diumenge, de novembre 20, 2005

A la taverna del mar

“El sol començà a pondre’s en un vespre voluptuós de final d’estiu. Una mar calma acaronava el meu cos jove amb el murmuri de les ones, apropant-se el final d’un dia peresós en qué havia regnat la deixadesa dels sentits estesa sobre la sorra d’una platja aíllada i tanquil·la. L’havia estat vigilant de tant en tant quan em pegava la volta i entreobria els ulls. A pocs metres, aixecant-se de tant en tant i passejant per vora mar, cercant petxines i mullant-se el peus. Quan jo em feia un bany i en sortia veia com el seus ull recorrien cada gota de mar que es vessaba pel meu cos ple de vida. El seu, en canvi treballat pels anys, es protegia sota un parasol.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”



Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.

divendres, de novembre 11, 2005

Existeix la matèria gris?

L’expresident de la meua comunity (1) quan parla té no sé ben bé si un tic o una mania. A cada paràgraf hi apareixen aquestes dues paraules : “nacionalistas y radicales”.
La conjunció copulativa unix diferents categories gramaticals, en aquest cas els mots emprats poden ser adjectius o noms. Per tant si els mots emprats pel meu expresident són adjectius afirma que tots els nacionalistes són a més radicals i si els empra com a substantius vol dir que tant nacionalistes com radicals són de la mateixa “ralea” (com diuen al meu poble). Doncs bé aquest personatge polític crec que sap molt bé diferenciar que és un nom d’un adjectiu i per tant utilitza els dos mots perquè per a ell si ets nacionalista (no espanyol, clar) ets radical i a més tant si ets nacionalista com radical ets roin. El que sembla no saber és que la radicalitat no és unidireccional, es pot ser radical cap a la dreta o cap a l’esquerra, cap avant o cap arrere, fins i tot es pot ser radical sense moure’s. Hi ha res de més radical que els axiomes? (2)
La radicalitat no existeix. Com totes les paraules que defineixen conceptes abstractes pertany al món de l’abstracció, és una altra dimensió, el món de les idees. Existeix , en el sentit de realitzar una acció o un fet ,“ser radical en.” Jo puc ser radical en l’amor, en la pintura, en el cinema, en la forma de vestir-me o en el pentinat. I en això estàrem tots d’acord que cadascú és lliure d’estimar, dibuixar, vestir-se o pentinar-se com i quan vulga o quan puga.
Jo almenys no em ficaré amb ningú que li abellisca desdijunar a les 4 de la vesprada, ni l’acusaré d’intentar destruir i imposar el seu horari de desdijuni al meu ritme de vida. Però tanmateix potser que aquesta persona que desdijuna a les 4 de la vesprada amenace i coharte el meu forner perquè faça els croissants només per la vesprada impedint-me que jo puga desdijunar al matí amb els croissants que tant m’agraden, només perquè ell considera que desdijunar a la vesprada és el que ha de fer tothom simplement perquè ell ho fa.
Aleshores esdevé un fet perillós, un es fa l’amo d’un concepte de l’imaginari col·lectiu, esdevé propietari de la radicalitat, és llavors quan un deixa de ser “radical en” i esdevé “radical”. Mantenir-se inamobible i imposar els teus actes i pensaments sobre els altres, això sí és “ser radical” i el senyor Zaplana sí ho és. Ha realitzat una proesa que ni tan sols Plató va aconseguir, ell només la va intuir, mutar de matèria a concepte. El senyor Zaplana ha esdevingut concepte: “la radicalitat”.

(1) Comunity: eufemisme radical per anomenar territoris on habiten ciutadans amb trets identificadors pròpis i sentiments de pertanyença a una col·lectivitat o poble.
(2) Axioma : enunciat o proposició inicial d'un sistema deductiu, no demostable dins el mateix sistema.