Sense paracaigudes

Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.

"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)

Regal de Nadal

Hui hem tingut berenar de nadal. Tinc la sort de treballar amb amics. Alguns que ja coneixia, d’altres que han anat fent-se amics. Ara ja fa gairebé 5 anys que treballem junts, en una feina que ens agrada , en la qual ens sentim cómodes i en un projecte que ens il·lusiona. Treballem a gust perquè vívim a gust les hores que passem junts I que en són moltes al llarg de la setmana, també amb diferències que solem arreglar amb només dos minuts, un somriure, un bes o una abraçada.
Hui després de dinar hem anat corrents a arreglar-ho tot. No ens hem fet regalets del tipus “amic invisible” i eixes coses, però en un moments determinat la Fani m’ha dit:

- Us he deixat un regalet a casdascú.El teu, el tens a la teua taula.-

He anat i m’he trobat amb el meu regalet: un full de paper que acabava d’escriure. L’he llegit i li he dit que el penjaria ací.

“Una vegada la vida em va fer saltar i una vegada la vida em va fer estimar.
La vida que s’esmuny i esmicola allò que no sé dir i és com el llum petitó dels estels, dia rere dia, mentre tu, jo, ell, tots, rodem pel temps sense esbrinar-lo, sense mirar com s’allunya; dintre quatre parets, dintre quatre caixons, i que tu, i que jo, tan diferents busquem per saber, per viure. “

Mai he parlat del meu treball ací, ni dels meus companys de feina. Però aquest regal que pot semblar tan simple, està escrit des del cor. Com tot allò que jo escric de vegades en aquest blog, com tot allò que m’escric jo mateix, com tot allò que escrívim ací o en la nostra ment i que és tan senzill.Viure.
He tingut la sort de trobar amics a qui estime en aquest espai. He tingut la sort de treballar amb amics a qui estime. Aquest regal és doncs per a tots, un regal de Nadal , per tots i totes vosaltres que sou els meus amics i pels meus amics amb qui treballe, Fani, Glòria, Elvira, Gemma i els dos Fernandos (hehehe, hi ha dos) .
Potser podria viure sense diners o sense amants però no podria viure sense amics.

Gràcies per estar-hi i per ser tan diferents però tan propers.

Paraules d'amor que mai et diria

Mira que hem fet ximpleries. Mira que hem fet barbaritats. Mira que ens hem rigut com aquell dia que caiguérem del llit encesos de desig. Mira que hem insinuat, mira que hem recorregut de mil maneres el nostres cossos... i a pesar de tot,no sé perquè,sempre recordaré el primer cop que amb la mà m'acaronares la galta i em feres el primer bes.

Ja estem aciiiiiiiií !

Els he vist els darrers anys, cada cop més aviat, cada cop més perfectes en l’art de la simulació. Han tardat, però a poc a poc han anat fent-se més nombrosos. Els veig quan torne de treballar, pel camí que faig tots els dies per arribar a casa. No és un camí llarg, a penes quatre cantonades més enllà està ma casa.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.

Attendez!

I què hem de dir quan els dies passen flotant sinó deixar-los córrer com si fossen cèrvols somrients o àguiles de vol suau.
Ja no voldria res més que un cel ras com un ull de peix.
Una cefetera plena de besos, la taula parada i algú que em fes l’ullet desde l’altra banda.
Aleshores no caldria dir-te : vols ballar amb mi? No, no caldria.
Et prendria la mà i les finestres volarien, i el sól es desfaria, i les parets floririen i els dies seran només el temps que dure una cançó.I serà prou. No creus?

(Fotografia de Mapplethorpe)