Lent animal de records

A les onze del matí tocava “recreo”. Eixíem al patí amb l’esmorzar que ens havia preparat la mare. Hi havia alguns entrepans deliciosos amb barreges que ara com ara poden resultar estrafolàries però que en aquell temps i al meu poble i barri eren d’allò més corrents. Un dels meus preferits era el de sobrassada amb “papes” (patates fregides) o de sobrassada amb xocolate, també m’agradava molt el de tonyina i olives amb maionesa. Recorde que abans d’entrar a classe, mentre que no vaig superar els 8 anys, després ja ho feia sol, sempre pujàvem ma mare i jo primer al forn a comprar un panet per l’entrepà i després a la botiga de “ca Pepito”. El botiguer que com haureu endevinat s’anomenava “Pepito” malgrat que debia tindre més de 50 anys, els valencians tendim molt encara a fer diminutius de tot, tenia preparat al taulell tota mena de viandes, pernil, formatges, embotits, sobrassada (mescla , deiem nosaltres) i també uns pots enormes de tonyina i d’olives. Allí tots els xiquets i xiquetes anàvem amb les mares per comprar l’esmorzar del dia.

Jo encara vaig arribar als últims anys en què dilluns de bon de matí ens posaven en fila i ens feien cantar el "cara al sol" i "legionario a vencer". N’era una rutina més perquè en realitat ni compreníem perquè havíem de cartar de cara al sol que és una cosa molesta ni què era una legionari, ni a què o a qui havia de véncer.

Després venien les classes amb “don” Fernando i “doña” Matilde, Encarna etc. i a les 11 del matí el pati. Els xiquets jugavem al pic i maneta (bòlit) o a “xurro va” o a l’escondite. El futbol no era encara el joc per exel·lència a les escoles.

Recorde també quan vaig dir les primeres paraules en castellà. No sé ben bé quants anys devia tindre, però aleshores sé que encara no teníem televisió. Tampoc recorde com va ser exactament , perquè supose que ja devia haver-lo aprés però fins aleshores encara no l’havia parlat. Va ser una cosa immediata, mecànica, de sobte començaren a eixir-me frases en castellà. Jo n’estava tan orgullós i content de poder mostrar com n’era de sabut que vaig eixir corrents de l’escola i em vaig plantar davant de la meua iaia i li vaig dir : “buenos dias iaia hoy Doña matilde me ha sacado al pizarra y hemos hecho un dictado, mira “ ... em vaig passar els següent quart d’hora parlant en castellà a ma mare, a mon pare i la meua iaia, fins i tot al meu gremà que encara estava a la cuna. Tots em sonreinen i em deien: “molt bé , molt bé” ...però con veia que ningú em continuava la conversa en castellà (he de dir que la meua iaia no en sabia parlar res en castellà i els meus pares a penes) vaig desistir de seguida i també he de dir que amb un cert sentiment de frustació i desil·lusió. Això em passà també algun any després quan vaig aprendre el francés.

I així anaven trascorrent els dies. Però hi havia dies i dies, els especials. Sobretot aquells en que véiem arribar el camió que portava caixes de ferro plenes de botelletes de llet Cervera – no us podeu imaginar com de bona era aquella llet – encara recorde el sabor espés i el color blanc compacte que ens deixava pintats els llavis i la barbeta, com també ho feien els “Cholecs” de vainilla. També cada any esperàvem amb impaciència que arribara el ninot de “Michelin”. Un vertader ninot enorme que posaven al mig del pati mentre nosaltres des de les finestres de la classe véiem com preparaven els jocs i el munt de caixes amb premis que anaven a repartir. Aquells dies era tot un rebombori.

Com deia Vicent Andrés Estellés en aquells versos “animal de records, lent i trist animal de records”. Crec que sí som animals de record, lents i de vegades tristos, però els records fins i tot aquells que contenen brins de tristesa formen part d’un sentiment molt més gran, la felicitat. Crec que la felicitat la sents en el moment que està produïnt-se però la gaudixes plenament quan recordes.

Fa uns dies vaig llegir un article que parlava sobre la lentitud i la rapidesa en la nostra vida diària. Lü Yen deia als seus deixebles: "Si penses en el passat, el teu vell jo no morirà. Si penses en el futur, el camí sembla llarg i difícil de recórrer". Tal vegada per això m’agrada ser un lent animal de records.

Que bo que et donen un premi :))))

Diumenge de matí, em sorprén un correu inesperat d'aquest que t'alegren i t'animen. Una vegada més em sorprén també els lligams que es creen en els "blogs" , com jo dic "blog" ;-) , i les complicitats, i les proximitats, i mira no puc deixar que un somriure faça bonic aquest matí de diumenge.

Me n'adone que el meu estimat Pessoa segueix viu.De la mà de l'heteronímia, eixa paraula que tant em costa pronunciar però que tan productiva és per a l''anima i per a la ment, m'arriba aquesta distinció:




Tot açò per què?

Martí. Un Cos sóc, nu des de la seua collita pròpia de políndroms és qui em passa aquestà distinció i ho explica així:

"Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".

Amb gratitud seguesc la cadena cap a set mons i perquè en nomenen set més si així ho volen:

Gotes d'Isnel

Claraboya

Hanna

Gatopardo

Reservoir Dogs_Sociedad pajaril

Somiejant

Arsvirtualis

PD. Bé, la veritat siga dita. Després d'escriure el post i publicar-lo, fins i tot quan estava escrivint-lo m'ho vaig rumiar i repensar. Em va fer il·lusió la idea i de fet seguix fent-me-la. Per altra banda però, com han dit alguns dels nomenats em feia "no-se-què" haver de noemenar només 7, quan és veritat que per a mi tots els blogs que tinc enllaçats i d'altres que també en visite en són mereixedors d'aquest "premi" , tots tenen alguna cosa que els fa especials i únics i tots en algun moments em fan estimar, respectar i valorar les persones que els escriuen. Per altra banda vaig pensar que molts de nosaltres compartim amics i amigues i que per tant si jo en nomene 7 aquests 7 també en nomenarien 7 dels qui jo també ho haguera fet i així tots i totes en tindríem 1. Entenc per tant aquells i aquelles que no us abellix seguir la cadena, de fet , en el moment en què vaig penjar el post el premi és de tots. Un blog no és només els post que un penja sinó també els vostres comentaris, sense ells almenys aquesta estació no tindria sentir.

Ala ja ho he dit , hehehe, i m'he quedat tranquil. Aixì doncs, aquest premi va per tots i totes :) besets i abraçades :))

Em preocupa

Em preocupa que un desaprensiu òmpliga d’insults, degradacions i li fota de patades a una xica que seia tranquil·lament en el metro i aquest tipus acabe convertint-se en una icona mediàtica i que a més algú intente excusar aquest comportament delictiu, antisocial i vilonet sota el llençol de la marginació que sofreixen alguns joves perquè no tenen feina, perquè provenen de famílies desestructurades etc.

Em preocupa que algú diga en mitjans públic i privats que per culpa dels anticonceptius i del dret a l’avortament no han nascut “els milers d’espanyolitos” (paraules textuals) que calia per poder ocupar el llocs de treball que necessita l’estat i que per això vénen milers i milers d’immigrants i que al mateix temps aquest diguen que no són ni racistes, ni xenòfobs i que només aboguen per una immigració controlada i com déu mana tal com van fer els espanyols quan se’n van anar a Alemanya o altres països i que el públic aplaudesca. Em preocupa, això de la immigració controlada, se m’antoixa una manera encuberta d’esclavitud. Portem treballadors, obrers, mà d’obra controlada , esclaus per treballar , que treballen , mengen, dormen i que després se’n vagen ben calladets i agraïts.

Em preocupa que es convide a programes a personatges que fomenten la violència i l’odi i proclament lliurement i amparats per la benevolència de la constitució i la llibertat d’expressió les seues proclames clarament feixistes i a més se’ls acabe aplaudint.

Em preocupa el fet que després de tants anys de lluita pel reconeixement legal i social dels drets civils de gais i lesbianes i d’haver hagut de lluitar contra el fonamentalisme religiós del catolicisme (no parle de creences, ni de dogmes de fe que cadascú és lliure d’assumir i complir segons el seu lliure albir) ara se’ns presente una altra batalla contra altres fonamentalismes religiosos que sense cap contestació pública diuen lliurement en programes d’alt nivell d’audiència que el fet que “seguesca eixint molta gent de l’armari significa que la fi del món s’apropa” i no se’ls conteste clarament perquè la persona en qüestió és un immigrant i pertany a una altra cultura i religió, no siga cosa que caiga sobre nosaltres la sopita de la xenofòbia. No tampoc és això, tampoc.

Em preocupa que es convertisca en un tema d’estat i de màxima perillositat pel benestar de la nostra societat que algú creme una foto del rei, que es condemmne públicament en tots els mitjasn i per tothom i que se’l perseguesca, es detinga i se’l jutge amb una rapidesa extrema i en canvi ni es denuncie, ni es perseguesca ni la societat es manisfeste contra les agressions, pallisses i assassinats de persones normals i corrents que simplement passaven, passajaven o estaven en un lloc i la casualitat ha fet que cinc o sis nazis la veieren i l’atacaren per la seua pell, la seua forma de vestir, la seua forma de caminar o qualsevol absurditat que aquests assassins creuen incorrecta.

Em preocupa que la violència gratuïta s’haja convertit en un entreteniment tant visual com verbal i que ni les lleis, ni l’estat democràtic i encara molt menys el conjunt de la societat , nosaltres, que som qui hem de construir la societat en què volem viure, fem res, o en tot cas només mirem de reüll pensant que cap d’aquestes coses pot afectar a les nostres vides. Sí em preocupa.

Tan sols un silenci

Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix.

Vam arribar a Istambul un dijous a la tarda. El sol es ponia rerre el cap de milers d’edificis, cúpules majestuoses, minarets orgullosos i turons de terra roja i cansada.
Dalt de l’autobús que ens portava a l’hotel, rodejats de turistes, la ciutat s’obria i s’expandia imparable, mudava colors, albirava mars, es perfumava a cada cantó i bullia.
Bullia plena de temps, de paraules, de desig , de secrets.Tu al meu costat bullies, també jo, tot bullia com aquells versos de Marc que semblaven una premonició : “bullirà el mar com la cassola al forn, mudant colors i l’estat natural...”

Quan vam arribar a l’hotel ja era capvespre.Des de la finestra mentre menjàvem alguns dolços d’anís i pistatxos que havíem comprat en una botiga del carrer escoltàvem la crida a l’oració. Respiraves ritmícament, t’havies adormit entre els meus braços.
Així començà el primer dia a Istambul, gairebé com un silenci.

Hi ha un silenci únic que només pertany a un mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure. Hi ha un silenci que em recorda a aquells dolços d’abans com l’arrop i talladetes(*).

(*)L’arrop i talladetes és u dolç típic valencià. L’arrop és un xarop a base d’almívar concentrar de most de sabor molt dolç. Al xarop se li afegixen les talladetes de meló o carabassa. Era elaborat de manera tradicional i solia vendre’s a les fires i mercats. Ara és gairebé desaparegut ja que el seu sabor i olor és força diferent als dolços comercials i de fabricació industrial.

Espanya?

Tot el món té dret a viure, treballar i estimar on, quan i com vulga o puga.

Aquest és la base de la meua visió i manera d’entendre la convivència i ho considere el dret fonamental de tot ésser humà, independentment del lloc on ha nascut o el lloc on s’ha criat.

No obstant també crec que les persones som fruit del context, del paisatge, de les relacions i de certs trets cultural, lingüístics i tradicionals. En un post anterior vaig intentar explicar per què em considere i què és per a mi ser nacionalista.

M’ofén profundament quan escolte massa sovint en certes tertúlies que els nacionalismes són excluents, xenòfobs i discriminatoris, els nacionalismes que “alguns” anomenen perífèrics, només aquests, perquè pel que sembla només són perillosos els nacionalismes que no tenen estat i en canvi el nacionalisme espanyol, rus o francés són bons nacionalismes, democràtics, permisibles i sobretot tolerants.

Toleren , ens toleren. Però compte! sempre que tinguem clar que si tenim certs drets lingüístics o d’autogovern és perquè ells ho permeten des de la benevolència del seu, això sí, bon i legal nacionalisme.

Podem parlar valencià, és clar, no està perseguit, no et tanquen ni et denuncien per parlar valencià. Podem fer-ho, però ai si li parles en valencià a algú que “suposadament no entén el valencià” (hi ha gent que porta més de 20 anys vivint ací i encara “no lo entiende”), aleshores ets un maleducat si més no un possible terrorista.
Podem ensenyar i aprendre el valencià en les escoles : és bonic que la gent se l’ensenye però clar com si t’ensenyares religió, anglés o gimnàstica, però ai si pretens que la llengua natural de l’ensenyament siga en valencià, aleshores estàs fomentant la discriminació dels altres.

I jo em pregunte qui és més discriminatori si jo que vull aprendre i estudiar en la meua llengua natural o aquell qui ve per passar uns mesos i amb l’excusa que només és una estada temporal demana que les classes s'impartesquen en castellà perquè així ho entén tot el món.

I jo em pregunte no és més discriminatòri voler que es canvie tot un sistema educatiu? que la llengua en què s’ensenya i s’aprén siga aleatòria segons qui ve o qui se’n va?

Hi ha pobles , ciutats i regions arreu de tot el món en les quals el castellà és la llengua natural i vehicular però on l’anglés o el francés són llengües compreses per la majoria. Em dirien idiota o imbècil si simplement plantejara la possibilitat que si una persona que no entén el castellà insinuara el fet de canviar la llengua deles classes a l'anglés o francés perquè les entenen tot el món. És més ni la persona en qüestió crec que arribara a plantejar-s’ho.

Pregunte també si no és discriminatori el fet que les persones que emigren al País Valencià o a Catalunya només aprenen castellà i quan ja l’han aprés suficientment per comunicar-se mitjanament bé volen aprendre anglés i quan els dius: mira si vas a viure ací, el temps que siga, perquè no aprens ara valencià que és la llengua que parlem ací? i et contesten :
no, no, és que el valenciano no me gusta, és un dialecto i sólo sirve para aquí.

Aquesta resposat tan senzilla i real , perquè en realitat ho és, respón però a un fet social molt més complex que amaga un conflicte encara sense resoldre. ´

Només cal preguntar-se quina seria l'actitud d'aquestes persones en el cas que Catalunya fora un estat independent?

O arribem a entendre que un estat en el qual convieun diverses realitats lingüístiques i culturals es crea, es manté i s’enfortix quan tots els seus ciutadans es troben còmodes, partíceps dels mateixos drets i no discriminats, acceptant amb naturalitat que si vas a viure , treballar o el que siga ,per exemple a València, hauràs de veure amb normalitat que la llengua pròpia i natural d’aquesta zona és el català i que a més tens el “deure” natural d’aprendre-la , de respectar-la o almenys d’entendre-la si no la vols usar, i no pretendre que perquè no siga un estat amb fronteres pròpies els qui parlem la llengua d’ací acabem estant sotmesos lingüísticament o crec que malauradament seguirem la dinàmica de la bona discriminacio i la mala discriminació.

I aleshores l’única eixida viable que al meu entendre se’ns dóna és la independència i la creació d’un estat nou.

No ho dic jo, ho diuen “ells i elles” : Ah lo siento, però estamos en Espanya i la lengua es el espanyol.

Bàsicament...Buffff costa!

molt més que la primera vegada, fins i tot les mans suen i notes quelcom paregut al pànic escènic. Però bàsicament el fet és que tens ganes de tornar, bàsicament el fet és que et fas major i un se n'adona que la vida és un constant punt d'encontres i desencontres, on segons vas fent camí decideixes quins cal guardar-se i mantenir, curar i estimar i quins cal deixar que el temps els disperse , confonga i diluesca. Bàsicament tenia ganes de tornar en aquest lloc on hem sent bé i a gust. Bàsicament tenia ganes de retrobar sensacions, carícies, reflexions. Bàsicament és això ganes de comprendre, de cercar, de dubtar...

Bàsicament proveesc el meu cos dels aliments necessaris,
la meu ment de paraules amanides d’ací i d’allà i
el meu cor de records i il·lusions més o menys factibles.
A la meua edat bàsicaments sóc això, absurd,
com les ones que cerquen instintivament abraçar la platja.
i un cop i un altre acaben eixugant-se en la sorra
o bé retornen al primitiu origen,
inconscients de si és el seu desig qui les mou o l’atzarós vent qui les espenta.

El 12 d'octubre

seguesc sent valencià

perqué sóc allò que vull ser i em sent com jo vull sentir-me.

Reformes

Arriba la Tardor i sembla que amb ella les ganes de reformar l'estació, de retrobar converses amb la gent que ha passat per ací, de reflexionar i pensar mentre esperes una arribada o una partida, d'obrir noves vies i trajectes. Com tot té el seu temps. De moment pintem façana, netegem sales i actualitzem destinacions.

Una abraçada.