Futbol, bous i una mica d'estupidesa ... si us plau

Ara va i resulta que un bon dia la selecció espanyola de futbol guanya el mundial d'aquest “esport nacional” que arrossega passions i pretèrites ànsies de conquistadors. Per fi, deien alguns, podem traure l'orgull de ser espanyols: soy espanyol, espanyol , espanyol... i pobre de qui no entonés aquesta catarella, pobre de qui si per casualitat es trobava pel carrer i es topava amb un grupet d'aquest exaltats i ogullosos espanyols no es posara de cop i volta a pegar saltets i seguir-los la tornada, perquè si no ho feies, aguantar una retaïlla d'insults tipus, 2catalista de mierda o separatista hijo de puta2 era el millor dels mals que et podies emportar.
Per altra banda açò ha servit perquè tots aquells que abans furtaven llocs de treball als vertaders espanyols, sobretot immigrants asiàtics i africans, pogueren “botar” sense ncessitats de papers i a més guanyar diners venent banderoles, samarretes, penjolls i tota mena d'andròmines que han engalanat balcons i cossos (alguns cal dir-ho de molt bon veure). A punt vaig estar de posar-me una samarreta roja que em vaig comprar fa cosa de dos anys i que mai m'he posat perquè mai m'ha agradat vestir-me de roig, per tal de no ser el centre de males mirades quan passejava el gos pel carrer.
I mentres els balcons (no tots , encara com!) començaven a omplir-se de banderes i els “tot a un euro” feien l'agost, em pregunatava on estaven les republicanes? No he vist cap bandera republicana a cap balcó. Pot ser que els republicans tampoc són espanyols?
El cas és que encara que algunes televisions segueixen retroalimentat-se d'un fet anecdòtic i que per descomptat no passarà a la història, quin poc trellat és pensar que la història es construïx a base de guanyar partits de fulbol, encara queden oblidades en alguns balcons les ensenyes de tan alta batalla, esperant les primeres pluges i les primeres ràfegues de vent que les destenyirà i les esquinçara en un no res, (ja sabeu que allò que es ven al tot a un euro no és de massa qualitat).
Doncs bé , encara no ens havíem recompost del tot i ara van el catalans, que no poden estar-se'n de ser el centre d'atracció, i aproven una llei autonòmica que prohibeix les corregudes de bous. Però què feu xe? Com s'atreviu a tocar , que dius a tocar, a atacar un dels pilars fonamentals de la indisolubre unitat d'espanya? La fiesta nacional, l'animal, el símbol de l'orgull espanyol? Tant s'hi fa que a aquest animalet li claven punxons de ferro , el maregen, li criden , el toregen mai millor dit, i li claven una espasa al cap d'una mitja hora de sofriment, i si no mor a la primera doncs dues o tres estacades més, tot això entre crits de fervor del “respectable” al valent i vigorós torero, representant de la força, orgull i valentia de l'espanyolitat ben entesa.
Tant s'hi fa que hi haja una ordenació jurídica i unes regles de joc democràtiques que ens permeten conviure, tant s'hi fa per tant els parlaments autonòmics, la voluntat popular d'una autonomia que ha seguit tot un procés de debat exemplar, on s'han exposat i debatut les raons i les idees i s'ha votat lliurement.
Però clar això és no ser espanyol, això és anar contra Espanya, segons Belen Esteban. Segons ella, “la princesa del pueblo” que com a tal parla i amolla per televisió sentències i frases plenes de sabiesa popular, convertida en referència d'una massa treballadora i proletària ( quant cobra ella al mes?) que vota al pp. I a ella se li van sumant personatges i personatgets de semblant trajectòria que a la vegada s'unixen a un nodrit grup de polítics tan exemplars com Esperanza Aguirre que presideix la Comunitat de Madrid o Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, els goversn de les quals estan implicats en casos de corrupció i amb talants tan democràtics exemplificats perfectament en les respectives televisions.
Doncs bé, sabeu que dic, que a fer la mà, que passe, que així ni sóc , ni vull, ni seré mai espanyol. Qui vulga un país, estat o societat així que se la quede. Jo també sóc un bou i em seguiré defenent de la violència, l'estupidesa i la intransigència.