El Cabanyal

Sempre em vaig sentir estrany a València. Quan vaig anar a la ciutat per a estudiar pensava que per a aquell xic de poble, el Cap i Casal seria un món inabastable d’experiències, de cultura, de gent interessant, d’idees i de llibertat.
Passats uns mesos només tenia ganas que arribara el cap de setmana per a tornar-me’n al poble. València resultà ser una ciutat mediocre, marejada i sense rumb, bastant inhòspita per a viure i majoritàriament estúpida. En comptades ocasions vaig trobar llocs i gent que em feren sentir partícep d’una història i una memòria que havia llegit en els llibres, però tampoc vaig trobar enlloc l’energia civíca i social d’una ciutat que volgués ser moderna i brillant.
Si això era el que transmetia en aquells anys a aquells estudiants que veníem dels pobles esperant trobar la ciutat dinàmica, innovadora i orgullosa del seu passat , ara ja només transmet un provincialisme pesat i angoixós, on els seus ciutadans vagabundegen entre edificis inhòspits i sense cap espurna de futur. València sembla més una burla de ciutat postnuclear d’una mala sèrie de cienciaficció que altra cosa. Una ciutat amb ciutadans que es ceuen de primera, obnuvilats i amansits pel règim i perduts en un oceà de dubtes.

Però no hi vaig saber trobar els barris. Ahir en vaig descobrir un, fascinant, acollidor i enèrgic, amb un caracter propi, amb memòria i amb visió i ganes de ser futur , de mantenir una manera de ser i de viure sobre la qual reconstruir-se , avançar i modernitzar-se, arreplegar i absorvir de l’art , de la innovació i de la creació que ix dels mateixos ciutadans.
Pense que aquelles ciutats , igual que paÏsos, o estats, o pobles que saben què són i com volen viure són a la vegda els que millor saben aprofitar el futur , el progués i la modernitat. Una societat sense memòria és una societat zombificada. Sense memòria és impossible avançar.
Ho comentàvem ahir amb un veí del cabanyal. Un home que desprenia intel·ligència , com només a través de les paraules serenes se’n pot transmete esperança. Vam parlar i vam gaudir de persones tan diferents les unes de les altres, amb una diversitat social, cultural i personal tan vasta com enriquidora, però tots ells amb un element comú: tots saben perefctament on i com volen viure.
Parlem del Cabanyal, un barri, abans un poblat marítim, de la ciutat de València, que l’alcadessa Rita Barberà, la Generalitat i els seus amics de l’ànima, volem destruir pera especular i fer-se tots més rics. Què els importa la gent que hi viu tota la vida allí? Què els importa que vulguen viure allí? Què els importa que siga un poblat preciós i un patrimoni de tots el valencians i de la seua història? Res, no res, és més , els fa nosa, la sua missió és cabar amb tota dignitat humana, social i per descomptat valenciana. Qui ha propiciat la marginació de certes parts del barri? Qui està llogant cases a gent marginal i problemàtica? Qui ha comprat eixes cases a preus irrisoris?
El que estan fent és alguna cosa que acaba en –cidi i que ni tan sols se m’ocorre el nom. Però eixe és el futur que ens espera a tots el valencians, un Cap i Casal per a forasters que viuen entre luxes que ja ni els donen cap mena de felicitat i uns pobles degradats per la construcció massiva i insotenible, babaus i ximples, sense memòria i sense futur.
El que no s’ha aconseguit en segles, ho està aconseguint ara el PP i els vóltors que ens governen.

Gràcies gent del Cabanyal per obrir les vostres portes i fer-nos sentir orgullosos de ser valencians.

ZERO RESPONSABLES

Això diuen que hi era un País de llums, flors i ciutats plenes de científics, on déu té una seu permanent i encatifa carrers i engalana creus sense costar-li un duro. Un País tan llarg i estret que on els seus habitants van en bòlids veloços i caríssims i la mar acull iots de sultant . En aquest País el ciutadans visten de marca i poren joies esplèndides i perfums encisadors. Aquest habitants estan tan, tan arrelats a la seua terra que parlen en una llengua estrangera i quan es moren per “accidents fortuits” o perquè no han tingut prou collons per a ser tan rics com toca sempre tindran un trosset de la benvolguda terreta on descansar en pau i en silenci.

Però com sempre passa i “sense gràcies a déu” hi ha reserves d’indigenes que es subleven , incordien i fan la mà. Aquests segurament mai tindren un espai televisiu, ni carrers, ni homenatges als palaus generals, ni la seua obra restara impoluta als museus.
La seua veu haurà sigut perseguida, mutilada, amagada, però persistira més enllà de les meravelloses ciutats d’ivori, constant,lliure, valerosa, clara, compromesa, humana.

Ahir vaig tindre el goig de veure l’obra “zero respnsables” . Una obra que em va plenar de força i esperança. Una obra que retrata perfectament aquest País meu, al llarg d’una línia argumental que es tiba i esgita, fent una radiografia valenta i clara d’allò que ha esdevingut el País Valencià, un País de muts on encara queden veus per a l’esperança.

http://www.youtube.com/watch?v=OGSM1RFJTBo

Futbol, bous i una mica d'estupidesa ... si us plau

Ara va i resulta que un bon dia la selecció espanyola de futbol guanya el mundial d'aquest “esport nacional” que arrossega passions i pretèrites ànsies de conquistadors. Per fi, deien alguns, podem traure l'orgull de ser espanyols: soy espanyol, espanyol , espanyol... i pobre de qui no entonés aquesta catarella, pobre de qui si per casualitat es trobava pel carrer i es topava amb un grupet d'aquest exaltats i ogullosos espanyols no es posara de cop i volta a pegar saltets i seguir-los la tornada, perquè si no ho feies, aguantar una retaïlla d'insults tipus, 2catalista de mierda o separatista hijo de puta2 era el millor dels mals que et podies emportar.
Per altra banda açò ha servit perquè tots aquells que abans furtaven llocs de treball als vertaders espanyols, sobretot immigrants asiàtics i africans, pogueren “botar” sense ncessitats de papers i a més guanyar diners venent banderoles, samarretes, penjolls i tota mena d'andròmines que han engalanat balcons i cossos (alguns cal dir-ho de molt bon veure). A punt vaig estar de posar-me una samarreta roja que em vaig comprar fa cosa de dos anys i que mai m'he posat perquè mai m'ha agradat vestir-me de roig, per tal de no ser el centre de males mirades quan passejava el gos pel carrer.
I mentres els balcons (no tots , encara com!) començaven a omplir-se de banderes i els “tot a un euro” feien l'agost, em pregunatava on estaven les republicanes? No he vist cap bandera republicana a cap balcó. Pot ser que els republicans tampoc són espanyols?
El cas és que encara que algunes televisions segueixen retroalimentat-se d'un fet anecdòtic i que per descomptat no passarà a la història, quin poc trellat és pensar que la història es construïx a base de guanyar partits de fulbol, encara queden oblidades en alguns balcons les ensenyes de tan alta batalla, esperant les primeres pluges i les primeres ràfegues de vent que les destenyirà i les esquinçara en un no res, (ja sabeu que allò que es ven al tot a un euro no és de massa qualitat).
Doncs bé , encara no ens havíem recompost del tot i ara van el catalans, que no poden estar-se'n de ser el centre d'atracció, i aproven una llei autonòmica que prohibeix les corregudes de bous. Però què feu xe? Com s'atreviu a tocar , que dius a tocar, a atacar un dels pilars fonamentals de la indisolubre unitat d'espanya? La fiesta nacional, l'animal, el símbol de l'orgull espanyol? Tant s'hi fa que a aquest animalet li claven punxons de ferro , el maregen, li criden , el toregen mai millor dit, i li claven una espasa al cap d'una mitja hora de sofriment, i si no mor a la primera doncs dues o tres estacades més, tot això entre crits de fervor del “respectable” al valent i vigorós torero, representant de la força, orgull i valentia de l'espanyolitat ben entesa.
Tant s'hi fa que hi haja una ordenació jurídica i unes regles de joc democràtiques que ens permeten conviure, tant s'hi fa per tant els parlaments autonòmics, la voluntat popular d'una autonomia que ha seguit tot un procés de debat exemplar, on s'han exposat i debatut les raons i les idees i s'ha votat lliurement.
Però clar això és no ser espanyol, això és anar contra Espanya, segons Belen Esteban. Segons ella, “la princesa del pueblo” que com a tal parla i amolla per televisió sentències i frases plenes de sabiesa popular, convertida en referència d'una massa treballadora i proletària ( quant cobra ella al mes?) que vota al pp. I a ella se li van sumant personatges i personatgets de semblant trajectòria que a la vegada s'unixen a un nodrit grup de polítics tan exemplars com Esperanza Aguirre que presideix la Comunitat de Madrid o Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, els goversn de les quals estan implicats en casos de corrupció i amb talants tan democràtics exemplificats perfectament en les respectives televisions.
Doncs bé, sabeu que dic, que a fer la mà, que passe, que així ni sóc , ni vull, ni seré mai espanyol. Qui vulga un país, estat o societat així que se la quede. Jo també sóc un bou i em seguiré defenent de la violència, l'estupidesa i la intransigència.

La crisi

Tornem a la crisi. Anit en el programa 59 sg hi havia un "econonisma" supose que dels qui es diuen "ultraliberals" (no entenc massa d'economia) que es passà tota l'hora amb una verborrea que no amagava la poca vergonya que tenia, passant-se per on volia constitucions, estatuts, cartes de drets humans, drets dels ciutadans i defensant que l'única manera que hi havia d'eixir de la crisi era liberalitzar més el mercat, abaixar impostos i promoure la competitivitat (encara més) del mercat.
Potser m'equivoque però crec que els únics àmbits que encara no estan liberalitzats "del tot" són l'educació, la sanitat i els serveis socials no?
Aleshores supose que el que pretén és que tot siga privat , que amb els impostos de tots contractem empreses privades perquè guanyen diners a costa dels nostres i qui no tinga els diners suficients per a pagar-se una educació i una sanitat de qualitat que se les apanye o que depenga de la caritat ... més o menys com als EEUU no? on el fracàs escolar i els centres educatius públics són guetos i on es deixa morir a milers de persones que no poden pagar-se un bon hospital. "muy fuerte no"?
I el que més em preocupa és que la gent acaba creent-se que si pagues tens més qualitat en educació o en sanitat. Si els mateixos ciutadans no ens creem i lluitem per uns drets bàsics i intocables ho tenim clar....

Roma

Roma és una ciutat fascinant. T’enlluerna, t’envolta, t’abraça i si no vas amb compte fins i tot pot arribar a engolir-te. Si ho penses bé se’t fa difícil compendre com ha pogut eixir tota aquesta explendor d’una “cloaca maxima”. És cosa dels humans.
D’allí me n’he tornat amb ganes de tornar a repassar les classes d’italià, amb els peus desfets, el cor atrafegat i amb moltes ganes de tornar amb temps per poder gaudir amb més tranquilitat. M’he portat cap ací, palaus, fonts, places, villes i temples, i un llibret de poemes. No es pot anar a Roma i no tornar ple de poesia.
Roma è chiusa dai monti
Visibili soltanto
Se il cielo è terso
In tutti e quattro i punti cardinali.
Dall’alto del Gianicolo
Vedo un paesaggio pieno
Di tutti quanti i segni
Dell’esistenza umana sulla terra:
Le case e i monumenti,
Militari in concerto con i fiati,
Le automobili e i camper
Che vendono gelati,
Incontri casuali tra ex amanti
Che non si vedono da mesi.
Di tanto in tanto gli alberi
Le zone d’ombra e i boschi
Di questa mia città da dentro a fuori.

Carlo Carabba. Gli anni della pioggia.

bufant

Sempre vindrà un alé que estimaràs sentir. Sempre.
Sempre hi haurà un frec que et farà tremolar. Sempre.
I sempre ho oblidaràs però sempre ho sabràs.

Mai podràs afartar-te de viure. Mai.
Ni mai desitjaràs no haver gaudit malgrat que hages sofert.
I sempre tindràs gana i sempre tindràs set. Sempre.

Anys deprés potser no recordaràs com fou el primer pas,
ni el primer bes, ni les primeres paraules,
però mai oblidaràs caminar, besar, parlar,. Mai.

Aquesta és la vida de les paraules
amb què has posat nom a les coses teues.
Paraules que cal estimar , nodrir i abraçar ,
no fos cas que se’n dolgueren, i malaltisses
no pogueren emprendre el vol lleuger de les ales
i caure en l’oblit. Empren doncs el vol i fuig

d'aquest oblit, l'oblit de viure.

Trist

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els faça riure.

Seguesc creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Si ara cal ser atlètic, disposat, emprenedor i divertit per ser un heroi no fa molt ho era qui tenia un aspecte malenconiós, fosc i malaltís.
Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindique la tristesa, revindique fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

I què he de fer si una nit qualsevol en veure les estrelles de tan bell cel em sent tan petit, petit, sent aquesta bella tristor?
Què he de fer si recordar la felicitat d’aquelll frec estimat em fa trist i tan, tan petit?

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes, una bellesa que no s’ha de rebutjar per trista doncs d’aquesta mateixa bellesa aprendrem l’alegria de sentir-nos.


Hi ha un passatge del llibre de Milan Kundera La broma en què Ludvik coneix la Lucie, una dona trista, gris, mísera , pobra, capficada en ella mateixa. Tanmateix en aquest passatge hi ha al mateix temps una bellesa esplendida en el moment en què tots dos s’acomiaden per primer cop i en eixe moment copsen l’essència del seus propis sers:

“... es fixà en mi llargament. I després alçà la mà com qui mai ha saludat amb la mà i no sap saludar. Que l’única cosa que sap és que per a acomiadar-se s’ha de saludar amb la mà i per això s’ha decidit torpement a fer aquest moviment. Em vaig parar i també jo vaig agitar la mà; ens miràrem des d’aquella distància, vaig tornar a caminar i torní a detindre’m i així vaig anar fent camí lentament, fins que vaig voltar pel cantó i deixarem de veure’ns”

De vegades a la vida se’ns presenten coses i de vegades aquestes cose se’n van o ens deixen i no sabem com acomiadar-les. Hem d’aprendre a fer-ho i si és possible que siga bell.