Trist

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els faça riure.

Seguesc creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Si ara cal ser atlètic, disposat, emprenedor i divertit per ser un heroi no fa molt ho era qui tenia un aspecte malenconiós, fosc i malaltís.
Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindique la tristesa, revindique fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

I què he de fer si una nit qualsevol en veure les estrelles de tan bell cel em sent tan petit, petit, sent aquesta bella tristor?
Què he de fer si recordar la felicitat d’aquelll frec estimat em fa trist i tan, tan petit?

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes, una bellesa que no s’ha de rebutjar per trista doncs d’aquesta mateixa bellesa aprendrem l’alegria de sentir-nos.


Hi ha un passatge del llibre de Milan Kundera La broma en què Ludvik coneix la Lucie, una dona trista, gris, mísera , pobra, capficada en ella mateixa. Tanmateix en aquest passatge hi ha al mateix temps una bellesa esplendida en el moment en què tots dos s’acomiaden per primer cop i en eixe moment copsen l’essència del seus propis sers:

“... es fixà en mi llargament. I després alçà la mà com qui mai ha saludat amb la mà i no sap saludar. Que l’única cosa que sap és que per a acomiadar-se s’ha de saludar amb la mà i per això s’ha decidit torpement a fer aquest moviment. Em vaig parar i també jo vaig agitar la mà; ens miràrem des d’aquella distància, vaig tornar a caminar i torní a detindre’m i així vaig anar fent camí lentament, fins que vaig voltar pel cantó i deixarem de veure’ns”

De vegades a la vida se’ns presenten coses i de vegades aquestes cose se’n van o ens deixen i no sabem com acomiadar-les. Hem d’aprendre a fer-ho i si és possible que siga bell.