Sempre anava de museu a museu i de gal·leria a gal·leria d’art .Des de sempre havía volgut enamorar-se entre quadres i pintures. Alguna cosa li deia que allí , envoltat de tanta bellesa els seus ulls es trobarien sense espara-ho amb uns altres ulls que acabarien convertint-se en l’amor de la seua vida.
Escoltava la gent quan deien com havien conegut les seues respectives parelles: a l’institut, a un pub, per internet, en un supermercat, al tren... però ell creia que el lloc perfecte i normal era en una exposició, entre belleses robades, entre figures etèries, entre colors i línies immortals.
Així un dia rere un altre van anar passant els mesos i els anys, sempre d’exposició en exposició, amb un bon i bònic catàleg i una il·lusió imperturbable. Amb el temps el motiu que l’havia dut a viure entre pintures va anar desfent-se i barrejant-se entre les boires de l’oblit. I a poc a poc, sense adonar-se, el seu amor dels i pels quadres va anar creixent com com una nuvolada, acumulant una energia capaç de convertir en tempesta els sentiments que l’alimentaven.
Una de les tantes vesprades de visita a un museu mirà el rellotge i s’adonà que havien passat 20 anys.
Algú passà com una brisa fugissera pel davant del seu angle de visió , i en girar-se , li sembla veure uns ulls que el miraven, aquells ulls esperats, aquells anhelats, aquells conjurats.
Corregué darrere d’ells a través dels passadisos fins l’exida , un vent gelat dels nord el feu estremir i entre la fina pluja d’aquells vespre veié com la figura es perdia pel cantó. Corria al darrere a uns metres de distància mentre veia com la figura boirosa es girava de tant en tant per observar-lo. El seu desig augmentava a mesura que el seu cor s’afermava en la trobada, per fi, del seu amor.
Veié com en arribar dos carrers més amunt, la figura obria unes portes d’un edifici il·luminat i s’hi endisava. Pocs minuts després entrava per la la mateixa porta. Era un café-pub de tauletes rodones de fusta i tamborets de pell. S’obrigué pas entre la llum teixida pels filets de fum dels cigarrets. A penes sense alé albirà en una taula els ulls que havia perseguit. Tants anys sense parlar amb ningú havien nodrit una timidesa exarcerbada i sense deixar de mirar-la es recolzà enfront, sobre una paret.
Era una xica morena, amb ulls gairebé negres i grans, una mica estirats, prima i amb els cabells més bonics que mai haguera pogut imaginar que existiren.
-“Per fi!”- Pensà . -“És ella, el meu amor”-.
Passaren uns minuts infinitament llargs i la xica s’alçà i li s’acostà. La tenia només a uns poc centímetres, allí mirant-lo , amb uns ulls que se’l menjaven trosset a trosset, amb uns ulls que brillaven i escodrinyaven cada traç del seu cos, cada plec del seu rostre. Havia de parlar-li. Havia de parlar-li. Però feia tant de temps que no deia res a ningú, feia tan de temps. Quant? Quant! Obrigué el llavis i s’estranya escoltar-hi uns sons tantes vegades assajats , tantes vegades volguts:
-“ T’estime.Tu ets l’amor de la meua vida!”-
La xica no respongué, seguia igual, mirant-lo, mirant-lo, i ell pensà que potser calia donar-li temps per reaccionar, esperar un minut, dos, tres... i tornà a dir-li-ho , però ella no deia res, només el mirava, el mirava i somreira o sospirava o obria els ulls encara més grans. La incertesa a poc a poc anà canviant a temor i després a por, una por que el feia dir més i més fort t’estime, t’estime, t’estime.....
Un xic s’acostà i passant el braç sobre el muscle de la xica li donà un bes a la galta.
- Rapmé ho sent he arribat tard , què hi fas?- Digué el xic.
- Vinc del museu i tot just al poc d’arribar ací han portat aquest quadre de l’exposició que hi estava veient, era l’últim i com se’m feia tard per vindre només l’he vist de passada. Però alguna cosa m’ha fet girar-me en l’últim moment i mentre eixia l’he vist. L’acaben de portar. En aquest café solen portar quadres dels museu i fan exposicions paral·leles. Però ha sigut una cosa estranya, he vist que tot just en eixir l’agafaven i el portaven cap ací, de tant en tant em girava i el mirava ...era..era com si em seguira... és...és estrany no?-
- Tu sempre tens eixa obsessió amb els quadres, tens una ment molt imaginativa. Vinga! Au! Que farem tard al cinema! – digué el xic.
Va veure com aquell xicot se l’emportava però ell no podia moure’s, no era valent, els seus muscles no responien, sempre esperant, sempre esperant i ara, ara que per fi havía vist aquells ulls que esperava no hi podia fer altra cosa que cridar per intentar no perdre’ls.
- No, no, per favor, tu ho saps, els teus ulls ho saben, t’estime, ets tu, sí ets tu, l’amor de la meua vida! -
Abans d’eixir la xica es dóna encara la volta i els seus ulls miraren aquell quadre allà penjat a la paret d’aquell café , el mirà i pensà:
- Potser sí estic una mica boja...m’ha semblat com si em cridaren! -
Quadre d'Amadeo Modigilani