dissabte, d’abril 29, 2006

Un gra

Tinc un gra de sorra sobre la mà.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.
Per a Brisa
Si acceptem els altres tal com són i sabem perdonar-los , per què ens costa tant acceptar-nos i perdonar-nos nosaltres mateix?

46 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

El que ens fa eterns no és ser un gra de sorra, sinó que és tenir consciència de la totalitat de la platja. Igual que la gota d'aigua sap que és oceà, part i tot en ella mateixa. La seva grandesa és acceptar-se tal com és, igual que nosaltres quan ho veiem clar, quan arribem a copsar el tot, potser massa tard. Però dins la globalitat res no és aviat ni tard.
Una abraçada, amic!

martí ha dit...

He vist l'escena amb la precisió de la càmera lenta, i l'he sentida amb la intensitat commovedora que transmet.

Trepitjar la sorra de la platja ja no serà el mateix, a partir d'ara.

M'alegra retrobar-te, bon amic.

Una abraçada,
Martí

Myt ha dit...

Certament, intentem no fer mal als que estimem, als viatgers que ens anem trobant al trajecte de la Vida, i sovint, som poc benèvols amb nosaltres mateixos, no perdonant-nos, traint-nos, culpabilitzat-nos, no estimant-nos...

Som un gra de sorra igual que els altres. Ens mereixem sentir-nos en pau i somriure :-)

Petonets

Brisa ha dit...

Una lágrima...quizás es por la belleza de tu hermoso poema, por ese regalo tan lindo que me has hecho, quizás por mirarme en tu oasis, en tu beso en mi mano o en el mío en la tuya, quizás por tu última pregunta...podría ser por cualquiera de esas cosas o por todas ellas juntas.

Pero Joan seguramente, es emoción, es cariño, es sentirme comprendida, pero sobre todo es saberte mi amigo, para mí es un verdadero sentir.

Por cierto.. tendremos que encontrar una respuesta para tu pregunta :) Besos y más besos guardados en una palabra ¡¡GRACIAS¡¡ T'estimo amic

Kuan ha dit...

Querido Joan, precioso el poema, preciosa la persona a la que se lo dedicas... Con respecto a tu pregunta, quizá todos fallemos en ese aspecto, pero siempre digo que sólo se puede entregar lo que poseemos, con lo cual lucho por poder otorgarme ese perdón y que desde dentro arrope a todos los demás.

Un besito para tí y otro para nuestra amiga Brisa

isnel ha dit...

És preciós, Joan.

L'artisan du vieux ha dit...

Jo opino el mateix que la Isnel, realment és una preciositat.

marina ha dit...

Gràcies per mostrar-nos aquest poema tant maco i ple d'estima...
M'ha dut a la vora de la platja i amb les mans fent xip-xap a la fina capa d'onada he aspirat fort la salabror de cada música.
Una abraçada d'oceà!

Berta ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Moonsa ha dit...

Ja se que ho han dit tots, però és que de debó el poema és molt bonic. Pel que fa a la pregunta....m'agradaria que fos així de fácil, però jo tot sovint no he perdonat, i tot sovint tampoc em perdono. Aixó és una feina constant, de vida, de vida sencera, la questió es voler fer-la o no. Si´es vol, jo crec que finalment acaba passant una mica el que diu la Kuan. Petons :***

Berta ha dit...

Ens autoenganyem massa sovint,
almenys és el que feia jo abans, contínuament.

Ara, però,

maintenant/alors/doncs/aleshores/pues/llavors....

ara ja no, passe. Sóc una dona adulta i sana mentalment que juga altruc vora mar.

T'estimem ...

frederic ha dit...

Uf! Quan ho sàpigas m'ho expliques perquè jo tampoc ho sé, com tampoc sé perquè som tan exigents i fortament autocrítics

Isthar ha dit...

Lo que lo diferencia sin duda es tu capacidad de mirarlo y saberlo especial, tuyo, único. Es en los ojos y en el corazón donde reside la capacidad de hacer de algo/alguien una cosa diferente del resto.

Y sí, cómo nos cuesta perdonarnos a nosotros mismos, cuánto además.

Un abrazo

mad ha dit...

Hauries de tornar a néixer, Joan estimat. És el teu grà, tal qual.
Milers de besets

Suau ha dit...

Plas, plas.........molt bonic.

El ser humano es dificil de entenderse asi mismo, somos un mar de contradicciones.

Aether ha dit...

¿y se puede escribir algo más bonito? tienes tanta razón, querido Joan, suele ser tan fácil mirar desde lejos, perfeccionar el mundo de otros, opinar pero cuánto cuesta mirar hacia adentro, aceptar que hay conceptos morales o sociales que sólo nos encandenan. Un abrazote enorme y otro grande para Brisa.

donot ha dit...

Que vols venir a dinar amb nosaltres el dia 14?

Algú més s'apunta a venir a Sant pol?

joan ha dit...

Estimat amic Ramonsé que tens molta i àbia raó en això que dius. Els moments en què arribem a copsar aquesta grandesa de ser tan minúscul i gran alhora són tan fugisser com un llampec.cert que només en sentir-lo una vegad ja és suficient i potser massa i que mai és tard o d'hora. Els moments però en què et sents tan petit com u gra de sorra i no veus res més al voltant o no et veus juntament amb tot són malgrat més nombrosos però també és cert que et serveixen per albirar tota eixa grandesa que és la vida. Una abraçada molt gran

joan ha dit...

martí bon amic. Una vegda en¡m vs regalar un bell despuntar del dia potser sense saber-ho. aqueixos eegals són potser els més valuosos que rebem. No et diré les vegades que m'he vist reflectit en molts dels teus ecrits. Una de les coses més boniques d'aquest "barri" com tu deies és que fins i tot les passejades vora la mar són autèntiques. Una abraçada ben forta.

joan ha dit...

Gràcies Myt de vegades cal que t'ho diguen els altres per creure-t'ho per acabar comprenent-ho que és així, que ens mereixem sentir-nos en pau i somriure. Gràcies per dir-m'ho. Una abraçada amb un bell somriure.

joan ha dit...

Brisa lo hablamos, mejor, lo sentimos,eso que llamammos sabernos amigos y es precioso, y suave, y relajante, y hermoso. sabes que no nos hace falta darnos las gracias y por eso como se que lo sabes y que me las das porque me quieres quiero dartelas yo tambien por quererme. asi pues GRACIAS amiga :) intentaremos encontarr respuesta y auqnue no la encontremos siempre tendremos la compartir en el camino. Un beset t'estime .

Marcel·lí ha dit...

Maremeva, Joan... És un poema preciós.

M'encanta la comparació entre un gra de sorra i el món i els altres móns que són els altres grans de sorra de la la platja i a on alhora jo hi veig a les altres persones reflectides. És un poema bell, un post com els que fa na Brisa. Crec que és certament difícil el que fa ella, perque sempre mostra una mena de "regularitat" impressionant. Parla de sentiments i de temes relacionats amb l'estimar amb molta gràcia i sensibilitat.
Tot i que són estils diferents, tu també ho fas, això. I amb un grau de tendresa especial. Si m'ho permets, jo també et vull abraçar per fer i regalar-nos poemes tan macos com aquest...

Arare_ ha dit...

Ep, Joan! No ens coneixem, però t'he seguit des del bloc del pensador. Felicitats per aquest poema, amb aquest tipus de paraules ja et ben juro que no se'n pot fer, de mal! Si m'ho permets, tornaré a llegir-te altres vegades.
Un petó des del meu mar.

frederic ha dit...

perquè mai podem estar completament feliços?

joan ha dit...

Kuan grácias amiga. Cómo siempre tus palabras invitan a la reflexión interior. no podemos dar aquello que no poseemos, si no somo capaces de perdonarnos a nosostros mismos llego a la conclusión que no tenemos perdon en nuestro interior y por lo tanto tanto cuando perdonamos a los demás no seria un verdadero perdon puesto que no somos capaces de perdonarnos a nosostros. Como en todo amiga hemos de aprender a, provar, y llegar al menos a conocer nuestro interior, nuestros verdaderos sentimientos sólo así aquello que poessemos de verdad es capaz de alxcanzar tambien a quienes nos rodean. Grácias simepre me enseñais :) un abrazo.

joan ha dit...

Isnel grácies...tan preciós com el xicotet Oleguer, un granet tan teu,tan teu ...:) besets per als dos

joan ha dit...

Gràcies Artisan du vieux hi ha coses belles i boniques però de vegades no arribes a veure tota l'esplendor si no és através dels altres..això és un fet prou corrent en aquest mitjà, moltes vegades és a través dels vostres ulls quan hi veig la forma plena del que escric i fins i tot quan ho veig ja ha deixat de ser meu , és de tots i totes, això sí és una preciositat. Una abraçada

joan ha dit...

marina que bonica imatge..ostres bveus això és el que em sorpren i em corprén com li deia abans a l'artisa du vieux, això és el que fa en realitat que un poema, un dibuix o una paraula siga realment bella quan deixa de ser teua. Gràcies a tu per agafa aquestes paraules i jugar amb elles. L'oceà abraça i tant :) besets

joan ha dit...

Moonsa teniu raó,tant tu com Kuan , és una feina constant de vida sencera i la clau està en això en voler fer-la o no, o almenys en tenir ganes i creure en ella, almenys l'intent, almenys l'espenta. Una abraçada ben forta.

joan ha dit...

Berta tant de bo siga així. besets

joan ha dit...

Frederic amic meu si la felicitat fos inalterable i fixa no seria felicitat, malgart que sempre la desitgem així en el fons sabem que hi ha una felicitat permament o almenys hem de saber trobar eixa línia de felciitat constant que ens sobrepose als contratemps i a la tristesa. Una abraçada ben gran per a tu i per a Nit.

joan ha dit...

Hola isthar bienvenida. saber mirar con los ojos y con el corazón, intentar que otras cosas no nos "entervolixen" los ojoas dels corazón y de la mente. Creo que solo asói podemos apreciar la 2espcialidad" de alguien o de algo, pero a veces , hay tantas cosas que nos impiden ver. Quizas si llegamos a vernos y ver a los dema´s así és cuando nos resulte , no fácil, però al menos sí tranquilizador iy normal el perdonarnos. Una abraçada.

joan ha dit...

Mad estimada i si tornés a nàixer m'agradaria tornar a trobar-te. Jo també t'estime. L'altre dia vaig intentar entrar al teu blog i no em deixava m'exia no sé que d'un flax-player i quan punxava se m'apagava la connexió a internet, `'ixia un error... a veure si ja puc... Besets mil

joan ha dit...

Suau gàcies per la suavitat dels teus aplaudiments són molt bònics :) mirà que som ases , sempre contradint-nos... Una abraçada

joan ha dit...

Aether solecito :) que alegria verte..ostres tengo que escribirte largolargo ... un abarzo muy fuerte compartido :) besets

joan ha dit...

Donot ostres gràcies per la invitació, però ja veus fins i tot quin dia et conteste, tinc tantes coses que a penes hi entre fins i tot al blog... tant de bo haguera pogut anar-hi .. a la propera ..moltes gràcies per recordar-te de mi :) besets

joan ha dit...

marcel·lí amic meu, ostres és que Brisa, com també tu, sou de les primeres persones que vaig conéixer a través del blog, de tot el que vaig descobrir i tot el que va significar el mon dels blogs per a mi, que ha estat molt important, com també s´´e que ho ha estat i ho està per a vosaltres. Gràcies pel que dius però sobretot per la teua abraçada, les parraules de vegades traspassen la tinta, les teus també.
Escolta les teues fotografies són precioses, i molt bones, fotografies com escrius i escrius com fotografies, molt bell i molt únic , com ets tu. Una abraçada ben forta.

joan ha dit...

Arare benvinguda i moltes gràcies pel que em dius i per perseguir-me ;) jejeje. besets blaus de la "nostra mar" uiii quines ganes tinc de tornar-hi a Girona :)

frederic ha dit...

de part teva

Brisa ha dit...

He pasado a dejarte un beso de buenas noches..
na nit

Moonsa ha dit...

Toc toc, que hi ha algú? :))

joan ha dit...

Frederic besets per tothom :)))

Brisa gracias precios las noches y los días siempre són mmejores con un beset de una buena amiga, otro para ti de buenas noches o de buenos dias

Moonsa hehehe, he escoltat el toc-toc, hehehe quina gràcia m'ha fet... aixx vaig molt enfeinat i amb moltes coses al cap...esper que aquests més s'aullageirisca una miqueta les coses i puga retornar amb vosaltres. Besets..

maifred ha dit...

no m'agraden gaire els grans, però si son de la sorra de la platja sí, sempre jugo amb la sorra.
el millor es acceptar-se sempre un mateix, llavors els altres t'acepten pel que ets i per qui ets i com ets.
vaja, m'he posat seriós i aixó no pot ser en mi.

Con Sal en los Labios ha dit...

Vya que me ha gustado este poema... está simplemente fascinante...

Pasaré por aquí copn más tiempo, un beso grande....

Yo...

Hannah ha dit...

Somos tan insignificantes en el Cosmos como un grano de arena lo es para la playa y los desiertos, y sin embargo, un grano de arena encierra todos los secretos y características de la playa y de los desiertos, así cómo cada un@ de nosotr@s es en sí mismo todo el cosmos. Aceoptarnos y amarnos es el primer paso para el ingreso en la inmensidad del amor.

Un abrazo

Hannah

Punto Com ha dit...

Passejava per la xarxa i m'he trobat un bon lloc per quedar-m'hi una estona...
Salut!