Sense paracaigudes

Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.

"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)

Regal de Nadal

Hui hem tingut berenar de nadal. Tinc la sort de treballar amb amics. Alguns que ja coneixia, d’altres que han anat fent-se amics. Ara ja fa gairebé 5 anys que treballem junts, en una feina que ens agrada , en la qual ens sentim cómodes i en un projecte que ens il·lusiona. Treballem a gust perquè vívim a gust les hores que passem junts I que en són moltes al llarg de la setmana, també amb diferències que solem arreglar amb només dos minuts, un somriure, un bes o una abraçada.
Hui després de dinar hem anat corrents a arreglar-ho tot. No ens hem fet regalets del tipus “amic invisible” i eixes coses, però en un moments determinat la Fani m’ha dit:

- Us he deixat un regalet a casdascú.El teu, el tens a la teua taula.-

He anat i m’he trobat amb el meu regalet: un full de paper que acabava d’escriure. L’he llegit i li he dit que el penjaria ací.

“Una vegada la vida em va fer saltar i una vegada la vida em va fer estimar.
La vida que s’esmuny i esmicola allò que no sé dir i és com el llum petitó dels estels, dia rere dia, mentre tu, jo, ell, tots, rodem pel temps sense esbrinar-lo, sense mirar com s’allunya; dintre quatre parets, dintre quatre caixons, i que tu, i que jo, tan diferents busquem per saber, per viure. “

Mai he parlat del meu treball ací, ni dels meus companys de feina. Però aquest regal que pot semblar tan simple, està escrit des del cor. Com tot allò que jo escric de vegades en aquest blog, com tot allò que m’escric jo mateix, com tot allò que escrívim ací o en la nostra ment i que és tan senzill.Viure.
He tingut la sort de trobar amics a qui estime en aquest espai. He tingut la sort de treballar amb amics a qui estime. Aquest regal és doncs per a tots, un regal de Nadal , per tots i totes vosaltres que sou els meus amics i pels meus amics amb qui treballe, Fani, Glòria, Elvira, Gemma i els dos Fernandos (hehehe, hi ha dos) .
Potser podria viure sense diners o sense amants però no podria viure sense amics.

Gràcies per estar-hi i per ser tan diferents però tan propers.

Paraules d'amor que mai et diria

Mira que hem fet ximpleries. Mira que hem fet barbaritats. Mira que ens hem rigut com aquell dia que caiguérem del llit encesos de desig. Mira que hem insinuat, mira que hem recorregut de mil maneres el nostres cossos... i a pesar de tot,no sé perquè,sempre recordaré el primer cop que amb la mà m'acaronares la galta i em feres el primer bes.

Ja estem aciiiiiiiií !

Els he vist els darrers anys, cada cop més aviat, cada cop més perfectes en l’art de la simulació. Han tardat, però a poc a poc han anat fent-se més nombrosos. Els veig quan torne de treballar, pel camí que faig tots els dies per arribar a casa. No és un camí llarg, a penes quatre cantonades més enllà està ma casa.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.

Attendez!

I què hem de dir quan els dies passen flotant sinó deixar-los córrer com si fossen cèrvols somrients o àguiles de vol suau.
Ja no voldria res més que un cel ras com un ull de peix.
Una cefetera plena de besos, la taula parada i algú que em fes l’ullet desde l’altra banda.
Aleshores no caldria dir-te : vols ballar amb mi? No, no caldria.
Et prendria la mà i les finestres volarien, i el sól es desfaria, i les parets floririen i els dies seran només el temps que dure una cançó.I serà prou. No creus?

(Fotografia de Mapplethorpe)

A la taverna del mar

“El sol començà a pondre’s en un vespre voluptuós de final d’estiu. Una mar calma acaronava el meu cos jove amb el murmuri de les ones, apropant-se el final d’un dia peresós en qué havia regnat la deixadesa dels sentits estesa sobre la sorra d’una platja aíllada i tanquil·la. L’havia estat vigilant de tant en tant quan em pegava la volta i entreobria els ulls. A pocs metres, aixecant-se de tant en tant i passejant per vora mar, cercant petxines i mullant-se el peus. Quan jo em feia un bany i en sortia veia com el seus ull recorrien cada gota de mar que es vessaba pel meu cos ple de vida. El seu, en canvi treballat pels anys, es protegia sota un parasol.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”


Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.

Existeix la matèria gris?

L’expresident de la meua comunity (1) quan parla té no sé ben bé si un tic o una mania. A cada paràgraf hi apareixen aquestes dues paraules : “nacionalistas y radicales”.
La conjunció copulativa unix diferents categories gramaticals, en aquest cas els mots emprats poden ser adjectius o noms. Per tant si els mots emprats pel meu expresident són adjectius afirma que tots els nacionalistes són a més radicals i si els empra com a substantius vol dir que tant nacionalistes com radicals són de la mateixa “ralea” (com diuen al meu poble). Doncs bé aquest personatge polític crec que sap molt bé diferenciar que és un nom d’un adjectiu i per tant utilitza els dos mots perquè per a ell si ets nacionalista (no espanyol, clar) ets radical i a més tant si ets nacionalista com radical ets roin. El que sembla no saber és que la radicalitat no és unidireccional, es pot ser radical cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap avant o cap arrere, fins i tot es pot ser radical sense moure’s. Hi ha res de més radical que els axiomes? (2)
La radicalitat no existeix. Com totes les paraules que defineixen conceptes abstractes pertany al món de l’abstracció, és una altra dimensió, el món de les idees. Existeix , en el sentit de realitzar una acció o un fet ,“ser radical en.” Jo puc ser radical en l’amor, en la pintura, en el cinema, en la forma de vestir-me o en el pentinat. I en això estàrem tots d’acord que cadascú és lliure d’estimar, dibuixar, vestir-se o pentinar-se com i quan vulga o quan puga.
Jo almenys no em ficaré amb ningú que li abellisca desdijunar a les 4 de la vesprada, ni l’acusaré d’intentar destruir i imposar el seu horari de desdijuni al meu ritme de vida. Però tanmateix potser que aquesta persona que desdijuna a les 4 de la vesprada amenace i coharte el meu forner perquè faça els croissants només per la vesprada impedint-me que jo puga desdijunar al matí amb els croissants que tant m’agraden, només perquè ell considera que desdijunar a la vesprada és el que ha de fer tothom simplement perquè ell ho fa.
Aleshores esdevé un fet perillós, un es fa l’amo d’un concepte de l’imaginari col·lectiu, esdevé propietari de la radicalitat, és llavors quan un deixa de ser “radical en” i esdevé “radical”. Mantenir-se inamobible i imposar els teus actes i pensaments sobre els altres, això sí és “ser radical” i el senyor Zaplana sí ho és. Ha realitzat una proesa que ni tan sols Plató va aconseguir, ell només la va intuir, mutar de matèria a concepte. El senyor Zaplana ha esdevingut concepte: “la radicalitat”.

(1) Comunity: eufemisme radical per anomenar territoris on habiten ciutadans amb trets identificadors pròpis i sentiments de pertanyença a una col·lectivitat o poble.
(2) Axioma : enunciat o proposició inicial d'un sistema deductiu, no demostable dins el mateix sistema.

Silenci

Seràs l’esguard de l’alba tan fugaç que a penes pot créixer.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany.
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny com jo sóc per a tu
que podré agafar el teu alé entre les mans i inventar-me els sabors dels teus besos.
M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.
Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la meua mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.
Seràs la meua veu, la meua boca. Seràs l´únic dia, seràs la nit
Seràs la certesa, sempre. Seràs l’amor , el meu amor, l’amor secret.

Aggggg

Regirant el temps

Sempre he cregut que la poesia és el lloc exacte de l'amor. Potser perquè mai he trobat l'amor que voldria en altre lloc que no fos la poesia, fins i tot en aquelles estances on s'hi assemblava més.
Potser també per això quan era jove escrivia poesia. Ara en llig i em delecte en la perfecta comunió de les formes i le substàncies infinites.

"La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme.Energia és passió, la
tendressa relaxant abans de l'amor i després de l'amor" . Salvador Jàfer.

Ai amor, si et trobava i no eres miratge de l'ànsia.

Et promet tan cert com et bese, que seré forma i no paraula,

que com el fang de l'escultor canvia, segons desig, anhel o tristesa,

canviaré jo amant-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa.

Regirant el temps. Primavera de 1985

Jo no vull cap Palau

Mira que m’he dit vegades: No vull escriure res sobre política . No vull escriure sobre el govern del País Valencià. No vull , no vull, no vull...però la paciència té un límit.

Demà s’inagura a presses i a correres l’últim element de l’obra faraònica per excel·lència de València, que cal recordar va ser un projecte començat pel ja molt molt antic govern anterior del PSOE valencià, i adoptat i magnificat pel ja repetitiu i pesat govern actual del PP.

Doncs bé, a banda de la valoració arquitectònica del projecte que pot agradar més o menys, a mi particularment m’agrada, ens trobem amb una fall-folla-feta-foc del lamentable i desvergonyit govern que ens toca suportar dia a dia a aquells que ens sentim, parlem i vivim en valencià. Aquells que cada vegada més ens assemblem a una reserva indigena i als quals se’ns insulta d’una manera totalment escandalosa.

Primer va ser l’Hemisfèric, amb un contingut més o menys acceptable. Per descomptat si vols escoltar el film que estan passant has de busacar quin botonet has de prémer per poder escoltar-ho en valencià perquè només te’l poses a les orelles automàticament per defecte és en castellà i a més si tens la sort que s’ha fet el doblatge i sinó et fots o bé aprofites i t’ho poses en frncés o anglés per anar practicant una miqueta.

Després el Museu de les Ciències. On ciència hi ha poca i sembla més bé una guarderia infantil on a més quan es trenca un aparell ja no cal arreglar-lo.

Hi ara per fi, el gran Palau de les arts. Per fi podrem els valencians gaudir de bons espectacles musicals i fins i tot òpera…o això pensava jo, perquè en agafar el diari em trobe amb aquest titular: ELENCO. Una cumbre de voces valencianas.
Tem llegir més. Això de “Elenco” no em sona massa bé i ja em veig al Francisco i a la filla de la Piquer actuant, però em pose a llegir el començament i diu:

“En el concierto inagural se combina voces de figuras extranjeras junto a algunos representantes de la cantera valenciana (déu parlar del València C.F?) que en buena parte se encuentran actuando desde hace años en los mejores coliseos europeos... aixxx comença a sonar-me al NODO ... bé l’estil segueix més o menys igual i passe a dir-vos la programació inagural:
Abrirá la rumana Angela Gheroghiu con la Habanera de Carmen, dirigida por Lorin Maazel.
En la segunda parte dirigirá el director valenciano Enrique García Asensió, quien ara brivar la sala a los acordes de La Revoltosa de Chapí
Elena de la Merced y el Cor de la Generalitat Valenciana marcarán con la Habanera de Don Gil de Alcalá de Manuel de Penella, parte dedicada a la zarzuela.
Miquel Ramón cantará Junto al puente de la Peña de la canción del Olvido de José serrano y después junto a Maazel, Elena de la Merced ..i no sé qui més, interpretarán Cuatro Madrigales amatorios de Joaquin Rodrigo.Intercalando con Danza de los vecinos, La Danza del molinero y la Danza Final de Falla.



No dic res ..cadascú que traga les conclusions que vulga però jo em negue a que em facen sentir un individu d’una espècie en extinció i demà aniré a la manifestació de la vesprada sobretot per dignitat.

Merci

Fa anys vaig anar a Grècia, a Atenes .Un impuls de trobar no-sé-què. Després d’una llarga setmana vaig tornar amb una estranya buidor intentant esbrinar les pedres sota les pedres.

Ara només han estat quatre dies per terres gironines i no ha calgut escarbar cap pedra.Torne amb un pastís de xocolata al cor, dolç , molt dolç.

Han estat a penes quatre dies, plens, ben plens, de passejades, de pluja, de boscos, de pedres, de mar, d’accents i de paraules, també de trucades i veus amigues i estimades a qui no he pogut veure però sí escoltar i sentir-les igualment properes. També de retrobaments esperats i inesperats i fins i tot de nous i agradables coneixences.

M’he sentit a ca meua, perquè així m’ho han fet sentir. Una casa que no és un un espai físic sinó una estança de somriures i de caricies. M’he sentit acaronat per la companyia. He descobert que una família és aquella que tu tries o aquella que et tria a tu. He aprés que un rentaplats és un gran invent. Que els amics mai arriben tard o d’hora, que arriben quan han d’arribar i això ho notes de seguida i que per estimar no cal gran cosa, simplement fer-ho.

Les ciutats i els llocs viuen quan els vius amb algú. Sé que Girona és també casa meua perquè així me l’han feta sentir i així l’he viscuda.

M’asseuré només una miqueta amb el peus penjant i em deixaré acaronar de nou . Amb les sabates negres que miren des del penyassegat la mar brava avui serena , tranquil i feliç, molt feliç perquè sé que mai em quedaré sense cobertura.

Petites vacances

Transparències (VIII) A cabotades

Què fas quan després d’un any reps una telefonada d’un número que et sona i resulta que és l’ex.. amb veu de borreguet ofegat que et diu:

-Hola sóc X... volia felicitar-te pel teu aniversari...-

Aleshores el primer que et ve al cap és dir-li:

-Perdona però t’has equivocat i encara falten unes setmanes...- i penjar-li el telèfon.

Però resulta que no li ho dius i deixes que seguesca parlant amb eixa veuta de borreguet degollat...

-Com estàs? Espere que estigues bé.Com et va el treball?. Què has fet aquestes vacances? Jo he estat no sé on .bla, bla, bla...-

I tu amb un somriure estúpid mentre comença eixir-te cada vegada més fum per les orelles i vas transformant-te en un dimoni emplomat et sorprens contestant amb la mateixa veueta de borreguet ofegat:

-Bé estic bé. M’alegre que et vaja bé. Bla.bla.bla....-

I després de gairebé 10 minuts sense escoltar ni parlar el que voldries parlar i dir, arriba el moment en que pots tallar amb un ganivet les ones electromagnètiques del mòbil i un silenci minuscul pesa tant com la matèria negra i finalment escoltes:

-Bé.M’ha agradat molt escoltar-te i parlar amb tu.-

I aleshores el fum que t’ixia per les orelles ja és un foc que et crema el cabells i llances xispes pels ulls i penges, i amb el telèfon a la mà , tot agarrotat , i ja definitivament transformat en un dels més roïns diables, explotes i et llances corrents a cercar la primera pared ben grossa que trobes per pegar-te de cabotades fins que la pared puga amb tu o tu amb ella.

Agggggggggg...Quiero ser un bote de colon y salir anunciado por la televisión......

:-) podeu riure-vos perquè si veiéreu com ha quedat la pared :)))

Amics o amants?

Havia escoltat que en el món animal també hi havía relacions homosexuals. No obstant les úniques explicacions que també n’havía escolat eren que la manca de parelles del sexe contrari per un període de temps llarg portava als animals a mantenir relacions esporàdiques amb altres membres del mateix sexe.

Hui veient un doculmental de la cadena Odissey m’he quedat totalment sorprés de la quantitat i diferents espècies animals que mantenen aquest tipus de relacions i a més amb uns comportaments que impliquen una gran complexitat més enllà del simple fet de la descàrrega de feromones.
Les parelles i relacions homosexuals entre animals és un fet documentat des de fa gairebé 200 anys però totalment obviat pels científics. Una vegada més és l’home qui gira el cap davant la realitat que l’envolta perquè els animals van a la seua i poc els importa el que en puguen pensar els hòmens.
Així hi ha exemples de realcions homosexuals tant en exemplars mascles, com femelles, des d’elefants, pingüins, lleons marins, bongos, dofins, orques, abelles o mosques i per descompat entre els primats. Abunden les realcions bisexuals, és a dir molts animals tenen relacions tant amb animals del mateix sexe com del sexe contrari sense cap problema, o bé individus amb parella del mateix sexe adopten actituds heterosexuals amb fins reproductors.
Però allò que més m’ha cridat l’atenció no és el fet que mantingueren relacions purament homosexuals sinó que molts animals arriben a mantenir una realció estable durant anys i fins i tot durant tota la seau vida i el que encara m’ha sorprés més que solen ser fidels a la seua parella mentre estan units i fins i tot adopten i crien altres criatures de la mateixa espècie que han quedat orfes.

Hi ha una anècdota molt interessant sobre uns pingüins de Humboldt (una espècie en perill d’extinció) del zoo de Bremerhaven al nort de Alemania. Hi havia 14 pingüins, 10 mascles i 4 femelles. Es van formar 7 parelles, 4 parelles heterosexuals I 3 parelles homosexuals.
La directora del zoo en veure açò va fer portar 4 femelles més per així persuadir als pingüins mascles de la seua diguen-me “elecció forçada”, però la sorpresa va ser ben gran quan els 6 exemplars que havien format parelles homosexuals obviaren la presència de les femelles. Algú podria pensar que aquesta conducta bé determinada pel cautiveri però s’ha comprovat que també ocorre quan els animals estan en llibertat.

Els Macacos japonesos són una comunitat on les relacions de parella entre les femelles (cosa prou normal també entre les lleones) són força comunes i segons els darrers estudis aquestes relacions no s’estableixen per la manca d’individus mascles ni per cridar l’atenció dels mascles o per mantenir un estatus de defensa més alt sinó simplement per plaer.

Els Monobos són uns primats més propers encara a la espècie humana que els ximpanzés. Viuen al Zaire i s’han fet famosos perquè practiquen “l’amor lliure” tenen relacions a totes hores i indistintament amb exemplars del mateix sexe o del sexe contrari, de major o menor edat i a més copulen cara a cara (és l’unic animal que ho fa a banda de l’home), hi ha que canvien frenèticament de parella sexual i hi ha altres que mantenen llargues relacions de parella. Normalment quan més activitat sexual hi ha en un grup és quan manquen els aliments. Els monobos cerquen menjar i ho fan d’una manera ben curiosa. Fan l’amor amb l’exemplar que té menjar, li donen plaer i aquest comparteix després el menjar amb el company, és a dir davant d’un conflicte (la manca de menjar) “fan l’amor i no la guerra”.

També és freqüent que parelles homosexuals de monobos adopten i crien els fills orfes i sobretot fan una cosa (igual que els altres grups d’animals on també hi ha de parelles homosexuals) que hauriem de fer els humans, no es discriminen.En la mateixa comunitat conviuen homosexuals, bisexuals i heterosexuals sense que els importe gens qui fa l’amor amb qui.

Mentides i dubtes

Quatre anys després de l'11S seguim sense saber què va passar exactament i qui va dur a terme aquell atemptat que ha marcat un abans i un després en l'ordre mundial.

Us recomane la lectura del post de Gatopardo "EX MINISTRO ALEMÁN DE DEFENSA AFIRMA QUE LA CIA ESTUVO IMPLICADA EN LOS ATENTADOS DEL 11-S"

i el post de Nihilismo Innecesario "¿AL QAEDA NO EXISTE? "

Val la pena llegir-los detingudament.

Una immensitat de mar

Una immensitat de mar.
Una immensitat que oprimeix sense causar dolor només pot ser la gravetat del dies.Quan t’alces de matí i vas flotant al lavabo i camines pels carrers coneguts rodejat de gent desconeguda i de sobte et trobes amb aquell banc del parc del teu barri on t’asseies esperant l’amic o l’amat.
T’asseus de bell nou a un cantó del banc mentre acarones els vius records d’un somriure.
Una immensitat de somriure.
Una immensitat de sabors dintre d’una mesura de paper plena de llepolies només pot ser un poema.
Mires el cel i respires l’aire bullint que arriba als pulmons a trevés de les fulles dels arbres mudant-se al groc.
Una immensitat de cel.
Una immensitat de cel només pot ser xicotets cristalls que reflecteixen oasis. Els miratges deliciosos de l’ànima quan es sent lliure.
Més enllà, sobre els penyassegats, escoltes les ones que remouen corrents submarines que criden a cau d’orella els mots primerencs d’un adormit origen.
El far solitari és només la referència que entre tu i la mar hi ha una falsa solidesa.
Res és real sinó versemblant. Només cal fer el primer pas, posar un peu sobre l’aigua, després l’altre i caminar, caminar sobre la mar.
I sentir.
Una immensitat d’escuma, una immensitat de mar.

Oficis i beneficis. Tòpics.

Com últimament n’estic avorrit de la política i els (des)amors he decidit seguir el camí traçat pel meu amic Tristany a qui d’ara endavant consideraré el meu mestre virtual i he decidit calfar-me el cap en coses molt més interessants.

Així que mentre encamine la tornada a la feina i intente deixar de fumar, bé millor dit pense intentar deixar de fumar, he anat a l’estanc del meu barri i una de les dues senyores que regenten l’establiment m’ha regalat una samarreta d’un roig escadalós amb la inscripció en lletres arial negres i ben grans que diu “Les estanqueres del Raval”. Mentre veia la samarreta que no pense posar-me perquè no m’agrada el roig per a vestir i a més han fet talla única XXL on poden cabre 4 o 5 joans junts, m’ha vingut al cap aquella peli del Eloy de la Iglesia.


I pensant, pensant he arribat a la conclusió que la majoria d’estancs estan regits per dones. I a més dones de trets físics prominents I una miqueta descarades com diuen al meu poble.
I pensant, pensant, també he arribat a la conclusió que una de les activitats més agradables i que més efectuem al llarg del dia és lligar. Clar , ara ja no, però si pensem en no fa molts anys enrrere la majoria de la clientela d’un estanc eren homes. O bé l’estanquera era un reclam per vendre més o bé l’estanquera utilitzava el seu treball per poder trobar un bon partit o un bon amant mentre treballava.
Clar que si açò fos cert aleshores els homes tindrien com a treball més considerat i en gran nombre el de despatxar en una tenda de roba íntima de dones, però en realitat conec poques tendes de roba íntima femenina regentada per homes.
Ara que fins fa poc un dels treballs més preuats pels homes d'questes terres era treballar d'encarregat d'un magatzem de taronges, on s'hi trobava rodejat de nombroses i joves xiques. D'amors, amants i drames hi ha per fer-ne un fum de telenovel·les.

Seguisc pensant... i ara si pense en l’homosexualitat i en concret la masculina , el treball que desenvolupen un major nombre de gais masculins sol ser el de perruquer (sempre segons el que es diu). Però mireu per on solen ser perruquers de dones i no de homes, cosa que no m’acaba de quadrar, ja que sí ho entendria si fora una dona gai.

En fi a banda d’aquest tòpics no podem obviar que els humans no deixem de tenir instints puraments biològics molt marcats. El fet de la selecció natural com en totes les espècies animals pot dur-nos inconscientment a cercar una feia on les nostres possibilitats de triar entre un major nombre de possibles parelles siga més probable i menys competitiva. Si no perquè un gai s’apunta a l’exercit o a las juventudes del pp?

Hi ha per tant treballs més marcadament masculins o femenins? Cerquem un treball dintre de les posibilitats, que a més d’un benefici econòmic ens permeta poder escollir entre un major nombre de possibles parelles?

I ja sabeu la dita a qui no té treball, el dimoni li’n dóna... i sí és el dimoni....

Amors particulars

A veure, si quan vols dir només abraça’m parles pels colzes i quan em desitges fas acudits horribles, per què collons em mires així? Sort que mai m’ha pegat per la beguda però hui he vist que hi ha oferta de wiski al supermercat. Baixaré i potser em passe com a les pelis i entre les fileres de pastes, fruites i verdures, prop dels ultracongelats, es creuen dos carrets carregats d’ampolles d’alcohol... i quan vages a buscar-me ensenyant la meua foto a les caixeres dient que sóc el teu amic i no el teu amant seguiras mentint perquè elles no sabran llegir entre línies.

FOCS

Quan de menuts jugàvem amb el foc recorde que les persones majors, sobretot les nostres mares o àvies ens deien : No jugueu amb el foc que us pixareu al llit.

Espantat pels continus i desastrossos incedis que estan produint-se, la major part dels quals són provocats, no he pogut estar-me d’intentar almenys saber per què hi ha gent que incedia boscos. Ës clar que hi ha casos (potser més dels que arribem a saber) que són provocats intencionalment per interessos econòmics però un gran nombre d’ells els provoquen persones. I què els mou a fer aquests actes?

Pixar-se al damunt és un acte, un impuls incontrolat. Pel que sembla cremar també ho és, o almenys així ho diuen els experts.

La piromania és un transtorn mental que els experts inclouen dintre de les manies esquizodepressives, juntament amb altres trantorns impulsius con la ludopatía o la cleptomania.
Una mania es caracteritza per una hiperactivitat física que produeix un alt grau de satisfacció i eufòria extrema. Sempre segons els experts en salut mental els piròmans solen ser persones melancòliques, sicòpates, esquizofrènics, paranoics i fins i tot poden ser persones epilèptiques.

La fascinació pel foc és un fet normal però com en quasi totes les coses una fascinació placentera pot arribar a desenvolupar una fascinació malaltissa, desenvolupar un descontrol repetitiu de l’impuls de provocar un incendi que acaba convertint-se en una conducta patològica.

Els piròmans estan molt interessat no només per produir el foc sinó també per com extingir-los, per això sol ser normal que aquests acaben sent descoberts ja que se’ls veu repetidament en tots els incendis que provoquen. En països on hi ha cossos de bombers voluntaris és freqüent que el mateix piròman siga un dels voluntaris del grup, fins i tot el més interssat , el més disposat.

Em pregunte si en països menys desenvolupats, on les societats són menys ocioses que les nostres i existeix una vinculació més directa amb la natura i els problemes diaris, on el temps de cada dia té un sentit primordial existeixen piròmans. Em pregunte si, com en moltes altres manies i coses per l’estil, els piròmans no són res més que el producte d’una societat malalta que no fa res per reconduirse i reflexionar sobre el que produeix.

TRANSPARENCIES ( VII ) Dancer

Et diria que enyore les teues cames tan boniques com els coixins de vellut.
També podria dir-te coses tan poc complicades com que m’agradaria tornar a veure’t.
Coses tan normals com que m’agrades i estic a gust al teu costat.
Puc tornar a sentir els meus 20 anys com si foren ara i avergonyir-me si em mirares.
També sabria si volgués seduir-te de nou amb poques i mesurades paraules.
Inventar-me novament els paisatges que t’agradava escoltar.
Podría dir-te simplement que de tant en tant voldria tindre’t de nou tot complet i no només la teua imatge.
Puc ser tan sentimental com una famosa peli de Charles Vidor.
Però no. No. Ni tan sols tu o jo som imprescindibles.
Hui només vull ballar, només ballar, ballar música disco amb Comunars, amd Donna Summers, amb Soft-cell o amb Franky goes to Holywood i per descomptat ballar, ballar i ballar fins caure esgotat amb la Gloria Gaynor...Vinga qui s’apunta?...3....2...1....

At first, i was afraid i was petrified

kept thinkin' could never live without you by me side

but then i spent so many nights

thinkin' how you did me wrong

and i grew strong

and so you're back from outer space

i just walked in to fit you here with that sad look upon your face.

I should hace changed that stupid lock

i should have made you leave you key

if i'd've know for just one second you'd back to bother me

go on now, go walk out the door

just turn around now

('cause) you're not welcome anymore

weren't you the one who tried to hurt with goodbye

did i crumble.

Did you think i'd lay down and lie?

oh no, not i will survive

oh as long as i know how to love i know i'll stay alive;

i've got all my love to give and i'll survive

i will survive, hey, hey

it took all the strength i had not to fall apart

kept trying' hard to mend the pieces of my broken heart

and i spent oh so many nights.

Just feeling sorry for myself, i used to cry

but now i hold my head up hign

and you see me somebody new

i'm not that chained up little person still in love with you,

and so you feel like droppin' in

and just expect me to be free

now i'm savin' all my lovin' for someone who's lovin' me

go on now...

Ufffff !!! I wil survive :-)

Des d'un altre angle

Sempre anava de museu a museu i de gal·leria a gal·leria d’art .Des de sempre havía volgut enamorar-se entre quadres i pintures. Alguna cosa li deia que allí , envoltat de tanta bellesa els seus ulls es trobarien sense espara-ho amb uns altres ulls que acabarien convertint-se en l’amor de la seua vida.
Escoltava la gent quan deien com havien conegut les seues respectives parelles: a l’institut, a un pub, per internet, en un supermercat, al tren... però ell creia que el lloc perfecte i normal era en una exposició, entre belleses robades, entre figures etèries, entre colors i línies immortals.
Així un dia rere un altre van anar passant els mesos i els anys, sempre d’exposició en exposició, amb un bon i bònic catàleg i una il·lusió imperturbable. Amb el temps el motiu que l’havia dut a viure entre pintures va anar desfent-se i barrejant-se entre les boires de l’oblit. I a poc a poc, sense adonar-se, el seu amor dels i pels quadres va anar creixent com com una nuvolada, acumulant una energia capaç de convertir en tempesta els sentiments que l’alimentaven.

Una de les tantes vesprades de visita a un museu mirà el rellotge i s’adonà que havien passat 20 anys.
Algú passà com una brisa fugissera pel davant del seu angle de visió , i en girar-se , li sembla veure uns ulls que el miraven, aquells ulls esperats, aquells anhelats, aquells conjurats.
Corregué darrere d’ells a través dels passadisos fins l’exida , un vent gelat dels nord el feu estremir i entre la fina pluja d’aquells vespre veié com la figura es perdia pel cantó. Corria al darrere a uns metres de distància mentre veia com la figura boirosa es girava de tant en tant per observar-lo. El seu desig augmentava a mesura que el seu cor s’afermava en la trobada, per fi, del seu amor.
Veié com en arribar dos carrers més amunt, la figura obria unes portes d’un edifici il·luminat i s’hi endisava. Pocs minuts després entrava per la la mateixa porta. Era un café-pub de tauletes rodones de fusta i tamborets de pell. S’obrigué pas entre la llum teixida pels filets de fum dels cigarrets. A penes sense alé albirà en una taula els ulls que havia perseguit. Tants anys sense parlar amb ningú havien nodrit una timidesa exarcerbada i sense deixar de mirar-la es recolzà enfront, sobre una paret.

Era una xica morena, amb ulls gairebé negres i grans, una mica estirats, prima i amb els cabells més bonics que mai haguera pogut imaginar que existiren.

-“Per fi!”- Pensà . -“És ella, el meu amor”-.

Passaren uns minuts infinitament llargs i la xica s’alçà i li s’acostà. La tenia només a uns poc centímetres, allí mirant-lo , amb uns ulls que se’l menjaven trosset a trosset, amb uns ulls que brillaven i escodrinyaven cada traç del seu cos, cada plec del seu rostre. Havia de parlar-li. Havia de parlar-li. Però feia tant de temps que no deia res a ningú, feia tan de temps. Quant? Quant! Obrigué el llavis i s’estranya escoltar-hi uns sons tantes vegades assajats , tantes vegades volguts:

-“ T’estime.Tu ets l’amor de la meua vida!”-

La xica no respongué, seguia igual, mirant-lo, mirant-lo, i ell pensà que potser calia donar-li temps per reaccionar, esperar un minut, dos, tres... i tornà a dir-li-ho , però ella no deia res, només el mirava, el mirava i somreira o sospirava o obria els ulls encara més grans. La incertesa a poc a poc anà canviant a temor i després a por, una por que el feia dir més i més fort t’estime, t’estime, t’estime.....

Un xic s’acostà i passant el braç sobre el muscle de la xica li donà un bes a la galta.

- Rapmé ho sent he arribat tard , què hi fas?- Digué el xic.

- Vinc del museu i tot just al poc d’arribar ací han portat aquest quadre de l’exposició que hi estava veient, era l’últim i com se’m feia tard per vindre només l’he vist de passada. Però alguna cosa m’ha fet girar-me en l’últim moment i mentre eixia l’he vist. L’acaben de portar. En aquest café solen portar quadres dels museu i fan exposicions paral·leles. Però ha sigut una cosa estranya, he vist que tot just en eixir l’agafaven i el portaven cap ací, de tant en tant em girava i el mirava ...era..era com si em seguira... és...és estrany no?-

- Tu sempre tens eixa obsessió amb els quadres, tens una ment molt imaginativa. Vinga! Au! Que farem tard al cinema! – digué el xic.

Va veure com aquell xicot se l’emportava però ell no podia moure’s, no era valent, els seus muscles no responien, sempre esperant, sempre esperant i ara, ara que per fi havía vist aquells ulls que esperava no hi podia fer altra cosa que cridar per intentar no perdre’ls.

- No, no, per favor, tu ho saps, els teus ulls ho saben, t’estime, ets tu, sí ets tu, l’amor de la meua vida! -

Abans d’eixir la xica es dóna encara la volta i els seus ulls miraren aquell quadre allà penjat a la paret d’aquell café , el mirà i pensà:
- Potser sí estic una mica boja...m’ha semblat com si em cridaren! -

Quadre d'Amadeo Modigilani

TRANSPARÈNCIES ( VI ) Amics

Els tres amics encara van poder estar uns minuts sols mentre el metge s’acomiadava de la família dels seu cosí.Però no els sortien les paraules. Potser tampoc no calia. Compartien en silenci la tristesa i l’esperança i , en algun racó dels seus cors, hi feien lloc per al record que hauria de perdurar per sempre més, saltant els obstacles que els homes s’entestaven a posar-hi basant-se, sobretot, en la ignorància.
Una llum prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.

L’esclau del Mercadal.


Tancà el llibre acuradament.Li agradava acaronar els llibres, un grum de fulls de paper plens de paraules. Passar els dit pel llindar de les cobertes de mesura més gruixuda, la forma rectangular, el llom i després amb el dit prémer el fulls perquè hi passaren ràpidament produint un ventet lleuger i fresc.
Mirà el xiquet que s’havia adormit sobre les seus cuixes. Li fregà tímidament els cabells per por de despertar-lo i també es deixà endur per l’hàlit de Morfeu.

Hi havia un xiquet que no hi jugava mai amb els altres. A l’esbarjo que solia ser a les 11 del matí, els xiquets jugaven al futbol, o a “xurro va”, o a pic i maneta. Mentre jugava observava de tant en tant aquell xiquet assegut a un racó del patí amb l’esmorzar embolicat en paper i dintre d’una bosseta de plàstic. Era alt i prim , amb els cabell negres i llargs que en arribar a les orelles feien com una onada fins tornar a caure gairebé a l’alçaria de les galtes i li donava un aspecte semblant a la sota de la baralla de cartes . Els altres xiquets deien que era estrany, li llançaven boletes de paper amb un tira-xines que feien a classe amb una goma i un boli. Li amagaven la bossa, fins i tot els més osats feien bromes intentant ridiculitzar-lo. Però a ell semblava no afectar-li massa totes aquelles ninotades.

Un dia en eixir al patí es plantà al bell mig .Els altres xiquets de la classe el cridaven:
-“Vinga va, Joan anem-hi a jugar! Va, tu de porter, que ets molt bo!

Joan veia els companys aturats i cridant-lo, esperant que es posés a la porteria com sempre, com tots els dies. Però aquell dia Joan va fer mitja volta i s’encarà cap al racó on hi seia aquell xiquet tan estrany. Els companys miraven sorpresos i alguns fins i tot somreien burletes. Aquella decisió sabia que li reportaria segurament els menyspreu I fins I tot l’aïllament, però s’assegué allí, amb l’esmorzar que li havia preparat la mare, just en aquells raconet que els sol de primavera calfava tan plàcidament.
- “hola “- digué el Joan
- “hola, em dic Manel”, li va contestar el xiquet.
- “Sí, ja ho sé. Tu vius al carrer de dalt, prop de ma casa “ li digué el Joan.

Van somriure, esmorzaren i deixaren que el sol els acompanyés aquell matí mentre veien com els altres xiquets jugaven al futbol. Joan sabia que ja mai més tornaria a jugar-hi de porter. Ja no el deixarien.
Es van fer molt amics, i amb el Manel va descobrir tot una altre món de divertiment. Al Manel li agradava disfressar-se. Igual un dia qualsevol apareixia disfressat de pirata a ca seua i se’n pujaven al vaixell que era el terrat i navegaven juntament amb les gallines i els conills que criaven els pares allà dalt. També anaven al riu, i a les séquies, agafaven granotes i serps i els feien cases. Al Joan no li agradaven les serps, li feien por, però el Manel tenia una cosa especial amb els animals i no li feien res, ans al contrari més bé semblava que només ells havien sigut sempre els seus amics.
Amb el Manel, es mostrà tot un món nou que sempre havia estat al seu poble. Descobriren coves i reguerols, pendents i boscos i el més important de tot, que es podia riure amb algú i no d’algú, que els amics riuen junts com també més endavant els amics també ploren junts.

Un dia des d’allà dalt, des del punt més alt de la muntanya van veure com es ponia el sol a les muntanyes veïnes, il·luminant les riberes del riu i mentre reien aquells xiquets , una llum prima i blanca bressolava el camí en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.


Pel meu amic Manel que sempre estarà amb mi quan ric.
Pels meus amics Isnel, Omar i Frederic que malgrat la distància també solen estar amb mi quan somric .

Hui és un día de celebracions, una trista i malahurada celebració. Fa 60 anys d'Hiroshima i Nagasaki. Aquest post i el llibre que l'ha inspirat és una aposta per l'amistat per damunt dels obstacles que els homes s'entesten en posar-hi, basant-se, sobretot, en la ignorància.

Dependències

Y es que no hay droga mas dura
que el amor sin medida
y es que no hay droga mas dura
que el roce de tu piel.
Revolver

Les persones som animals d’adaptació. Però amb diferència amb les altres espècies no ens adaptem al medi sinó que som nosaltres qui l’adaptem a tota una sèrie de trets culturals i grupals.
Normalment reflexionem sobre nosaltres mateix inserits en el terme que anomenen “generació” , un espai de temps que sol comprendre una dècada, cosa que no sé ben bé a que respon, però sembla ser que 10 anys és el tranm que ens diferència i ens marca a uns dels altres. No obstant aquest estudi sociològic és més bé recent i pertany plenament a finals del segle XX. Abans només en alguns camps com la literatura se n’havia parlat de generacions però mai amb un abast tan àmpli que albergara a totes les persones d’un període i a més que el tret en què es basa la pertinença o no a aquesta generació és el tram que compren l’adolescència i joventut.
És sobretot a partir dels anys 60 i l’aparció d‘un moviment com el hippy quan comencem a parlar de generacions. Aquest mioviment vé maracat a més per un fet excepcional i nou en l’estudi dels comportament humà com és la música. A partir de la música s’expandeix tota una série de modes i maneres de viure, de vestir, de comportament, i que a més s’amplia a tots els camps artíctics: pintura, escultura, cinema, moda....

La meua generació va ser la de la transició i començament de la democràcia, la generació de l’alliberament sexual, de “la movida”, de l’antisistema, del divertiment i de la trasgressió. El mercat i els mass-media encara no havien desenvolupat del tot la maquinaria necessària per engolir, manufacturar i produir qualsevol cosa que suposara ser-ne i sentir-se diferent. Qualsevol pas per xicotet que fora al margé d’allò establert comportava tota una càrrega ideològica al darrere i et feia sentir-te pertanyent a un grup especial i únic. Ser objector de consciència era quelcom més que el fet de no voler fer la mili, fumar-te un porro d’amagat era tot un ritual que contenia molts matissos que el simple fet de col·locar-te i pintar-te la ratlla dels ulls o els cabells de color era una autoafirmació de la pròpia personalitat. O almenys això créiem....

Crec que hi ha un temps d’experimentar, de cercar, de descobrir i això està bé, fins i tot ho crec positiu i bo. Però alguna cosa falla, o va fallar. Pel camí es va quedar molta gent, i segueixen quedant-se o bé s’hi troben ancorats dintre d’una bombolla que s’ha convertit en el seu únic món irreal. De la experiementació i el descobriment es va passar a la dependència i és en aquest punt on tot s’ensorra, on ja no ets tu, ni hi ha res a descobrir o a aprendre i els dies es converteixen en un estat de somnambulisme constant i repetitiu.
Quan la droga assumix la vida i reemplaça la persona i per què? No ho sé. Sí sé que ocorre , i que qualsevol cosa és una droga dura en potència. El café, la televisió, la moda, el sexe, l’amor o la soletat. Pots acabar depenent de qualsevol substància o de qualsevol estat i afrontar la realitat en què et trobes no resulta gens fàcil ni senzill.
No hi ha drogra més dura que altra, hi ha moments en què som més dèbils que altres i crec que en aquesta debilitat es troba el punt d’inflexió on pots enfonsar-te o no. Com ho sabem i com ho encarem? No ho sé però no em valen les teories que afirmen que l’adolescència és una època de canvis fluctuants i impredicible.
Pot ser hauríem de (re)estudiar i (re)descobrir com era eixe pas per la joventut en altres cultures i en altres èpoques perquè potser també un temps passat sí va ser millor en algunes coses.

Un.dos,tres..de cara a la paret

No hi ha dies sense sol encara que aquest jugue amb els núvols. Un, dos, tres ...de cara a la paret.
Sempre està al calaix aquella samarreta que tan t’agrada i que et senta tan bé.
De sobte et despertes quan ja els raigs de llum s’endinsen a la cambra a través dels clivells de la persiana, com quan eres menut i els dissabtes al matí podies romadre una estoneta més al llit assaborint la deixadesa.
El carrer despertava més tard i els ocells cantaven d’una altra manera. Les dones anaven a comprar el pa mentre els homes prenien el vermudet als bars, tot amb el soroll apaivagat i tranquil que anunciava el cap de setmana on no hi ha res a fer i el temps passa amb la mesura correcta.
Encara lleganyós t’alces mig ensopegant amb la tauleta i tambalejant et deixes acaronar per l’aigua de la dutxa. Et veus a l’espill i t’adones que fa setmanes que no et veies. Et passes la mà pel rostre i et fregues la barba de dies. T’afaites i et poses aquell perfum que et comprarés . Nu com ets, com sempre has sigut, com sempre seràs, intentes conéixer aquell cos i aquell que hi mira. Només són uns segons, saps que després el teu cap tornara a les cabòries de sempre, i si ja no hi són en buscarà d’altres .
Fa calor, amb els cabells mullats et desdijunes amb el diari al costat i l’olor de café.
Des de la distància veus la samarreta que tan bé et sentà, els pantalons i les sabates. Cal elegir el vestuari adequat per a cada obra. No sabem viure sense déus ni sense mites. Ens calen rituals i cerimonies.
Et mires de nou a l’espill. T’agrada. I somrius. I penses: sí, em senta bé aquesta samarreta. Veus la paret i t’acostes : un, dos, tres...de cara a la paret.. i de sobte et gires i res s’ha parat. Les dones van a comprar el pa, els xiquets juguen al carrer, uns homes xarren al cantó i fins i tot hi ha ocells que canten tan bonic.

Comiat

Qui sap la greu partença

d'avui o de demà,

o qui diria encara

una paraula?

Només somric i penso

a destruir el nom

amb el silenci.

Salvador Spriu

..............

Isnel, Donot, Frederic,Pentesilea,Perejoan, Ferran,Joanaina,Atlante,Mad,Aurembiaix,Giorgio, Nafthy,Muralla,Brisa,Begonya...Moltes gràcies a totes i tots pels comentaris, pels mails i sobretot per sentir-vos tan a prop de mi, una forta abraçada de veritat. Deixe l'estació uns quants dies, sabeu que de tant en tant cal fer neteja, fer "apaños", restaurar alguna coseta, canviar monbiliari i fer cosetes que embellisquen l'entorn. Aniré passant per ca vostra perquè fa dies que no us he pogut visitar ,a poc a poc, fins que aviat L'estació estiga el més acollidora possible per rebre de nou tan bons amics. Una abraçada ben gran. Joan.

Esperança

La vida és així, quan menys t'ho esperes et llança una bufeta cruel i desconcertant, tant que ni tan sols pots moure els dits per escriure.
Pensem que ho tenim tot o quasi tot, almenys per poder viure diàriament, però potser sempre manquen coses o tal vegada tot es reduïx a l'atzar capriciós. Aquest dos dies la vida ens ha pegat de ple. Li ha tocat a un amic molt volgut. Ara nosaltres aquest dies només podem estar amb ell, amb la seua família i amb tots els amics, mantenint l'esperança, almenys una flameta que ens done les forces necessaries i el consol mutu. Hi ha moments en què els fets et sobrepassen i no pots. Jo ara no puc. L'única cosa que puc és esperar ."Un àlit de música o de somni, qualsevol cosa que faci quasi sentir, qualsevol cosa que faci no pensar" . I mantenir l'esperança. Però ara no puc, no puc ni tan sols escriure.

El somni de la Història

Hi ha hagut homes i dones que han passat a ser part de la història. Potser per a moltes persones que el seu nom o el seu esperit perdure en els llibres i en les ments dels altres siga la seua meta, l’expressió màxima del seu pas furtiu per aquest vida, la única immortalitat possible.
Aquest és tal vegada el seu destí, o la seua voluntat. La meua, la voluntat almenys, no ha sigut mai aquesta, sinó com més aviat formar part d’un esdeveniment històric que em fes sentir-me orgullós de particirpar-hi.

Fins ara no havia tingut la sensació d’estar participant-hi de cap que albirara un futur millor per als pobles i les persones.

Dijous 30 de juny de 2005 vaig poder copsar per primera vegada aquest sentiment quan al congrés dels diputats el president del govern de l’estat espanyol ,en el seu discurs preví a l’aprovació de la llei sobre el matrimoni civil, deia aquestes paraules:

“No estamos legislando, Señorías, para gentes remotas y extrañas. Estamos ampliando las oportunidades de felicidad para nuestros vecinos, para nuestros compañeros de trabajo, para nuestros amigos y para nuestros familiares, y a la vez estamos construyendo un país más decente, porque una sociedad decente es aquella que no humilla a sus miembros”

Si hi ha alguna cosa per la qual crec que paga la pena lluitar és pels drets humans i en aquests moments em vingué al cap el famós discurs de Martin Luther King "I have a dream".


Hui dissabte 2 de juliol milions de persones eixiran al carrer per celebrar aquest moment històric. No serà cap dia de l’orgull gai, sinó el dia en què a l’estat espanyol milers i milers de persones per voluntat pròpia podran veure realitzat el seu somni. Crec que poder fer realitat els somnis de les persones ,de les minories o de les majories, en una societat és el camí correcte per intentar ser tots i totes almenys una miqueta més feliços.

Hui dissabte 2 de juliol però I have a dream encara. Uns 3.000 milions de persones al món viuen en la pobresa. Una pobresa que comporta la penuria, la marginació, la mort, l’aniquilació de l’estima i de la confiança, el contraban de persones , mutilacions psíquiques i físiques, la destrucció de valors humans, l’esclavatge i la manipulació.
Hui eixiran milers i milers de persones al carrer i cadascuna dirà I have a dream . I tots i totes compartirem el mateix somni. M’agradaria poder també sentir-me part de la consecució d’aquest somni.

Tinc el somni que un dia aquesta nació (món) s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals.” Martin Luther King

PD: Gatopardo ha deixat un comentari en el qual ens informa que a Nicaruaga mantenir relacions sexuals amb persones dels mateix sexe està considerat un delicte penat. L'adreça de recollides de signatures és http://www.es.amnesty.org/actua/nicaragua_jun05/ de moment només s'han recollit 371 signatures.

I és que no m'ha deixat ni acabar el post. Esta xiqueta és així, és un somni, veloç, ràpid, inquiet i infinitament captivador I meravellós. Encara no fa dos dies que estava berrejant i ja ha aprés ha parlar també amb ocells i gossets. :) Aquest somni de hui 2 de juliol és també un somni de dona. FELICITATS MAAAAAAAD !!!!!!!!!!

Besos

M’agrada acaronar-te de nou quan ja no estàs, ser-ne irreverent, inconscient, salvatge, dolç, irrespectuós, dòcil, pallasso, profundament tendre, tímidament masculí, sorprenentment intel·ligent, agossadarament irresponsable.

Hui mentre m’empenyies fort contra la pared i els teus llàvis buscaven àvidament els meus, t’he dit totes eixes coses. Has fet un intent de migsomriure mentre intentava escapar-me. Tu ets més fort, això ho sé, jo només jugava a fugir-ne. Quan he deixat de fer força el teu somriure ha sigut complet i a penes uns mil·limetres de mi el teu alé m’ha dit : I ara, ara què ets?

Ara, ara només sóc tot allò que m’agradaria ser, un bes.


Da mi basia mille, deinde centum,dein mille altera, dein secunda centum,deinde usque altera mille, deinde centum.Dein, cum milia multa fecerimus,conturbabimus illa, ne sciamus,aut ne quis malus invidere possit,cum tantum sciat esse basiorum.
Dona’m mil besos, i després cent, i després mil més, després una segona vegada cent, després encara mil altres, després cent.Llavors quan ens hàgim abraçat milers de vegades, confondrem els comptes per no reconèixer-los més, de por que un esperit maligne ens pugui llançar el mal d’ull i puga saber el nombre dels nostres besos
Càtul.

HUI MÉS QUE MAI

BEN CLAR

No tinc ni idea de la gent que hi puga anar demà a la famosa i última “mani electoral” que s’han muntat. Sí, mani electoral, però segons “qui” , mani legal; es veu que les manis promogudes per la societat civil en un estat democràtic són il·legals segons “qui”, i també segons “qui” es veu que encara no s’han assabentat que la base d’un estat democràtic és la societat civil. Però bé, Ni sé quanta gent anirà, ni m’importa.


Però no puc deixar-me de dir, és més, vull dir, algunes cosetes.


Em declare Lliure de besar els llavis que,quan i com vulga sempre que aquests vulguen que els bese.

Em declare Lliure d’avantposar la vida de les persones a la de les nacions, o estats o qualsevol línia geogràfica que els homens s’hagen inventat .

Em declare Lliure de creure i sentir-me part d’una col·lectivitat o d’un poble amb qui compartesc una història, uns costums, unes tradicions i una llengua sense que açò supose aniquilar-ne el poble veí.

Em declare Reclamant d’allò que m’ha sigut robat i lliure de compartir-ho quan qui m’ho demana ho necessite.

Em declare Lliure de poder banyar-me en el riu que vulga i tombar-me a l’ombra de l’arbre que vulga perquè hi ha coses que no tenen amo, ni el naixement dóna cap dret particular sobre la terra.

No obstant em declare en Rebel·lia a qui ofegue un riu o un bosc per poder jugar al golf o nadar en una piscina quan hi ha milers de morts perquè no poden beure ni plantar llavors per conrear les terres.

Em declare en Rebel·lia contra qui em vol fer creure que algunes persones moren per accidents involuntaris mentre els responsables de vetlar pel benestar dels ciutadans s’omplin les butxaques, se’n van de sopars i no fan la feina que els toca.

Em declare Rebel contra qui amb el nom d’un déu, el que siga, permet que els fills d’eixe déu, el qui siga, no puguen viure en salut i els deixà morir lentament.

I per últim em declare Sord ( per una orella m’entra I per l’altra m’ix, com diuen al meu poble) però No Mut, contra tots aquells que només volen viure ells i que a qui no combrege amb la seua forma de vida els destina i obliga a l’esclavatge, físic, sentimental, cívil, legal, espiritual o ideològic.

BEN CLAR I BEN NÉT.

me, me, me,me ... què?

A veure després que http://sirte.blogspot.com/ i Frederic http://www.lamevaweb.info/671 m’hagen passat el testimoni del o de la “meme”, el nom no tinc ni punyetera idea què vol dir, ací d’eixe la meua:

10 àbums de música.. aii no sé però pose aquests:

Ziggi Stardus del David Bowie perquè amb ell hem vaig fumar el primer porret de la meua vida
Corpo Iluminato de la Cristina Branco perquè em fa plorar d’emoció la seua veu
Les Cerfs Volants del Benjamin Violay perquè enèstic enamorat
Naturaleza Muerta de Fangoria perquè m’encanta posar-me’l i ballar
Geografia del Lluís Llac ufff aquest perquè sí
Postrof de Dusminguet per les espècies, el safra, els aromes i el ritmes
Debut de Björk pels sons, encara que de vegades la veueta em posa una miqueta histèric
Tenement Symphony de Marc Almond perquè té una veu increïble i me’l descobrí la meua novia anglesa :)
Miguel Hernandez del Serrat perquè seguiré sent sempre una miqueta rebel.

Quantitat de música baixada al meu ordinador:

Ni idea, sóc un desastre i no sé en quantes carpetes la tinc, i encar no acabe d’entrnedre això dels megues i el gibes i eixes coses

Últim CD comprat

Crec que l’últim que vaig comprar va ser el de Everything But de Girl “temperamental”

Última cançó que he escoltat abans de publicar aquest post:

“Samson” interpretat per Regina Spektor

5 llibres per a llegir aquest estiu: Els que estic llegint-me valen no ?

L’esclau de Mercandal de la Dolors Garcia i Cornellà
La Caverna de José Saramago
El meu amor Sputnik d’ Haruki Murakami
Seis propuestas para el próximo milenio d’Italo Calvino
La leyenda del santo bebedor de Joseph Rhot (perquè ve abalat per dos bons amics dels qui no dubte gens de la seua visió literària, la Mad i el Ferran )


A veure, passe el testimoni (sense cap compromís) i espere que el passe a qui no li’l hagen passat ja J

A l’elisenda http://la_pell.lamevaweb.info/post/943/27701 a veure que amaga entre eixa pell tan dolceta.
A la Nafhty http://cartasprohibidas.blogspot.com/ perquè és més jove que jo (cosa que no és dificil jajaja) i així ens enterem què llig i escoltat el jovent.
Al Lloro http://www.lamevaweb.info/637 què sempre resultarà interessant aprendre d’altres espècies
Al Tristany http://tristanydepinos.blogspot.com/ perquè vull saber que escolta mentre planta tomaqueres
A La paraula és nostra http://laparaulaesnostra.blogspot.com/ perquè en són un fum i així més varietat i més joc :)

Transparències ( V ) Heures

De bon matí com si surara pel terra m’alce del llit. Omplic la cafetera mentre escolté el soroll de l’aigua que raja de l’aixeta. Obric el pot de vidre on guarde el café i l’aroma m’emvermellix les galtes adormides. Amb calma hi pose la mesura adequada i amb la cullereta estreny i allisse el café fins que queda finament acoblat. Encenc el foc i prepare la tassa de porcellana blanca, una tassa gran. Trac el sucre de canya i m’assec a escoltar el xup-xup del bull. Aviat eixira l’oloreta del café fet que a poc a poc omplirà la cuina.

És un fet quotidia sense importància, gens especial. Però el meu cos se n’ha acostumat. També el meu cor. I si algun dia no pogués ja prendre café sentiria com un buit a l’ànima. El café i jo mai hem establert pactes, la nostra convivència sempre ha estat lliure i tots dos sabem que en qualsevol moment algú pot deixar l’altre.


Els lligams més forts i profunds no són aquells que es parlen o que es pacten sobre una taula o en una conversa, sinó tot el contrari .Les dependències més fortes són aquelles que van arrelant-se amb silenci, amb carícies que es fan més llargues i sentides dia a dia, amb mirades més profundes i amb gestos que t’estremixen només de pensar-los.

Et fas gran, et fas en alguns casos més fort, et fas més comprensible, et fas més raonable, però de res et serveixen aquestes eines per construir murs que puguen protegir-te. Les heures de l’amor, de l’estima, del desig, s’enfilen i crivellen qualsevol obstacle i malgrat adonar-te’n no fas res per tallar-les.

Les heures han començat a traspassar aquests murs. Ho sabíem. I ara també sabem que les haurem d’arrancar d’arrel; i sé que esperarem fins a l’últim moment quan més coste tapar el buit i curar les ferides.

Alguns apunts sobre els dies de 25 hores

Un amic em comentava l’altre dia una exageració d’eixes que solen ser certes per se-ne precisament tan impossibles.
El ritme de vida que portem du en alguns casos a situacions inverosimils. El treball de vegades es converteix en una droga dura. A mode d’exemple em deia que en un empresa es trobaren amb què un treballador feia tates hores extres que en traure el comput total hi havia dies en què havia treballat 25 i 26 hores.

Aquests darrers dies m’he trobat en eixe cas tan absurd que fins i tot els dies de 25 hores se’m quedaven curts. Entre d’altres coses per la feina, treball per altra banda en el qual cada vegada em trobe més a gust i més satisfet i que en cap cas em reporta cap benefici econòmic. Ma mare i els amics sempre m’han dit que sóc un idealista passat de moda. Però fa temps que he comprovat que les satisfaccions que he obtés malgrat l’esgotament han valgut la pena i que després de la tempesta temporal he gaudit amb tranquil·litat dels resultats.
A banda d’això seguesc creent-me que la tasca particular o de grups aïllats i que abasten àmbits xicotets repercuteixen d’alguna manera a una escala més important. Sense el treball dessinteressat d’aquests col·lectius n’estariíem pitjor del que estem, d’això no en tinc cvap dubte.
Doncs bé això és el que ha fet que tingues una miqueta oblidats el blog i a vosaltres.
Entre d’altres coses m’agradaria parlar-ne de dues.

1. La manifestació http://www.levante-emv.com/default.jsp?pNumEjemplar=2804 promoguda per la platarfoma Xuquer viu http://www.xarxadelaiguaclara.org/PXV/PXV_index.htm contra el trasvassament Xuquer-Vinalopó. Infraestructura aprovada el 1997 i inclosa el el PHN del 2001. Un trasvassament igual, o m’atreviria a dir, molt més catastròfic que el de l’Ebre ja que des de fa anys que el riu Xuquer a l’altura d’Antella (Ribera Alta) es troba totalment mort, sense cabdal ecològic. És a dir el trasvassament deixa sense cap possibilitat de regeneració el riu per tota la comarca de la Ribera Alta i Baixa del Xúquer L’especulació urbanística que ha reviscolat en els darrers anys al llarg de tota la costa valenciana i amb major virulència des del sud de València fins a Alacant agreuja un problema que ve arrossegant-se des de fa anys, amb tanys permanent de subministrament d’aigua a la població i l’extermini total dels termes agricoles. Els nous PAIS que estan presentant-se arreu de molt municipis com ara Cullera, Pego, Dénia etc. Amb la inclusió de camps de golf i que poden arribar a triplicar la població d’aquestes ciutats resulta totalment aterrador. D’on eixirà l’aigua per a proveir tots els edificis, camps de golf, jardins, piscines etc? Jo la veritat no ho sé.

2. X Fira del Llibre en valencià del col·lectiu la Becerola. Sí malahuradament cal fer fires del llibre en “valencià”. Al País Valencià la llengua pròpia seguix sent una raresa., de vegades sembla com si forem una reserva índia. De tot el que va significar al començament el col·lectiu al poble ara només seguim fent la fira. Tots i totes tenim moltes coses a fer i portar a terme les activitats que hi feiem al començament ens resulta gairebé impossible. No obstant hem seguit promovent la fira esperant que noves generacions prenguen el relleu.

No hi ha millor manera de mesurar les coses a nivell sociologic que escoltar sense que se n’adonen que escoltes. Vegeu si més no algunes curiositats que van arreplegar les meues orelles durants aquest dies de la fira:

• Dues xiquetes d’uns 9 o 10 anys s’apropen on estaven els llibres infantils i juvenils, la converça que vaig escoltar va ser la següent:
  - Mira “la caputxeta perversa” te acuerdas cuando lo leimos en clase?
  - Sí si me acuerdo. Mira este “Laia i Pau se’n van d’excursió”, a ver... Laia i Pau són dos germans bessons. Laia és una xiqueta inquieta i alegre I el seu germà Pau encara que.....” .Les dues xiquetes lligen perfectament en valencià sense cap problema, entre elles però es comuniquen en castellà. Quasi segur que també poden llegir de la mateixa forma en anglés. Les enquestes que es donen sobre el coneixement del català al País Valencià són totalment bones pel que fa al seu coneixement. Però conéixer una llengua no vol dir que s’use. Fa uns quants anys escoltar els xiquets comunicar-se en valencià era d’allò més normal. Actualment va cami de ser un fet excepcional.

• Un xicot ben plantat, guapot i musculat s’apropa , comença a mirar els llibres, pense que farà una ullada ràpida i se n’anirà. Passen els minuts i el xic continua mirant llibres i llegint les contraportades i fullejant-los. Comence a estranyar-me. Al final el xic compra dos llibres de Fuster i Els Borja. Per a la meua grata sorpresa encara que per altra banda confirme que no estic lliure de pecat comprove que les dites tenen raó: les aparences enganyen.

• Dues parelles de jovens s’acosten però no massa, un dels xics li diu a l’altre :
  - Mira llibres! I no mosseguen!

• Per últim una dona major em ve directament i sense més preambuls em pregunta:
  - ¿Tienen libros de chistes?
  - No, no senyora, no hi han. – Li dic jo.
  - ¿Y para el colesterol?
  - No, tampoc , tampoc en tenim. – Amb aquesta pregunta us he de dir que ja cmençava a desbaratar-me
  - Bueno ¿y de cocina para adelgazar o de régimen?
  - No tampoc en tenim senyora.
  - Entonces de que tienen? Em diu amb cara ja de pocs amics.
  - Doncs en tenim de pomes, de menta, de maduixes......-clar per a mi els llibres poden ser així amb sabor de...- però sembla que a la dona no li fa massa gràcia i a la fi li dic – hi ha alguns de cuina tradicional però estan en valencià.
  - Ah entonces da igual no quiero nada.
  - Bon dia senyora . Vuelva cuando quiera.
  
  Ja em poden donar enquestes i estudis sociològics avalats per universitats i estudiosos però no hi ha millor forma d’adonar-te de com és la societat on vius i de quines mancances o avantges hi compta que eixir al carrer i parar-te a escoltar què diu la gent quan creu que ningú l’escolta.
  
  

PD. Seguesc amb les 25 hores diàries i el que més enyore es poder visitar-vos i llegir-vos com m'agrada fer-ho. No obstant us tinc ben present i no puc estar-hi amb vosaltres tal com voldria. Espere que aviat Cronos tinga a bé rebaixar-me l'horari i puga retornar-me a la tranquil·litat necessària. Perdoneu si els meus comentaris són més escassos i espaiats però com us conec bé sé que sabreu comprendre-ho i us deixe com sempre una abraçades i besos amb tota l'estima.

Si només són dos

No acaba de fer-se de dia i la nit rebull la sang i la pell esclata, de sentir les mans recórrer camins, de plorar tot just quan res hi ha de trist, de trobar les mans que rompen el crit, de besar ses ulls,d’esperar l’albir.
Quan tot es remou, quan tot es desig, d’olorar els llençols on ha jagut el consol,on s’ha perdut la raó, on ella és ell, on ell s’ha fet ell, on només són plecs, ni tal sols això, només un alé, només un alé.
I tant s’hi valdrà quin cos és el teu, quin cos és el seu, si només són dos, dos ànimes més que cercaven què.
Què caldrà mai dir, si aquest amor que és cosa d’ells ens fa restar muts.
Mentre ix la llum i obrin ses ulls i la veu diu:

Ne me quitte pas

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit déjà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas ...

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Oÿ il ne pleut pas

Je creuserai la terre

Jusqu'après ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière

Je ferai un domaine

Oÿ l'amour sera roi

Oÿ l'amour sera loi

Oÿ tu seras reine

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas ...

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras

Je te parlerai

De ces amants-là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser

Je te raconterai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

On a vu souvent

Rejaillir le feu

De l'ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux

Il est paraät-il

Des terres brulées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

Je ne vais plus pleurer

Je ne vais plus parler

Je me cacherai là

A te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre

L'ombre de ta main

L'ombre de ton chien

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

A tots aquells i aquelles per qui estimar només té un mot i cap adjectiu.

L'home que volia volar

Aquest matí he anat a veure el meu amic de l’estació. Per qui no el coneixeu , és un vell amic. Quan vaig contruir aquesta estació ell ja estava allí, passava i veia com anaven les obres i des del primer moment m’acompanyà en les meus primeres eixides.
Em coneix molt bé, no massa bé, sinó amb la coneixença justa dels amics. Així només fer una ullada ja sap què em volta pel cap.

Com sempre l’he trobat assegut al seu banc preferit . Ens hem mirat i ens hem somrigut com si fos ahir. Després d’intercanviar uns minuts de plaent silenci i alguns comentaris sobre la gent i els trens que ixen i hi arriben mentre es feia un cigarret ,s’ha girat i m’ha dit :

- "No t’estranyes home! Només quan aquells que creuen que ja han arribat a l’última parada i que més enllà de les liníes que marca l’horitzó del seu temps ja no hi ha més paratges ignots, només aleshores, podem dir que en aquests cossos abans hi va haver un home. I pel que sembla note com encara et pertorba l’ànsia de volar. "-

Vaig assentir amb un somriure mig de babau. Com de fàcil és veuere les coses quan tens la mínima paciència per observar-hi.

- "Et contaré el cas d’un home una miqueta estrany que vaig conéixer fa ja algun temps:
Era un home ric, poderós, ho tenia ben bé tot el que podia fer-lo feliç en aquest món.Havía arribat als seus 40 anys a un estat en què la tranquilitat omplia els minuts dels seus dies sense sobresalts ni obstacles que el feren trontollar. No obstant això, no era feliç. Tenia un somni. Volia volar.
L’home alçà el cap vers el cel i em digué"-

Jo tenia una somni .
Arribà un dia en què em vaig adonar que la vida només consistia a fer una aposta. Jo en vaig fer la meua. Vaig apostar per ser només allò que em considerava digne de ser; vaig apostar per ser un animalet més, i si podia ser, un animalet amb ales.
Aprendre a volar va ser la meua aposta, i a la fi ben simple, només era qüestio de matamorfosi.
Però com totes les coses que semblen simples el començament no va ser fàcil. Havia d’escollir què hauria de ser per poder després transformar-me . Podia escollir entre ser un cuc o un ou, o en tot cas també podia ser només una fulla d’arbre amb la qual cosa evitaria les dificultats i el procés de trasnformació.
El primer que vaig descartar va ser la fulla d’arbre, a pesar dels seus avantatges primerencs, ser una fulla no era el mateix que ser un animalet i a més el seu vol no és autònom i poderós sinó tot el contrari, esdevindria un caprici dels vents i un plaer fugisser.
Pel que feia a la idea de ser un cuc no m’acabava de convéncer. Això d’haver d’arrosegar-me i que en qualsevol moment poguera ser aixafat per alguna roda de cotxe o una sabata no em feia molta gràcia. I a més passar un cert temps aïllat dins d’una crosca encara que fora de seda tampoc acabava de convéncer-me.
Quant a ser un ou, els inconvenients eres semblants als del cuc , llevat que no havia de passar pel trauma d’arrosegar-me, però més o menys era el mateix.
Com veia que anava passant el temps i no trobava cap solució que iniciara el procés, vaig decidir aprendre. Per a aprendre no cal transformar-te en res, podia aprendre tal com sóc i amb el que tenia i disposava segons els meus trets morfològics.
Una vegada vaig tindre un somni.Ara tinc una casa per als ocells. Ells m’ensenyaran a volar.

-"No he sabut ja mai més res d’aquell home"- em digue el meu amic.

I tots dos vam alçar el cap cap al cel, i tots dos vam veure alguna cosa que volava; potser un ocell, o un avió o una fulla d’arbre , però tots dos vam voler creure que era aquell home.
Em vaig quedar pensant, sempre m’ha fet pensar molt aquest amic. Té això, que em fa pensar.
I ja no crec que m’haja de transformar en res que ja no siga i que al cap i la fi aquesta vida només és una aposta rere una altra. Apostar per allò que vols ser o creure i saber que sempre hi ha algú o alguna cosa de qui pots aprendre.

Sobre la bellesa ( II )

Què és allò que ens fa dir que bell o que bella ets? Per què quan escoltem una cançó o una melodia diem que és bella? Per què quan mirem un edifici o una pintura ens commou la bellesa? Per què ens pertorva la bellesa d’un capvespre o del vol d’una fulla en caure?
Per què arribat el moment diem: mai he vist un somriure tan bell com el teu! O, eixa piga que a penes s’albira és tan bella! O , eixe gest tan teu i únic és tan bell!
Per què quan a penes et sent a prop encara que sigues lluny em fas sentir tanta bellesa?

Els sofistes definiren la bellesa com a “allò que resulta agradable a la vista i a l’oïda”. Així doncs entenien la bellesa independent d’altres conceptes com ara allò que és bo o bondadós o sincer, conceptes més espirituals.
Els estoics filen una miqueta més prim i la bellesa passa a ser “allò que posseïx una proporció apropiada i un color atractiu” .
És amb Plató quan el concepte de bellesa s’abstrau i trascendeix al món dels sentits i passa al de les idees. Tots tenim una concepció de l’amor Platónic no del tot encertada si més no, ja que l’amor per a Plato era el resultat de la contemplació de la bellesa que vam tenir quan erem ànimes reflexada en un cos. La bellesa igual que l’amor resideix en un món espiritual , el de les idees, i allò que ens fa sentir que quelcom o alguna cosa és bella és el reflexe d’aquella coneixença espiritual.
Així Aristòtil uneix les dues postures i diu que la bellesa és “allò que , a més de bo, és agradable”. Bo i Agradable, idees i proporcions o proporcions i idees.
L’espiritualitat és el contrarpunt, el pes idoni de la balança perquè les formes agradables s’impregnen d’altres elements que complementen i estimulen les repostes emotives.
Sant Agustí, una figura interessantíssima al meu parer per la seua capacitat de conciliar la tradíció filosòfica grega amb el cristianisme primigeni i diu : “sols la bellesa agrada i, encara més, sols la bellesa interior agrada sempre”.
Sant Agustí la major obra del qual gira al voltant de l’ordre que regeix l’univers (per a ell com a cristià el fonament principal és la unitat de Déu) aporta però una idea importantíssima : la d’harmonia.
Una harmonia però, no excloent, ja que fins i tot les discrepàncies i disonàncies contribueixen en llur realització . L’harmonia i la proporció contitueixen l’ordre perfecte en el qual es fa realitat la bellesa representada en el número 1.
L’1 és bell per la igualtat i per la similitud i tot es coordina en raó d’quest núemero. És per això que tota criatura tendeix a la unicicitat ,a la proporció harmònica , esforçant-se per mantenir el seu propi ordre i el lloc corresponent dintre de l’ordre universal.

No és veritat que quan copsem la bellesa amb tota la seua explendor ens sentim immersos i parts d’ella? No és eixe moment exacte en què som i no som quan diem que tot és bell?

Potser ara reflexionant tot açò m’adone perquè i quan he dit que una persona o una cosa és bella. Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell. Sense aquest punt de partida mai podria arribar a copsar la bellesa dels altres.
Així és com puc gaudir i comprendre la bellesa de la mar, perquè tant ella com jo ocupem el lloc adient i puc veure les sues proporcions agradables .I així és com puc considar bella una altra persona perquè en puc copsar les seus pròpies proporcions i la seua harmonia.
Una harmonia que es manté al llarg del temps i que seguirà fent afgradables les formes exteriors, canviants i mudables però sempre hàrmoniques.

Fotografia de: Barry Pearson