divendres, de març 24, 2006

Per l'esperança

Sóc nacionalista. Estime el meu país. No perquè haja nascut ací sinó perquè he crescut ací i he anat fent-me amb els seus paisatges de tarongers, de camps d’arròs i d’horts, de muntanyes menudes i de riberes verdes. Aquesta és la geografia que conec, que he anat fent meua com hagués pogut anar fent meua la blancor immensa dels glàciars o la grogor daurada de les estepes.
Sóc nacionalista. Estime la meua llengua. No perquè siga meua, sinó perquè he anat plorant, estimant i sabent envoltat d’ ésses sonores, perquè m’he escrit amb grafies que em semblen carícies quan les dibuixe com la ce trencada que és com una abraçada. Aquesta és la meu llengua i els meus signes com haguessen pogut ser meus els sons aspirats d’altres llengües i els dibuixos d’altres alfabets.
No puc fer res per evitar-ho, ni vull, ans al contrari, ho consideré bo i positiu. No sentir-me proper a qui i el que m’envolta suposaria haver-me convertit en un ésser individualista i tancat. No ho vull, m’agrada riure, parlar, menjar, passejar i estimar juntament a algú o alguna cosa.
El meu país no són unes línies dibuixades en un paper, el meu país és la proximitat en les coincidències socials amb qui i el que m’envolta, el meu país s’assembla més al poble i un poble és la gent, és cadascun dels éssers que viuen i treballen en una part del planeta on visc, cadascun d’ells, un per un , pensen igual o diferent que jo, i al costat hi ha més pobles més semblants o menys en costums o llengua, amb més persones que pensen igual o diferent que jo.
Però de vegades les persones no volem veure més enllà del que volem veure. No volem mirar ni cap arrere, ni cap avant. Si mirem cap arrere és molt fàcil adornar-se que els països, les nacions o els pobles (tant s’hi val el nom) han anat canviant de formes, extenent-se o creant-se, reformant-se o inventat-se al llarg de la hitòria. Amb guerres i conquistes ,amb tractacs i matrimonis o amb pactes i acords. De vegades les persones utilitzem amb tan poca behemència les nostres paraules que convertim en axiomes o veritats universals allò que simplement és un no-res en el temps. De vegades les persones diem “tota la vida” quan en realitat hauríem de dir “el que porte jo viscut”. I què és “la nostra vida” sinó un no-res en la Vida.
En la vida gairebé tot té un preu, gairebé. Però el preu el posem nosaltres.
Un país pot tenir un preu valuosíssim per alguns,fins i tot el preu més alt. Potser hi ha certa raó en això, l’estima et du a valorar les coses que vols, però se’ns oblida que un país no és res sinó hi viuen persones, que qui fa el país és cadascuna de les persones que hi conviuen. És el valor que li donem a cada vida que conforma un país el que fa que un país valga més o menys i no el quilometres o l’amplada o la llargària que tinga.
Sóc nacionalista perquè estime el meu país, la meua llengua, però sobretot perquè per a mi la vida de les persones sí té preu, el preu més alt, de qualsevol persona de qualsevol poble, país o nació i si per salvar-ne una sola d’ella he de pagar un preu polític que canvie, faça , desfaça o establesca noves línies en un mapa el pagaria sense cap dubte. Tan malvat és matar per un país com deixar que maten per ell.
Espere que davant l’esperança que se’ns obri, i sense que ens ature ni ens cegue el profit polític que es puga traure en saber per què o com o gràcies a què s’ha arribat a aquesta situació, aquells que tenen les possibilitats de tirar endavant un procés que estalvie el sofriment de les persones sàpiguen valorar bé quin és el preu de la Vida.

36 comentaris:

suau ha dit...

Una ventana que se abre a la esperanza, un deseo esperando ser realidad. Esta vez sí tiene que hacerse realidad.
Un abrazo esperanzador

El Pensador ha dit...

Joan, avui no tinc paraules. Les has acaparat tu en aquest escrit on hi són totes, sense sobrar-ne ni mancar-ne cap. Que puc, doncs, dir jo? sinó és un cop més, felicitats! Hauries d’intentar difondre’l al màxim, t’ho dic seriosament. No només pel que el seu final pugui tenir d’actualitat, sinó també, perquè has parit un veritable preàmbul. Quelcom així, hauria d’encetar constitucions o estatuts. Una abraçada.

Myt ha dit...

Ostres Joan, que preciós!

Com diu el pensador, no hi sobra ni hi manca cap paraula. Si alguna me'n fessin dir, les gronxaria amb la cançó "Que no s'apague la llum" de Feliu Ventura:

"Que no s'apague la llum
que no vacil.le mai més
construïm un país de llums enceses..."


Una abraçada

Hannah ha dit...

Ojalá sepamos aprender de la sardana, de esa danza de un pueblo que ama y trabaja dándose las manos, como decía Maragall. Amén, Joan. Amen.

Un entrañable abrazo.
Una abraçada molt, molt forta.

Hannah

Berta ha dit...

Ostres Joan!
Saps allò que diu: "se me ha puesto la carne de gallina..." (sense amenaces de grip aviària ni res per l'estil).
"Pos eso".

Brisa ha dit...

Que bello escribes sobre lo único que no tiene precio, casi ni ideologías solo corazones...

Un abrazo amigo¡

Atlante ha dit...

Con un poco de suerte los políticos lograrán dar el cambio y nos libraremos de una de las lacras con la que siempre hemos convivido.

Me uno a tus deseos, Joan.

aladern ha dit...

Precisament perquè per a molts un país ha tingut el preu més alt, d’altres n’han fet una bandera d’odi. Posar i treure ratlles és un joc de poder, Joan. Un joc pervers que només crea dolor. Tal com tu dius, un país el fa la gent amb la seva manera de parlar, d’estimar, de relacionar-se, i per sort la gent canvia i la vida s’enriqueix. Però els que creuen que el país és seu perquè tenen el poder de posar i treure línies, aquests, no volen que mai res no canviï. Ja veiem com arreu s’aixequen murs, alguns de ciment, com al Pròxim Orient. D’altres, d’interessos econòmics i pors atàviques, com a l’estret de Gibraltar. Tots estan fets per perpetuar les ratlles establertes. Però la vida és tossuda, i mai no és estàtica, i el que sigui demà no s’assemblarà en res al que va ser ahir. Potser només una cosa, per desgràcia, perdurarà: el patiment de molts per la voluntat de pocs de que res no canviï.

joan ha dit...

Suaubenvingut/da . Ojala eso esperamos todos y todas, al menos la mayoría. Un abrazo.

joan ha dit...

Pensador moltes gràcies, sempre ets alagador amb mi, però aquesta vegada potser és amb la que més alegria em deixe acaronar per les teues paraules perquè el fi és totalment lloable. He intentat fer també un "examen" de consciència entre el que sent per allò que m'envolta i que m'és més proper per poder entendre la meua estima pel meu país i la meua llengua i l'estima i el màxim respecte que hi tinc per la vida de les persones. Ho fet amb la intenció de comprendre'm perquè tal vegad així és la única via per la qual també puguen arribar a comprendre's uns i altres, tan per una banda com per l'altra, i puguen arribar a conviure. el camí tots sabem que serà llarg i que hi haurà coses difícils de curar.En mans de tots recau gran part també d'eixa tasca, com a societat cívil. Una abraçada

joan ha dit...

Myt moltes gràcies també a tu. Tant de bo a poc a poc aconseguim entre tots i totes construir països així, de llums enceses. Páïsos on les primeres llums són les persones, però després no hem d¡oblidar d'altres llums com les dels paisatges que ens envolten i que també matem d'altres maneres. Un país ho és tot, també com i amb que volem viure. Una abraçada .

joan ha dit...

Hannah es un bello símbolismo, una tradición unida al hecho de col·lectividad, Vivir, sentir juntos es crecer cómo sociedad, desde una pareja a tu barrio, de tu pueblo a un país y de un país a un continente. creo que ese ha de ser el futuro que seguramente no veremos pero que si llega habremos participado en ello y eso ya nos debe hacer felices.
Una abraçada ben gran

frederic ha dit...

un pais el fan les persones que l'habiten i, amb persones com tu, aquest pais es converteix en el millor del món.

Moonsa ha dit...

Veure-ho així, no és tan sols bonic, sinó que és realista. Per desgràcia els polítics ho veuen tot com darrera un tel d'interessos que no hi tènen res a veure amb la verdadera noció de país, amb les gents que conformen i habiten un país, però no perdo l'esperança que hi hagi coses, en el decurs de la vida, que s'els facin tan dolorosament evidents que no tinguin més remei que obrar per damunt dels seus interessos de poder. Una abraçada.

Gemma ha dit...

Un país, un territori està fet de les persones que l'habiten.

Una abraçda.

mar ha dit...

Tornen les braves del Cafè d’en Litus.

A Barcelona, aquest DIVENDRES a les 18.00, a la porta del darrere de l'FNAC, per fer una cervesa (o dues)

t'hi apuntes?

(després torno a llegir-te... últimament no hi sóc...)
un petó

marina ha dit...

Que no la perdem mai...passi el que passi.
Gràcies... i una forta abraçada!

joan ha dit...

hola a atots i totes. Darrerament s'han anat acumulant tota una série de coses que m'impedeixen tenir el temps suficient fins i tot per respondre-vos, qüestions de feina, de família i eixes coses que van acumulant-se una darrer de l'altra i que ara mateix necessiten tota la meua atenció. Us deixe una forta abraçada i que sapigueu que us tinc ben present i us llig quan tins un momentet, però en aquest moments aquestes coses necessiten de tots els meus esforços. Us estime i espere poder anar aclarint les coses perquè em permeten gaudir plenament de vosaltres. Una abraçada. Joan.

mad ha dit...

I perque demà també surti el Sol a Itàlia, novament. O tots el gilipolles vagin a votar, vaja.
Un t'estimo a cau d'orella

arsvirtualis ha dit...

Mai s'hauria de mesurar el significat d'un poble per la quantitat de gent que el formen, ni per la quantitat de quilometres quadrats que abarca la seva superfície.

Ser nacionalista és un terme avui en dia manipulat per aquelles nacions que en el seu temps van fer aplicació política d'ell mateix i ara en la fase "de revonversió" creen mala sang i propaganda. Ara, segons ells, està mal vist ser nacionalista, però és important declarar-te -dins del seu tarannà- "patriota". Com sempre, la barrera del matís i l'aplicació de l'eufemisme.

La definició, sensació i sentiment de la paraula en sí, és com sempre, innocent. Estimar el teu propi país no implica odiar altres. En el fons, lamentablement, tot es redueix a una vulgar, però efectiva contraposició de forces i interessos.

Brisa ha dit...

Me he pasado a darte un enorme abrazo, porque sí pq me apetecía sentirte :)
Que disfrutes de unos bellos momentos durante esta semana..

aina ha dit...

joan, un escrit fantàstic... i m'has deixat així, embadalida, o sigui que et deixo una abraçada per aquí, perquè la prenguis sempre que vulguis...

Berta ha dit...

Amigatxo meu,
mon a mi!
Amunt eixoa ànims
et necessitem al capdavant del vaixell.
Ara hem plegat veles per recuperar forces però tornarem aviat
a poc a poc
Visca la mare de Déu del castell de Kullera!!!!

VIXXXCA

jE T'AIME
ET JE T'EMBRASSE
Gloriues a la deriva

Con Sal en los Labios ha dit...

Vaya, he llegado a tí porque me ha gustado un comentario qeu publicaste en el blog de Brisa, y vaya de lo que me estaba perdiendo.. Me ha encantado como escribes, me permito abusar de la confianza que aún no tengo, y enlazarte a mis links, porque no quiero perderme de tus palabras. Felicidades por este blog...

Un abrazo

Jacqueline ha dit...

Aquesta viatgera calla i aplaudeix.

;)

joan ha dit...

Suau,Pensador,Myt,Hannah,Berta, Brisa,Atlante,Alarden,Frederic,Moonsa,Gemma,Mar,Marina,Mad,Arsvirtualis,Aina,Con Sal en los labios, Jacqueline gràcies pels vostres comentaris i la vostra petjada. Assuptes famíliars segueicxen reclamant-me temps i pensament. Perdoneu que no us conteste a cadascú com es mereixen els vostes comentaris tan interssant. No m'oblide de vosaltres i de tant en tant us visite. Besets i abraçades. Joan.

Berta ha dit...

Pagada més que pagada que escrigues el nom de la berteta al costat de noms bloguers tan il·lustres, i no és konya.
Ja em coneixes, tu, ja: mogollón.

Sóc emotiva, des de menuda, i estic com un tren de cercanías, ha, ha, ah. sobretot ara, que arran de l'accident i en 10 dies he perdut 4 kg. No em reconeixeràs, amb nou lok i molts "trapitos" nous que només em pose per a nar a ca la metgessa, un parell de cops a la setmna.
Ara, per exemple, que sóc al cau, a l'estudi, sola, vaig amb un pijameta de cotó molt suau i finet...
ja em coneixes, tu...

Brisa ha dit...

Gracias a tí por ese gran corazón que pones en todo..
Petonets¡

Berta ha dit...

joan
berta i jo trobem a faltar al tio bolu
fa un cafe dema dia de sant vicent il·lustre
visca
recorda que el dia 26
l'endemà de sant marc faig 32 privaveres de passió i temptació
ha, h,a
et vull a munto
bobal
vaaaaaaaaaaaaaaa

aladern ha dit...

Joan, avui també és un bon dia per recordar un amic llunyà.
Que tinguis un bon dia, si pot ser ple de roses i llibres.
Una abraçada

Berta ha dit...

bolu
hui també m'agradaria poder olorar la teua flaire a la terraseta d'un piset nostre, a mitges a prop.

Berta ha dit...

25 d'abril 2006
Almansa, tan llunyana i tan a prop

diada de sant marc, qui era eixe? ah, sí, crec que era un evangelista, com ja no tinc la meua bíblia


demà us convide a berenar, corre la veu joanet

Marcel·lí ha dit...

M'encanta que diguis el què dius i com ho dius.

Tens raó. La política en el fons (i en la forma) està al servei de les persones. Amb la qual cosa, si els preus polítics no són més que preus per a que les persones poguem viure millor (o només viure), endavant.

Preciós.
Petons i abraçades, estimat Joan.

joan ha dit...

Berta 32 besets primaverals. T'agrairia però que no usares noms de "pila" :)

Alardern gràcies per fer la llunyania tan propera. Una abraçada ben gran.

Marcel·lí ostres bonamic no saps quina alegria trobar-te tot just hui per ací a tu i les teus paraules. fa temps que no passe per ca teua però saps que ets d'aquells i aquelles que heu feu niu en el meu cor. Una abraçada ben gran.

neus ha dit...

M'ha emocionat. Ara en faré una còpia i vull que el llegeixi la meva filla, els meus amics, els meus nebots, no ho sé, m'agradat molt, i quan una cosa m'agrada, si puc, la faig arribar a la gent que estimo

paraules ha dit...

No sé com he arribat aquí,
però el que he llegit m'agradat, i molt.
M'alegre q penses així.
Vivim a un país que quasi no existeix, a sobre de les nostres memòries i dels nostres somnis.
Continuarem lluitant fins q ho aconseguim. Mai ens rendirem!
Vaja bé!