dissabte, d’abril 02, 2005

Trobadors en estranyes contrades

- T’odie!.
- No, no m’odies, m’estimes massa!.
Aquestes van ser les últimes paraules que es digueren.
...
El barranc s’estenia poderós i verge quasi arran de la mar. Envoltat de pins enormes, oliveres i oms d’antiga sabiesa, llurs branques a penes deixaven passar els raigs del sol entre les fulles que acaronavem tímidament l’herba i les primeres flors.
També tots dos eren tímids i verges, atrevits i agossarats, tendrés i salvatges, com s’ha de ser, com els déus volien.
Estirats sobre l’herba només el frec adivinat d’un braç acostant-se o d’unes mans premeditadament inconscients feia tremolar la terra, mentre el càlid vent de ponent els adormia així tant junts, intuïts tan a prop.
Des del cel només es veia dos cossos mig nus ajaguts entre una verdor encegadora.

Ausias Marc digué: “Bullirà ·l mar com la caçola ·n forn / mudant color e l'estat natural, / e mostrarà voler tota res mal / que sobre si atur hun punt al jorn “

La humitat deixà caure un gota des de les fulles i en caure sobre el rostre estimat l’amant obrigué el ulls . Quina cosa més bónica pensà, si la rosada acarona tal rostre i jo puc gaudir la visió d’aquest bell acte. I la gota es lliurà feliç fent camí per la galta senzillament vers el coll i en arribar al seu destí formà un petit llac i allí restà plàcida sense atrevir-se a explorar més enllà del pit que amagava imemnsos paratges.

“Lexant a part l'estil dels trobadors / qui, per escalf, trespassen veritat, / e sostrahent mon voler affectat / perquè no·m torb, diré ·l que trob en vós “

Mai tornaria a veure tan bella imatge, hi ha obres que perduren en el el temps i en la història dels hòmens però d’altres són efimeres, senzillament perquè són massa perfectes.

I Jordí de Sant Jordí que no es trobava molt lluny observant tal història , llançà la seua veu barranc avall cap a les mars infinites.

“Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada, / me trob del tot en mal poder sotmés / no veig algú que de mé s’haja cura / e soi guardats, enclós, ferrats e pres / de què en fau grat a ma trista ventura.”

Del temps que tardà en apropar els seus llavis al coll, indret de grata desventura, no és pot fer cap mesura. Però sí del sabor d’aquella gota d’aigua i de la textura de la pell que l’acollia.

“Eu hai vist temps que no em plasia res; / ara em content de ço qui em fai trsitura, / e los grillons lleugers ara preu més / que en lo passat la bella brodadura. / Fortuna vei que ha mostrat son voler / sus mé, volent que en tal punt vengut sia;”

I de nou ajaguts frec a frec li va venir un pensament: - Potser t’estime massa! -

26 comentaris:

elisenda ha dit...

I Jordi de Sant Jordi, als Stramps continuà:

L'amor que us hai en totes les parts m'ascla,
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?

Saps com m'agrada llegir aquests poetes? Molt! Que bé que ens els recordis. Un bes amb regust d'antigor

Brisa ha dit...

Y cada uno ve lo que desea ver y cada uno entiende lo que quiere entender, y cada uno ama u odia como sabe hacerlo y a veces la línea que separa cada una de estas cosas es tan fina, tan irreal, como lo que escribimos y lo que otros entienden que queremos decir y entonces nos olvidamos de la línea que nos separa, nos abrazamos y todo adquiere un nuevo sentido!

Te dejo mi abrazo y desaparece la línea. Besitos Joan.

Nada ha dit...

Increíblemente bello, lleno de sentimiento, de sensibilidad. Me quedo sin plabras pero llena de emoción.

Un beso, Joan

RUFUS ha dit...

És una prosa exquisida, molt mes lírica que la poesia encadenada a les pautes dels versos. Entre el dialecte valencià i el català antic, encara resulta més màgic i evocador. Felicitats.

pentesilea ha dit...

agosarada màquina del temps; m'ha agradat, Joan ;-)

Tristany ha dit...

si dic alguna cosa ho esguerro...

elisenda ha dit...

Tristany, segur que no. Digues-la, sisplau...

muralla ha dit...

És tan preciós que només puc dir: Potser m'agrada massa!!!
Una abraçada. Carminya.

Oscaribus ha dit...

Està molt bé el post. Ara bé, t'haig de dir que el que més m'ha agradat és el "Desert d'amics..." Si Fuster ja ho deia: "xe, aquell verset tan bonic de Jordi de Sant Jordi..."

joan ha dit...

I Gilabert de Proixità també podria afegir:
Que a mé, que amar no volia,
me fai tal res abellirçque res no puc altre dir
mas mercé, merecé, tot dia,
tant fort me destreny e em llia.

Prenc aquest bes oh bella dama i us el retorn com cavaller de tan preada companyia ;) besets a mi també m'agrada llegir-los i molt :)

joan ha dit...

Brisa: Si eso es muy hermoso, cuando eso ocurrre y nos olvidamos de esa línia. Me viene a la mente un post tuyo y tambien uno de Gregori :) és sorprendente cuando a veces lles un post de alguien i entiendes perfectamente lo que dice i te llega de tal forma como si estuviera hablandote directamente a ti. Recibo tu abrazo con la misma estima que te lo doy.Dónde se ha ido la línia :) besets

joan ha dit...

Nada: Grácias, pero la belleza y la sensibilidad siempre es recíproca, cuando ves, lees, o tocas algo y la percibes es porque ella se reconoce en la que tu llevas en tu corazón :) Un beso

Rufus: Gràcies de veritat. Una de les coses que més m'agrad quan escric és trobar la musicalitat de les paraules. Aixó m'ho ensenyà, la música de les parules, el meu profe de valencià a l'institut, un gran i meravellos poeta Salvador Jàfer, qui també m'ensenya a estimar la llengua que parlava i em descobrí tota una literatura que ni tan sols sabia res d'ella, eren temps en què al PV la nostra llengua només es considerava un dialecte d'anar per casa. Amb ell vaig aprendre a estimar les llengües i les seues particulars riqueses, de totes le llengües.
Una puntulització ;) el català mediaval és més semblant al català occidental o siga valencià i lleidatà, l'oriental és el dialecte que més ha canviat respecte al mediaval, sobretot a partir dels segles XVI i XVII i sobretot fonèticament. :) THX . Una abraçada.

joan ha dit...

Pentesilea. A mi em dius agossarat? hehehe i tu? que jo sàpiga pel món blogger hi ha una amazona molt intrèpida ;) besets i gràcies.

Tristany: Tu pots dir el que vulgues, esguerres, esmicoles o el que siga i saps molt bé que per això no et deixaré...."buenu" no sé, ja veure'm per on ixes :)

Va Elisenda digues-li-ho tu que a tu et fa més cas que a mi, a més en el fons és un xiquet només vol que estiguem sempre damunt de'll :)

Anònim ha dit...

Muralla: Gràcies Marmi :) besets de trobadors occitans i galaico-portuguesos.

Oscaribus: Benvingut i gràcies. a mi particularment també m'agrada moltíssim el poema de Desert d'amics, quan el vaig llegir per primera vegada se'm va quedar gravat. I a més si ho va dir Fuster, una de les ments més lúcides del segle passat, vol dir que no anem errats. Vaig tindre la sort de parlar un dia amb ell , uns minuts , i em sorprengué la senzillesa i sensibiltat , però això és una de les coses que em guarde per a mi ;) He mirat de veure el teu blog però no m'ix cap.

elisenda ha dit...

tristany, quico, pit-roig bonic, digue'ns la cosa... ens tens delerosos de tu...
(espero que funcioni, joan :)

Tristany ha dit...

aviam, aviam, es que l'escrit del Joan és massa maco hi no puc sortir jo, ara, per peteneres. Si contesto en plan líric potser no hi arribo (a l'alçada), si m´embolico a parlar de formigues i gambes (avui tinc el dia de formigues i gambes, sigui quin sigui el tema hi acaven treien el cap, per cert, els de les gambes són molt bons (els caps), els de les formigues no sé), resumint: demà pensaré el plà d´atac i el posaré aquí, però haig de contestar seriosament o amb "animus iocandi"?...o amb aquelles metàfores que ningú enten res (ni el que ho ha escrit), però que impresionen molt a la penya :)...ja pensaré que faig, es tracta de no fer el ridicul, que aquest nanu té un nivell alt i per culpa d´ell no vull ser vilipendiat ni vull recollir el meu prestigi transmutat en bocinets d´orgull romput escampats per terra...i ja callo, apali. :)

elisenda ha dit...

no facis captatio benevolente, Tristany... Tu escriu i si surt més metafòric o més irònic ja ho veurem. I si no ens agrada, t'esmicolarem :) si de cas, després ja t'ajudarem a recompondre't.
I els caps de les formigues són igual de bons...

Aurembiaix ha dit...

Una esgarrifança m'ha recorregut en llegir el teu post bell i evocador, felicitats tant pel fons com per la forma, Joan. Es la primera vegada que passo per la teva estació , i si m'ho permets continuaré passant:)

joan ha dit...

Mira Tristany la meua estació està oberta a tot tipus de comentaris i en una estació que es precie hi ha d'haber tota classe de mercaderies així que pots esplaiar-te tot el que vulgues i com vulgues, a més el café està sempre obert pels amics...i si alguna cosa no va bé doncs per això estan el goriles ;)
I ra em vé la pregunta del mil·lió:

Elisenda i Tristany (que bònic que queda, hehehe) com s'ho feu per anar sempre tan juntets? ;) ui, ui, ui.... besets als dos :)

joan ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
joan ha dit...

Aurembiaix: Benviguda i moltes gràcies. És més és tot un plaer que hi passes, reposes, et prengues un cafenet o un refresc , descanses, parle, i estigues totes les vegades que vulgues en aquesta estació. A mçés ja sé els teus origens naturals i històrics tan ben explicats a ca el Tristany. Vés amb compte amb ell que igual en fa una ponència perquè ell va presentant els seus papers ací i allà, a Salamanca , xàtiva etc. :) una abraçada

lluneta ha dit...

Molt maco Joan... crec que tu ets un mica trobador també, i em sembla fantàstic que en l'era de la bojeria i el "stress" hi hagi gent que gaudeixi amb la musicalitat de les paraules (com molt bé has dit tu mateix).
Besets ;)!

elisenda ha dit...

sonen bé els dos noms junts? potser... és que ell té nom de cavaller de pit-roig i en combinació amb el meu fan una novel·la de cavalleries :)

Aurembiaix ha dit...

Gràcies per la càlida benvinguda Joan, sí que pararé al cafetó de la teva estació a prendre un refresc (que jo no sóc de cafè, i ja...ja sé de la vocació de buscador en el google d'en Tristany :-), però es que jo també la tinc! :-)
Un petonet

joan ha dit...

Lluneta: com tots els estels els raigs de llum arribe :) Tens raó en aquesta època de bogeria i estress, crec que mhem de buscar una miqueta de calma, benvinguda siga si és amb paraules o música. Besets :)

Elisenda: Si és veritat queden molt bé junts si Joanot Martorell us veiera segur que escriuria un Tristany Lo blac nou :) Besets

joan ha dit...

Aurembiaix: Quan vulgues ja ho saps. Un beset i gràcies a tu :)