divendres, de novembre 02, 2007

Tan sols un silenci

Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix.

Vam arribar a Istambul un dijous a la tarda. El sol es ponia rerre el cap de milers d’edificis, cúpules majestuoses, minarets orgullosos i turons de terra roja i cansada.
Dalt de l’autobús que ens portava a l’hotel, rodejats de turistes, la ciutat s’obria i s’expandia imparable, mudava colors, albirava mars, es perfumava a cada cantó i bullia.
Bullia plena de temps, de paraules, de desig , de secrets.Tu al meu costat bullies, també jo, tot bullia com aquells versos de Marc que semblaven una premonició : “bullirà el mar com la cassola al forn, mudant colors i l’estat natural...”

Quan vam arribar a l’hotel ja era capvespre.Des de la finestra mentre menjàvem alguns dolços d’anís i pistatxos que havíem comprat en una botiga del carrer escoltàvem la crida a l’oració. Respiraves ritmícament, t’havies adormit entre els meus braços.
Així començà el primer dia a Istambul, gairebé com un silenci.

Hi ha un silenci únic que només pertany a un mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure. Hi ha un silenci que em recorda a aquells dolços d’abans com l’arrop i talladetes(*).

(*)L’arrop i talladetes és u dolç típic valencià. L’arrop és un xarop a base d’almívar concentrar de most de sabor molt dolç. Al xarop se li afegixen les talladetes de meló o carabassa. Era elaborat de manera tradicional i solia vendre’s a les fires i mercats. Ara és gairebé desaparegut ja que el seu sabor i olor és força diferent als dolços comercials i de fabricació industrial.

24 comentaris:

Hannah ha dit...

Me ha encantado tu descripción de la llegada a Estambul ¿real? Da igual, real o ficción es hermosa. Ciertamente todos esos silencios a los que aludes existen... Pero también hay otros silencios externo e internos que huelen a sangre y a rabia y tiñen de negrura las entrañas... Y otros que son ensordecedores cuyos gritos amargos hieren en lo más profundo... Y si, en eso concuerdo contigo, Joan, todos esos silencios, los dulces a los que tu aludes, y los amargos, además de todos los otros que hay, todos son de uno mismo...
Un post hermoso, repito.
Una abraçada molt forta
Hannah

isnel ha dit...

Joan, joan... Acabo de veure que l'estació és oberta, i plena de nou d'aquests rètols de poesia que només tu saps escriure i transmetre. Ostres, no saps com me n'alegro i que feliç que m'has fet. Un petó amb gust de silencis d'arrop i talladetes. T'esmimo! I tinc unes ganes d'abraçar-te... uf.

Giorgio Grappa ha dit...

Ei! Jo tampoc no sabia que havies reobert l'estació! Bé, espere que no siga tan conflictiva com les estacions de per ací dalt...

Una abraçada!

vafalungo ha dit...

Si hi han sons i músiques que ens transporten als llocs i als moments que hem viscut, per què el silenci no ho hauria de fer, també? Cada silenci és especial, cada paisatge, cada dolç d'anís, cada record.
Hi han ciutats i llocs, que, com l'arrop i talladetes, cada dia costen més de trobar, però no oblidem que re-cordar en el fons vol dir tornar a passar pel cor.
Una abraçada!

pau ha dit...

Joan, ¿Com t’hauria de parlar, en castellà o en català? (soc de Barcelona)
Jo no se escriure en català, soc de aquells que ens ho van prohibir, fins i tot parlar-ho en el pati del cole.
Ho faré en català, sempre hi ha un moment per fer-ho, algun dia ja que començar a aprendre i el traductor del word ajuda.
Et conec gràcies a la Gata, m’agrada molt el teu blog. Encara que no comenti et llegiré sempre que pugui.
Te escric per demanar-te permís per copiar y traduir el teu tema “Espanya?” en el meu blog. M’ha agradat, es perfecta inclòs per un home com jo que no soc nacionalista.
Una salutació.

joan ha dit...

Hola Hannah bueno :) sí, si es real y lo sentí así, seguramente porque estaba/mos enamorado/s :) y las circunstancias eran idoneas para poder amar todo lo que te envolvia :)
Tineenes razón, hay otros silencios, muchisimos más,tan fuertes y a veces desgarradores y todos són nuestros e incluso siendo así creo que en el fondo también pueden llegar a ser hermosos, al menos cuando desde la distancia y el tiempo nos permiten observar-los sin que nos hagan daño.
Una abraçada ben forta "bonica" :)

joan ha dit...

Isnel Isnel, i jo, i jo, quines ganes tinc també d'abraçar-te i de veure l'oleguer i de veure com te'l mires :) estic molt feliç de tornar a tindre-vos per ací, en certa mesura com totes les coses em calia tornar a l'estació, em calia tornar a escriure i a llegir i em calia sentir l'escalfor dels amics que estime :)
Una abraçada ben ben dolça , de rosse, cripstes, globus i cavallets :))))

joan ha dit...

jajaja Giorgio això et passa per anar-te'n al nord , si ja ho deia l'espriu en aquells versos "Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç! "
i ara resulta que els trens no van i ixen forats per tot arreu ;) jejeje... que no ho prenguen a mal els nostres germasn catalans del nord només és ironia valenciana ... per cí baix s'inunden palaus de les arts i no pssa res :)
me na'legre moltíssim de retrobar-te per ací. Una abraçada :)

joan ha dit...

vafalugo m'ha agradat moltíssim la teua definició de "re-cordar" tornar la corda .. a cordar :) de nou passar pel cor, és preciós això, i tens molta raó, quan ho fem notes que el cor es mou :) una abraçada amic :)

joan ha dit...

Pau molt benvingut. Pots parlar-me com vulgues sense cap problema. Mai he tingut cap problema amb això, és més n'estic ben content i feliç de poder utilitzar dues llengües amb la mateixa normalitat i potser amb la mateixa destresa, poder tindre converces de tot tipus, llegir i escriure tant en català com en castellà per a mi és tota una benedicció, només me planteja problemes quan la llengua esdevé confrontament, submissió o repercuteix socialment l'ús d'una sobre l'altra a nivells social, cultural i de drets .
Passa't quan vulgues i comenta quan vulgues i et vinga de gust, per a mi serà un plaer escoltar-te. I pel que fa al post pots fer el que vulgues amb ell, és tot honor també que vulgues fer-ho. Si no vols traduir-lo en la pàgina paral·lela del blog en castellà (si piques a l'enllaç de dalt a ña dreta accediràs) està la versió en castellà :)
salutacions i em passaré pel teu blog només tinga un momentet :)

el pensador ha dit...

Potser encara que només sigui per antagonisme, el silenci és una de les coses més difícils de definir amb paraules. Clar que per a tu, joan, tractant-se de paraules, no hi ha res difícil.

joan ha dit...

tractant-se de tu Pensador les pararaules sempre són una invitació al bon joc del pensament quan no d'una carícia :) una abraçada amic :)

Brisa ha dit...

Has descrito tan bello el silencio como lo son tus palabras querido Joan. Me has hecho pensar, que los silencios compartidos en los que la presencia de otra persona, te acerca aun más si cabe al reencuentro contigo mismo, son una entrañable caricia. Pensaba también que escuchándote... dan ganas de viajar a ese hermoso lugar de contrastes.. Los de aquí arriba.. ya se sabe tardaríamos un poco más en llegar ;) En fin ese temita mejor no lo tocamos que una se empieza a estresar..

Molts petonets amic.

Brisa

Déric ha dit...

Precisament el que em va sorprendre la primera vegada que vaig anar a una ciutat islàmica, no va ser el silenci, sinó tot el contrari, el soroll que hi havia, a totes hores.

Princesa ha dit...

Precioso.

Me ha parecido estar allí contigo esperando paciente en tus brazos a que el sol apareciera.

Un placer leerte.

marti ha dit...

Sempre he sentit descriure Istambul com una ciutat molt bulliciosa, i tu, en canvi, amb un suau truc de màgia, ens has transportat a una altra visió, serena i reposada, que en dónen els capvespres. I l'amor, perquè no dir-ho.

joan ha dit...

jejeje Brisa los de ahí arriba igualtradais un poquito más en llegar pero los de aqui abajo par poder llegar a muchos sitios tenemos que subir ahí arriba primero porque no hay vuelos directos, jejeje asi que no os quejeis, jajajaja :)
Mucgas gracias querida amiga como siempre es precioso compartir contigo tambien los silencios :)
e incluso un poquito de estres cuando se vuelve a acumular el trabajo :) un beset bonica :)

joan ha dit...

És veritat Déric, Istambul és una ciutat en constant moviment, tot és un contínu moviment de colors de gent de sorolls, peroò hi ha un moment allà sobre el capvespre quan comencen a tancar les botigues i els zocos i les mesquites criden a l'oració que sembla com si el món s'emmudira, supose que tambe és perquè al començament de la primavera encara es fa prompte de nit, a mi eixe moment m'impactava :) una abraçada amic

joan ha dit...

Princesa bienvenida , todo un honor compartir un momento asi contigo. En relaidad cuando escribimos lo que queremos és que quien lee sienta aquello que estamos intentando mostrar a traves de las palabras. Así que me alegro muchisimo que hayas vivido también ese momento.:)
Muchas gracias por tu visita , seguimos en contacto. Una abraçada :)

joan ha dit...

tens raó martí Istambul és una ciutat bullisciosa, té uns quant milions d'habitants. No obstant manté eixa màgia especial de les ciutats antigues on hi ha moments en que el cicle natural del dia marca unes hores de repos i tot sembla aturar-se. També és cert que l'amor , amic meu, ho fa tot possible :) una abraçada

Myt ha dit...

M'encanten els silencis tendres i dolços!

Com ens els endolceixes quan entrem ací, en silenci, amb la tendresa de les teves paraules, Joan...

Una abraçada

mar ha dit...

hola Joan
Istambul és una d'aquelles ciutats que tinc a la llista encara per visitar. Amb les teves paraules has fet que em sentís allà, respirant l'ambient dolç i pausat d'aquell lloc. Ara podria dir que ja hi he estat, però en ves d'esborrar-la de la llista, la pujaré més amunt. Ja tinc ganes d'anar-hi!
Ai, com m'agrada llegir-te, Joan!
A vegades passo i no sé mai que posar perquè em quedo sense paraules, gaudint d'allò que acabo de llegir... i he de tornar altres cops per poder-te almenys saludar.
Un petó ben gran
i m'alegra molt que hagis tornat.

joan ha dit...

Myt tan dolç com veure la teua petjada per ací. Una abraçada molt gran. Vaig molt enfeinat estos dies, tinc ganes de passar-me per ca teua i decansar una estoneta allí , on sempre s'està tan bé :)

joan ha dit...

Ostre Mar no deixes d'anar a Istambul, de veritat és una ciutat màgica, on cap tot, on els contrates són tan ràpids, a cada cantonada que et paralitzen els sentits , n'estic segur que t'agradarà molt, a més tens mars a tot arreu :) i mira a mi també em passa de vegades llig alguna cosa que em deixa sense paraules, o simplemente m'agrada llegir-la i gaudir-la :) una abraçada molt dolça