divendres, de febrer 24, 2006

Creure

Preguntar-se si es creu en alguna cosa resulta un exercici temerari, almenys per a mi, i sobretot per la possible resposta.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.

Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.

“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”


Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.

La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.

divendres, de febrer 17, 2006

Sempre, amb un somriue.

- Vinga au! va vinga que ja és tard i encara no hem sopat!
- Aixxx, sempre olorant! Quan ixes ja no vols tornar. Mira que ets capdenano! Ara cap a l'era. Hui vols anar a l'era. Ara et rebolcaràs per le brosses i la mare ens mormolarà. Si t'he llavat aquest matí!
- No , fes el favor eh! no em mires així, que així fas el que vols amb mi. Si ja ho diuen els psicòlegs que els animalets feu trampa. Que feu eixa miradeta per fer-nos xantatge emocional.
ja ho sé ! ja ho sé! que tu has estat tot el dia a casa i jo no. Però què et creus que estava pasturant?...i ara?i ara? però es pot saber on vas? Mira jo m'assec ací, ala! fes el que vulgues!
I ara? ara ja no vols anar? ..va deixa'm , va que no tinc ganes de jugar , que estic cansat.. vinga va! va...


Hui em passejat de nou per l'era, com sempre, com cada dia quan m'esperaves després de treballar a la porta de casa. Hem jugat amb el caragols . Hem caminat junts a poc a poc perquè les meues passes últimament eren massa llargues perquè poguesses agafar-me com abans. Massa llargues per a tu però també més curtes per a mi. Hem crescut junts , tu més ràpidament que jo .Potser massa ràpid per a mi però així és la mesura del temps de cadascú.
Hui em passejat de nou junts, com ho hem fet i ho farem sempre.

- Vinga au! anem!...aixx i és que a la fi sempre em fas somriure.



Mad. No saps com de bé m'han fet les teues paraules i sentir-te al meu costat. Un bes. T'estime.