dilluns, d’octubre 31, 2005

Silenci

Seràs l’esguard de l’alba tan fugaç que a penes pot créixer.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany.
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny com jo sóc per a tu
que podré agafar el teu alé entre les mans i inventar-me els sabors dels teus besos.
M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.
Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la meua mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.
Seràs la meua veu, la meua boca. Seràs l´únic dia, seràs la nit
Seràs la certesa, sempre. Seràs l’amor , el meu amor, l’amor secret.

diumenge, d’octubre 16, 2005

Regirant el temps

Sempre he cregut que la poesia és el lloc exacte de l'amor. Potser perquè mai he trobat l'amor que voldria en altre lloc que no fos la poesia, fins i tot en aquelles estances on s'hi assemblava més.
Potser també per això quan era jove escrivia poesia. Ara en llig i em delecte en la perfecta comunió de les formes i le substàncies infinites.

"La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme.Energia és passió, la
tendressa relaxant abans de l'amor i després de l'amor" . Salvador Jàfer.



Ai amor, si et trobava i no eres miratge de l'ànsia.
Et promet tan cert com et bese, que seré forma i no paraula,
que com el fang de l'escultor canvia, segons desig, anhel o tristesa,
canviaré jo amant-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa.
Regirant el temps. Primavera de 1985

divendres, d’octubre 07, 2005

Jo no vull cap Palau


Mira que m’he dit vegades: No vull escriure res sobre política . No vull escriure sobre el govern del País Valencià. No vull , no vull, no vull...però la paciència té un límit.

Demà s’inagura a presses i a correres l’últim element de l’obra faraònica per excel·lència de València, que cal recordar va ser un projecte començat pel ja molt molt antic govern anterior del PSOE valencià, i adoptat i magnificat pel ja repetitiu i pesat govern actual del PP.

Doncs bé, a banda de la valoració arquitectònica del projecte que pot agradar més o menys, a mi particularment m’agrada, ens trobem amb una fall-folla-feta-foc del lamentable i desvergonyit govern que ens toca suportar dia a dia a aquells que ens sentim, parlem i vivim en valencià. Aquells que cada vegada més ens assemblem a una reserva indigena i als quals se’ns insulta d’una manera totalment escandalosa.

Primer va ser l’Hemisfèric, amb un contingut més o menys acceptable. Per descomptat si vols escoltar el film que estan passant has de busacar quin botonet has de prémer per poder escoltar-ho en valencià perquè només te’l poses a les orelles automàticament per defecte és en castellà i a més si tens la sort que s’ha fet el doblatge i sinó et fots o bé aprofites i t’ho poses en frncés o anglés per anar practicant una miqueta.

Després el Museu de les Ciències. On ciència hi ha poca i sembla més bé una guarderia infantil on a més quan es trenca un aparell ja no cal arreglar-lo.

Hi ara per fi, el gran Palau de les arts. Per fi podrem els valencians gaudir de bons espectacles musicals i fins i tot òpera…o això pensava jo, perquè en agafar el diari em trobe amb aquest titular: ELENCO. Una cumbre de voces valencianas.
Tem llegir més. Això de “Elenco” no em sona massa bé i ja em veig al Francisco i a la filla de la Piquer actuant, però em pose a llegir el començament i diu:

“En el concierto inagural se combina voces de figuras extranjeras junto a algunos representantes de la cantera valenciana (déu parlar del València C.F?) que en buena parte se encuentran actuando desde hace años en los mejores coliseos europeos... aixxx comença a sonar-me al NODO ... bé l’estil segueix més o menys igual i passe a dir-vos la programació inagural:
Abrirá la rumana Angela Gheroghiu con la Habanera de Carmen, dirigida por Lorin Maazel.
En la segunda parte dirigirá el director valenciano Enrique García Asensió, quien ara brivar la sala a los acordes de
La Revoltosa de Chapí
Elena de la Merced y el Cor de la Generalitat Valenciana marcarán con la Habanera de Don Gil de Alcalá de Manuel de Penella, parte dedicada a la zarzuela.
Miquel Ramón cantará Junto al puente de la Peña de la canción del Olvido de José serrano y después junto a Maazel, Elena de la Merced ..i no sé qui més, interpretarán Cuatro Madrigales amatorios de Joaquin Rodrigo.Intercalando con Danza de los vecinos, La Danza del molinero y la Danza Final de Falla
.



No dic res ..cadascú que traga les conclusions que vulga però jo em negue a que em facen sentir un individu d’una espècie en extinció i demà aniré a la manifestació de la vesprada sobretot per dignitat.

dimarts, d’octubre 04, 2005

Merci

Fa anys vaig anar a Grècia, a Atenes .Un impuls de trobar no-sé-què. Després d’una llarga setmana vaig tornar amb una estranya buidor intentant esbrinar les pedres sota les pedres.

Ara només han estat quatre dies per terres gironines i no ha calgut escarbar cap pedra.Torne amb un pastís de xocolata al cor, dolç , molt dolç.

Han estat a penes quatre dies, plens, ben plens, de passejades, de pluja, de boscos, de pedres, de mar, d’accents i de paraules, també de trucades i veus amigues i estimades a qui no he pogut veure però sí escoltar i sentir-les igualment properes. També de retrobaments esperats i inesperats i fins i tot de nous i agradables coneixences.

M’he sentit a ca meua, perquè així m’ho han fet sentir. Una casa que no és un un espai físic sinó una estança de somriures i de caricies. M’he sentit acaronat per la companyia. He descobert que una família és aquella que tu tries o aquella que et tria a tu. He aprés que un rentaplats és un gran invent. Que els amics mai arriben tard o d’hora, que arriben quan han d’arribar i això ho notes de seguida i que per estimar no cal gran cosa, simplement fer-ho.

Les ciutats i els llocs viuen quan els vius amb algú. Sé que Girona és també casa meua perquè així me l’han feta sentir i així l’he viscuda.

M’asseuré només una miqueta amb el peus penjant i em deixaré acaronar de nou . Amb les sabates negres que miren des del penyassegat la mar brava avui serena , tranquil i feliç, molt feliç perquè sé que mai em quedaré sense cobertura.