dimecres, d’abril 27, 2005

Transparències (IV) Sincronia

He obert les finestres de casa de bat a bat. La llum del matí poderosa ha entrat aclarint a poc a poc tots els racons, i el ventet matiner agrana i renova l’aire espeseit.
És una simple acció gairebé rutinària. A la cambra el llit encara està per fer, llibres escampats a la tauleta de nit, l’estudi sembla un caos ja insuportable a punt d’esclatar en un big-bang de resultats imprevisibles. Un munt de roba fa cua impacient que li arribe l’hora de ser planxada i curosament plegada i guardada als armaris. Molts escrits per acabar, molts més encara a penes començats, i un xicotet pessic al cor.

Em cal fer un viatge , un viatge llarg, un viatge de solitud.

No pots tindre vint anys quan ja no els tens, no n’és igual, la vida no pot tindre o suposar-li la meteixa ingenuïtat ni els mateixos jocs, i tampoc és eixa la qüestió. Hem de saber complaure’s en allò que ens cal en cada etapa de la nostra vida. I no em digueu que la joventut no té res a veure amb els anys. La joventut té a veure molt amb els anys. Passa que tendim a unir de forma excloent alegria amb joventut, empenta amb joventud i la tristesa amb la senectud. Em part hi ha algun bri de certesa però en totes les coses existeixen uns marges infintits per on poder navegar. L’alegria, l’empenta i la tristesa com molts altres sentiments son més enllà de la nostra voluntat , són totalment lliures, i això sí, mudables. L’alegria espontània d’un xiquet, serà més endavant una alegria salvatge en l’adolescent i després una alegria reflexiva i apacible en la maduresa. Això és el camí natural de les coses i dels sentiments. Acceptar quin es el moment en què ens trobem i quins són els matissos que ens corresponen en el nostre autodesenvolupament és saber ser feliç. Voler ser allò que ja hem sigut produeix un desiquilibri entre el que som i el que desitjàriem ser.

Em va agradar molt un comentari de l’amic Tristany en resposta a un post en què jo em calfava el cap sobre l’amor i el sexe o el sexe i l’amor . Em va fer pensar molt, i va fer que els meus ulls s’obriguessen de la mateixa manera que quan sents que alguna cosa t’incomoda i de sobte trobes quina ha sigut la causa, l’observes i dius : Ah, és això , ja veus que senzill i jo calfant-me el cap!

“..a mi es que gairebé ja no m'agrada res (ningú), em sembla que estic acabat, (jo pel contrari crec que sí saps molt bé el que t’agrada i em sembla que estàs molt viu)... sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres, que es la ilusió de la meva vida i el lligam indestructible que em lliga a aquest món terrenal, que Déu va tenir a bé inventar-se amb l'elogiable inteció que omplíssim tones de posts intentant explicar l'inexplicable. Jo crec que Déu va perdre el llibre d'instruccions el cinquè dia de la Creació i llavors ho va acabar amb un a esperdenya i una sabata i ara nosaltres tenim una feinada de collons per intentar veure com funciona la cosa..”

De vegades no fa falta cercar en els llibres per trobar respostes. Aquestes són molt fàcils, només hem de saber on ens trobem. Un simple exercici de sincronia.

diumenge, d’abril 24, 2005

A la pròxima t'ho pensaràs dues vegades

Aaaaaaauuuuuuu!
Bon dia!
Pixxxxxxx!
Xip-xap, xip-xap,xi-xap!
Nyam-nyam, nyam-nyam !
Glup,glup,glup!
Mmmmmmmmm!
Clèc,clèc, clèc, clèc…
Ringggggg!
Hola, si?, si?, d’acord, sí a les 10h.
......

Xip-xap, xip-xap,xip-xap
Lalalalalalala
Xip-xap.xip-xap,
Còc-còc-còc,coooooòc!
Mèu, mèu, maramèu, mèuuuuu!
Piu-piu,xiu-xiu,piu-piu,xiu-xiu!
Tic-tac,tic-tac…
Tic-tac,tic-tac…
……

tsitsssss!
Ei!
Bla-bla-bla!
Bla-bla-bla!
Bla...
Atxum!
Plaf!
Paf!
Patapam!
Plaf!
Fsssssss!
……

Que no, que no, que ja no torne mai més a una cita a cegues!!!!!

dijous, d’abril 21, 2005

BI

bi.jpg Posted by Hello

Les llengües no són boniques, dolces, aspres, sonores o de colors. Les llengües són comunicació, i les persones en usar-les segons el to, la intenció, el contex, la cadència o el sentiment que hi posem en produir un seguit de sons que anomemen paraules les fem sentir així, dolces o esquerpes. Dir que una llengua és lletja és una barbaritat, és com dir que un home o una dona com a representació de la espécie humana és lleig o lletja per ser home o dona en si mateix.

Ser bilingüe té una avantatge: (re)conéixer la riquesa i la vàlua de qualsevol llengua, independentment del nombre de parlants o de la seua dimensió social. Per descomptat sempre pots estimar o tindre debilitat per una en especial, aquella que t’és més pròxima, la que has escoltat de menut en boca dels teus pares, en els jocs d’infantesa amb els amics, o en el botiguer i el farmaceutic. Però que tingues debilitat per una cosa no vol dir que menysprees el valor i la riquesa de les altres coses.

Un home no té perquè ser més o menys dolç que una dona perquè siga home, ni més o menys orgullós, o esquerp o trist o bell. Una dona no té perquè ser més o menys sensible o el seu cos ser més o menys voluptuós que el d’un home simplement pel fet de ser dona. Cada home o dona, com cada llengua, despertarà desitjos, delicadeses, rebuig o complaences segons la dispoció en què es trobe el receptor o la receptora. Les persones som com missatges, igual que un missatge verbal, però amb més signes que els fonètics, simplement això, missatges.

Els missatges també poden ser distorcionats, malinterpretats per l’estat d’ànim del receptor o receptora o pel contex. Una converça en un banc d’un parc on els elements externs que distorcionen són mínims és més comprencible que en una estació de metro, o en una avinguda transitada. De la mateixa manera la visó d’unes línies o unes faccions més rectes o anguloses poden resultar més belles depenent de com t’has alçat eixe dia en què una corba et sembla més bonica que una línia recta o el roig més atractiu que el verd.

Per descomptat tots tenim unes preferencies, un gustos que van desenvolupant-se i adquirint major força al llarg de la nostra vida. A mi particularment m’agrada més el francés que l’anglés, però mai diré que l’anglés és lleig o pobre, simplement em trobe més a gust parlant o escoltant francés que anglés i m’agraden més les taronges que les pomes. Però clar hi ha cançons en anglés que m’encanten i m’agrada escoltar-les i pomes tan bóniques i saboroses que no puc evitar fer-ne un mos.

Crec que el prexif BI- és un bon prefix, personalment el preferisc a d’altres que no m’agraden massa com ara UNI-, CONTRA-, ANTI- ,PRE- ...


..............................................

PD.

Acabe d'escriure el post i mentre dine i veig les notícies de canal 9, a Xàtiva, ciutat de papes i valencianoparlant un xic ha estat detingut i dut a comissaria per no portar DNI (aplicació de la llei Corcuera) però en realitat el que ha passat és que en eixir de l'institut dos policies li demanen que s'identifique, el jove diu que no porta el DNI i els diu el seu nom i adreça en valencià, els policies (funcionaris públics de l'Ajuntament o de la Generalitat Valenciana, tant s'hi val) diuen que no l'entenen i que els parle en "cristià", una professora ix i parla amb els policies per identificar-lo com a alumne. Els policies li tornen a dir que s'identifique en "cristià", el jove torna a fer-ho en valencià. Resultat se l'emporten a comissaria. Any 2005. Em pregunte si aquest xic hagués parlat en anglés, què hagueren fet aquests funcionaris, l'hagueren detés ? hagueren intentat entendre'l i posar en pràctica el seu anglés bàsic? o tal vegada li hagueren portat un traductor o traductora i se n'hagueren anat tots junts a prendre un café? En sabeu la resposta? Jo sí. Us ho dic val paga la pena ser BI.

diumenge, d’abril 17, 2005

Tres cullerades si us plau

taza.jpg Posted by Hello
Terriblement sol m’aixeque , arreplegue taula, delicadament agafe els coberts, el plat, el got, algunes engrunes de pa que s’han esparcit, espolse les estovalles i les plegue amb exactitud, un pleg, dos plegs, tres plegs i ja està; les guarde dins del calaix ; tot això sense voler fer massa soroll per no destorbar el convidat que encara seu a taula.

Des de la distància mentre fregue els coberts el veig allí, immòbil, amb la mirada clavada a la pared. Però que mira així? em pregunte; si allí en eixa pared també solitaria no hi ha cap quadre, cap rellotge , cap espill; si almenys hi hagués un espill ho entendria perquè sempre pots traspassar el reflex, però no així, quan només hi ha una pared nua.

M’entristeix, sent una enorme tristor en l’ànima, com si algú o alguna cosa haguera lligat una pedra a l’ànima i s’enfonsara a través del meu cos com s’enfonsa un pes mort en un riu o un pantà de terboles aigües.

Preparé el café mentre de reüll seguesc observant-lo, i comprenc que les metàfores no són semblances sinó realitats individuals que els escrivents usen en el seu quefer diari, com el botiguer gasta l’equilibri per mesurar les viandes o el carnicer talla amb el ganivet el silenci per vendre’ns una quarta de vedella.

M’aprope a ell i en acostar la mà per demanar-li si vol el café sol o amb sucre, intuïsc una fredor espesseïda, i una esgarinfança fa trontollar tota la cuina. El convidat s’ha quedat de pedra, és pedra, és una pedra. M’aparte instintivament i comence a fer voltes i voltes sobre mi mateix a mesura que els mobles comencen a volar , la taula, la cuina, l’armari, les pareds, el sól, tot com si un remolí de vent s’hagués format a l’epicentre de la casa nua de temps i d’espai.

Només resta ell, assegut a la cadira, de pedra, seguix sent de pedra, i jo a escassos metres en peus, flotem en la ingravetat , allí on són i no són totes les coses, en l’absència de foscor, entre els no-colors, en la ignorància de les formes. I tanque els ulls com una espècie de autodefensa i veig que alguna cosa com puntets o gotetes vénen cap ací, cada volta més grans, més visibles, més reconegudes. Paraules, imatges, ombres, records, jo, sóc jo.

Obric els ulls assegut a taula, i oloré l’aroma del café acabat de fer, i sent la calentoreta del sol que omplí la cuina. Agafé la sucrera i prenc una cullerada, sempre solc prendre un café amb una sola cullerada de sucre, no m’agrada massa dolç, sempre m’ha agradat sentir el sabor de les coses, però hi ha moments en què cal endolcir la vida. Hui li posaré tres curellades de sucre al café.


Llegint : Diari dels Desassossec de Fernando Pessoa. Quaderns Crema.

dijous, d’abril 14, 2005

Fantasiejar reanima

Chagall Marc.jpg Posted by Hello

L’altre dia vaig anar a cal Guassu, Las aventuras de un fantasma en busca de hogar, http://blogs.ya.com/guasubuscahogar/ . Les festes que hi fa són extraordinàries i els convidats que hi arreplega ho són encara més. Doncs bé, l’altra nit hi estava Marc Chagall fent de les seues per allí, i mentre mirava al·lucinat les seues pintures em va vindre al cap un post de l’amic Frederic, Un salt al món, http://www.lamevaweb.info/post/671/19512 en que parlava sobre la fantasia i la imaginació i els comentaris que n’isqueren a partir del llibre “la história interminable”.

Em va vindre al cap com eren abans les fires. Jo era encara molt molt menut, i els canvis en aquells anys foren velocíssims. Fou una època en què la societat, aquella en què vivíem canviava d’un dia a un altre de forma brutal. La ciència i la tecnologia ha fet que tot canvie a una velocitat vertiginosa.
El progrés en la ciència sempre ha estat així , com tot canvi, aporta cose bones, sobretot en allò que recau en els avanços necessaris i bons en la medícina, les comunicacions o altres camps de la vida real. I vull remarcar això de “real”, perquè ací és on em vaig quedar pensantiu.

Recorde que la meua iaia no es va creure mai que l’home haguera viatjat a la lluna. Per a ella la lluna, va ser quelcom màgic i misteriós fins que es va morir. Allò que ens és desconegut sempre comporta un exercici d’imaginació, de fantasia. Per a la nostra generació la lluna mai serà el mateix que per a ella , però encara ens quedava Mart. Per a les nostres generacions Mart és ja només un planeta pedregós amb certs components químics i previsions científiques. Els marcianos donsc s’han traslladat en tot cas a galaxies molt més llunyanes, i no sé que tardaran en predre’s ja en la boira a mesura que avancen les exploracions intergal·lactiques.

Les fires de quan jo era menut, a més de haver-hi un carrussel, els cavallets (de fusta i no els poltres vius que hi solen haver ara, que l’únic que fan es fer-me patir quan els veig) i les cadiretes volants, hi havia uns barracons on podies veure “l’home serp”, “la dona barbuda” o l’home amb cinc braços”. Tot ,per descomptat ,eren muntatges perquè l’home serp era una caixa de vidre al mig de la qual un home treia el cap amb un turbante indi I se li afegia una cua de serp enllaçada entre plecs de tela. També recorde una barracó ple d’espills en diferent posicions que quan hi entraves i veies a les altres persones que hi eren distorsionades i reflectides amb el rostre més llarg , les cames curtes o llargues i tot era tan màgic i irreal com la nostra pròpia imaginació.

Quan el progrés i la ciència ha avançat tant que ja no deixa lloc a poder imaginar mons intergal·lactics, éssers que viuen al fons de la terra o al fons dels oceans, quan els viatges intel·lestelars són gairebé una realitat, poca cosa queda per a la imaginació.
Per això tendim a fantasiejar i imaginar en els temps passats, en civilitazcions dessaparegudes perquè el futur com a font de fantasia està ja hipotecat.

Em preocupa si més no que cada cop més la imaginació i la fantasia desapareguen de la ment de l’home i el monstre del “no-res” de la història interminable, acabe per engolir-nos a tots.

A pesar de tot queda un reducte crec que infranquejable, la nostra ment, i confie que aquesta en siga prou forta per mantenir la fantasia i la imaginació, la curiositat i la invenció perquè tots aquests conceptes els trobe necessaris i bàsics per viure.

dissabte, d’abril 09, 2005

Si només fora sexe et diria t'estime.

01-courbet25.jpg Posted by Hello

En les relacions personals potser és on més diferències trobem els uns amb els altres. No és el mateix nàixer i viure a una gran ciutat que a un poble menut o una ciutat mitjana. Tampóc haver crescut jugant al càrrer que en una guarderia. Les creences, els ritus i els costums familiars també ens determinen, ni per a bé ni per a mal, a la fí sempre som nosaltres qui escollim posar les coses a una banda o altra. Però no podem obviar que totes aquestes coses i d’altres ens afecten en certa manera. Convencionalismes, tabús, eufimismes, educació, espiritualitat, tots eixos conceptes tan abstractes tenen un força increïble al llarg de la nostra vida i activen els mecanismes de la nostra consciència.

"Els seus noms no eren res, i per tant el anomenarem A i B , el lloc on es conegueren tampoc té cap importància , ni tampoc sabíen del passat o del futur de cadascun. Es van reunir pel desig momentani de dues pells que s’atrauen i es complauen en un frec instintiu. Van quedar en una hora i un lloc determinat, a penes van parlar, qui sí ho va fer van ser els seus cossos, les mans, els llavis, els peus, les carícies, el sexe.
La primera vegada deixà el regust desconcertant d’un àpat, de la picadeta que fas abans del menjar i t’obri la gana. Malgrat que tots els menjars solen ser semblants sempre tenen un gust diferent algun ingredient o condiment que els fan diferents, tal volta una miqueta més de sal o de pebre.
Poc a poc les pells començaren a conéixer-se , anàven posant noms als plecs , a les pigues , a les marques que va deixant la vida. Tanmateix ni A ni B sabien més enllà de les hores en que es compartien, la resta del temps en què no eren junts no existien per a cap d’ells.
No obstant malgrat l’acord establert en silenci que marcava la llibertat de A i B, els cossos anaven fent camí, establint lligams i sentiments conscients però muts. El cor sempre va pel seu camí, amb el seu llenguatge tan dissemblant i solt que res té a veure amb la reflexió i la ment.
Havia d’arribar el dia en que no sé si fou A o B exhausts de la batalla digué: Mai m’has dit t’estime o alguna cosa semblant!
Anem a posar, A pensà: Si només fora sexe et diria t’estime."


Recorde una pelicula que es deia “En la boca no”. Dos persones tenien una relació únicament sexual. Els seus cossos s’havien explorat i conegut de mil maneres i havien bussejat profunditats desconegudes. Per a un d’ells besar significava la barrera que establia la línia entre el sexe i l’amor. No obstant eixa línia ja feia temps que s’havia traspassat sense ser-ne o voler ser-ne conscients.
Crec sempre i quan es tracta de qualsevol relació mutuament volguda i acceptada (mai obligada per cap de les parts) sempre hi poses sentiments, en qualsevol relació sexual sempre ames d’una manera o altra, per això és quasi impossible mentir en eixos moments.

I Per això mateix no concep el sexe sense amor, tanmateix si crec en l’amor sense sexe.

dimecres, d’abril 06, 2005

Transparències ( III ) Post dedicat

Aquesta nit he visitat els amics i amigues , he llegit alguns post nous i n’he rellegit alguns anteriors, en alguns casos només he mirat la confecció de les pagines, els colors, els enllaços, les formes, la distribució però no he fet cap comentari, ha estat una cosa estranya, volia estar-hi una miqueta en casa vostra com si hagués arribat a fer-vos una visita i mentre em preparaveu un café he observat els detalls, cosetes que d’una forma o altra diuen moltes coses de les persones que han anat fent la casa.

El 6 de gener de l’any 2005 de nostre senyor els reis d’orient recorrien els carrers amb sacs plens de joguines.
En una cambra no importa on, algú començava a pintar un full de vidre del Word amb signes. Un mes abans havía enllestit unes parules encadenades que havien d’alliberar-se i així anaren a parar a una estació, un lloc agradable i anòmin, indret de trobades i acomiadaments.
D’esde aquell 6 de gener, des de l’estació s’han travessat deserts, escrit cartes d’amor mai enviades, jugat amb trobadors, s’han fet falles i s’han cremat ninots i fantasmes, ens hem tombat sobre l’herba, comunicat amb extraterrestes i hem jugat amb els colors de les transparències.

El 6 d’abril de l’any 2005 de nostre senyor, fa ja tres mesos , qui anava a dir-m’ho?, l’estació , aquesta que vaig anar construint amb reserves, dubtes i pors és un espai en constant expanció que no para de sorprendre’m, aquesta estació és el meu cor i des d’aquest lloc tan inestable però sincer us vull donar les gràcies a totes i tots que heu creat amb mi aquesta gran , misteriosa i afectiva estança.

Aina per dur aquesta Mitjanit que se sent, escolta, parla i llig.
Aliena pel Mestissatgelingüístic tan enriquidor.
Arsvirtualis pel teu divà tan confortable i sabi.
Bertaijo, per haver-te deixat endur pel meu somni.
Chirio pels teus textos tan ben enllaçats que desperten la curiositat.
Claraboya per la calidesa de la Brisa que em fa pensar de vegades tant i tant.
Omar per eixe Balcó tan bònic i amb eixes vistes hermoses compartides.
Rufus pels abismes siderals d’extrema lucidesa.
Acollida per eixos informes incleïbles, per eixe vaillex i eixa tripulació tan meravellosa i enyorada ( un bes especial pel moment delicat que sé que va per bon camí)
Tristany, per fer-me somriure, riure i gaudir els teus papers tan preats.
Pensador pels teus curts-i-llargs que ens fan gaudir la vella i necessària dialèctica.
Etéreo amb dos “e” per la lliure intimitat.
Isnel per eixes gotetes que acaronen tna suau i plàcidament.
Van pel teu glamour, la suau tristesa i per eixes sabatetes de claqué que fan ballar el cor.
Gregorigen pel començament i el missatge en la botella ;)
Tina per les teus crítiques tan encertades.
Elisenda per saber tan bé el significat de la pell des d’on s’emanen els sentiments.
Marcel·lí per la debilidad de las cosas saladas per les quals des del principi sentí una debilitat especial.
Losagne pour ta presénce et tes mots aussi belles.
Lluneta pels ragets de llum que deprens
Mad per la força i vitalitat d’eixa Sociedad Pajaril la Auora, estimada i valenta.
Mon por tus piedrecitas que nos hacen volvernos más humanos.
Marmi per eixa Muralla tan arrelada a la mare terra, màgica i acollidora, i oberta als oceans.
Nada por todo lo que das que desborda de sensibilidad y amor cualquier cuenco.
Nafthy per les teues cartes prohibides d’un coret jove que s’expandix dia a dia.
Odalys por tus comentarios tan cercanos que no saben de fontreras.
Odyseo por tus disparos que abren la imaginación
Pentesilea per l’agossarada aventura de descobrir les terres i les mars, les grutes i els vents.
Rafa pel teus pensament esperançadors.
Sirte pels teus jardins i les emprentes tan certeres mirant-la-mar.
Frederic per eixos Salts al Món tan valents i pròxims.
Ferran per ser “un que pasava” tan especial i únic.
Aurembiaix per la teua curiositat cercadora i els teus cometaris que desprenen tan bons aromes.
Oscaribus per la teua visita i l’empremta valenciana del ¡xe!

I a tots i totes els que heu passat alguna vegada i heu deixat alguna pedreta.

Us estime molt a totes i a tots. Gràcies i besets i abraçades a manta :)


100_02071.jpg Posted by Hello

dissabte, d’abril 02, 2005

Trobadors en estranyes contrades

- T’odie!.
- No, no m’odies, m’estimes massa!.
Aquestes van ser les últimes paraules que es digueren.
...
El barranc s’estenia poderós i verge quasi arran de la mar. Envoltat de pins enormes, oliveres i oms d’antiga sabiesa, llurs branques a penes deixaven passar els raigs del sol entre les fulles que acaronavem tímidament l’herba i les primeres flors.
També tots dos eren tímids i verges, atrevits i agossarats, tendrés i salvatges, com s’ha de ser, com els déus volien.
Estirats sobre l’herba només el frec adivinat d’un braç acostant-se o d’unes mans premeditadament inconscients feia tremolar la terra, mentre el càlid vent de ponent els adormia així tant junts, intuïts tan a prop.
Des del cel només es veia dos cossos mig nus ajaguts entre una verdor encegadora.

Ausias Marc digué: “Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn / mudant color e l'estat natural, / e mostrarà voler tota res mal / que sobre si atur hun punt al jorn “

La humitat deixà caure un gota des de les fulles i en caure sobre el rostre estimat l’amant obrigué el ulls . Quina cosa més bónica pensà, si la rosada acarona tal rostre i jo puc gaudir la visió d’aquest bell acte. I la gota es lliurà feliç fent camí per la galta senzillament vers el coll i en arribar al seu destí formà un petit llac i allí restà plàcida sense atrevir-se a explorar més enllà del pit que amagava imemnsos paratges.

“Lexant a part l'estil dels trobadors / qui, per escalf, trespassen veritat, / e sostrahent mon voler affectat / perquè no·m torb, diré ·l que trob en vós “

Mai tornaria a veure tan bella imatge, hi ha obres que perduren en el el temps i en la història dels hòmens però d’altres són efimeres, senzillament perquè són massa perfectes.

I Jordí de Sant Jordí que no es trobava molt lluny observant tal història , llançà la seua veu barranc avall cap a les mars infinites.

“Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada, / me trob del tot en mal poder sotmés / no veig algú que de mé s’haja cura / e soi guardats, enclós, ferrats e pres / de què en fau grat a ma trista ventura.”

Del temps que tardà en apropar els seus llavis al coll, indret de grata desventura, no és pot fer cap mesura. Però sí del sabor d’aquella gota d’aigua i de la textura de la pell que l’acollia.

“Eu hai vist temps que no em plasia res; / ara em content de ço qui em fai trsitura, / e los grillons lleugers ara preu més / que en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vei que ha mostrat son voler / sus mé, volent que en tal punt vengut sia;”

I de nou ajaguts frec a frec li va venir un pensament: - Potser t’estime massa! -