dimarts, d’octubre 30, 2007

Espanya?

Tot el món té dret a viure, treballar i estimar on, quan i com vulga o puga.

Aquest és la base de la meua visió i manera d’entendre la convivència i ho considere el dret fonamental de tot ésser humà, independentment del lloc on ha nascut o el lloc on s’ha criat.

No obstant també crec que les persones som fruit del context, del paisatge, de les relacions i de certs trets cultural, lingüístics i tradicionals. En un post anterior vaig intentar explicar per què em considere i què és per a mi ser nacionalista.

M’ofén profundament quan escolte massa sovint en certes tertúlies que els nacionalismes són excluents, xenòfobs i discriminatoris, els nacionalismes que “alguns” anomenen perífèrics, només aquests, perquè pel que sembla només són perillosos els nacionalismes que no tenen estat i en canvi el nacionalisme espanyol, rus o francés són bons nacionalismes, democràtics, permisibles i sobretot tolerants.

Toleren , ens toleren. Però compte! sempre que tinguem clar que si tenim certs drets lingüístics o d’autogovern és perquè ells ho permeten des de la benevolència del seu, això sí, bon i legal nacionalisme.

Podem parlar valencià, és clar, no està perseguit, no et tanquen ni et denuncien per parlar valencià. Podem fer-ho, però ai si li parles en valencià a algú que “suposadament no entén el valencià” (hi ha gent que porta més de 20 anys vivint ací i encara “no lo entiende”), aleshores ets un maleducat si més no un possible terrorista.
Podem ensenyar i aprendre el valencià en les escoles : és bonic que la gent se l’ensenye però clar com si t’ensenyares religió, anglés o gimnàstica, però ai si pretens que la llengua natural de l’ensenyament siga en valencià, aleshores estàs fomentant la discriminació dels altres.

I jo em pregunte qui és més discriminatori si jo que vull aprendre i estudiar en la meua llengua natural o aquell qui ve per passar uns mesos i amb l’excusa que només és una estada temporal demana que les classes s'impartesquen en castellà perquè així ho entén tot el món.
I jo em pregunte no és més discriminatòri voler que es canvie tot un sistema educatiu? que la llengua en què s’ensenya i s’aprén siga aleatòria segons qui ve o qui se’n va?
Hi ha pobles , ciutats i regions arreu de tot el món en les quals el castellà és la llengua natural i vehicular però on l’anglés o el francés són llengües compreses per la majoria. Em dirien idiota o imbècil si simplement plantejara la possibilitat que si una persona que no entén el castellà insinuara el fet de canviar la llengua deles classes a l'anglés o francés perquè les entenen tot el món. És més ni la persona en qüestió crec que arribara a plantejar-s’ho.

Pregunte també si no és discriminatori el fet que les persones que emigren al País Valencià o a Catalunya només aprenen castellà i quan ja l’han aprés suficientment per comunicar-se mitjanament bé volen aprendre anglés i quan els dius: mira si vas a viure ací, el temps que siga, perquè no aprens ara valencià que és la llengua que parlem ací? i et contesten :
no, no, és que el valenciano no me gusta, és un dialecto i sólo sirve para aquí.

Aquesta resposat tan senzilla i real , perquè en realitat ho és, respón però a un fet social molt més complex que amaga un conflicte encara sense resoldre. ´
Només cal preguntar-se quina seria l'actitud d'aquestes persones en el cas que Catalunya fora un estat independent?

O arribem a entendre que un estat en el qual convieun diverses realitats lingüístiques i culturals es crea, es manté i s’enfortix quan tots els seus ciutadans es troben còmodes, partíceps dels mateixos drets i no discriminats, acceptant amb naturalitat que si vas a viure , treballar o el que siga ,per exemple a València, hauràs de veure amb normalitat que la llengua pròpia i natural d’aquesta zona és el català i que a més tens el “deure” natural d’aprendre-la , de respectar-la o almenys d’entendre-la si no la vols usar, i no pretendre que perquè no siga un estat amb fronteres pròpies els qui parlem la llengua d’ací acabem estant sotmesos lingüísticament o crec que malauradament seguirem la dinàmica de la bona discriminacio i la mala discriminació.
I aleshores l’única eixida viable que al meu entendre se’ns dóna és la independència i la creació d’un estat nou.
No ho dic jo, ho diuen “ells i elles” : Ah lo siento, però estamos en Espanya i la lengua es el espanyol.

6 comentaris:

vafalungo ha dit...

La ignorància i la falta de respecte son els pitjors enemics de la convivència.
Sembla mentida que en ple tercer mileni encara haguem de demanar permís per expressar-nos en la llengua en la que hem descobert el món. I que la falàcia de les llengües de primera i de segona se la segueixi creient tanta gent.
Tot i que jo no em considero nacionalista, les fronteres m'importen un rave i no m'agrada que s'utiliztin les banderes com a excusa de res (la que sigui, la senyera, la rojigualba o la de les barres i estrelles), em sento identificat i molt proper a el que has escrit.

Hannah ha dit...

Hay nacionalismos y nacionalismos. Hay nacionalismos que entienden que la cultura, el lenguaje, los modos de vida, la diversidad y la pluralidad son barreras, obstáculos y fronteras. Mientras que hay nacionalismos, que entienden que todo eso de la culturaq, la identidad y la lengua suponen una riqueza y tienden puentes de enriquecimiento y de crecimiento entre los individuos y los pueblos. Yo pienso que tendrían que inventarse palabras distintas para nominar a uno y a otro, porque el primero no me interesa nada, el primero me supone un etnocentrismo cercano al empobrecimiento entrópico que puede conducir fácilmente a la xenofobía y a todas las fobias aniquilantes de la sociedad, mientras que el segundo, que es en el que te sitúo a ti por lo que cuentas, y en el que me sitúo yo, lo entiendo cómo una riqueza para todos. Ese nacionalismo separatista que defino en primer lugar es el que tienen los nacionalistas españoles anclados en el nacionalcatolicismo franquista que tanto daño nos ha hecho a todos. El segundo, en el que estamos los demás, es el ¿nacionalismo? que libera y que crea formas de convivencia ricas.
Un abrazo, Joan.
Hannah

joan ha dit...

vafalungo encantat de veure't de nou per ací i d'escoltar la teua opinió. Compartisc plenament amb tu l'importància de les fronteres, és a dir cap. No sóc nacionalista en eixe sentit, ni tampoc amb els símbols quan aquests representen o s'usen com a arma discriminatòria. Per a mi ser nacionalista només és un punt més en la recerca persornal d'intentar conéixer-se un mateix. Jo sóc com sóc també perquè estic on estic i he anat fent-me i evolucionant en un lloc on per casualitat he nascut i viscut , és el meu entorn immediat el que també em moldea. I simplement com a integrat en eixe entorn em cal sentir-me també respectat i no una espècie de "reserva cultural o folclòrica". Amb tota normalitat assumisc això i ho incloc una altra perspectiva més gran i extensa la d'ésser humà. Estem d'acord . Una abraçada :)

joan ha dit...

Hannah totalmente de a cuerdo contigo. Lo que tu y yo compartimos en absoluto deberia llamarse nacionalismo, puesto que es algo que no necesita de unas fronteras, reales o fictícias, concretas o abstractas. Se trata de una actitud personal y humana la de acercarse al otro, respetando su personalidad y lo que la envuelve y que el otro haga lo mismo contigo en las mismas condiciones de derechos y de respeto. Si hacemos eso con las personas también es fácl hacerlo con los pueblos, comunidades, paises o tribus... los nombres como casi siempre no són excluyentes sinó las intenciones.
Una barçada hannah :)

Moonsa ha dit...

Hola Joan :))
Mira ahir en parlava amb uns amics de tot això, i els deia que jo soc nacionalista, i que soc republicana, però que tot i així estaria encantada de viure en una Espanya federal, plural i on no se'ns "maxaqués" la llengua, els drets, la cultura, etc.... però que donat que no només no se'ns respecte, sinó que els nacionalistes fatxes ens voldrien anorrear, ridiculitzar, i submetre, doncs com a aquest estat de coses, per desgràcia, no li veig sortida, jo (d'àvia de Jaén i ben orgullosa de les meves arrels andaluses) avui per avui, sí, m'estimo més, en aquestes condicions, la independència. Petons!

joan ha dit...

Moonsa quina alegria veure't per ací, havia perdut tots els enllaços. Ara ja estàs altra vegada "enllaçada" jajaj..
Quina casualitat fa poc jo també en parlava d'això amb un amic i company i li deia a ell que es sent espanyol de quina manera podria sentir-me jo cómode amb el nom d'Espanya, exactament així, si dir-me espanyol suposara el mateix que dir-me europeu, sense que aquest nom tingues cap connotació de submissió. Una abraçada :)