dilluns, de juliol 10, 2006

A messure que le temps passe

El temps passa i passa i passa. Massa temps sense dir res, massa temps sense deixar senyal o signes. No està bé això. Sobretot per aquelles i aquells amb qui durant un bon temps de la meua vida hem estat units per ací, llegint-nos i sentint-nos. Us demane perdó, perquè no tot és virtual ni molt menys, ens preocupem , pensem, fins i tot enyorem a aquells i aquelles amb qui hem estat compartint i convivint.

Supose que ha arribat el moment de dir-ne alguna cosa, després de rumiar-ho bé, és hora de decissions.

De la mateixa manera que vaig arribar als blogs, per fortuits atzars, crec que ara he de deixar-los. Ha arribat un nou moment en què la vida em reclama per altres camins. No obstant sempre estareu amb mi totes i tots que heu omplert una part molt important de la meua vida i que en seguiu formant part d'ella. Potser ara des d'una altra finestra. Aquesta però no està tancada del tot. Potser l'Estació tornarà algun dia al trànsit atrafegat d'altres dies o potser no. Potser em trobeu en un altre lloc perquè la febra d'escriure i de llegir i de conéixer no desapareix i tornarà a reviscolar ben segur.

L'altre dia en un seminari sobre "Intercanvi de coneixeixements" en el marc d'uan escola d'estiu, en el sopar, vam fer un intercanvi. casdascú havia de donar alguna cosa a alguna altra persona, el que fos, un caramel, un pensament, una andromina... i a mi em van donar un paperet amb un pensament. Quan el vaig llegir vaig pensar que m'havien endosat una bona feina.

"El secret per a viure en pau amb tothom, consisteix en l'art de comprendre a cadascú segons la seua pròpia individualitat"

No recorde qui n'és l'autor d'aquest pensament.
Però ara pense que no és tan difícil i que gràces a tots vosaltres, als vostres escrits , als vostres comentaris he anat aprenent aquest art.

Gràcies i fins aviat.

dissabte, d’abril 29, 2006

Un gra

Tinc un gra de sorra sobre la mà.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.
Per a Brisa
Si acceptem els altres tal com són i sabem perdonar-los , per què ens costa tant acceptar-nos i perdonar-nos nosaltres mateix?

divendres, de març 24, 2006

Per l'esperança

Sóc nacionalista. Estime el meu país. No perquè haja nascut ací sinó perquè he crescut ací i he anat fent-me amb els seus paisatges de tarongers, de camps d’arròs i d’horts, de muntanyes menudes i de riberes verdes. Aquesta és la geografia que conec, que he anat fent meua com hagués pogut anar fent meua la blancor immensa dels glàciars o la grogor daurada de les estepes.
Sóc nacionalista. Estime la meua llengua. No perquè siga meua, sinó perquè he anat plorant, estimant i sabent envoltat d’ ésses sonores, perquè m’he escrit amb grafies que em semblen carícies quan les dibuixe com la ce trencada que és com una abraçada. Aquesta és la meu llengua i els meus signes com haguessen pogut ser meus els sons aspirats d’altres llengües i els dibuixos d’altres alfabets.
No puc fer res per evitar-ho, ni vull, ans al contrari, ho consideré bo i positiu. No sentir-me proper a qui i el que m’envolta suposaria haver-me convertit en un ésser individualista i tancat. No ho vull, m’agrada riure, parlar, menjar, passejar i estimar juntament a algú o alguna cosa.
El meu país no són unes línies dibuixades en un paper, el meu país és la proximitat en les coincidències socials amb qui i el que m’envolta, el meu país s’assembla més al poble i un poble és la gent, és cadascun dels éssers que viuen i treballen en una part del planeta on visc, cadascun d’ells, un per un , pensen igual o diferent que jo, i al costat hi ha més pobles més semblants o menys en costums o llengua, amb més persones que pensen igual o diferent que jo.
Però de vegades les persones no volem veure més enllà del que volem veure. No volem mirar ni cap arrere, ni cap avant. Si mirem cap arrere és molt fàcil adornar-se que els països, les nacions o els pobles (tant s’hi val el nom) han anat canviant de formes, extenent-se o creant-se, reformant-se o inventat-se al llarg de la hitòria. Amb guerres i conquistes ,amb tractacs i matrimonis o amb pactes i acords. De vegades les persones utilitzem amb tan poca behemència les nostres paraules que convertim en axiomes o veritats universals allò que simplement és un no-res en el temps. De vegades les persones diem “tota la vida” quan en realitat hauríem de dir “el que porte jo viscut”. I què és “la nostra vida” sinó un no-res en la Vida.
En la vida gairebé tot té un preu, gairebé. Però el preu el posem nosaltres.
Un país pot tenir un preu valuosíssim per alguns,fins i tot el preu més alt. Potser hi ha certa raó en això, l’estima et du a valorar les coses que vols, però se’ns oblida que un país no és res sinó hi viuen persones, que qui fa el país és cadascuna de les persones que hi conviuen. És el valor que li donem a cada vida que conforma un país el que fa que un país valga més o menys i no el quilometres o l’amplada o la llargària que tinga.
Sóc nacionalista perquè estime el meu país, la meua llengua, però sobretot perquè per a mi la vida de les persones sí té preu, el preu més alt, de qualsevol persona de qualsevol poble, país o nació i si per salvar-ne una sola d’ella he de pagar un preu polític que canvie, faça , desfaça o establesca noves línies en un mapa el pagaria sense cap dubte. Tan malvat és matar per un país com deixar que maten per ell.
Espere que davant l’esperança que se’ns obri, i sense que ens ature ni ens cegue el profit polític que es puga traure en saber per què o com o gràcies a què s’ha arribat a aquesta situació, aquells que tenen les possibilitats de tirar endavant un procés que estalvie el sofriment de les persones sàpiguen valorar bé quin és el preu de la Vida.

dimecres, de març 08, 2006

De vegades se'ns oblida donar les gràcies


Perquè és tan fàcil que em dones la mà, la vull. Perquè és tan fàcil que em faces un bes, el vull. Perquè t’és tan fàcil regalar una llàgrima, la vull. Perquè t’és tan fàcil defendre’m, ho vull. Perquè sé que a tu, de vegades, encara no t’és tan fàcil, et vull. Et vull així, diferent, et vull així, semblant, et vull així, intentant comprendre’t, tal com jo em voldré quan també em trobe.

Gràcies


divendres, de febrer 24, 2006

Creure

Preguntar-se si es creu en alguna cosa resulta un exercici temerari, almenys per a mi, i sobretot per la possible resposta.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.

Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.

“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”


Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.

La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.

divendres, de febrer 17, 2006

Sempre, amb un somriue.

- Vinga au! va vinga que ja és tard i encara no hem sopat!
- Aixxx, sempre olorant! Quan ixes ja no vols tornar. Mira que ets capdenano! Ara cap a l'era. Hui vols anar a l'era. Ara et rebolcaràs per le brosses i la mare ens mormolarà. Si t'he llavat aquest matí!
- No , fes el favor eh! no em mires així, que així fas el que vols amb mi. Si ja ho diuen els psicòlegs que els animalets feu trampa. Que feu eixa miradeta per fer-nos xantatge emocional.
ja ho sé ! ja ho sé! que tu has estat tot el dia a casa i jo no. Però què et creus que estava pasturant?...i ara?i ara? però es pot saber on vas? Mira jo m'assec ací, ala! fes el que vulgues!
I ara? ara ja no vols anar? ..va deixa'm , va que no tinc ganes de jugar , que estic cansat.. vinga va! va...


Hui em passejat de nou per l'era, com sempre, com cada dia quan m'esperaves després de treballar a la porta de casa. Hem jugat amb el caragols . Hem caminat junts a poc a poc perquè les meues passes últimament eren massa llargues perquè poguesses agafar-me com abans. Massa llargues per a tu però també més curtes per a mi. Hem crescut junts , tu més ràpidament que jo .Potser massa ràpid per a mi però així és la mesura del temps de cadascú.
Hui em passejat de nou junts, com ho hem fet i ho farem sempre.

- Vinga au! anem!...aixx i és que a la fi sempre em fas somriure.



Mad. No saps com de bé m'han fet les teues paraules i sentir-te al meu costat. Un bes. T'estime.






diumenge, de gener 22, 2006

Signes

De cansament, d'impaciència, de desfici, de massa dubtes. Signes que es redueixen a punts suspensius i d'interrogació. Això vindria a ser un tex així:

... ? ... ? ...? ...? ... ? ...? ...

Això vol dir que el temps em demana reflexió, donar-me respostes, aclarir alguns passos, prendre algunes decissions.

Aquesta Estació, crec que mai es tancarà, sempre hi ha trens que entren i ixen amb mercaderies massa valuoses com per deixar-les perdre.

Quan els punts suspensius i els signes d'interrogació tornen a convertir-se en paraules tornaré.

Mentrestrant seguiré vistant-vos, reposant i gaudint a ca vostra, acompanyant-vos amb veu o en silenci . Una abraçada ben forta.

dijous, de gener 12, 2006

I si sí, i si no?

Em perd un somriure. Ho sé. Em perd i llance ben lluny qualsevol bri de sensatesa, d’anys, de maduresa, de seny, de raó.
M’enfonse amb una mirada. Ho sé. M’enfonse i m’ofegue endut per corretns capritxosos, sense rumb, sense destí, sense arribada.


Discernir entre allò que és i allò que volem que siga resulta una tasca àrdua i complicada. Tendim a pensar com a cert allò que voldríem que fóra, i fins i tot quan hi ha signes evidents del contrari els rebutgem sense cap mirament substituint-los per aquells altres signes moltes vegades intuïts i desitjats.

Un somriure pot ser moltes coses. Una mostra d’amabilitat, una reacció immediata a l’estat d’ànim de la persona, un tic i , és clar, també pot ser una insinuació.

Quan ens atrau algú obvíem (in)conscientment? totes les altres possibilitats i prenem com a única vàlida aquella que volem .
Enamorar-se és un parany que un mateix construeix la majoria de vegades. Estimar algú esdevé així sovint la realització de la necessitat d’estimar.
Estimar és una necessitat sana i saludable si tenim ben present que el fet en si d’estimar ja ens pot fer feliços. Però el que sol passar és que la necessitat d’estimar sol amagar la vertadera necessitat, la d’ésser estimat.
Estimar és un acte voluntari i lliure. Hom pot estimar qualsevol persona, animal o cosa, però la nostra pròpia volença no deu ni pot fer que els altres ens estimen. Ès una cosa tan òbvia que tothom sap i se n’adona. Però ai las! L’acceptem?

Quan escolte cançons o llig o veig històries d’amors sublims sempre hi ha una entrega total de l’amant vers l’amat, sembla que donar-se totalment és la mostra més súblim de l’amor “sin ti no soy nada” diu una cançò.

Trobar la claretat i el punt exacte en què hom ho és tot i es veu a ell mateix amb la persona estimada és quan m’atreviria a dir amb contundència que estimem. Només hem de canviar el xip i passar del “sense tu no sóc res” al “amb tu sóc tot”. Però clar ningú ha dit que siga fàcil.


M’estremeix però sentir-me complet envoltat d’uns braços que sé no meus. Potser això és l’amor que apareix i que no dura. Potser per això els poetes mai deixen d’escriure a l’enyorança perquè només el record d’un mateix marca la distància exacta que em pot fer estremir en pensar en els teus braços sense que el meu propi desig confonga estremir amb estrenyir.

divendres, de gener 06, 2006

Un any de la nostra vida

Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai tancat però obert als infinits viatges.

Per a qui “ja no creia en els Déus, perquè la raó i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables”, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones. El moviment immediat i natural.

Es fixà en una dona, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el despertà i ràpidament escrutà l'andana. La dona ja no hi era. Havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar.

Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòbils.


Aquest post va ser el primer que vaig escriure ara fa 1 any. Quan vaig obrir l’estació. Abans havía obert un altre blog “Grossissant.Paraules encadenades”, que a penes durà 3 mesos. Mai hagués pogut pensar que gràcies a l’estació aquests 365 dies hagen estat tan especials i fructifers. He rigut, he plorat, m’he deleitat, me sorprés, m’he entendrit, he descobert, he jugat, he aprés, he conegut, m’he esborronat I he viatjat per mil mons, tots únics I especials, els vostres. No sé si algun dia se me n’aniran les paraules o simplement considere que no tinc res a dir en eixe moment, però això sí, sé que tots i totes qui heu estat, heu vingut i heu anat en aquesta estació formeu part de la meua vida. I a ella agraesc haver-vos conegut. Va per vosaltres: 1 any de la nostra vida

diumenge, de gener 01, 2006

La primera llum

"La primera llum de l'any té una força molt especial. Veure-la arribar, tot caminant entre la solitud i el silenci d'aquella primera hora, pot semblar poc més que un símbol, però és magnífic"

I tens tota la raó Martí, sobretot quan eixa solitud és tan plena :)