dimarts, d’agost 30, 2005

Amors particulars

A veure, si quan vols dir només abraça’m parles pels colzes i quan em desitges fas acudits horribles, per què collons em mires així? Sort que mai m’ha pegat per la beguda però hui he vist que hi ha oferta de wiski al supermercat. Baixaré i potser em passe com a les pelis i entre les fileres de pastes, fruites i verdures, prop dels ultracongelats, es creuen dos carrets carregats d’ampolles d’alcohol... i quan vages a buscar-me ensenyant la meua foto a les caixeres dient que sóc el teu amic i no el teu amant seguiras mentint perquè elles no sabran llegir entre línies.

dijous, d’agost 25, 2005

FOCS

Quan de menuts jugàvem amb el foc recorde que les persones majors, sobretot les nostres mares o àvies ens deien : No jugueu amb el foc que us pixareu al llit.

Espantat pels continus i desastrossos incedis que estan produint-se, la major part dels quals són provocats, no he pogut estar-me d’intentar almenys saber per què hi ha gent que incedia boscos. Ës clar que hi ha casos (potser més dels que arribem a saber) que són provocats intencionalment per interessos econòmics però un gran nombre d’ells els provoquen persones. I què els mou a fer aquests actes?

Pixar-se al damunt és un acte, un impuls incontrolat. Pel que sembla cremar també ho és, o almenys així ho diuen els experts.

La piromania és un transtorn mental que els experts inclouen dintre de les manies esquizodepressives, juntament amb altres trantorns impulsius con la ludopatía o la cleptomania.
Una mania es caracteritza per una hiperactivitat física que produeix un alt grau de satisfacció i eufòria extrema. Sempre segons els experts en salut mental els piròmans solen ser persones melancòliques, sicòpates, esquizofrènics, paranoics i fins i tot poden ser persones epilèptiques.

La fascinació pel foc és un fet normal però com en quasi totes les coses una fascinació placentera pot arribar a desenvolupar una fascinació malaltissa, desenvolupar un descontrol repetitiu de l’impuls de provocar un incendi que acaba convertint-se en una conducta patològica.

Els piròmans estan molt interessat no només per produir el foc sinó també per com extingir-los, per això sol ser normal que aquests acaben sent descoberts ja que se’ls veu repetidament en tots els incendis que provoquen. En països on hi ha cossos de bombers voluntaris és freqüent que el mateix piròman siga un dels voluntaris del grup, fins i tot el més interssat , el més disposat.

Em pregunte si en països menys desenvolupats, on les societats són menys ocioses que les nostres i existeix una vinculació més directa amb la natura i els problemes diaris, on el temps de cada dia té un sentit primordial existeixen piròmans. Em pregunte si, com en moltes altres manies i coses per l’estil, els piròmans no són res més que el producte d’una societat malalta que no fa res per reconduirse i reflexionar sobre el que produeix.

divendres, d’agost 19, 2005

TRANSPARENCIES ( VII ) Dancer

Et diria que enyore les teues cames tan boniques com els coixins de vellut.
També podria dir-te coses tan poc complicades com que m’agradaria tornar a veure’t.
Coses tan normals com que m’agrades i estic a gust al teu costat.
Puc tornar a sentir els meus 20 anys com si foren ara i avergonyir-me si em mirares.
També sabria si volgués seduir-te de nou amb poques i mesurades paraules.
Inventar-me novament els paisatges que t’agradava escoltar.
Podría dir-te simplement que de tant en tant voldria tindre’t de nou tot complet i no només la teua imatge.
Puc ser tan sentimental com una famosa peli de Charles Vidor.
Però no. No. Ni tan sols tu o jo som imprescindibles.
Hui només vull ballar, només ballar, ballar música disco amb Comunars, amd Donna Summers, amb Soft-cell o amb Franky goes to Holywood i per descomptat ballar, ballar i ballar fins caure esgotat amb la Gloria Gaynor...Vinga qui s’apunta?...3....2...1....


At first, i was afraid i was petrified
kept thinkin' could never live without you by me side
but then i spent so many nights
thinkin' how you did me wrong
and i grew strong
and so you're back from outer space
i just walked in to fit you here with that sad look upon your face.
I should hace changed that stupid lock
i should have made you leave you key
if i'd've know for just one second you'd back to bother me
go on now, go walk out the door
just turn around now
('cause) you're not welcome anymore
weren't you the one who tried to hurt with goodbye
did i crumble.

Did you think i'd lay down and lie?
oh no, not i will survive
oh as long as i know how to love i know i'll stay alive;
i've got all my love to give and i'll survive
i will survive, hey, hey
it took all the strength i had not to fall apart
kept trying' hard to mend the pieces of my broken heart
and i spent oh so many nights.

Just feeling sorry for myself, i used to cry
but now i hold my head up hign
and you see me somebody new
i'm not that chained up little person still in love with you,
and so you feel like droppin' in
and just expect me to be free
now i'm savin' all my lovin' for someone who's lovin' me
go on now...

Ufffff !!! I wil survive :-)

dissabte, d’agost 13, 2005

Des d'un altre angle

Sempre anava de museu a museu i de gal·leria a gal·leria d’art .Des de sempre havía volgut enamorar-se entre quadres i pintures. Alguna cosa li deia que allí , envoltat de tanta bellesa els seus ulls es trobarien sense espara-ho amb uns altres ulls que acabarien convertint-se en l’amor de la seua vida.
Escoltava la gent quan deien com havien conegut les seues respectives parelles: a l’institut, a un pub, per internet, en un supermercat, al tren... però ell creia que el lloc perfecte i normal era en una exposició, entre belleses robades, entre figures etèries, entre colors i línies immortals.
Així un dia rere un altre van anar passant els mesos i els anys, sempre d’exposició en exposició, amb un bon i bònic catàleg i una il·lusió imperturbable. Amb el temps el motiu que l’havia dut a viure entre pintures va anar desfent-se i barrejant-se entre les boires de l’oblit. I a poc a poc, sense adonar-se, el seu amor dels i pels quadres va anar creixent com com una nuvolada, acumulant una energia capaç de convertir en tempesta els sentiments que l’alimentaven.

Una de les tantes vesprades de visita a un museu mirà el rellotge i s’adonà que havien passat 20 anys.
Algú passà com una brisa fugissera pel davant del seu angle de visió , i en girar-se , li sembla veure uns ulls que el miraven, aquells ulls esperats, aquells anhelats, aquells conjurats.
Corregué darrere d’ells a través dels passadisos fins l’exida , un vent gelat dels nord el feu estremir i entre la fina pluja d’aquells vespre veié com la figura es perdia pel cantó. Corria al darrere a uns metres de distància mentre veia com la figura boirosa es girava de tant en tant per observar-lo. El seu desig augmentava a mesura que el seu cor s’afermava en la trobada, per fi, del seu amor.
Veié com en arribar dos carrers més amunt, la figura obria unes portes d’un edifici il·luminat i s’hi endisava. Pocs minuts després entrava per la la mateixa porta. Era un café-pub de tauletes rodones de fusta i tamborets de pell. S’obrigué pas entre la llum teixida pels filets de fum dels cigarrets. A penes sense alé albirà en una taula els ulls que havia perseguit. Tants anys sense parlar amb ningú havien nodrit una timidesa exarcerbada i sense deixar de mirar-la es recolzà enfront, sobre una paret.

Era una xica morena, amb ulls gairebé negres i grans, una mica estirats, prima i amb els cabells més bonics que mai haguera pogut imaginar que existiren.

-“Per fi!”- Pensà . -“És ella, el meu amor”-.

Passaren uns minuts infinitament llargs i la xica s’alçà i li s’acostà. La tenia només a uns poc centímetres, allí mirant-lo , amb uns ulls que se’l menjaven trosset a trosset, amb uns ulls que brillaven i escodrinyaven cada traç del seu cos, cada plec del seu rostre. Havia de parlar-li. Havia de parlar-li. Però feia tant de temps que no deia res a ningú, feia tan de temps. Quant? Quant! Obrigué el llavis i s’estranya escoltar-hi uns sons tantes vegades assajats , tantes vegades volguts:

-“ T’estime.Tu ets l’amor de la meua vida!”-

La xica no respongué, seguia igual, mirant-lo, mirant-lo, i ell pensà que potser calia donar-li temps per reaccionar, esperar un minut, dos, tres... i tornà a dir-li-ho , però ella no deia res, només el mirava, el mirava i somreira o sospirava o obria els ulls encara més grans. La incertesa a poc a poc anà canviant a temor i després a por, una por que el feia dir més i més fort t’estime, t’estime, t’estime.....

Un xic s’acostà i passant el braç sobre el muscle de la xica li donà un bes a la galta.

- Rapmé ho sent he arribat tard , què hi fas?- Digué el xic.

- Vinc del museu i tot just al poc d’arribar ací han portat aquest quadre de l’exposició que hi estava veient, era l’últim i com se’m feia tard per vindre només l’he vist de passada. Però alguna cosa m’ha fet girar-me en l’últim moment i mentre eixia l’he vist. L’acaben de portar. En aquest café solen portar quadres dels museu i fan exposicions paral·leles. Però ha sigut una cosa estranya, he vist que tot just en eixir l’agafaven i el portaven cap ací, de tant en tant em girava i el mirava ...era..era com si em seguira... és...és estrany no?-

- Tu sempre tens eixa obsessió amb els quadres, tens una ment molt imaginativa. Vinga! Au! Que farem tard al cinema! – digué el xic.

Va veure com aquell xicot se l’emportava però ell no podia moure’s, no era valent, els seus muscles no responien, sempre esperant, sempre esperant i ara, ara que per fi havía vist aquells ulls que esperava no hi podia fer altra cosa que cridar per intentar no perdre’ls.

- No, no, per favor, tu ho saps, els teus ulls ho saben, t’estime, ets tu, sí ets tu, l’amor de la meua vida! -

Abans d’eixir la xica es dóna encara la volta i els seus ulls miraren aquell quadre allà penjat a la paret d’aquell café , el mirà i pensà:
- Potser sí estic una mica boja...m’ha semblat com si em cridaren! -




Quadre d'Amadeo Modigilani

dissabte, d’agost 06, 2005

TRANSPARÈNCIES ( VI ) Amics

Els tres amics encara van poder estar uns minuts sols mentre el metge s’acomiadava de la família dels seu cosí.Però no els sortien les paraules. Potser tampoc no calia. Compartien en silenci la tristesa i l’esperança i , en algun racó dels seus cors, hi feien lloc per al record que hauria de perdurar per sempre més, saltant els obstacles que els homes s’entestaven a posar-hi basant-se, sobretot, en la ignorància.
Una llum prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.

L’esclau del Mercadal.


Tancà el llibre acuradament.Li agradava acaronar els llibres, un grum de fulls de paper plens de paraules. Passar els dit pel llindar de les cobertes de mesura més gruixuda, la forma rectangular, el llom i després amb el dit prémer el fulls perquè hi passaren ràpidament produint un ventet lleuger i fresc.
Mirà el xiquet que s’havia adormit sobre les seus cuixes. Li fregà tímidament els cabells per por de despertar-lo i també es deixà endur per l’hàlit de Morfeu.

Hi havia un xiquet que no hi jugava mai amb els altres. A l’esbarjo que solia ser a les 11 del matí, els xiquets jugaven al futbol, o a “xurro va”, o a pic i maneta. Mentre jugava observava de tant en tant aquell xiquet assegut a un racó del patí amb l’esmorzar embolicat en paper i dintre d’una bosseta de plàstic. Era alt i prim , amb els cabell negres i llargs que en arribar a les orelles feien com una onada fins tornar a caure gairebé a l’alçaria de les galtes i li donava un aspecte semblant a la sota de la baralla de cartes . Els altres xiquets deien que era estrany, li llançaven boletes de paper amb un tira-xines que feien a classe amb una goma i un boli. Li amagaven la bossa, fins i tot els més osats feien bromes intentant ridiculitzar-lo. Però a ell semblava no afectar-li massa totes aquelles ninotades.

Un dia en eixir al patí es plantà al bell mig .Els altres xiquets de la classe el cridaven:
-“Vinga va, Joan anem-hi a jugar! Va, tu de porter, que ets molt bo!

Joan veia els companys aturats i cridant-lo, esperant que es posés a la porteria com sempre, com tots els dies. Però aquell dia Joan va fer mitja volta i s’encarà cap al racó on hi seia aquell xiquet tan estrany. Els companys miraven sorpresos i alguns fins i tot somreien burletes. Aquella decisió sabia que li reportaria segurament els menyspreu I fins I tot l’aïllament, però s’assegué allí, amb l’esmorzar que li havia preparat la mare, just en aquells raconet que els sol de primavera calfava tan plàcidament.
- “hola “- digué el Joan
- “hola, em dic Manel”, li va contestar el xiquet.
- “Sí, ja ho sé. Tu vius al carrer de dalt, prop de ma casa “ li digué el Joan.

Van somriure, esmorzaren i deixaren que el sol els acompanyés aquell matí mentre veien com els altres xiquets jugaven al futbol. Joan sabia que ja mai més tornaria a jugar-hi de porter. Ja no el deixarien.
Es van fer molt amics, i amb el Manel va descobrir tot una altre món de divertiment. Al Manel li agradava disfressar-se. Igual un dia qualsevol apareixia disfressat de pirata a ca seua i se’n pujaven al vaixell que era el terrat i navegaven juntament amb les gallines i els conills que criaven els pares allà dalt. També anaven al riu, i a les séquies, agafaven granotes i serps i els feien cases. Al Joan no li agradaven les serps, li feien por, però el Manel tenia una cosa especial amb els animals i no li feien res, ans al contrari més bé semblava que només ells havien sigut sempre els seus amics.
Amb el Manel, es mostrà tot un món nou que sempre havia estat al seu poble. Descobriren coves i reguerols, pendents i boscos i el més important de tot, que es podia riure amb algú i no d’algú, que els amics riuen junts com també més endavant els amics també ploren junts.

Un dia des d’allà dalt, des del punt més alt de la muntanya van veure com es ponia el sol a les muntanyes veïnes, il·luminant les riberes del riu i mentre reien aquells xiquets , una llum prima i blanca bressolava el camí en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.


Pel meu amic Manel que sempre estarà amb mi quan ric.
Pels meus amics Isnel, Omar i Frederic que malgrat la distància també solen estar amb mi quan somric .

Hui és un día de celebracions, una trista i malahurada celebració. Fa 60 anys d'Hiroshima i Nagasaki. Aquest post i el llibre que l'ha inspirat és una aposta per l'amistat per damunt dels obstacles que els homes s'entesten en posar-hi, basant-se, sobretot, en la ignorància.

dimarts, d’agost 02, 2005

Dependències

Y es que no hay droga mas dura
que el amor sin medida
y es que no hay droga mas dura
que el roce de tu piel.
Revolver

Les persones som animals d’adaptació. Però amb diferència amb les altres espècies no ens adaptem al medi sinó que som nosaltres qui l’adaptem a tota una sèrie de trets culturals i grupals.
Normalment reflexionem sobre nosaltres mateix inserits en el terme que anomenen “generació” , un espai de temps que sol comprendre una dècada, cosa que no sé ben bé a que respon, però sembla ser que 10 anys és el tranm que ens diferència i ens marca a uns dels altres. No obstant aquest estudi sociològic és més bé recent i pertany plenament a finals del segle XX. Abans només en alguns camps com la literatura se n’havia parlat de generacions però mai amb un abast tan àmpli que albergara a totes les persones d’un període i a més que el tret en què es basa la pertinença o no a aquesta generació és el tram que compren l’adolescència i joventut.
És sobretot a partir dels anys 60 i l’aparció d‘un moviment com el hippy quan comencem a parlar de generacions. Aquest mioviment vé maracat a més per un fet excepcional i nou en l’estudi dels comportament humà com és la música. A partir de la música s’expandeix tota una série de modes i maneres de viure, de vestir, de comportament, i que a més s’amplia a tots els camps artíctics: pintura, escultura, cinema, moda....

La meua generació va ser la de la transició i començament de la democràcia, la generació de l’alliberament sexual, de “la movida”, de l’antisistema, del divertiment i de la trasgressió. El mercat i els mass-media encara no havien desenvolupat del tot la maquinaria necessària per engolir, manufacturar i produir qualsevol cosa que suposara ser-ne i sentir-se diferent. Qualsevol pas per xicotet que fora al margé d’allò establert comportava tota una càrrega ideològica al darrere i et feia sentir-te pertanyent a un grup especial i únic. Ser objector de consciència era quelcom més que el fet de no voler fer la mili, fumar-te un porro d’amagat era tot un ritual que contenia molts matissos que el simple fet de col·locar-te i pintar-te la ratlla dels ulls o els cabells de color era una autoafirmació de la pròpia personalitat. O almenys això créiem....

Crec que hi ha un temps d’experimentar, de cercar, de descobrir i això està bé, fins i tot ho crec positiu i bo. Però alguna cosa falla, o va fallar. Pel camí es va quedar molta gent, i segueixen quedant-se o bé s’hi troben ancorats dintre d’una bombolla que s’ha convertit en el seu únic món irreal. De la experiementació i el descobriment es va passar a la dependència i és en aquest punt on tot s’ensorra, on ja no ets tu, ni hi ha res a descobrir o a aprendre i els dies es converteixen en un estat de somnambulisme constant i repetitiu.
Quan la droga assumix la vida i reemplaça la persona i per què? No ho sé. Sí sé que ocorre , i que qualsevol cosa és una droga dura en potència. El café, la televisió, la moda, el sexe, l’amor o la soletat. Pots acabar depenent de qualsevol substància o de qualsevol estat i afrontar la realitat en què et trobes no resulta gens fàcil ni senzill.
No hi ha drogra més dura que altra, hi ha moments en què som més dèbils que altres i crec que en aquesta debilitat es troba el punt d’inflexió on pots enfonsar-te o no. Com ho sabem i com ho encarem? No ho sé però no em valen les teories que afirmen que l’adolescència és una època de canvis fluctuants i impredicible.
Pot ser hauríem de (re)estudiar i (re)descobrir com era eixe pas per la joventut en altres cultures i en altres èpoques perquè potser també un temps passat sí va ser millor en algunes coses.