dissabte, de gener 29, 2005

EL Desert

desert.jpg


"El desert és el meu país, la meua ment, els meus somnis, la meua idea de perfecció, la meua aspiració, allò de més humà i més viu que posseesc ara, és tot el meu món, la meua terra promesa, la meu terra de redempció, la cvastitud dels meus desitjos, la calma de les meues tempestes, la immensitat de Déu, els horitzonts del meu cor. Com un miratge de paraules he construït aquest desert perquè el lector es descamine, s'hi extravie, perda el seny enmig de tanta arena, de tanta vida soterrada, de tant de mineral, de tanta pedra magnètica. Hi ha estepes, pampes, tundres, sabanes, erms, ermots, ermassos i solituds. L'acció és fugir, desertar, escapar-se, abandonar-se, ésser pròfug, trànsfuga, atleta dels grans espais, pirata de l'arena. Així és el meu cor: ample, profund i solitari com el més immens desert."

El Desert. Salvador Jàfer i Sanxis. Poesia edicions 96. Carcaixent. PV.


Mai havia pensat en el desert com un lloc viu, ple de vida, en tot cas havia pensat en els oasis. Però els oasis només són un miratge idíl·lic. Un desert pot semblar l'absència, el no res, la buidor però també l'essència de la creació. No hi ha límits, només la llunyania. Una immensitat de claror infinita, una mar sense aigua.
Aquests dies mentre els oasis televisius i periodístics conmemoraven l'extermini nazi, a Irak commemoraven una democratització de morts i d'interessos milionaris , l'església commemorava els milions d'ifectacs per vhi al món i el poder judicial commemorava la degradació de les persones que estimen a altres persones i a les persones que estimen els animals .
Des del meu desert encara puc veure oasis, una fina i dèbil línia d'aigua que s'estén a poc a poc però segura, guanyant camí i fent créixer les plantes i les herbes. Petites fonts on calmar la sed amb un glop d'aigua clara.
Des del meu desert en puc veure d'altres, perduts entre tanta arena, refent o fent noves ciutats i nous camins, llocs on reposar, asseure i parlar una miqueta. Hi ha molts cors grans, immensos, bells, profunds...en aquest desert tan ple de vida.

http://www.blogger.com/edit-profile.do

dimarts, de gener 25, 2005

Ales o Mans



Desde mi corazón

Estraño mis manos
Estraño mi cabello
Estraño mis ojos

Desde mi corazón

Estraño mis labios
Estraño mi piel
Estraño mis dedos

Desde mi corazón, hay veces que me estraño.
Desde mi corazón, a veces, a ti, también te estraño.



(*) El títol és el d'un llibre de poemes de Xavier Casp que li va aconsellar que el posara el seu aleshores amic Joan Fuster
http://www.blogger.com/edit-profile.do

dissabte, de gener 22, 2005

Que tal una pregunta?

Fa ja alguns dies que no pasem per l'estació de trens, però no cregueu el vell, segueix anant-hi tots els dies i en els darrers segur que ha trobat alguna que altra història per contar-nos...

... va ser a principis de setmana, crec; assegut en el seu banc preferit, es va encendre un cigarret i el seu cap es deixà anar. Estava pensant per què fumava i de sobte somrigué, recordà que havia començat a fumar de jove perquè el seu primer amor fumava, així que armat de valor s'encaminà decidit i li demanà un cigarret... pèrò açò és una altra història, tal vegada ens la conte un altre dia.

Estava així immircit en els seus record que ni s'adonà de la persona que hi tenia al costat. Era una xica amb el rostre afable, amb un posat tranquil i reposat que malgrat això no podia amagar que sempre anava de pressa i sempre tenia moltes coses a fer. Estava llegint interessada uns papers, els quals devien ser molt importants per ella ja que els llegia amb comprensió. Ella es girà i mira el vell, li feu un dolç somriure i espontàniament es presentà:

- Hola , bon dia, em dic Brisa.
- Bon dia! Li digué el vell. Perdone que l'haja estat observant, no era la meua intenció molestar-la, però l'he vista tan capficada amb els papers que no he pogut aturar la meua curiositat, sobretot perquè sembla una dona moderna i preparada en aquests temps que tan canviants.
Brisa no pogué evitar eixa risa espontània, característica de les persones amables i belles. I tot seguit li digué:
- Vaig a una conferència i estic llegint algunes coses sobre el tema. Coneix vosté el "coaching"?

El vell per un moment dubtà. Clar ell no en tenia ni idea, però per altra banda malgrat els seus anys no volia que aquella xica pensés que era un babau. A la fi va pensar que ja no tenia edat per anar preocupant-se per eixes coses i li respongué:
- Doncs no, la veritat és que no, però sempre m'agrada saber coses noves, seria tan amable de dir-me què és?
- El "coaching" , digué ella amb veu calma , és un procés mitjançant el qual un "coach" , que podríem dir entrenador, fa preguntes al o als "coachees" que són aquelles persones que volen aconseguir un "èxit" en la seua vida, personal, familiar o professional. La meta o allò que volen aconseguir els coaches les posen ells , és a dir no es tracta de dir que és bo o roín per a una altra persona sinó que les pròpies persones siguen conscients d'allò que volen i no tenen, per poder viure plenament els seus desitjos o annhels. El coach simplement fa les preguntes adequades perquè el propi coachee trobe les solucions i els camins necessàris per arribar-hi . Malgrat que aquesta tècnica o procés començà a ser emprat per empresses per a formar als seus ejecutius o treballadors en la autoestima i en el treball personal com a valor actiu de l'empressa, aquest ha passat a emprar-se en altres camps com ara la medicina o l'ensenyament i també en la psicologia com a procés per trobar-se i ser feliç.

Després de tan grata conversa i de despedir-se, doncs brisa havia d'agafar ja el tren. El vell es quedà pensarós. Les paraules, les paraules... pensà, el poder de les paraules. Amb elles podem crear i amb elles podem destruir, crear amors o destruir bells cors, crear països o destruir-los.

Li va semblar molt interessant i de fet, es va passar una bona estona allí assegut. No pogué evitar pensar en la filosofia.
Què havia estat sinó la base de tota la filosofia occidental? La tradició Socràtica, heretada per Plató i posteriorment pels altres filòsofs , es basava en la fórmula de preguntar per tal que els altres a través de les respostes se n'adonaren del per què de les coses i així mitjantçant aquest sistema arribar a la "veritat"(recordem que la veritat per a l'escola socràtica era arribar a copsar l'essència de les coses, la bellesa, la virtud, l'odi, l'amor...) Aquest procés deductiu s'ha seguit emprant al llarg dels anys. Les preguntes ens fan plantejar-nos conceptes i posen en marxa tot un procés de recerca interior per tal de poder donar respostes i en això recau l'aprenentatge tant social com personal.

Li va semblar interessant, molt interessant però no obstant va deixar tres reflexions en l'aire, jo vos les deixe tal com me les deixà a mi:

1. Si aquest procés va dirigit a la rendibilitat de les persones encara que aquesta siga des d'una valoració positiva de la pròpia persona, no concep eixe procés com a profitós per a la persona, ja que la rendibilitat no pot ser mai el motor o el fi del creixement personal.

2. Obviant la primera i pensant que en el camp de les relacions personals i íntimes aquest procés pot resultar vàlid per ajudar-te a admetre, superar i millorar les dificultats que se't presenten, el coach o entrenador ha d'estar el suficientment preparat per a deixar a banda qualsevol intromissió personal. És això possible?

3. Obviant les altres dues i pensant que aquest procés efectivament t'ajuda a aconseguir allò que et fa feliç, em plantege: la teua felicitat no pot ser causa de la desgracia dels altres? És a dir si aconsegueixes que la persona que s'ha marcat un fi l'aconseguesca, aquest però ,i segurament, interactuarà sobre les altres persones que l'envolten. Així que seria necessari abans de plantegar-te què vols aconseguir saber si pot o no afectar de forma negativa a les altres persones.


* He buscat informació en internet sobre aquest tema, la majoria de pàgines i articles que he trobat tenen una relació directa amb el món empressarial i alguns sobre els camps de la medicina i l'ensenyament. Em sembla un tema molt interessant, com tots aquells que puguen ajudar-me a comprendre'm i a viure millor amb mi mateix i amb els altres. Per tant aquestes reflexions només responen a un primer contacte sense cap aprofundiment i potser siguen totalment erronies, però és el que he pensat.
Gràcies a Brisa per deixar-me que emprara el seu nom i un beset molt gran :)

dimarts, de gener 18, 2005

Striptis

strip.jpg


TIC, TAC,
TIC, TAC,
TIC
recorre lentament una gota des del coll per l'espatlla com un rierol que acarona les particules de la pell
TIC, TAC,
TIC, TAC,
TIC
la tíbia tremolor de la pell esgarrifance i el frec suau d'un alé a penes impeceptible
TIC, TAC,
TAC, TIC,
TIC
dona'm la mà i tanca els ulls mentre recorres la superfície dels porus, el dibuix del cos adivinat
TAC,TAC,
TIC,TIC,
TAC
el murmuri contingut d'un sospir que s'escapa, l'aigua que bull dins del teu ventre
TIC, TAC
TIC, TAC
TIC
no obrigues encara els ulls, la tèbia calor dels llavis que adivines remou la humitat del teu cos
TIC, TAC
TIC, TAC
TIC
obrí el botó de la camisa, obri el ulls, ho sents?
TIC, TAC
TIC, TAC
TIC.

Aquest és un estriptis particular a una bona amiga :) mai n'he fet cap i crec que mai en faré cap altre. El meu cos no dona per a tant :) Però com ha sigut el primer i crec que l'últim he decidit fer-lo públic i per a tothom. La sensualitat és una part essencial del nostre ésser de vegades amagada, desterrada o menyspreada. Per a mi sempre ha sigut una part de la llibertat que entenc, una llibertat particular i també comuna a tots els éssers humans, igualitària, natural, sensible, culta, solidària i ecològica.
Així que va per tu estimada amiga i per a tots aquelles i aquells que ens busquem en cada racó del nostre esperit i també del nostre cos.

diumenge, de gener 16, 2005

I have a dream

I have a dream

Erem a la mar, la nostra. Parlàvem de tantes coses. A mi m'agradava agafar-te fort de la cintura quan anavem en la teua moto i de tant en tant recolzava el cap sobre la teua espatlla com si cap dels dos ens adonare'm.

I have a dream

Llach cantava "vaixell de Grècia". Dibuixàvem vaixells i illes. Isabel es feia un porret. Les taules eres de fusta. Els cabells ens queien sobre els muscles com ones.

I have a dream

Em vaig deixar endur pel vent, jo era vent, i les coses es veien minúscules allà baix.

I have a dream

Tu em deies mira les estrelles i jo només et mirava a tu.

I have a dream

Ara només mire les estreles.

I have a dream

Ballàrem junts abraçats. Vam veure una peli abraçats. Tornarem a casa abraçats.

I have a dream

Per això sóc feliç

I have a dream

jo


dijous, de gener 13, 2005

La indecisió de les hores

dostrens.jpg


"De que túnel de que árvore. De que zero de remorso. De que rasura do vento. De que núpcias de mármore. De que fresta de que pórtico. Saíste neste momento...."

Un xic jove seia al banc d'enfrot, amb un moxila al costat, no parava de moure intranquil·lament la cama, com si estaguera repuntant i el seu cap es girava constantment cap a dreta i esquerra.
No hi ha havia cap dubte que estava nerviós. Eixa mena de nerviosisme que no pots evitar que et contagie. Fins i tot el vell tranquil i seré no pogué evitar alterar-se i contradint el que en ell era habitual es dirigí al jove...

"...Para que praia que porto. Que fugitiva garupa. Que torre desconhecida.Que mãos que braços que rosto. Que tempestade difusa.Te encontras já de partida..."

- Perdone, li digué el vell, no he pogut evitar veure'l tan nerviós i encara que no es la meua intenció immiscluir-me en els pensaments i afeccions dels altres, el seu estat de nerviosisme m'ha fet decidir-me a parlar amb vosté i si puc ajudar-lo en alguna cosa per alleugerir el seu estat pot parlar amb mi tranquil·lament. De vegades un desconegut és el millor confident.
- Gràcies senyor, li respongué el jove. El meu nervisisme respon a un senzill dilemea, pero com totes les coses senzilles sempre amaguen al darrere qüestions complicades. He d'agafar un tren, el meu amic m'espera.
- Aleshores quin és el problema? pregunta el vell.
- Hi ha dos trens que ixen a la mateixa hora cap a la meua destinació, respongué el jove. Un és un tren de rodalies, tarda unes quantes hores en arribar-hi, l'altre és un tren veloç i amb ell estaré amb el meu company en qüestió de poc temsp fins i tot en menys d'una hora. El fet és que no sé quin dels dos agafar.
- Però vosté té ganes d'arribar-hi i trobar-se amb el seu amic, no? digué el vell.
-Sí clar, respongué el jove. Tanmateix si agafé el ràpid en no res estaré amb ell, el meu desig s'haurà complit d'immediat i em sentiré satisfet, però una vegada allí què li podré contar del viatge? En canvi si agafé el tren de rodalies, mentre el meu desig d'arribar-hi anirà augmentant, podré gaudir dels camps i els pobles que hi veja i després quan arribé podré compatir amb ell la bellesa de tot el que he vist durant el viatge. Tanmateix si tarde molt potser ell crega que no hi vaig i quan arribé ja no estarà.

Efectivament el dilema era preocupant, pensà el vell. Si un amant ens espera allò que primer ens dicta el cor es acodir ràpidament a ell, però la rapidesa no ens ha permés portar-li massa coses per compartir. Després dels primers minuts d'emoció no sabrem què dir-li, què contar-li, què oferir-li de la nostra vida. I per altra banda si retardem l'encontre, malgrat que portem les maletes plenes de vivències i de regals per compartir, potser l'amant s'ha cansat d'esperar-nos.

"... Não és de nenhum sossego. Vives no gume do ser. Na fronteira do devir. E assim me tornas eu mesma. Entre nascer e morrer. Entre chegar e partir" (*)

El magnetòfon anuncià l'exida immediata del trens el jove s'alça i agafà el cami cap a les vies. El vell també va partir cap a casa. En l'últim moment es girà i encara va veure el jove al bell mig de les dues vies. Quin dels dos trens agafaria? El vell girà el cap però i s'encamina cap a casa. Recordà que també ell en la seua joventut hagué d'escollir un tren més veloç o més lent. Quin agafà ell però, tampoc podrem saber-ho, mai m'ha parlat sobre la seua vida.

La velocitat o la lentitud també depén de l'amat i d'allò que vol de l'amant. Si els dos volen trobar-se i estar junts cal que els dos sàpiguen les necessitats de l'altre. Sempre hi ha trens, lents o ràpids i a totes hores.

(*) Corpo iluminato. Cristina Branco.


http://www.blogger.com/edit-profile.do

dilluns, de gener 10, 2005

Dues Perles

esperando1.jpg


Dilluns 12:19h. Acabava d'arribar i va fer el passeig diari per les andanes. Hui hi havia molta gent a l'estació. Acabava un període de vacances llarg i la gent tornava al seu quefer diari. Apenes hi havia llocs per a seure. Els bancs situats prop de le vies principals hi eren plens, així que va buscar un lloc més apartat, en les vies secundàries on arribaben i eixien els trens de rodalies.

Va seure en un banc al costat de una xica jove. Li digue Bon dia cortésment i ella li va respondre el mateix amb un somriure natural. La cortesia fa que la gent responga d'igual manera, és un tret ja gairebé bilògic en la nostra espècie que malauradament està en vies d'extinció, però que si el poses en pràctica obté una resposta immediata que fa més amable la situació. No costa res dir Bon dia i somriure, el teu cos i la teua ment t'ho agrairà.

Tragué el tabac de la bosseta i es feu un cigarret, li agradava fer-se cigarrets de tabac, era un ritual insignificant que com tants altres relaxen l'esperit. La xica no feia res, el mirà un momentet com es preparava el cigarret i en adornar-se'n que el mirava creuraren un somriure delicat. Al moment ella tornà als seus pensaments amb eixa mirada característica que veus en les persones que hi estan però no hi són en l'espai que s'hi troben. El seu rostre bell no podia ocultar el rastre de la tristesa. Escarbà la seua bossa i tragué un paper doblegat, l'acaronà amb els dits abans de desplegar-lo com si fos de pell i no de paper. Després amb lentitud i cura no exempta d'inquietud desdoblega el paper i començà a llegir-lo.
No va poder evitar fer una ullada, i de fet hagués pogut fàcilment llegir-lo tot, perquè per a ella en aquell banc d'aquella estació plena de gent només hi eren ella i la carta. Va llegir el final:

"....espere que trobes allò que et mereixes, ets una persona meravellosa, i l'últim que voldria és fer-te mal. Ho sent. però no puc estimar-te com tu et mereixes..."

Es va quedar quieta i immòvil, més bé semblava una una representació que una persona viva, i per un moment fins i tot ell va pensar que no estava viva. Només quan els seus dits temblorosos començaren a doblegar carinyosament la carta ell s'adonà que sí era de carn i ossos. La xica guardà la carta en la bossa i une gotes d'aigua salada començaren a travessar el seu rostre. Va poder vore com dues llàgrimes queien sobre el seient. Ella s'alçà i ja quan havia fet unes quantes passes es girà i el va mirar allí assegut. La seua boca esbossà un somriure esperançat no exempt de tristor i ell li va correspondre, tornà a girar-se i marxà amb el pas ferm cap a l'exida de l'estació, no sé cap a on.... Ell va mirar el lloc que havia deixat buit al seu costat i allí mateix on havia vessat dues llàgrimes va veure meravellat dues perles, blanques i rodones. Les va agafar amb la mà i se les posà a la butxaca.

En arribar a casa, va anar a la tauleta de nit, i va obrir el calaix. Va traure una caixeta de fusta vella i la va obrir: hi havia perles, algunes seues, altres que havia trobat, va posar les dues que hi portava, totes eren perles precioses, eren llàgrimes d'amor.

Quan algú vessa llàgrimes d'amor mireu-les bé perquè són perles, només aquells que no poden estimar no veuen com brillen i només pensen que són aigua salada.

(Fotografia: Vicente Sánchez Juan)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

dijous, de gener 06, 2005

De matí

campanaalta.jpg


Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai definitit però obert als infinits viatges.
Per a qui ja no creia en els Déus, perquè la rao i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones.
El moviment immediat i natural que naix de l'ànima i l'esperit de forma inconscient i no premeditada.
Es fixà en una dona major , d'uns 60 anys o més, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la il·lusió de la seua joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el desperta de la grata somnolència i ràpidament escrutà l'andana. la dona ja no hi era. havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a l'exida de l'estació, cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar, es prendia un café i fumaria un cigarret tranquil·lament.

Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòvils.


http://www.blogger.com/edit-profile.do