjugassats.

Quina por poder tocar-te!

Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youbaby, I want you now, now, now, and hold on fastcould this be the magic at last?

Ara les coses s’han fet boniques,
tot es manté en la distància perfecta
de la nit, el just albir de la mirada
recorrent-te el coll i les cames
no es cansa de contar la sorra de la mar.

Has deixat caure el braç sobre el meus muscles .

Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youand baby, I want you now, now, oh now, oh now, and hold on fastcould this be the magic at last?baby, I want you, come, comecould this be the magic at last?

És el moment exacte de la nit
en què parlen les ones,
cauen estels i els àngels es perden .

Come, c'mon, c'mon, come oh oh come into my armsoh, let me know the wonder of all of youbaby, I want you now, now, oh now, oh now and hold on fastoh, could this be the magic at last?could it be the magic?

Un miratge deliciós :
Em perdí entre els teus braços
perquè tu m’acollies
com la platja a la mar embravida.

baby, I want you now, now, oh now, oh now and hold on fastoh, could this be the magic at last?could it be the magic?

Could it be the magic. DonnaSummer.

Transparències (IV) Sincronia

2005-04-27T13:13:00.000+02:00

He obert les finestres de casa de bat a bat. La llum del matí poderosa ha entrat aclarint a poc a poc tots els racons, i el ventet matiner agrana i renova l’aire espeseit.
És una simple acció gairebé rutinària. A la cambra el llit encara està per fer, llibres escampats a la tauleta de nit, l’estudi sembla un caos ja insuportable a punt d’esclatar en un big-bang de resultats imprevisibles. Un munt de roba fa cua impacient que li arribe l’hora de ser planxada i curosament plegada i guardada als armaris. Molts escrits per acabar, molts més encara a penes començats, i un xicotet pessic al cor.

Em cal fer un viatge , un viatge llarg, un viatge de solitud.

No pots tindre vint anys quan ja no els tens, no n’és igual, la vida no pot tindre o suposar-li la meteixa ingenuïtat ni els mateixos jocs, i tampoc és eixa la qüestió. Hem de saber complaure’s en allò que ens cal en cada etapa de la nostra vida. I no em digueu que la joventut no té res a veure amb els anys. La joventut té a veure molt amb els anys. Passa que tendim a unir de forma excloent alegria amb joventut, empenta amb joventud i la tristesa amb la senectud. Em part hi ha algun bri de certesa però en totes les coses existeixen uns marges infintits per on poder navegar. L’alegria, l’empenta i la tristesa com molts altres sentiments son més enllà de la nostra voluntat , són totalment lliures, i això sí, mudables. L’alegria espontània d’un xiquet, serà més endavant una alegria salvatge en l’adolescent i després una alegria reflexiva i apacible en la maduresa. Això és el camí natural de les coses i dels sentiments. Acceptar quin es el moment en què ens trobem i quins són els matissos que ens corresponen en el nostre autodesenvolupament és saber ser feliç. Voler ser allò que ja hem sigut produeix un desiquilibri entre el que som i el que desitjàriem ser.

Em va agradar molt un comentari de l’amic Tristany en resposta a un post en què jo em calfava el cap sobre l’amor i el sexe o el sexe i l’amor . Em va fer pensar molt, i va fer que els meus ulls s’obriguessen de la mateixa manera que quan sents que alguna cosa t’incomoda i de sobte trobes quina ha sigut la causa, l’observes i dius : Ah, és això , ja veus que senzill i jo calfant-me el cap!

“..a mi es que gairebé ja no m'agrada res (ningú), em sembla que estic acabat, (jo pel contrari crec que sí saps molt bé el que t’agrada i em sembla que estàs molt viu)... sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres, que es la ilusió de la meva vida i el lligam indestructible que em lliga a aquest món terrenal, que Déu va tenir a bé inventar-se amb l'elogiable inteció que omplíssim tones de posts intentant explicar l'inexplicable. Jo crec que Déu va perdre el llibre d'instruccions el cinquè dia de la Creació i llavors ho va acabar amb un a esperdenya i una sabata i ara nosaltres tenim una feinada de collons per intentar veure com funciona la cosa..”

De vegades no fa falta cercar en els llibres per trobar respostes. Aquestes són molt fàcils, només hem de saber on ens trobem. Un simple exercici de sincronia.

A la pròxima t'ho pensaràs dues vegades

2005-04-24T19:26:00.000+02:00

Aaaaaaauuuuuuu!
Bon dia!
Pixxxxxxx!
Xip-xap, xip-xap,xi-xap!
Nyam-nyam, nyam-nyam !
Glup,glup,glup!
Mmmmmmmmm!
Clèc,clèc, clèc, clèc…
Ringggggg!
Hola, si?, si?, d’acord, sí a les 10h.
......

Xip-xap, xip-xap,xip-xap
Lalalalalalala
Xip-xap.xip-xap,
Còc-còc-còc,coooooòc!
Mèu, mèu, maramèu, mèuuuuu!
Piu-piu,xiu-xiu,piu-piu,xiu-xiu!
Tic-tac,tic-tac…
Tic-tac,tic-tac…
……

tsitsssss!
Ei!
Bla-bla-bla!
Bla-bla-bla!
Bla...
Atxum!
Plaf!
Paf!
Patapam!
Plaf!
Fsssssss!
……

Que no, que no, que ja no torne mai més a una cita a cegues!!!!!

BI

2005-04-21T12:36:00.000+02:00

bi.jpg

Les llengües no són boniques, dolces, aspres, sonores o de colors. Les llengües són comunicació, i les persones en usar-les segons el to, la intenció, el contex, la cadència o el sentiment que hi posem en produir un seguit de sons que anomemen paraules les fem sentir així, dolces o esquerpes. Dir que una llengua és lletja és una barbaritat, és com dir que un home o una dona com a representació de la espécie humana és lleig o lletja per ser home o dona en si mateix.

Ser bilingüe té una avantatge: (re)conéixer la riquesa i la vàlua de qualsevol llengua, independentment del nombre de parlants o de la seua dimensió social. Per descomptat sempre pots estimar o tindre debilitat per una en especial, aquella que t’és més pròxima, la que has escoltat de menut en boca dels teus pares, en els jocs d’infantesa amb els amics, o en el botiguer i el farmaceutic. Però que tingues debilitat per una cosa no vol dir que menysprees el valor i la riquesa de les altres coses.

Un home no té perquè ser més o menys dolç que una dona perquè siga home, ni més o menys orgullós, o esquerp o trist o bell. Una dona no té perquè ser més o menys sensible o el seu cos ser més o menys voluptuós que el d’un home simplement pel fet de ser dona. Cada home o dona, com cada llengua, despertarà desitjos, delicadeses, rebuig o complaences segons la dispoció en què es trobe el receptor o la receptora. Les persones som com missatges, igual que un missatge verbal, però amb més signes que els fonètics, simplement això, missatges.

Els missatges també poden ser distorcionats, malinterpretats per l’estat d’ànim del receptor o receptora o pel contex. Una converça en un banc d’un parc on els elements externs que distorcionen són mínims és més comprencible que en una estació de metro, o en una avinguda transitada. De la mateixa manera la visó d’unes línies o unes faccions més rectes o anguloses poden resultar més belles depenent de com t’has alçat eixe dia en què una corba et sembla més bonica que una línia recta o el roig més atractiu que el verd.

Per descomptat tots tenim unes preferencies, un gustos que van desenvolupant-se i adquirint major força al llarg de la nostra vida. A mi particularment m’agrada més el francés que l’anglés, però mai diré que l’anglés és lleig o pobre, simplement em trobe més a gust parlant o escoltant francés que anglés i m’agraden més les taronges que les pomes. Però clar hi ha cançons en anglés que m’encanten i m’agrada escoltar-les i pomes tan bóniques i saboroses que no puc evitar fer-ne un mos.

Crec que el prexif BI- és un bon prefix, personalment el preferisc a d’altres que no m’agraden massa com ara UNI-, CONTRA-, ANTI- ,PRE- ...

..............................................

PD.

Acabe d'escriure el post i mentre dine i veig les notícies de canal 9, a Xàtiva, ciutat de papes i valencianoparlant un xic ha estat detingut i dut a comissaria per no portar DNI (aplicació de la llei Corcuera) però en realitat el que ha passat és que en eixir de l'institut dos policies li demanen que s'identifique, el jove diu que no porta el DNI i els diu el seu nom i adreça en valencià, els policies (funcionaris públics de l'Ajuntament o de la Generalitat Valenciana, tant s'hi val) diuen que no l'entenen i que els parle en "cristià", una professora ix i parla amb els policies per identificar-lo com a alumne. Els policies li tornen a dir que s'identifique en "cristià", el jove torna a fer-ho en valencià. Resultat se l'emporten a comissaria. Any 2005. Em pregunte si aquest xic hagués parlat en anglés, què hagueren fet aquests funcionaris, l'hagueren detés ? hagueren intentat entendre'l i posar en pràctica el seu anglés bàsic? o tal vegada li hagueren portat un traductor o traductora i se n'hagueren anat tots junts a prendre un café? En sabeu la resposta? Jo sí. Us ho dic val paga la pena ser BI.

Tres cullerades si us plau

2005-04-17T15:47:00.000+02:00

taza.jpg
Terriblement sol m’aixeque , arreplegue taula, delicadament agafe els coberts, el plat, el got, algunes engrunes de pa que s’han esparcit, espolse les estovalles i les plegue amb exactitud, un pleg, dos plegs, tres plegs i ja està; les guarde dins del calaix ; tot això sense voler fer massa soroll per no destorbar el convidat que encara seu a taula.

Des de la distància mentre fregue els coberts el veig allí, immòbil, amb la mirada clavada a la pared. Però que mira així? em pregunte; si allí en eixa pared també solitaria no hi ha cap quadre, cap rellotge , cap espill; si almenys hi hagués un espill ho entendria perquè sempre pots traspassar el reflex, però no així, quan només hi ha una pared nua.

M’entristeix, sent una enorme tristor en l’ànima, com si algú o alguna cosa haguera lligat una pedra a l’ànima i s’enfonsara a través del meu cos com s’enfonsa un pes mort en un riu o un pantà de terboles aigües.

Preparé el café mentre de reüll seguesc observant-lo, i comprenc que les metàfores no són semblances sinó realitats individuals que els escrivents usen en el seu quefer diari, com el botiguer gasta l’equilibri per mesurar les viandes o el carnicer talla amb el ganivet el silenci per vendre’ns una quarta de vedella.

M’aprope a ell i en acostar la mà per demanar-li si vol el café sol o amb sucre, intuïsc una fredor espesseïda, i una esgarinfança fa trontollar tota la cuina. El convidat s’ha quedat de pedra, és pedra, és una pedra. M’aparte instintivament i comence a fer voltes i voltes sobre mi mateix a mesura que els mobles comencen a volar , la taula, la cuina, l’armari, les pareds, el sól, tot com si un remolí de vent s’hagués format a l’epicentre de la casa nua de temps i d’espai.

Només resta ell, assegut a la cadira, de pedra, seguix sent de pedra, i jo a escassos metres en peus, flotem en la ingravetat , allí on són i no són totes les coses, en l’absència de foscor, entre els no-colors, en la ignorància de les formes. I tanque els ulls com una espècie de autodefensa i veig que alguna cosa com puntets o gotetes vénen cap ací, cada volta més grans, més visibles, més reconegudes. Paraules, imatges, ombres, records, jo, sóc jo.

Obric els ulls assegut a taula, i oloré l’aroma del café acabat de fer, i sent la calentoreta del sol que omplí la cuina. Agafé la sucrera i prenc una cullerada, sempre solc prendre un café amb una sola cullerada de sucre, no m’agrada massa dolç, sempre m’ha agradat sentir el sabor de les coses, però hi ha moments en què cal endolcir la vida. Hui li posaré tres curellades de sucre al café.

Llegint : Diari dels Desassossec de Fernando Pessoa. Quaderns Crema.

Fantasiejar reanima

2005-04-14T13:43:00.000+02:00

Chagall Marc.jpg

L’altre dia vaig anar a cal Guassu, Las aventuras de un fantasma en busca de hogar, http://blogs.ya.com/guasubuscahogar/ . Les festes que hi fa són extraordinàries i els convidats que hi arreplega ho són encara més. Doncs bé, l’altra nit hi estava Marc Chagall fent de les seues per allí, i mentre mirava al·lucinat les seues pintures em va vindre al cap un post de l’amic Frederic, Un salt al món, http://www.lamevaweb.info/post/671/19512 en que parlava sobre la fantasia i la imaginació i els comentaris que n’isqueren a partir del llibre “la história interminable”.

Em va vindre al cap com eren abans les fires. Jo era encara molt molt menut, i els canvis en aquells anys foren velocíssims. Fou una època en què la societat, aquella en què vivíem canviava d’un dia a un altre de forma brutal. La ciència i la tecnologia ha fet que tot canvie a una velocitat vertiginosa.
El progrés en la ciència sempre ha estat així , com tot canvi, aporta cose bones, sobretot en allò que recau en els avanços necessaris i bons en la medícina, les comunicacions o altres camps de la vida real. I vull remarcar això de “real”, perquè ací és on em vaig quedar pensantiu.

Recorde que la meua iaia no es va creure mai que l’home haguera viatjat a la lluna. Per a ella la lluna, va ser quelcom màgic i misteriós fins que es va morir. Allò que ens és desconegut sempre comporta un exercici d’imaginació, de fantasia. Per a la nostra generació la lluna mai serà el mateix que per a ella , però encara ens quedava Mart. Per a les nostres generacions Mart és ja només un planeta pedregós amb certs components químics i previsions científiques. Els marcianos donsc s’han traslladat en tot cas a galaxies molt més llunyanes, i no sé que tardaran en predre’s ja en la boira a mesura que avancen les exploracions intergal·lactiques.

Les fires de quan jo era menut, a més de haver-hi un carrussel, els cavallets (de fusta i no els poltres vius que hi solen haver ara, que l’únic que fan es fer-me patir quan els veig) i les cadiretes volants, hi havia uns barracons on podies veure “l’home serp”, “la dona barbuda” o l’home amb cinc braços”. Tot ,per descomptat ,eren muntatges perquè l’home serp era una caixa de vidre al mig de la qual un home treia el cap amb un turbante indi I se li afegia una cua de serp enllaçada entre plecs de tela. També recorde una barracó ple d’espills en diferent posicions que quan hi entraves i veies a les altres persones que hi eren distorsionades i reflectides amb el rostre més llarg , les cames curtes o llargues i tot era tan màgic i irreal com la nostra pròpia imaginació.

Quan el progrés i la ciència ha avançat tant que ja no deixa lloc a poder imaginar mons intergal·lactics, éssers que viuen al fons de la terra o al fons dels oceans, quan els viatges intel·lestelars són gairebé una realitat, poca cosa queda per a la imaginació.
Per això tendim a fantasiejar i imaginar en els temps passats, en civilitazcions dessaparegudes perquè el futur com a font de fantasia està ja hipotecat.

Em preocupa si més no que cada cop més la imaginació i la fantasia desapareguen de la ment de l’home i el monstre del “no-res” de la història interminable, acabe per engolir-nos a tots.

A pesar de tot queda un reducte crec que infranquejable, la nostra ment, i confie que aquesta en siga prou forta per mantenir la fantasia i la imaginació, la curiositat i la invenció perquè tots aquests conceptes els trobe necessaris i bàsics per viure.

Si només fora sexe et diria t'estime.

2005-04-09T18:16:00.000+02:00

01-courbet25.jpg

En les relacions personals potser és on més diferències trobem els uns amb els altres. No és el mateix nàixer i viure a una gran ciutat que a un poble menut o una ciutat mitjana. Tampóc haver crescut jugant al càrrer que en una guarderia. Les creences, els ritus i els costums familiars també ens determinen, ni per a bé ni per a mal, a la fí sempre som nosaltres qui escollim posar les coses a una banda o altra. Però no podem obviar que totes aquestes coses i d’altres ens afecten en certa manera. Convencionalismes, tabús, eufimismes, educació, espiritualitat, tots eixos conceptes tan abstractes tenen un força increïble al llarg de la nostra vida i activen els mecanismes de la nostra consciència.

"Els seus noms no eren res, i per tant el anomenarem A i B , el lloc on es conegueren tampoc té cap importància , ni tampoc sabíen del passat o del futur de cadascun. Es van reunir pel desig momentani de dues pells que s’atrauen i es complauen en un frec instintiu. Van quedar en una hora i un lloc determinat, a penes van parlar, qui sí ho va fer van ser els seus cossos, les mans, els llavis, els peus, les carícies, el sexe.
La primera vegada deixà el regust desconcertant d’un àpat, de la picadeta que fas abans del menjar i t’obri la gana. Malgrat que tots els menjars solen ser semblants sempre tenen un gust diferent algun ingredient o condiment que els fan diferents, tal volta una miqueta més de sal o de pebre.
Poc a poc les pells començaren a conéixer-se , anàven posant noms als plecs , a les pigues , a les marques que va deixant la vida. Tanmateix ni A ni B sabien més enllà de les hores en que es compartien, la resta del temps en què no eren junts no existien per a cap d’ells.
No obstant malgrat l’acord establert en silenci que marcava la llibertat de A i B, els cossos anaven fent camí, establint lligams i sentiments conscients però muts. El cor sempre va pel seu camí, amb el seu llenguatge tan dissemblant i solt que res té a veure amb la reflexió i la ment.
Havia d’arribar el dia en que no sé si fou A o B exhausts de la batalla digué: Mai m’has dit t’estime o alguna cosa semblant!
Anem a posar, A pensà: Si només fora sexe et diria t’estime."

Recorde una pelicula que es deia “En la boca no”. Dos persones tenien una relació únicament sexual. Els seus cossos s’havien explorat i conegut de mil maneres i havien bussejat profunditats desconegudes. Per a un d’ells besar significava la barrera que establia la línia entre el sexe i l’amor. No obstant eixa línia ja feia temps que s’havia traspassat sense ser-ne o voler ser-ne conscients.
Crec sempre i quan es tracta de qualsevol relació mutuament volguda i acceptada (mai obligada per cap de les parts) sempre hi poses sentiments, en qualsevol relació sexual sempre ames d’una manera o altra, per això és quasi impossible mentir en eixos moments.

I Per això mateix no concep el sexe sense amor, tanmateix si crec en l’amor sense sexe.

Transparències ( III ) Post dedicat

2005-04-06T11:35:00.000+02:00

Aquesta nit he visitat els amics i amigues , he llegit alguns post nous i n’he rellegit alguns anteriors, en alguns casos només he mirat la confecció de les pagines, els colors, els enllaços, les formes, la distribució però no he fet cap comentari, ha estat una cosa estranya, volia estar-hi una miqueta en casa vostra com si hagués arribat a fer-vos una visita i mentre em preparaveu un café he observat els detalls, cosetes que d’una forma o altra diuen moltes coses de les persones que han anat fent la casa.

El 6 de gener de l’any 2005 de nostre senyor els reis d’orient recorrien els carrers amb sacs plens de joguines.
En una cambra no importa on, algú començava a pintar un full de vidre del Word amb signes. Un mes abans havía enllestit unes parules encadenades que havien d’alliberar-se i així anaren a parar a una estació, un lloc agradable i anòmin, indret de trobades i acomiadaments.
D’esde aquell 6 de gener, des de l’estació s’han travessat deserts, escrit cartes d’amor mai enviades, jugat amb trobadors, s’han fet falles i s’han cremat ninots i fantasmes, ens hem tombat sobre l’herba, comunicat amb extraterrestes i hem jugat amb els colors de les transparències.

El 6 d’abril de l’any 2005 de nostre senyor, fa ja tres mesos , qui anava a dir-m’ho?, l’estació , aquesta que vaig anar construint amb reserves, dubtes i pors és un espai en constant expanció que no para de sorprendre’m, aquesta estació és el meu cor i des d’aquest lloc tan inestable però sincer us vull donar les gràcies a totes i tots que heu creat amb mi aquesta gran , misteriosa i afectiva estança.

Aina per dur aquesta Mitjanit que se sent, escolta, parla i llig.
Aliena pel Mestissatgelingüístic tan enriquidor.
Arsvirtualis pel teu divà tan confortable i sabi.
Bertaijo, per haver-te deixat endur pel meu somni.
Chirio pels teus textos tan ben enllaçats que desperten la curiositat.
Claraboya per la calidesa de la Brisa que em fa pensar de vegades tant i tant.
Omar per eixe Balcó tan bònic i amb eixes vistes hermoses compartides.
Rufus pels abismes siderals d’extrema lucidesa.
Acollida per eixos informes incleïbles, per eixe vaillex i eixa tripulació tan meravellosa i enyorada ( un bes especial pel moment delicat que sé que va per bon camí)
Tristany, per fer-me somriure, riure i gaudir els teus papers tan preats.
Pensador pels teus curts-i-llargs que ens fan gaudir la vella i necessària dialèctica.
Etéreo amb dos “e” per la lliure intimitat.
Isnel per eixes gotetes que acaronen tna suau i plàcidament.
Van pel teu glamour, la suau tristesa i per eixes sabatetes de claqué que fan ballar el cor.
Gregorigen pel començament i el missatge en la botella ;)
Tina per les teus crítiques tan encertades.
Elisenda per saber tan bé el significat de la pell des d’on s’emanen els sentiments.
Marcel·lí per la debilidad de las cosas saladas per les quals des del principi sentí una debilitat especial.
Losagne pour ta presénce et tes mots aussi belles.
Lluneta pels ragets de llum que deprens
Mad per la força i vitalitat d’eixa Sociedad Pajaril la Auora, estimada i valenta.
Mon por tus piedrecitas que nos hacen volvernos más humanos.
Marmi per eixa Muralla tan arrelada a la mare terra, màgica i acollidora, i oberta als oceans.
Nada por todo lo que das que desborda de sensibilidad y amor cualquier cuenco.
Nafthy per les teues cartes prohibides d’un coret jove que s’expandix dia a dia.
Odalys por tus comentarios tan cercanos que no saben de fontreras.
Odyseo por tus disparos que abren la imaginación
Pentesilea per l’agossarada aventura de descobrir les terres i les mars, les grutes i els vents.
Rafa pel teus pensament esperançadors.
Sirte pels teus jardins i les emprentes tan certeres mirant-la-mar.
Frederic per eixos Salts al Món tan valents i pròxims.
Ferran per ser “un que pasava” tan especial i únic.
Aurembiaix per la teua curiositat cercadora i els teus cometaris que desprenen tan bons aromes.
Oscaribus per la teua visita i l’empremta valenciana del ¡xe!

I a tots i totes els que heu passat alguna vegada i heu deixat alguna pedreta.

Us estime molt a totes i a tots. Gràcies i besets i abraçades a manta :)

100_02071.jpg

Trobadors en estranyes contrades

2005-04-02T20:33:00.000+02:00

- T’odie!.
- No, no m’odies, m’estimes massa!.
Aquestes van ser les últimes paraules que es digueren.
...
El barranc s’estenia poderós i verge quasi arran de la mar. Envoltat de pins enormes, oliveres i oms d’antiga sabiesa, llurs branques a penes deixaven passar els raigs del sol entre les fulles que acaronavem tímidament l’herba i les primeres flors.
També tots dos eren tímids i verges, atrevits i agossarats, tendrés i salvatges, com s’ha de ser, com els déus volien.
Estirats sobre l’herba només el frec adivinat d’un braç acostant-se o d’unes mans premeditadament inconscients feia tremolar la terra, mentre el càlid vent de ponent els adormia així tant junts, intuïts tan a prop.
Des del cel només es veia dos cossos mig nus ajaguts entre una verdor encegadora.

Ausias Marc digué: “Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn / mudant color e l'estat natural, / e mostrarà voler tota res mal / que sobre si atur hun punt al jorn “

La humitat deixà caure un gota des de les fulles i en caure sobre el rostre estimat l’amant obrigué el ulls . Quina cosa més bónica pensà, si la rosada acarona tal rostre i jo puc gaudir la visió d’aquest bell acte. I la gota es lliurà feliç fent camí per la galta senzillament vers el coll i en arribar al seu destí formà un petit llac i allí restà plàcida sense atrevir-se a explorar més enllà del pit que amagava imemnsos paratges.

“Lexant a part l'estil dels trobadors / qui, per escalf, trespassen veritat, / e sostrahent mon voler affectat / perquè no·m torb, diré ·l que trob en vós “

Mai tornaria a veure tan bella imatge, hi ha obres que perduren en el el temps i en la història dels hòmens però d’altres són efimeres, senzillament perquè són massa perfectes.

I Jordí de Sant Jordí que no es trobava molt lluny observant tal història , llançà la seua veu barranc avall cap a les mars infinites.

“Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada, / me trob del tot en mal poder sotmés / no veig algú que de mé s’haja cura / e soi guardats, enclós, ferrats e pres / de què en fau grat a ma trista ventura.”

Del temps que tardà en apropar els seus llavis al coll, indret de grata desventura, no és pot fer cap mesura. Però sí del sabor d’aquella gota d’aigua i de la textura de la pell que l’acollia.

“Eu hai vist temps que no em plasia res; / ara em content de ço qui em fai trsitura, / e los grillons lleugers ara preu més / que en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vei que ha mostrat son voler / sus mé, volent que en tal punt vengut sia;”

I de nou ajaguts frec a frec li va venir un pensament: - Potser t’estime massa! -

TRANPARÈNCIES ( II ) de primavera

2005-03-29T13:34:00.000+02:00

Sé que hi ha un paratge de bellesa incommensurable
On el temps s’asembla a un esclat i un batec potser de cor o de ales.
Un instant mantingut de records que s’endú el vent
Quan bufa fort com a les fulles caigudes .
Però el vent no només bufa en una direcció establerta,
Hi ha remolins, tornades, caragols d’aire que fan giravoltes
Inconscients i capricioses perquè res és immòbil i constant
Sinó un balanceig més o menys plàcid.

Des de la tardor que em parí
Mire el núvols com s’escampen des de la mar,
el sol ponent-se rere les muntanyes,
la pluja que cau i banya els carrers del meu poble
on nasquí, visquí i torní tantes vegades.

He nascut, viscut i tornat tantes vegades
Que no puc creure en les veritats absolutes
Ni en amors infinits
Ni en batalles guanyades.
Només sé de noves primaveres.

Naixeré de nou en els carrers que em criaren,
a la vora del riu on gaudí els primers plaers
i els primers amors.
Viuré de nou els coneguts paisatges
que em despertaren els somnis
i m’obrigueren els ulls.
Tornaré de nou a les primaveres salvatges.

flor.jpg Flor del jardí de Mirandamar http://sirte.blogspot.com/

M''haguera agradat ser un extraterreste però...

2005-03-24T13:33:00.000+01:00

Allò que més m’ha agradat sempre dels extraterrestres és que podien comunicar-se telepàticament. Així no calen les paraules, eixos sons enterllaçats que canvien , camuflen, distorssiones , confonen i fan dubtar, depenent de l’humor, el to, el lloc, o la intenció.

Si forem extraterrestres podríem saber vertaderament el que senten els altres i els altres el que tu sents. Els convecionalismes desapareixerien i els eufemismes s’haurien extingit com els dinosaures. Sabríem si algú t’estima o t’odia, si li caus bé o li has fet gràcia o si pel contrari no hi tenim res a veure i no ens suportem. De fet seria tan senzill, que totes eixes hores, dies i fins i tot anys que de vegades passem amb una altra persona intentant esbrinar si és cert o no el que ens diu ho sabriem en qüestions de segons i no arribaríem a extrems en què ens sentim abandonats i desconsolats pel temps que en deixat enrrere i que ja no podem recuperar. Fins i tot en la quotidianitat sabriem quan la nostra parella, o els nostres fills, o els nostres amics, necessiten un bes o un bon dia, o quan es millor no dir-los res perquè el que els cal és no escoltar ningú i estar sols.
Ens estalviaríem nits d’insomni intentant esbrinar què ha volgut dir exactament amb eixes paraules, repetint-les i repetint-les, donant-los mil i un significat possible però mai versemblant.
Seria tot tan senzill si fórem extraterrestres.

Però clar si tinguessem aquesta facultat no caldria parlar. Els estraterrestres no parlen i si no parles, no cal escriure i això ja em fa pensar una miqueta que no deu ser tan extraordinèriament bo.

Si no parle , si no escric, no puc crear, de la meteixa manera no cal tampoc cap altre tipus de llenguatge, no puc pintar, no puc fer música. Perquè a la fi què és crear,escriure, pintar, compondre, sinó expressar sentiments?
I si faig una miqueta d’autotelepatia amb mi mateix, em trobe amb que els meus sentiments varien, canvien; alguns duren més temps però d’altres són momentanis. El mateix em passa amb la por, o amb l’alegria, o amb la tristesa. I si en un moment donat estic trist i esquerp i cansat i l’altra persona tinguera la capacitat de copsar sense matissos aquests sentiments, fugira de mi a l’instant. Potser si m’hagues "telepatiat" en un altre instant en què els meus sentiments foren més afavoridors igual ens haguerem enamorat o hagueren sigut amics, i això també passaria al contrari.

De vegades intente trobar a qui escriu mentre jo menege els dits, veig les meues mans, veig el meu cos, però no em veig, em sent, i sé que eixe jo que sent no para de sorprende’m.
De vegades les meus paraules oculten, disfressen, fan dubtar. De vegades perquè crec que cal fer-ho, perquè el meu estat pot ferir sense que els altres tinguen res a veure. Altres perquè m’agrada el plaer del joc sa, saludable i enriquidor, i d’altres perquè el dubte m’il·lusiona.

Crec que no, que a la fí ser com els extraterrestres no és una garantia absoluta de felicitat, com tampoc ho és ser humà. Tal vegada la clau es trobara si poguessem ser les dues coses alhora. Saber i demostrar quan ens cal el que sentim als altres i a nosaltres mateix sense dubtes i poder dissimular quan no cal ferir als altres i a un mateix. Una espècie de telepatia voluntaria amb el do de la paraula i la creació.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Anacronismes?

2005-03-20T20:53:00.000+01:00

Fa només dos dies em vaig quedar de pedra mirant la televisío quan allò més normal que sol passar-me quan la veig és adormir-me.

Havien llevat l’estàtua d’un dictador i de sobte el lloc on hi estava s’habia convertit en una mena d’altar sagrat com si hi hagués hagut una aparició mariana o un contacte alienígena. El lloc en qüestió començà a plenar-se de rams de flors, veletes i gent que hi cridava enfervorida el nom del seu salvador. Per cert la gent que hi havia, la majoria d’una certa edat que semblaven reviscudes per un estrany verí que transformava les seues cares espectrals en màscares patètiques conservaven encara els abrics fets d’animals morts i tacats de sang: Juntament alguns joves que en aquells temps eren encara cromossomes en vies de producció humana em confirmava que la vida de vegades és un accident fatal que produeix éssers sense cervell.
Però allò més patètic, molt més enllà de la idiotesa més absoluta va ser quan en entrevistar alguns i algunes allí aplegats, ( no sé si en un altre tipus de concentració on es cride independència, legatitat de partits o coses semblanst ens entrevistarien o ens aplicarien directament la llei antirterrosita? ) Ho dic per com de diferent segueïx sent el tracte permissiu per a certes coses, sempre segons el qui manen, en bé de la concòrdia i la convivència pacífica), doncs bé, els entrevistats i entrevistades deien: “ A mi personalment Franco nunca me ha hecho nada, no tengo nada contra el, y además forma parte de nuestra historia”

Supose que el meu iaio que va ser afussellat simplement per ser republicà també forma part de la història, però de monument d’ell no n’he vist cap estàtua a cap plaça.
De la mateixa manera supose que a mi personalment ni Stanlin, ni Sadan Hussein, ni Hitler, m’han fet personalment res i a ells espere que tampoc.
Però no vull calfar-me el cap en intentar parlar amb qui no té capacitat de pensar . Sinmplement vull recordar tot allò que no els va fer Franco a ells i a elles personalment, ni a mi tampoc, però ací estan algunes dades:

“Podem establir tres etapes, aproximatives, per descriure la repressió franquista. La primera la situarem entre 1936-1939, caracteritzada pels passejos, les execucions exemplars, les tortures i els empresonaments, sense l'obertura d'un procediment en molts casos, i amb l'objectiu de donar un escarment als opositors al cop d'estat. Una segona, situada entre 1939-1957, té per objectiu "liquidar" totes les responsabilitats polítiques contretes pel personal republicà durant la República i la guerra; posteriorment legitimada sota la persecució de l'internacionalisme comunista, més grat per als aliats, els guanyadors de la II Guerra Mundial. És la més intensa en l'horror, el temps, els espais i en el nombre de persones que afecta. Es perllongarà fins que els últims reductes d'oposició, els maquis, siguin anihilats. I per últim, la tercera, que situem entre 1957-1977 i que persegueix la nova oposició, majoritàriament ciutadans que no havien estat protagonistes durant la guerra, la institució que més la combatrà serà el TOP (tribunal de Orden Público)
Les execucions perpetrades pel franquisme o pels seus afectes, al marge dels tribunals castrenses però en cap moment denunciades per les autoritats de la dictadura, ascendeixen a 100.000 persones, una dada en la qual estan d'acord molts historiadors especialistes en la matèria, i que pot tenir a l'alça.
Però això no és tot, el 1939 es trobaven reclosos als camps de concentració 700.000 persones, gairebé tot l'exèrcit de la República. Molts van morir per les terribles i inhumanes condicions en què van ser internats
La repressió franquista va comportar que la població penitenciària espanyola fos de 300.000 persones el 1939; segons el Ministeri de Justícia, el 1940 era de 280.000, unes xifres que només poden aconseguir-se en una règim dictatorial de la màxima crueltat.
L'amuntegament i l'aglomeració caracteritzen les presons d'aquest període, moltes d'elles improvisades i sense cap mena de condicions, on la transmissió de malalties infeccioses, la gana i els maltractaments físics i psíquics eren quotidians. Molts interns van morir per no haver estat alliberats a temps, tot i que les autoritats eren conscients de les greus malalties que patien. Només s'han estudiat tretze províncies de l'Estat en les quals van morir 5.000 empresonats per la condicions tant inhumanes en què estaven reclosos. A tot això, en molts moments, els interns eren trets lliurement de les presons pels franquistes, "sacas de presos", i executats, sense que les autoritats els exigissin responsabilitats als autors per aquestes actuacions al marge de la pròpia llei de la dictadura.
Però això no és tot. Des del 1938 funciona el Patronato de Nuestra Señora de la Merced per gestionar els treballs forçats dels empresonats penats, ja fos als Destacamentos Penales, Colonias Penitenciarias, Batallones de Trabajadores... El franquisme va idear aquest centre de gestió per aprofitar-se de la mà d'obra, però sobretot amb l'objectiu que els interns paguessin la seva "estada" a la presó, perquè temia que la partida pressupostària d'Instituciones Penitenciarias es consolidés. Aquests "esclaus" del s. XX van treballar per a l'Estat, l'Església i per als particulars. El franquisme va pregonar que emprava aquesta mà d'obra per reconstruir Espanya de la destrucció de la guerra, però això era una mentida més de la dictadura. Aquests "esclaus" van realitzar les obres que la megalomania dictatorial necessitava per reafirmar el seu deliri: el Valle de los Caídos, els Nuevos Ministerios de Madrid, casernes militars, seminaris diocesans, esglésies... I moltes altres que van servir per enriquir les autoritats i els seus afectes. Molts reclusos van morir per les condicions tan summament inhumanes en què havien de treballar i pel ferotge règim disciplinari en què estaven sotmesos
Són moltes les xifres que hem exposat, però només contemplen els protagonistes, però al seu darrera hi són els seus familiars, els amics, els companys... El dolor, la desesperació, l'estigmatisme i la segregació social es multipliquen fins a aplegar un percentatge molt elevat de la població espanyola. La repressió és una piràmide invertida, que des del vèrtex impregna una gran base. El historiador Paul Preston ja denomina tanta mort, afusellament, tortura, dolor i vexació com l'holocaust espanyol”

(Dates extretes de l’article dem la Repressió Franquista de: Federico Vázquez OsunaCentre d'Estudis Històrics Internacional. Universitat de Barcelona)

Personalment, a mi sí em va fer molt aquest dictador, i jo aleshores a penes tenia coneixement, gràcies que en tinc ara per no dir bestieses com aquetes i per no oblidar.
Desl deixebles polítics d’aquest assasí que parlen de convivència pacífica ni parlar-ne.

Transparències ( I )

2005-03-17T15:19:00.000+01:00

De tant en tant faig una escapada a un lloc especial del poble.
Allí em puc tombar al terra sobre les herbes humides i mirar el cel. Normalmet corre un ventet plàcid,sobretot a l’entrada de la primavera i pots escoltar les formigues i els caragols que fan la seua vida sense donar-li cap importàncià a aquell gegant immòbil. De tant en tant algún insecte se’m puja o aterra sobre el meu pit o els meus braços. No són perillosos encara que una vegada se’m pujà un alacrà i no veges l’ensurt que m’emportí. El perill es troba enlloc, fins i tot on creus que hi regna la placidesa.

Què vols ser de major?

“Aquest xiquet serà un advocat , o un mestre, o un lletraferit, o un banquer, de segur , se li nota que és molt sabut. Guantayarà molts diners i tindrà una casa molt gran I bonica, coneixerà gent important i la gent del poble el respectarà i l’admirarà. Quina sort teniu de tindre un fill com aquest!”

Aquell xiquet no deia res. Es quedava mirant el majors i no deia res. Aquell xiquet volia tindre un trosset de terra, amb una caseta. Treballar aquell camps, plantar-hi melons i tomaques, i pebres i naps i creïlles I també un xicotet jardí on plantar flors i arbres, atmetllers, pomeres, llimoneres.
Alçar-se de bon matí, només amb l’horari que marca el sol i la lluna, descansar al migidia i fer-se el dinar i al capvespre tornar a casa al costat de la llar fins que li entrara la son i el reconfortés per al dia següent. No volia, cotxes, ni vestits cars, ni haver de dir o no dir coses sense trellat.
Treballar allò que tens cura sense imposicions ni hipoteques absurdes li semblava la millor forma de viure. Potser tindria o no familia, amics, i amb ells i elles ja paralaria del que s’havia de parlar, de les pluges fortes de la tardor, del fred de l’hiver i les gelades, i de les flors tan boniques que han eixit aquesta primavera.

La vida però sempre s’encarrega de posar-te entrebancs de giravoltar els camins de tal manera que acabes en llocs que potser no desitjaves i el temps acaba per carregar-te de compomisos que no ets capaç d’eludir.
A la fi acabes acceptant allò que t’ha tocat viure i fins i tot vivint plenament el que mai havies desitjat. Ho acceptes i t’encarregues de donar-li el valor que cal i que tenen aquestes noves coses, fins i tot sorprenent-te de com poden també arribar a omplir-te.

Però de tant en tant, m’agrada tombar-me sobre l’herba, tancar el ulls i sentir-me feliç

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Comu-NI-CAR

2005-03-15T13:02:00.000+01:00

Comunicar és fer que un altre participe d’allò que posseïm, fer que siga comú a ell i a nosaltres.

La falta de comunicació o la incomunicació o la descomunicació sembla ser un mal endèmic arrossegat al llarg dels segles en les societats humanes i sobretot en aquelles més desenvolupades econòmicament i tècnica. El ritme de vida actual que portem els humans d’aquestes societats impedeix a priori , si no li dediquem els nostres esforços, posseir qualsevol cosa immaterial i espiritual ( em referisc a aquelles coses que nàixen i es crien en l’esperit) perquè majoritàriament ens dediquem a acumular i posseir coses materials. Es pot compartir un cotxe, una casa, uns pantalons? Totes aquestes coses es poden intercanviar, deixar, utilitzar , però mai compartir perquè aquestes coses no formen part de la nostra ànima són coses amb les quals convivim i ens servim d’elles per a poder descansar, desplaçar-nos, o fins i tot fer més còmodes les nostres vides. En una casa es viu, fins i tot més d’una persona, però tots tenim, el notre lloc favorit de la casa, el notre silló preferit o la nostra cambra particular on aïllar-nos quan ens és necessàri.

Socrates en el Banquet i en resposta al seu amic Agaton i al seu cant a l’Amor com allò que és bell i bo per naturalesa li respon de la següent manera:

“-Dis-me Agaton si Eros desitja la cosa que ell ama?
-Sí, clar.
-però, és posseïdor de la cosa que desitja i que ama , o no la posseïx?
-probablement no la posseïx.
-Probablement? Mira si no és ben bé necessari que a qui desitja li manque la cosa desitjada o bé que no la desitge si no li falta... Qui és fort o àgil o intel·ligent desitja ser gran, àgil o intel·ligent? Si reflexiones veuràs que allò que aquestes persones posseïxen ho tenen vulguen o no vulguen i a leshores , com podrien desitjar allò que ja tenen? En tot cas quan diem que desitgem una cosa que posseïm en el present estem dient que la volem en l’esdevenir .
- Així que qui desitja, desitja allò que no està segur de posseir, allò que no existeix en el present, allò que no té , allò que li falta” .

Quan diem que estem enamorats , que estimem desesperadament, diem que volem compartir el nostre amor amb la persona amada. Desitgem per damunt de tot compartir el nostre amor amb eixa persona. Tal vegada partim d’una premissa inconscient i equivocada, perquè si en realitat posseírem l’amor no el desitjaríem en un altre. Si no posseïm l’amor en nosaltres mateix no podem compartir-lo i si no hi ha res a compatir no pot hi haure comunicació. Caldria reflexionar profundament sobre aquesta trampa i així quan ja no necessitem ser estimats serà perquè a la fi posseÍm allò que desitjàvem i aleshores ja podrem comunicar.

Eixir de l'armari.

2005-03-10T14:07:00.000+01:00

D’això fa tan de temps que apenes recorde les sensacions i els motius. El que queda en aquest raconet del cervell que guarda les coses passades és com un paisatge boirós en el qual de tant en tant en escampar-se la boira s’entreveuen clars-obscurs des d’on puc extreure algun record difús.

Us parlaré primer de l’armari: un lloc acollidor, reservat, fins i tot còmode. Un espai xicotet si més no, però que en aquells moments semblava il·limitat i infinit; solitari podríem dir ara, però poblat d’incipients sensacions i ignotes experiències que no estic ben segur de si era capaç de posar-los noms. Obscur potser perquè encara no sabia de l’existència dels colors. Humit però agradable com qui sura entre aigües tèbies. N’estava tan acostumat que aquest era el meu món i no en necessitava cap altre.

Arribà però un moment, un dia, un instant en que les portes s’obriren. No sé ben bé si vaig ser jo o va ser algú qui va aportar la força necessària perquè isquera. No va ser quelcom premeditat, rumiat, raonat; aleshores encara no havia viscut el suficient per posar en pràctica aquestes habilitats. Tampoc recorde ben bé si fou traumàtic, segurament sí degué ser-ho, si és que no pot resultar traumàtic descobrir de sobte móns nous, sons diferents, objectes inimaginables , rostres que mai havia vist.
No obstant em vaig deixar dur per les noves circumstàncies que segurament devien resultar-me incòmodes, portar vestits a qui sempre havia estat nu deu resultar almenys estrany. També vaig descobrir sensacions fins ara desconegudes, com el fred, o la calor que em podien aportar altres mans, altres barços, fins aleshores les úniques mans i els únics braços que m’havien tocat havien sigut els meus.

Ara des de la distància dels anys no sé encara els motius, he anat ,com es sol dir per les meues contrades, “a trompellons”. Al principi els bacs eren més freqüents, després a poc a poc comencí a apredre l’equilibri. I en això estem, assajant cada dia per aconseguir la fermesa necessaria per viure.

Les persones que em coneixen, les que han estat al meu costat des d’aleshores m’han vist anar creixent, la meua família, els meus amics i amigues d’ací, els meus amors. Però des que vaig començar aquest blog he conegut noves persones, algunes tan properes en el meu cor que he cregut convenient mostrar-me tal com vaig eixir la primera vegada. Crec que ho havia de fer i per això faig aquesta nova exida, crec que us la mereixeu perquè potser fins i tot vosaltres em conegueu o sabeu més coses de mi, del que sent i com sent que fins i tot altra gent que em veu diàriament.

Així que allà vaig . Ací em teniu tal i com vaig eixir la primera vegada.

Joanet

PD: De les meues orelletes NO està permés fer cap comentari :)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Dia D

2005-03-08T14:25:00.000+01:00

Se’m fa pesat, és com si portara una càrrega al llom que pense que ja és hora de descarregar-la i de sobte arriba algun “dia de” cada any rere any i torne a portar-la al damunt.
Hui , el dia de la dona, de la dona a seques , de la dona treballadora, de la dona camperola, de la dona intel·ligent, de quina dona?

A l’atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona,
De classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes
Rebel.

Aquest preciós poema de la Maria Mercé Marçal, sempre m’ha captivat i m’ha envoltat, malgrat no ser dona. Sóc un home, biològicament el meu cos presenta una morfiologia específica que em fa pertanyer a un espècie concreta i específicament al gènere masculí.
Però si escarbe una miqueta i traspasse l’epidermis, no hi trobe res que em diferencie dels meus companys d’espècie siguen del gènere que siguen. Em moc per l’alegria, pel temor, per la bellesa, per la tristesa, per la fam, per la set, pel cansament, per les ganes de ballar, per la música, per les cames i els peus que em fan caminar.
Si em mire a l’espill , amb calma, només veig unes faccions però si m’endinse puc veure milers i milers de rostres, amb ulls verds, o blaus, o negres, amb galtes rosades o llavis petits o grans i a la vegada els veig únics i això em fa sentir la meravella de viure.

No canviaria mai aquest poema, és preciós. Però si m’agradaria que se n’escrivira un altre, perquè potser així a la fi ja no caldrien “dies de”. Els dies serien com han de ser un munt de minuts i moments per ensenyar-nos i gaudir el viure.

A l’atzar agraesc tres dons:
Haver nascut únic
Sense classe ni nació oprimida
I el tèrbol atzur de ser tres voltes
Lliure.

PD: perquè desitjar no és oblidar aquest post va dedicat a totes les dones i hòmens que han lluitat i han sacrificat part o tota la vida per tot allò bo que nosaltres podem gaudir ara. Gràcies Marmi per recordar-m'ho ;)

Cartes d'Amor que mai enviaria

2005-03-06T13:05:00.000+01:00

Ha passat molt de temps, infinits minuts que s’han perdut en aquest rellotge de sorra que no em decidisc a donar-li la volta perquè no sé si ja ha arribat l’hora d’oblidar-te.

Obstinat com sóc, el meu cor es nega a escoltar, i si ho fa manté les oracions congelades i després curosament com els artesans destria les paraules, mudant els significats de tal manera que en fer noves combinacions deixen espais per l’esperança.

Àvid com sóc d’amor, la raó em diu que només puc estimar-te plenament des de la llunyania, perquè aquest inconscient podria empresonar-te entre els seus braços. No deixaré que ho faça, primer el desterraria a rodar pels mons que haver de mendicar una caricia robada.

L’amor per a mi només era recolzar el meu cap sobre el teu pit salvatge i intuir la fondaria des les selves en el teu sexe . Ara puc dir-t’ho, perquè ara és l’única cosa en què em recorde, feliç, nu, únic. Per a tu tal vegada era una altra cosa.

Retorne a la realitat immediata, de tant en tant , i agafe el telèfon i cerque el número que he borrat mil i una vegades, esperant que el meu dit prema el boto que em porte la veu que un dia em fou tan coneguda, però el torne a borrar, no sabria què dir-te.
Només quan estic sol, m’acompayen les paraules exactes, la paciència necessària, el valor primerenc de la juventut que farien possible restablir l’alegria en mi i que tu la copsares.
Em pregunte ara, si també he estat sol quan he estat feliç a la teua vora. Potser sí, potser els dos hem estat sols quan ens creiem compratits però em negue a acceptar que tot fora un absurd teatre.
Voldria que només fores un poema inscrit en la meua pell, un tatuatge més en la meua ànima, així podria estimar-te encara, de veritat, com estime versos i paraules en pàgines guardades i manuscrits indesxifables perquè sols així podria veure’t de nou amb un somriure que fera bell el nostre passat.

Recordar-te no em fa dèbil, enyorar-te sí.

Falles Folles Fetes Foc ( II ) Què cremem aquest any?

2005-03-02T12:51:00.000+01:00

“Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, el tio Pep...”

Així començava la preparació de les festes de les falles. Els xiquets eren els que anaven pels carrers cantant aquesta cançó i arreplegant els trastos vells i en desús que la gent tenia aguardats en les pallisses i els corrals.
L’inici de les falles va ser per tant un joc infantil, consentit pels majors. És l’arribada de la primavera de retirar l’estora i netejar la pols, de netajar la casa d’andròmines i coses inservibles i obrir les portes de les cases perquè entre el sol i la caloreta. I no sols de les cases sinó també dels artesans, dels fusters, dels tapissers, dels sabaters que trauen al carrer totes les deixalles acumulades durant l’hivern i les cremen al carrer en un ambient de festa i d’alegria per la vinguda del bon temps.
És també el temps de les collites i com tant altres pobles és una manera també de celebrar-ho. El foc s’encarrega de cremar, purificar allò vell i desgastat per adquirir eines noves i noves il·lusions.

Els valencians, barrocs per excel·lència , deu ser la mar, els camps, les arrels gregues i mores, (l’escola satírica valenciana és una bona mostra a nivell literari, potser en algun post m’atrevisca a endinsar-me una miqueta) , no de bades el segle d’or de la literatuta catalana sigué València (permeteu-me una floreta :) van deixar el seu toc original.
És així com de sobté a algú li vingué la idea de revestir aquest trossos de fusta amb teles i vestits vells i les fogueres comencen a prendre formes humanes (els primers ninots ), el sentit humorístic i sarcàstic comença a prendre forma , que si aquest nitot sembla fulano i aquell podria ser fulana, que està amb fulano, i fulano el botiguer ens enganya en el pes de les viandes....

Comencen les crítiques sobre personatges pròxims, sobre el veïnat, i també sobre el polítics més propers, el batlle, el regidor, el senyor metge.

L’esperit de la festa m’agrada , sempre m’ha agradat, a la fi em sembla una de les primeres formes de participació ciutadana, politicament incorrecta, i lliure.

Amb els temsp, és clar , com sol passar amb totes les coses van desvirtuant-se, en el moment que la burgesia entra en el joc i amb ella els diners les crítiques creatives i populars es compren i perd la puresa de l’espectacle.

Actualment queda ben poc de tot allò, només és un negoci que mou molts diners i molts interessos. Actualment és una mostra més de la societat on vivim, en la qual l’aparença ho és quasi tot i la festa es redueix a aquells que hi són fallers mentre que els altres només són purs espectadors.

Per tant i comptant amb la bona idea que em deixà en el post anterior el meu amic Frederic (“Un salt al món”) estic preparant un esborrany de falla. Només està l’estructura, falten els nitots, les crítiques. L’he fet amb l’esperit de participació que hi tenien les falles i us anime a que porteu els ninots que vulgueu cremar aquests any. Els ninots concrets o abstractes tan s’hi val. Així que animeu-vos, aquesta falla és nostra i el 19 de març la cremarem.

Per la meua part jo deixe dos ninots “La cofenrència episcopal espanyola” i un vaquer anomenat “Bush”. No voleu cremar algú o alguna cosa? ;)

PD: Aquest blog té un contacte permanet amb les protectores d’animals, d’ètnies i col·lectius humans, per si de cas.
la fotografia pertany a l'any 1952 de Dénia : www.fallabaixlamar.org/ Falles/falles.htm

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Falles Folles Fetes Foc ( I )

2005-02-27T20:33:00.000+01:00

Com despús-demà comencen els trons, despertades, desfilades, masclets i altres patiments pels qui no som fallers, he decidit immiscirme en plena voràgine fallera des del meu punt de vista particular.

Etnolingüística , mot compost pel prèfix grec ethno: poble, ètnia i lingüística : estudi cièntific de les llengües.

Aquesta vessant de l’estudi cièntific de llengües és força interessant i a més curiós. Al contrari d’aïllar l’objecte d’estudi com una peça individual i única sense lligams amb les persones i les societats que aquestes formen, proposa un estudi on l’àmbit que envolta els éssers humans és determinant a l’hora de la construcció lingüística, tant gramatical, sintàctica i sobretot lèxica.

És interssant veure com al País Valencià tenim multitud de noms per a dessignar cada classe de taronges, mentre a altres llocs una mandarania o una clemenvilla són només una taronja. En canvi en les societats esquimals més arrimades als pols tenen diferents noms per a dessignar diferents classes de neu ja siga més blaneta, més espesa, aigualosa etc. Això també passa entre col·lectius. Un pesacador té al seu abast multitud de noms per a dessiganr diferents peixos mentre que la majoria de consumidors no diferenciem massa una sardina d’un rap, en tot cas diem és un peix.

Pel que fa al sexe resulta molt interessant les paraules que utilitzem en cada contrada, no me’n sé moltes però aquelles que sé més algunes que m’han dit m’ha servit per estabir algunes conclusions que reforcen la teoria de l’etnolingüisme.

A València, país hortícola i fruiter sobretot és on més paraules d’aquest camp lèxic emprem per a dessignar el penis o la vagina. Vegeu-ne algun exemple.
Penis: fava, espàrrec, napicol, xiribia, albergínia, moniato, pimentó, vitet, “pepino”cogombre, panolla.
Vagina: magrana, figa, maduixa, codony, pansa.
Curiós si més no, que els noms emprats per al sexe masculí estiguen relacionats amb les mesures i sobre tot la llargaria i grossaria: menut: vitet; gros: nap o napicol; gros i moll: moniato etc.
En canvi per al sexe femení les mesures o formes no és té en compte sinó que tots estan relacionats amb la dolçor dels fruits. La qual cosa encara ho fa més estrany quan segons els últims estudis sobre quina activitat sexual practiquem majoritariament no és precisament el cunilingus.

Passem a la mar...
Penis: angila, samaruc.
Vagina: clotxina, petxina.
En aquest cas com veieu també es confirma la regla d’abans.

Pel que fa a la música també molt arrelada al nostre país:
Penis: flaviol, flauta, simbomba, clarinet, trompa, trombó de bares,
Per a la vagina no n’he trobat ni en sé cap.

Menjars
Penis: butifarra, llangonissa, xoriç
Vagina: pastisset, merenga, coca.

Com veieu en tots tres casos torna a confirmar-se, el sexe de la dona, dolç, delicat i el de l’home, ala doncs a veure quin arriba més lluny. Però de veritat ¿El tamaño importa?

PD. S’admeten altres noms i variants perquè de segur que hi ha a manta i alguns molts bons, però estic quasi segur que cap d’ells trencarà la norma.
El títol correspon a un llibre d'Amadeu fabregat que va estar guanyador del premi de novel·la Andròmina dels Octubre l'any 1973.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Mil janelas (Mil finestres)

2005-02-25T21:45:00.000+01:00

Mandei rasgar mil janelas, na alma
Para poder ver o mar de noite e de dia.
Mas andam sempre fechadas,
Porque os olhos me cegavam
De cada vez que as abria.
De luto pelos meus olhos
Também elas andam cegas
E eram feitas p’ra olhar.
Trago agora mil janelas
Inultimente rasgadas na alma
E nâo vejo o mar.
Abertas, cega-me a luz
Fechadas, falta-me o ar.
De que servem mil janelas
Se nâo posso respirar.
De que servem mil janelas
Se nâo posso ver o mar.

Tothom amaga a dintre antigues mars, nous oceans, volcans, paradissos i inferns, fins i tot terrres de ningú.

De nou en aquell tren esperant l’hora de la fugida, de la recerca, del cansament, deixa caure lentament el seu rostre entre les mans. Quines ciutats, quins carrers , quines ventures li esperen via enllà on les línies paral·les semblen convergir?

Es remou inquiet i d’una ullada rastreja el vagó que va plenant-se de bambolletes que floten per l’espai espeseït: “(cada)” ... “(hui)” ... “(què)” ... “(col·loc...) ... “(t’he de ...)” ... Tanca de nou els ulls i es deixa endur entre les bambolles. Cap a on? Cap a on? si la bambolleta “(on)” ja no té cap sentit per a aquell que ha estat entre glaciars bellugadissos i s’ha passejat pels tròpics encesos.

Es remou, es remou inquiet. Quan un ha intentat tantes vegades ser un i sempre ha deixat de ser-ho una miqueta, o molt , o tot, tan s’hi fa com de lluny te’n vages. Pensa, pensa i només es veu dispers en altres cossos, en altres cors, en altres rostres.

Normalment el moment de marxar sempre és alegre, esperançador. Normalment hauria de ser-ho, tambe l’arribada i l’acollida .Però per què no ha estat així si era això el que volia?

Aleshores obri els ulls, dos minuts per a l’eixida. És tan fàcil enlluernar-te quan mires el sol, és tan fàcil encegar-te quan només veus un sol mentre tu t’apagues.

Però no ara, no, hui ja no. Baixa correns,deixant arrere les bambolles que encara floten i el segueixen i corre més fort , més veloç, i obrí les portes, i ix al carrer, i obri la boca, i respira fort, aspira tot l’aire que pot, més del que permeten els seus pulmons i de sobte el llança fort i lluny molt lluny.

Uns cabells llargs s’enlairen per la cantonada i s’obrin voluptuosament com una cortina que deixa entreveure un ull, o potser la mar, tal vegada la llum d’un sol que no cega.

Há-de haver uma janela
Que eu possa abrir sem cegar.

Mil janelas. Cristina Branco.

Space Oddity

2005-02-21T23:29:00.000+01:00

De tan lluny com estic, tan a prop em trobe, i et trobe tan lluny que més a prop no puc sentir-te.

De les serralades i els prats estant a les sabanes i selves adormides no hi ha camins sinó passes.

Dels timbals i les flautes a les refinades orquestres només cal un batec d’ales quan no de cor, que tant s’hi fa escoltar plaent sense cap pentagrama.

Del teu cor al meu , com de gran pot ser la llargària? O la mesura del pes? O la sang que raja? Del teu cor al meu no hi ha mides, ni preu, ni cap hora isarda, només espais infinits, desconegudes galàxies.

(NO, no és Déu ni cap àngel, és que de vegades em tranforme en polsim d’estrelles i ara estic de viatge interestel·lar i des dací dalt tot és tan minúscul....)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Dicotomies. ( El sabor de les coses senzilles II )

2005-02-18T15:24:00.000+01:00

Fa dies que no passe per l’estació a veure el meu amic el vell. Fa dies que hi pense i em dic:" he d’anar encara que siga una estona". Però entre ara he de fer açò, ara he d’anar allà van passant els dies.
Tinc com una espineta clavada al cor però que no deixa de punxar-me. Sé que no tinc cap obligació d’anar-hi i és precisament per això que em punxa perquè no és cap obligació.
M’he alçat tard, com quasi sempre, I el temps se’m tira al damunt i les tasques i els compromisos van amuntegant-se, però he decidit anar-hi.

En arribar la bullícia de la gent carregada de maletes i els altaveus anunciant arribades i eixides semblava com sempre un formiguer (formiguetes, formiguetes que no paren ni descansen -¨ -¨ -¨-¨).
Vaig veure el meu amic assegut al mateix banc de sempre, com un oasi de placidesa i de tranquil·litat. Li vaig dir bon dia i em respongué amb un somriure amigable i quotidià, com si ens haguérem vist ahir. Em vaig asseure al seu costat, sense dir res. Ell tragué el tabac de bossa i començà a fer-se un cigarret amb tota la paciència del món i ensimismat en una tasca que semblava requerir tota la seua atenció.
Passaven els minuts i el silenci començà a fer-me-se incòmode. Volia dir-li alguna cosa, explicar-li que tenia ganes de veure’l però que havia tingut molta feina, que els esdeveniments últims s’havien encadenat precipitadament, que... vaig moure els llavis per emetre els sons de les excuses. Ell es girà cap a mi i em somrigué, em deixà dos terceres parts de les excuses en la boca.
Vaig comprendre que no calien, de sobte em vaig tranquilitzar, vaig estirar les cames i em deixí endur pel temps immòvil de la nua companyia, del silenci compartit i amigable. No pensava res, no veia res, només hi estava, existia, era. El vell es fumà el cigarret i en acabar s’alça i em digué: “ Que bé ens ho hem passat! M’ha agradat molt "parlar" amb tu. Fins demà! Ja és hora de dinar!” . I em va donar aquesta foto.

Em vaig quedar mirant-la, em va recordar l’assut on anava de menut quan feiem foja a l’escola. Un paratge encara mig verge ple de canyissos, arbustos i arbres. Tiràvem perdretes al riu i els peixos botaven fora de l’aigua, nadant contra corrent cap amut cap amunt...

Hui he tornat a aquest lloc, encara està el vell molí i les canyes, els horts de taronges i els peixos que encara naden cotracorrent. M’he assegut al terra sobre l’herba i he llançat pedretes al riu, ja no feien cinc o sis bots en l’aigua abans d’enfonsar-se com abans, he perdut la pràctica. M’he tombat a llarg a llarg sobre l’herba i he tancat els ulls, escoltant els remolins de l’aigua, l’herba enjugassada pel vent i els insectes que revolotegen les flors. Per un moment he pensat : No serà tot una comèdia?
Però aquest pensament s’ha esvaït de sobte, he sentit que un caragol em pugava pel braç, he migobert un ull i he vist el seu cap amb les dos antenetes mirant-me. He tancat de nou l'ull, no volia emporuguir-lo. He d’anar a classe, a les 6 tinc una reunió, he de cridar per telèfon, he d'anar a comprar... he de...el sol encara calfa el meu rostre. No! em quedaré una estoneta més.

Dicotomia: 1.Divisió en dos, bifurcació. 2. fase de la lluna en què és solament visible la meitat del seu disc. ( Diccionari Manual. Pompeu Fabra. )

http://www.blogger.com/edit-profile.do

MOTS

2005-02-14T22:37:00.000+01:00

Els ritmes, les rimes i els silencis són signes poètics: senyals.
El signe lingüístic per excel·lència és el mot.
Els mots són de totes mides: uns de senzills i d'altres de complexos.
I tots són molt pràctics: ens permeten que parlem de les coses sense tenir-les a la vora, sense la càrrega feixuga d'haverlos d'arrossegar amunt i avall.
Els mots en són els substituts, lleugers com plomes imaginades.

Jesús Tuson. El Llenguatge i el plaer.

Les paraules haurien de servir per embellir-nos la vida, almenys així les he entés sempre.
De vegades per superar la timidesa de fer una carícia l'he feta amb una o dos paraules. També per acompanyar la tristesa o l'alegria d'un amic m'han ajudat les paraules, i d'altres vegades m'han servit per superar entrebancs. Però sempre m'han agradat perquè amb elles podia crear mons fantàstics i bells, uns instruments lleugers, com diu Tuson, com plomes imaginades.

Però no sempre és així, ni dintre de la normalitat de la diferència de concebre la vida, hi ha qui les torna pesades com estructures lapidàries o tan futils que es desfan només acabades d'usar.
Us posare dos exemples que he trobat aquest cap de setmana als diaris i que a mi particularment m'han entrat ganes de llevar-los el do de la paraula a qui les ha dites o escrites.

1. Mots pesats com diluvis persistents en un dia de sol i sense núvols. Contradictori? Llegiu:

El bisbe de Sogorb-Castelló els senyor Juan Antonio reig Pla, diu en una entrevista al setmanari catòlic Alba:
" La iglesia considera los actos homosexuales como depravaciones graves, intrínsicamente desordenados y contrarios a la ley natural y que no pueden recibir aprovación...esta inclinación es desordenada aunqué no constituye materia de pecado... La iglesia ama a estas personas pero no puede aceptar sus prácticas. Hay que prestar ayuda psicológica y espiritual a las personas con esta inclinación, que lo solicite. Muchos psicólogos y psiquiatras dicen, por experiencia propia que la inclinación homosexual se pude curar"

A veure si es tracta de depravacions greus com és que no constitueixen matèria de pecat i si és així de què s'han de curar? Jo no ho entenc, i vosaltres?
Supose que aquest senyor no coneix la paraula "estimar""voler""amar" i aquests mots no entenen de depravacions, jo estime el meu gos, estime el riu, els meus cactus (no psicoanalitzeu eh!) i fins i tot es pot estimar el penis o la vagina, pregunteu-li-ho al marques de Sade o a Apollinaire. En fi, que res ,que faça ell una visita a eixós psicòlegs que "por experiencia propia" (està dient-los homosexuals?) poden curar tanta incoherència.

2. Mots que descobreixen noves terres en el planeta terra. No us ho creieu? llegiu:

Dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

"D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló."

Crec que vora tres anys des de la creació de l'Acadèmia. Tretze acadèmics, tretze sous (podeu imaginar-vos com ) per dotze mesos a l'any, més pagues extres, despese, etc. etc. etc. I jo em vaig haver de traure la carrera amb beques, treballant i fumant celtes sense boquilla, perquè ara haja de pagar aquests saberuts de poca monta i em descobresquen un continent nou, una nova geografia.

M'enerve, hi ha vegades que m'enerve i això que solc ser una persona tranquil·la.
Almenys em queden els mots, els sincers, els bells, els que són com les plomes imaginades.

El sabor de les coses senzilles ( I )

2005-02-11T15:39:00.000+01:00

Ma mare sempre conta que va nàixer un dia del mes de febrer, quan en el cel es barallaben els núvols i que la meua iaia li digué que en el moment d'eixir ella en aquest món va caure un llamp ferotge a uns 200 metres , just al magatzem de taronges que hi havia a vora riu. Per això ma mare cada vegada que trona li entra una por sobrenatural que la deixa muda i li fa canviar el color de la cara d'un blanc fantasmagòric.

Aquesta setmana hi va haver dos dies de tronades fortes, els llamps i els trons sembla que es divertien en jocs per nosaltres incomprensibles i deixaven la terra banyada per la pluja i la pedra.

El meu robi, no sé quan va nàixer, ni en quines circumstàncies. De fet el vaig trobar un dia , famolec i xicotiu com una boleta de neu marron.

El fet és que un d'aquest dies quan tots els habitants de la casa estavem al menjador escoltant el barull de l'aigua i la pedra sobre la teulada i el soroll estrepitós dels raigs, el meu germà digué de sobte: I la mama i el robi, on estan?

Ens vam quedar sorpresos perquè feia uns minuts els dos estaven per allí. Començàrem a cridar-los perquè no contestava cap dels dos. Així que ens alçarem i ens vam dirigir cap al dormitori. No hi havia cap llum encesa en cap altre lloc de la casa, ni al bany, ni a les cambres de dalt. Ens encaminàrem doncs cap al dormitori dels meus pares i en encendre el llum veierem ma mare al llit, tapada fins al nas de tal manera que només sobreixien uns ulls roddons i oberts i els seus cabells blancs. A sota baix del llit poguerem veure també el morro del robi i els seus ulls rodons com a plats. Els dos muts i immòbils. Perquè us feu la idea era una cosa així .

dibuix.jpg

Ens vam posar tots a riure, els altres clar, perquè ma mare i el robi seguien igual d'immutables.

Va ser bonic i divertit alhora. Per uns moments no sabíem de preocupacions, ni de baralles, ni de tristeses. Amb tan poca cosa pots ser feliç?

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Soy Metálico

2005-02-07T15:46:00.000+01:00

Un dia más me quedaré sentado allí
En la penunbra del jardin, alejado.
Cae la tarde y me olvidé otra vez
De tomar una determinación.
Soy metálico, en el jardínn botánico.

Radio Futura

Hi ha moments en què el temps defuig les paraules, aquelles que he anat guardant en la caixa dels tressors, soterrada entre rierols que recórren capritxosament els jardins del meu cor.

L'aigua del meu cos, lliure, que acarona els minerals i les pedres, el coure, l'argent, l'or, el ferro, el grafit, el diamant, els nitrats, els sulfurs, el guix, la turquesa i totes aquestes que acaben en -“ita i que tant m'agraden, l'esfalerita, la calcopirita, l'halatita, la fluorita, la dolomita, la malaquita, la atzurita...

L'aigua del meu cor, lliure, que nodrix les herbes i els arbres, l'argelaga, l'arboç, l'ortiga, la flor de l'abella, la flor del pastor, la pimpinel·la, el romer blanc, la ginesta, la rosella de flor morada, l'herba d'oruga, i la blava, i la de la costurera i la campanera, la farigola i el gessamí. La figuera, el pi, el sarce i l'om, el taronger i la pomera, el baladre i l'olivera...

El meu conreu no puc demanar-vos que el seguiu. No us ho demane.

Més enllà de tota ignota possibilitat d'hipocrecia existeix un lloc que es diu amor. Un lloc de difícil cordura, el meu camí en solitud. La sinceritat d'unes mans que s'enlairen volent agafar no-sé-què¨ que és possible.

No us demane que sigueu les meus mans, ni els meus braços, ni la meua veu, ni la meua ànima, ( no és això companys, no és això... ), sinó només la certesa dels vostres llavis en la meua galta, l'escalfor del votres braços fent-me companyia i un senzill i clar t'estime.

I és que de vegades no és roín ser, o sentir-nos, o semblar metà l.lics. Només és un miratge de l'ànsia.

El Manhattan del Xúquer

2005-02-05T16:38:00.000+01:00

bega.jpg

Aquest és el nom que han decidit posar-li a unes de les poques zones que queden per urbanitzar al meu poble.

Per qui no el coneixeu us diré que era un poble bonic, d'eixos que com solem dir els valencians amb el nostre particular meninfotisme, ho té tot: muntanya, mar, riu, marjals i fins i tot un llac a punt d'extingir-se. El poble on vaig nàixer, en el qual vaig créixer i que tant té a veure amb el meu ésser se m'en va a poc a poc. No em sent especialment de cap lloc, sinó més bé em sent part dels llocs en els quals he sommiat, m'he enamorat i he plorat i és per això que estime el meu poble ja que en ell he passat la majot part de la meua vida.

Aquest poble de pescadors i llauradors va sofrir a la decàda dels 60 i 70 ,com la majoria dels pobles de la costa, l'eclossió del turisme i amb ell el bum de la construcció, una construcció irrespetuosa amb el medi i amb les persones que l'habiten. El model a seguir que es va triar va ser Benidorm. No obstant a partir dels 80 aquest model entrà en crisi, i juntament amb les construccions ,il·legals moltes vegades, que arrabassaben tot el que hi havia al voltant va fugir també el turisme primerenc de francesos, alemanys i anglesos, fins al punt que el turisme que actualment hi ha dona més fam que ganes de menjar.

Malgrat tot no puc oblidar la llibertat que el turisme portava en aquells anys al poble. Gràcies a ell vam gaudir dels primer tops-lees, de la música de Bowie, de les primeres plataformes i els primers cabells tenyits de colors. L'estiu era un constant carnaval on les discoteques i pubs no tenien res a envejar a les ciutats més capdavanteres d'Europa, tot ens arribava i nosaltres ho gaudiem ensimismats.

Ara el meu poble s'ha convertit en un lloc trist, desnaturalitzat, sense gràcia. A penes queda muntanya, el riu Xuquer es mor lentament i vessa les últimes llàgrimes cap a la mar mediterrània.
Els preus desorbitats està fent que la gent del poble busque altres llocs on viure i ja no es treballa al camp o a la mar perquè no hi dóna per a viure.

Ens preocupem de tantes coses...de la constitució europea, del plan Ibaretxe, de la llengua que parlem o no parlem..i no tenim ja quasi llocs on passejar que no siguen de pedra.
Caldria preguntar-nos fermament si el món no canvia a partir dels canvis més propers, començant per un mateix, pel barri i pel poble o ciutat on viu.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Le Dernier Tango à Paris

2005-02-02T19:49:00.000+01:00

ultimotangoenparis.jpg
“L’ultim tango a París és un treball carregat d’utopies, molt característic dels anys seixanta. Al principi volia fer una pel·lícula sobre la parella, sobre la relació...Volia provar que és impossible per a dos éssers humans reduir la seua soletad només a l’animalitat. Durant el dur rodatge, tanmateix, em vaig adonarque estava fent una pel·lícula sobre la soletat, és a dir, tot el contrari del que pretenia...”

B.Bertolucci

París. Maig del 68. Tan lluny en el temps i en la distància.
Un xicotet poble de la Ribera del Xuquer. El xiquets encara jugaven al carrer.
La inocència. El principi.
Utopies. Què eren?
Solitud. Quin estrany concepte.

Més tard feiem les primeres “fogines” de l’escola, a vora riu, entre canyissos i els remolins de l’assut . Entre tarongers i oliveres brillaven els ulls encara adolescents en sentir com el frec quasi-involuntari d’un altre cos despertava parts encara desconegudes.

París? El món en tot cas només arribava a València.

Més tard , els primers aplecs, el primers besos amb nom i cognoms, els primers llibres , la carn en estat pur, l’exploració, els viatges a Itaca, les passions de Passolini, Ausia March desplegant veles i vents, els primers contactes amb estraterrestre, Bowie, i ballar, ballar, ballar....

No recorde els anys que tenia quan vaig veure “El último Tango en París”. Recorde que va ser a un cineclub de València que ara ja no existeix. Recorde també que abans de poder veure-la ací, la gent feia excursions a Perpinyà i jo em preguntava quina mena de pel·lícula seria aquella. Aleshores el sexe era un acte de rebel·lia, com ho era fumar un porro, o fer-te objector de consciència. Alló meravellós era el fet de sentir-te provocador, politicament incorrecte i diferent , quan més millor.
Tothom parlava de la mantega. Quan acabí de veure la pel·lícula ni tan sols recordava si la mantega havia aparegut o no en alguna escena.
Em va impressionar des del primer minut fins a l’últim. M’impressionà París, Brando, Maria Schneider, dos persones, sense nom, sense res, només els seus cossos, la profunda necessitat de trobar-se, de fugir de la pròpia soletad a través del plaer, del sexe en estat pur, instintiu. Aquesta fou la primera impressió. Però al darrere d’aquesta atmosfera boirosa i fins i tot claustofòbica, s’amaga la tendra i vella recerca de l’home (i la dona), trobar-se un mateix, saber qui som, què hi tenim a dintre, i potser ens cal un nom que ens done la certesa dels nostres dubtes, potser el teu o tal vegada el meu.

Jeanne dispara Brando i mentre sent la mort acostant-se mira per la finestra les teulades de la més bella ciutat del món :

!TE QUIERO Y NECESITO SABER TU NOMBRE.....! !TU NOMBRE!.....!TU NOMBRE!....

De fons: L’adagio d’Albinoni (si vous plait).

http://www.blogger.com/edit-profile.do

EL Desert

2005-01-29T12:20:00.000+01:00

desert.jpg

"El desert és el meu país, la meua ment, els meus somnis, la meua idea de perfecció, la meua aspiració, allò de més humà i més viu que posseesc ara, és tot el meu món, la meua terra promesa, la meu terra de redempció, la cvastitud dels meus desitjos, la calma de les meues tempestes, la immensitat de Déu, els horitzonts del meu cor. Com un miratge de paraules he construït aquest desert perquè el lector es descamine, s'hi extravie, perda el seny enmig de tanta arena, de tanta vida soterrada, de tant de mineral, de tanta pedra magnètica. Hi ha estepes, pampes, tundres, sabanes, erms, ermots, ermassos i solituds. L'acció és fugir, desertar, escapar-se, abandonar-se, ésser pròfug, trànsfuga, atleta dels grans espais, pirata de l'arena. Així és el meu cor: ample, profund i solitari com el més immens desert."

El Desert. Salvador Jàfer i Sanxis. Poesia edicions 96. Carcaixent. PV.

Mai havia pensat en el desert com un lloc viu, ple de vida, en tot cas havia pensat en els oasis. Però els oasis només són un miratge idíl·lic. Un desert pot semblar l'absència, el no res, la buidor però també l'essència de la creació. No hi ha límits, només la llunyania. Una immensitat de claror infinita, una mar sense aigua.
Aquests dies mentre els oasis televisius i periodístics conmemoraven l'extermini nazi, a Irak commemoraven una democratització de morts i d'interessos milionaris , l'església commemorava els milions d'ifectacs per vhi al món i el poder judicial commemorava la degradació de les persones que estimen a altres persones i a les persones que estimen els animals .
Des del meu desert encara puc veure oasis, una fina i dèbil línia d'aigua que s'estén a poc a poc però segura, guanyant camí i fent créixer les plantes i les herbes. Petites fonts on calmar la sed amb un glop d'aigua clara.
Des del meu desert en puc veure d'altres, perduts entre tanta arena, refent o fent noves ciutats i nous camins, llocs on reposar, asseure i parlar una miqueta. Hi ha molts cors grans, immensos, bells, profunds...en aquest desert tan ple de vida.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

Ales o Mans

2005-01-25T22:40:00.000+01:00

Desde mi corazón

Estraño mis manos
Estraño mi cabello
Estraño mis ojos

Desde mi corazón

Estraño mis labios
Estraño mi piel
Estraño mis dedos

Desde mi corazón, hay veces que me estraño.
Desde mi corazón, a veces, a ti, también te estraño.

(*) El títol és el d'un llibre de poemes de Xavier Casp que li va aconsellar que el posara el seu aleshores amic Joan Fuster
http://www.blogger.com/edit-profile.do

Que tal una pregunta?

2005-01-22T13:31:00.000+01:00

Fa ja alguns dies que no pasem per l'estació de trens, però no cregueu el vell, segueix anant-hi tots els dies i en els darrers segur que ha trobat alguna que altra història per contar-nos...

... va ser a principis de setmana, crec; assegut en el seu banc preferit, es va encendre un cigarret i el seu cap es deixà anar. Estava pensant per què fumava i de sobte somrigué, recordà que havia començat a fumar de jove perquè el seu primer amor fumava, així que armat de valor s'encaminà decidit i li demanà un cigarret... pèrò açò és una altra història, tal vegada ens la conte un altre dia.

Estava així immircit en els seus record que ni s'adonà de la persona que hi tenia al costat. Era una xica amb el rostre afable, amb un posat tranquil i reposat que malgrat això no podia amagar que sempre anava de pressa i sempre tenia moltes coses a fer. Estava llegint interessada uns papers, els quals devien ser molt importants per ella ja que els llegia amb comprensió. Ella es girà i mira el vell, li feu un dolç somriure i espontàniament es presentà:

- Hola , bon dia, em dic Brisa.
- Bon dia! Li digué el vell. Perdone que l'haja estat observant, no era la meua intenció molestar-la, però l'he vista tan capficada amb els papers que no he pogut aturar la meua curiositat, sobretot perquè sembla una dona moderna i preparada en aquests temps que tan canviants.
Brisa no pogué evitar eixa risa espontània, característica de les persones amables i belles. I tot seguit li digué:
- Vaig a una conferència i estic llegint algunes coses sobre el tema. Coneix vosté el "coaching"?

El vell per un moment dubtà. Clar ell no en tenia ni idea, però per altra banda malgrat els seus anys no volia que aquella xica pensés que era un babau. A la fi va pensar que ja no tenia edat per anar preocupant-se per eixes coses i li respongué:
- Doncs no, la veritat és que no, però sempre m'agrada saber coses noves, seria tan amable de dir-me què és?
- El "coaching" , digué ella amb veu calma , és un procés mitjançant el qual un "coach" , que podríem dir entrenador, fa preguntes al o als "coachees" que són aquelles persones que volen aconseguir un "èxit" en la seua vida, personal, familiar o professional. La meta o allò que volen aconseguir els coaches les posen ells , és a dir no es tracta de dir que és bo o roín per a una altra persona sinó que les pròpies persones siguen conscients d'allò que volen i no tenen, per poder viure plenament els seus desitjos o annhels. El coach simplement fa les preguntes adequades perquè el propi coachee trobe les solucions i els camins necessàris per arribar-hi . Malgrat que aquesta tècnica o procés començà a ser emprat per empresses per a formar als seus ejecutius o treballadors en la autoestima i en el treball personal com a valor actiu de l'empressa, aquest ha passat a emprar-se en altres camps com ara la medicina o l'ensenyament i també en la psicologia com a procés per trobar-se i ser feliç.

Després de tan grata conversa i de despedir-se, doncs brisa havia d'agafar ja el tren. El vell es quedà pensarós. Les paraules, les paraules... pensà, el poder de les paraules. Amb elles podem crear i amb elles podem destruir, crear amors o destruir bells cors, crear països o destruir-los.

Li va semblar molt interessant i de fet, es va passar una bona estona allí assegut. No pogué evitar pensar en la filosofia.
Què havia estat sinó la base de tota la filosofia occidental? La tradició Socràtica, heretada per Plató i posteriorment pels altres filòsofs , es basava en la fórmula de preguntar per tal que els altres a través de les respostes se n'adonaren del per què de les coses i així mitjantçant aquest sistema arribar a la "veritat"(recordem que la veritat per a l'escola socràtica era arribar a copsar l'essència de les coses, la bellesa, la virtud, l'odi, l'amor...) Aquest procés deductiu s'ha seguit emprant al llarg dels anys. Les preguntes ens fan plantejar-nos conceptes i posen en marxa tot un procés de recerca interior per tal de poder donar respostes i en això recau l'aprenentatge tant social com personal.

Li va semblar interessant, molt interessant però no obstant va deixar tres reflexions en l'aire, jo vos les deixe tal com me les deixà a mi:

1. Si aquest procés va dirigit a la rendibilitat de les persones encara que aquesta siga des d'una valoració positiva de la pròpia persona, no concep eixe procés com a profitós per a la persona, ja que la rendibilitat no pot ser mai el motor o el fi del creixement personal.

2. Obviant la primera i pensant que en el camp de les relacions personals i íntimes aquest procés pot resultar vàlid per ajudar-te a admetre, superar i millorar les dificultats que se't presenten, el coach o entrenador ha d'estar el suficientment preparat per a deixar a banda qualsevol intromissió personal. És això possible?

3. Obviant les altres dues i pensant que aquest procés efectivament t'ajuda a aconseguir allò que et fa feliç, em plantege: la teua felicitat no pot ser causa de la desgracia dels altres? És a dir si aconsegueixes que la persona que s'ha marcat un fi l'aconseguesca, aquest però ,i segurament, interactuarà sobre les altres persones que l'envolten. Així que seria necessari abans de plantegar-te què vols aconseguir saber si pot o no afectar de forma negativa a les altres persones.

* He buscat informació en internet sobre aquest tema, la majoria de pàgines i articles que he trobat tenen una relació directa amb el món empressarial i alguns sobre els camps de la medicina i l'ensenyament. Em sembla un tema molt interessant, com tots aquells que puguen ajudar-me a comprendre'm i a viure millor amb mi mateix i amb els altres. Per tant aquestes reflexions només responen a un primer contacte sense cap aprofundiment i potser siguen totalment erronies, però és el que he pensat.
Gràcies a Brisa per deixar-me que emprara el seu nom i un beset molt gran :)

Striptis

2005-01-18T23:04:00.000+01:00

strip.jpg

TIC, TAC,
TIC, TAC,
TIC
recorre lentament una gota des del coll per l'espatlla com un rierol que acarona les particules de la pell
TIC, TAC,
TIC, TAC,
TIC
la tíbia tremolor de la pell esgarrifance i el frec suau d'un alé a penes impeceptible
TIC, TAC,
TAC, TIC,
TIC
dona'm la mà i tanca els ulls mentre recorres la superfície dels porus, el dibuix del cos adivinat
TAC,TAC,
TIC,TIC,
TAC
el murmuri contingut d'un sospir que s'escapa, l'aigua que bull dins del teu ventre
TIC, TAC
TIC, TAC
TIC
no obrigues encara els ulls, la tèbia calor dels llavis que adivines remou la humitat del teu cos
TIC, TAC
TIC, TAC
TIC
obrí el botó de la camisa, obri el ulls, ho sents?
TIC, TAC
TIC, TAC
TIC.

Aquest és un estriptis particular a una bona amiga :) mai n'he fet cap i crec que mai en faré cap altre. El meu cos no dona per a tant :) Però com ha sigut el primer i crec que l'últim he decidit fer-lo públic i per a tothom. La sensualitat és una part essencial del nostre ésser de vegades amagada, desterrada o menyspreada. Per a mi sempre ha sigut una part de la llibertat que entenc, una llibertat particular i també comuna a tots els éssers humans, igualitària, natural, sensible, culta, solidària i ecològica.
Així que va per tu estimada amiga i per a tots aquelles i aquells que ens busquem en cada racó del nostre esperit i també del nostre cos.