dimarts, de novembre 20, 2007

Em preocupa

Em preocupa que un desaprensiu òmpliga d’insults, degradacions i li fota de patades a una xica que seia tranquil·lament en el metro i aquest tipus acabe convertint-se en una icona mediàtica i que a més algú intente excusar aquest comportament delictiu, antisocial i vilonet sota el llençol de la marginació que sofreixen alguns joves perquè no tenen feina, perquè provenen de famílies desestructurades etc.

Em preocupa que algú diga en mitjans públic i privats que per culpa dels anticonceptius i del dret a l’avortament no han nascut “els milers d’espanyolitos” (paraules textuals) que calia per poder ocupar el llocs de treball que necessita l’estat i que per això vénen milers i milers d’immigrants i que al mateix temps aquest diguen que no són ni racistes, ni xenòfobs i que només aboguen per una immigració controlada i com déu mana tal com van fer els espanyols quan se’n van anar a Alemanya o altres països i que el públic aplaudesca. Em preocupa, això de la immigració controlada, se m’antoixa una manera encuberta d’esclavitud. Portem treballadors, obrers, mà d’obra controlada , esclaus per treballar , que treballen , mengen, dormen i que després se’n vagen ben calladets i agraïts.

Em preocupa que es convide a programes a personatges que fomenten la violència i l’odi i proclament lliurement i amparats per la benevolència de la constitució i la llibertat d’expressió les seues proclames clarament feixistes i a més se’ls acabe aplaudint.

Em preocupa el fet que després de tants anys de lluita pel reconeixement legal i social dels drets civils de gais i lesbianes i d’haver hagut de lluitar contra el fonamentalisme religiós del catolicisme (no parle de creences, ni de dogmes de fe que cadascú és lliure d’assumir i complir segons el seu lliure albir) ara se’ns presente una altra batalla contra altres fonamentalismes religiosos que sense cap contestació pública diuen lliurement en programes d’alt nivell d’audiència que el fet que “seguesca eixint molta gent de l’armari significa que la fi del món s’apropa” i no se’ls conteste clarament perquè la persona en qüestió és un immigrant i pertany a una altra cultura i religió, no siga cosa que caiga sobre nosaltres la sopita de la xenofòbia. No tampoc és això, tampoc.

Em preocupa que es convertisca en un tema d’estat i de màxima perillositat pel benestar de la nostra societat que algú creme una foto del rei, que es condemmne públicament en tots els mitjasn i per tothom i que se’l perseguesca, es detinga i se’l jutge amb una rapidesa extrema i en canvi ni es denuncie, ni es perseguesca ni la societat es manisfeste contra les agressions, pallisses i assassinats de persones normals i corrents que simplement passaven, passajaven o estaven en un lloc i la casualitat ha fet que cinc o sis nazis la veieren i l’atacaren per la seua pell, la seua forma de vestir, la seua forma de caminar o qualsevol absurditat que aquests assassins creuen incorrecta.

Em preocupa que la violència gratuïta s’haja convertit en un entreteniment tant visual com verbal i que ni les lleis, ni l’estat democràtic i encara molt menys el conjunt de la societat , nosaltres, que som qui hem de construir la societat en què volem viure, fem res, o en tot cas només mirem de reüll pensant que cap d’aquestes coses pot afectar a les nostres vides. Sí em preocupa.

divendres, de novembre 02, 2007

Tan sols un silenci

Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix.

Vam arribar a Istambul un dijous a la tarda. El sol es ponia rerre el cap de milers d’edificis, cúpules majestuoses, minarets orgullosos i turons de terra roja i cansada.
Dalt de l’autobús que ens portava a l’hotel, rodejats de turistes, la ciutat s’obria i s’expandia imparable, mudava colors, albirava mars, es perfumava a cada cantó i bullia.
Bullia plena de temps, de paraules, de desig , de secrets.Tu al meu costat bullies, també jo, tot bullia com aquells versos de Marc que semblaven una premonició : “bullirà el mar com la cassola al forn, mudant colors i l’estat natural...”

Quan vam arribar a l’hotel ja era capvespre.Des de la finestra mentre menjàvem alguns dolços d’anís i pistatxos que havíem comprat en una botiga del carrer escoltàvem la crida a l’oració. Respiraves ritmícament, t’havies adormit entre els meus braços.
Així començà el primer dia a Istambul, gairebé com un silenci.

Hi ha un silenci únic que només pertany a un mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure. Hi ha un silenci que em recorda a aquells dolços d’abans com l’arrop i talladetes(*).

(*)L’arrop i talladetes és u dolç típic valencià. L’arrop és un xarop a base d’almívar concentrar de most de sabor molt dolç. Al xarop se li afegixen les talladetes de meló o carabassa. Era elaborat de manera tradicional i solia vendre’s a les fires i mercats. Ara és gairebé desaparegut ja que el seu sabor i olor és força diferent als dolços comercials i de fabricació industrial.