diumenge, d’agost 24, 2008

Roma

Roma és una ciutat fascinant. T’enlluerna, t’envolta, t’abraça i si no vas amb compte fins i tot pot arribar a engolir-te. Si ho penses bé se’t fa difícil compendre com ha pogut eixir tota aquesta explendor d’una “cloaca maxima”. És cosa dels humans.
D’allí me n’he tornat amb ganes de tornar a repassar les classes d’italià, amb els peus desfets, el cor atrafegat i amb moltes ganes de tornar amb temps per poder gaudir amb més tranquilitat. M’he portat cap ací, palaus, fonts, places, villes i temples, i un llibret de poemes. No es pot anar a Roma i no tornar ple de poesia.
Roma è chiusa dai monti
Visibili soltanto
Se il cielo è terso
In tutti e quattro i punti cardinali.
Dall’alto del Gianicolo
Vedo un paesaggio pieno
Di tutti quanti i segni
Dell’esistenza umana sulla terra:
Le case e i monumenti,
Militari in concerto con i fiati,
Le automobili e i camper
Che vendono gelati,
Incontri casuali tra ex amanti
Che non si vedono da mesi.
Di tanto in tanto gli alberi
Le zone d’ombra e i boschi
Di questa mia città da dentro a fuori.

Carlo Carabba. Gli anni della pioggia.


dilluns, de juny 30, 2008

bufant

Sempre vindrà un alé que estimaràs sentir. Sempre.
Sempre hi haurà un frec que et farà tremolar. Sempre.
I sempre ho oblidaràs però sempre ho sabràs.

Mai podràs afartar-te de viure. Mai.
Ni mai desitjaràs no haver gaudit malgrat que hages sofert.
I sempre tindràs gana i sempre tindràs set. Sempre.

Anys deprés potser no recordaràs com fou el primer pas,
ni el primer bes, ni les primeres paraules,
però mai oblidaràs caminar, besar, parlar,. Mai.

Aquesta és la vida de les paraules
amb què has posat nom a les coses teues.
Paraules que cal estimar , nodrir i abraçar ,
no fos cas que se’n dolgueren, i malaltisses
no pogueren emprendre el vol lleuger de les ales
i caure en l’oblit. Empren doncs el vol i fuig
d'aquest oblit, l'oblit de viure.

dissabte, de maig 10, 2008

Trist

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els faça riure.

Seguesc creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Si ara cal ser atlètic, disposat, emprenedor i divertit per ser un heroi no fa molt ho era qui tenia un aspecte malenconiós, fosc i malaltís.
Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindique la tristesa, revindique fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

I què he de fer si una nit qualsevol en veure les estrelles de tan bell cel em sent tan petit, petit, sent aquesta bella tristor?
Què he de fer si recordar la felicitat d’aquelll frec estimat em fa trist i tan, tan petit?

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes, una bellesa que no s’ha de rebutjar per trista doncs d’aquesta mateixa bellesa aprendrem l’alegria de sentir-nos.


Hi ha un passatge del llibre de Milan Kundera La broma en què Ludvik coneix la Lucie, una dona trista, gris, mísera , pobra, capficada en ella mateixa. Tanmateix en aquest passatge hi ha al mateix temps una bellesa esplendida en el moment en què tots dos s’acomiaden per primer cop i en eixe moment copsen l’essència del seus propis sers:

“... es fixà en mi llargament. I després alçà la mà com qui mai ha saludat amb la mà i no sap saludar. Que l’única cosa que sap és que per a acomiadar-se s’ha de saludar amb la mà i per això s’ha decidit torpement a fer aquest moviment. Em vaig parar i també jo vaig agitar la mà; ens miràrem des d’aquella distància, vaig tornar a caminar i torní a detindre’m i així vaig anar fent camí lentament, fins que vaig voltar pel cantó i deixarem de veure’ns”

De vegades a la vida se’ns presenten coses i de vegades aquestes cose se’n van o ens deixen i no sabem com acomiadar-les. Hem d’aprendre a fer-ho i si és possible que siga bell.

dissabte, d’abril 26, 2008

Pinzellades

La primavera ha vingut de colp, de sobte fa calor i les nits són d’un cel ras ple centenars d’estrelles. Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he sigut i que m’ha deixat fer la vida fins ací. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contari. Potser em queda mitja vida o un poc més i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poco a poc i sentir les petjades.

.......

Fa uns dies vam anar a vore el “bioparc” de València. M’abellia molt veure el resultat de tants anys prgramant una nova presó molt més “humana”, si és que les presons poden tindre algun bri d’humanitat, per als animals que fins aleshores malvivien en l’antic zoo. Només vaig anar una vegada al zoo de València fa molts anys. vaig eixint plorant en veure les antinaturals i cruels condicions en què hi malvivien. D’això fa prou anys. Ara en una època de parcs temàtics i centres comercials el nou zoo anomenat “bio” i “parc” a la moda de les noves denominacions que pretenen dissimular, despistar i lliberar els humans del sentiments de culpabilitat , aquesta nova casa d’animals empresonats ha millorat sens dubte l’espai i les condicions d’abans. Les cel·les són més amples i la gent pot veure de més a prop els animals. Per descompat que les condicions són millors, sobretot quan alguns animals com és el cas d’un rinoceront bell i enorme, vigorós i poderós s’acostume i se n’adone que té més de 10m quadrats per poder moure’s i deixe de pegar voltes i voltes amb el cap acatxat en un cercle repetitiu i esquizofrènic. Sé que això és difícil quan durant 30 anys de la seua vida 10m quadrats ha sigut tota la distància possible que ha conegut de les immenses estepes que haurien de’haver estat el seu hàbitat natural. La resta, un parc temàtic , en mans d’una consessió privada, amb restautants de menjar ràpid, guies repetitius i botigueta de “souvenirs” a l’exida perquè te’n vages amb el ninotet pelut o la samarreta de torn i tot en castellà clar.
La crueltat dels hòmens no minva ni desapareix per fer presons més confortables.

............

Arribe a casa de traballar un d’eixos dies que acabe tard. Em faig el sopar i em tllance al sofa a veure una miqueta la tele. faig uns quants minuts de zaping ( és diu així? ) i em crida l’atenció un programa amb el títol “el juego de tu vida” i em pose a veure de què va això. Tal vegada pot ser que siga entretingut. Veig una dona d’uns quaranta anys asseguda a un sofà al mig del plató, i en front d’ella el marit , sa mare i la seua millor amiga, al seu costat la presentadora li explica les normes del joc. Hi ha quatre o cinc panells crec amb preguntes sobre la seua vida que ha d’anar contestant sí o no, i sí és veritat el que contesta va guanyant diners , crec que si passa l’últim nivell guanya uns 100.000 euros o així. Per descomptat les preguntes cada vegada segons diu la presentadora són més compromeses. Al principi són preguntes una mica ximples: si et furga el nas i pega els moquets en qualsevol part? si ha fet l’amor en un lloc públic ? etc. i va responent i tots l’aplaudixen fins i tot si contesta afirmativament a preguntes ja no tan ximple com si ha pensat alguna vegada que els estrangers li furten la feina. la cosa va avançant i ja ha guanyat 1000 o 3000 euros i alguna pregunteta més íntima com si està satisfeta amb la grandària del membre viril del seu marit ,el qual se la mira entre mig somrient i una mica avergonyit. Però a partir d’ací comença tota una serie de preguntes que a poc a poc van deixant-me tan astorat com sembla que està deixant el marit , la mare i l’amiga : ¿Finges con tu marido quan haces el amor porqué no te da placer? Sí ...- eso és verdad – ¿ Has pensado alguna vez en dejar a tu marido? Sí... - eso es verdad- , ¿ crees que tu marido es un fracasado? Sí... - eso es verdad- ...; ¿Prefieres dejar a tus hijos con tu madre antes que con tu esposo porqué no te fisa de él? ...Sí...-eso es verdad-...muy bien has ganado 5000 euros , vamos a por los 10000-. I de sobte davant d’una pregunta aparentment sense cap compromís: ¿Piensas que tu mejor amiga no tiene gusto para vestir? No... – eso es mentira – ohhhhhhhhh a perdut tots els diners. I ara sense euros i després de tot el que li ha dit al seu marit que el pobre ha aguantat estoicament davant de milers de desconeguts que li diguera després de 20 anys casats que és un inútil a qui ni estima i a més li repugna què fara aquesta dona? ... Pornografia pura i dura però sense alicient perquè a mi almenys sexualment no em va produir cap moviment de cap mebre del meu cos. Això sí la meua ment es va quedar totalment impressionada en comprovar fins on podem arribar per diners o simplement per exir a la televisió. Això, pornografia per pornografia preferisc una peli de sexe explicit.

divendres, de març 28, 2008

Ones

Sóc moderadament feliç. Això em deia l’amic Ramon en una carta.
Me n’he alegrat moltíssim. No m’ha dit sóc immensament feliç, estic molt feliç, o fins I tot sóc feliç.
Els excessos igual que les afirmacions lapidàriares dites amb una seguretat que esborrana mai són certes. És com els polítics quan afirmen impúdicament certes coses com si la seua visió fos tan clara i superior a la de la resta dels mortals que sense vore les coses se les creuen.

Si alguna cosa és la felicitat n’estic segur que aquesta es troba en la moderació. En eixe estat oscil·lant entre l’alegria i la tristesa que entre pujades i abaixades manté un espai de gaudi suficientment estret però prou ample per poder sentir el pas dels minuts i de les hores sense angoixes o nervis. La moderació però no s’ha d’entendre com a submissió als esdeveniments, la rebel·lia és el contrapunt necessari que timba les ones i obri l’espai perquè càpiga la felicitat.

No sóc un expert en felicitat , ni tan sols en tristeses que sembla una cosa més fàcil. Normalment passem la major part dels dies sense adornar-nos què sentim ni què produïm. Tampoc sé si hi ha algun mètode que ens permeta mantenir eixe estat de moderada felicitat quan hi ha tantes coses que ens afecten i que poden ampliar o estretir eixe espai tranquil i apacible: es pot ser moderadamanet feliç amb un refredat? Una cosa tan simple com un refredat de vegadas ens pertoba tant que immediatament ens omplim d’analgèsics i tota mena de fàrmacs. Tinc amics que diuen que un refredat s’ha de passar com totes les coses de la vida, també sense excessos. I l’ànima de vegades també es refreda i el cor. I què hi fem aleshores? com tractem eixos refredats?
Personalment jo solc caure en un estat de bloqueig , d’absolut bloqueig, en certa messura deixe de ser, o millor dit faig per no ser fent I actuant de manera contraria a la que sé que hauria d’actuar. En això no sóc gens moderat .
Per exemple si sé que no puc fumar perquè en aquests moments fumar em fa més mal que de costum, el que faig és fumar més, i així m’allunye cada vegada més de la moderació , de la quantitat justa en què fumar sí pot ser un plaer i per tant aportar-me una moderada felicitat.
Per descomptat fumar és una metàfora, cadascú en cada momet de la seua vida ha d’usar el mot adequat ,el que toca, i aleshores aquella famosa dita de “fumar és un plaer” potser acaba sent certa de veritat.


divendres, de febrer 15, 2008

Poelingüé

De todas las cosas que amé , sin recuerdo, aún puedo amarlas.
Mis manos que supieron acariciar con ternura y sin esperar beneficio,
sin ocultar su deseo ni esconder su placer.
Mis labios que aprendieron a besar por si sólos,
como alas de un primerizo pajaro,
inocente y asustado, orgulloso cuando voló,
valientes cuando besaron.
De todas las cosas que amo olvido a menudo su nombre.
Por no llamarlas a unas las pierdo o se me van,
otras en cambio se quedan, quizas porque también yo
alguna vez fuí amado, quizas porquè aún me siguen amando.

PD. La millor manera d'evidenciar que aquells i aquelles que tenim una llengua pròpia diferent al castellà, amb la qual vivim, llegim, estimem, escrivim normalment i que el coneixement i l'ús normal d'aquesta no impedeix que pugues utilitzar-ne també d'altres és estimar-les. Estimar la llengua , eixe món meravellós de signes i unions, d'efectes i connexions, eixe món meravellós on tot és possible i la realitat és només el teu desig.
Aquest text el vaig escriure directament en castellà sense cap necessitat de traduir mentalment. Tal vegada si volgués podria dir que no sóc capaç d'escriure o parlar en castellà sense esforç. Estaria mentint, el que hauria de dir és que no l'estime o pitjor encara que l'odie.
Aquest poema doncs va dedicat a tots aquells que afirmen sense vergonya que els xiquets que s'ecolaritzen en català a les escoles no saben parlar castellà.

diumenge, de gener 20, 2008

No em faces preguntes

Cent vint-i-tres mil cabells són el camp
per on he passejat tantes vegades.
Tant els he acaronat, un a un, que
de tots conec el frec i la textura,
la humitat i el pes , l’olor i la carícia.
Cent vint-i-tres mil vegades
t’he esguardat en silenci
i t’he cobert de cent vint-i-tres mil besos.
Aquest és el meu secret de tu
que mai sabrás ,
allò que podria descobrir com t’estime
si per casualitat de nit em pillares
contant els teus cabells.

divendres, de gener 04, 2008

Ja està bé home! Ja està bé!

L’esglesia catòlica , que no cristiana, s’ha tornat a manifestar. Més que manifestar a despotricar diria jo, a fer campanya política i fins i tot a insultar.
Segons deia el lema de la manifestació-concentració-encontre era per la “defensa de la família cristiana”

Comencem per ací. Hi ha algun argument o exemple, real I fonamentat en què la “família cristina” haja estat atacada., perseguida, menyprada o se li haja minvat o rebujat algun dret cívil pel fet de ser “cristiana”? Si és així per favor, m’agradaria que ho aclariren i ho denunciaren perquè jo signaria gustós la denúncia.

Però clar , resulta que en llegir i escoltar algunes de les intervecions de la cúpula de l’església catòlica espanyola te n’adones que el tirs no van per ací. L’adjectiu desapareix i el nom “família” passa a ser un substantiu amb un sol significat i excloent : tots aquells i aquelles que no tinguen un pare i una mare casats per l’església no contituïxen una família, o almenys segons ells no poden dir que formen una família. Bé ja em diran com hem d’anomenar a les famílies d’animals a qui ningú els ha casat i els quals a més a més formen famílies monoparentals o amb membres del mateix sexe? amics o amants , ja em veig als cel·ladors de la vertadera família escarbant els baixos dels pingüins a veure si són mascle i femella... O_O ...

Però bé açò té una importància relativa perquè al cap i a la fi tan s’hi val que ells s’entesten en voler ser els amos de la paraula. Aquells que s’estimen i han decidit portar una vida i un projecte en comú seguiran sent família tant si els agrada com si no.
Ara bé quan el senyor Agustín García-Gasco diu :” la cultura del laicismo es un fraude que "sólo conduce a la desesperación por el camino del aborto, el divorcio express y las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes", y por lo que "nos dirigimos a la disolución de la democracia". O el senyor Rouco Varela : Constatamos tristemente que el ordenamiento jurídico español ha dado marcha atrás con respecto a la declaración de Derechos Humanos de la ONU”, ens trobem davant d’una clara manifestació purament política, en la qual res té a veure els valors o les creences religioses. Es tracta d’un posicionaments polític sense cap ambigüetat el qual pretén acabar amb els drets democràtics, socials, cívils i humans de milers i milers de persones.

I jo em pregunte: quin mal fa a la “família cristiana” que tots tinguem els mateixos drets? que tots siguem iguals davant les lleis? Em sembla totalment hipòcrita i un insult i atac directe i per tant se’ls hauria de respondre clarament i des de l’estat s’hauria d’impedir que cap euro anara a parar a les arques de qualsevol institució, col·lectiu, fòrum o el que siga que fomenta la discriminació per qüestió de raça, sexe , naixement o pensament.

Ja està bé home! Ja està bé!




PD. Per si a algú pensava encara marcar la casella de la declaració per a l’església ací teniu qui se’ls emporten. Perquè pel que sembla no són d’aquest cristians que treballen solidariament en països o barris on la tasca que en fan juntament amb d’altres persones és tan necessària i valuosa. D’aquests últims és de qui haurien d’aprendre i preguntar-los quin és el vertader significat del nom família.