Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.
"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)