divendres, de febrer 17, 2006

Sempre, amb un somriue.

- Vinga au! va vinga que ja és tard i encara no hem sopat!
- Aixxx, sempre olorant! Quan ixes ja no vols tornar. Mira que ets capdenano! Ara cap a l'era. Hui vols anar a l'era. Ara et rebolcaràs per le brosses i la mare ens mormolarà. Si t'he llavat aquest matí!
- No , fes el favor eh! no em mires així, que així fas el que vols amb mi. Si ja ho diuen els psicòlegs que els animalets feu trampa. Que feu eixa miradeta per fer-nos xantatge emocional.
ja ho sé ! ja ho sé! que tu has estat tot el dia a casa i jo no. Però què et creus que estava pasturant?...i ara?i ara? però es pot saber on vas? Mira jo m'assec ací, ala! fes el que vulgues!
I ara? ara ja no vols anar? ..va deixa'm , va que no tinc ganes de jugar , que estic cansat.. vinga va! va...


Hui em passejat de nou per l'era, com sempre, com cada dia quan m'esperaves després de treballar a la porta de casa. Hem jugat amb el caragols . Hem caminat junts a poc a poc perquè les meues passes últimament eren massa llargues perquè poguesses agafar-me com abans. Massa llargues per a tu però també més curtes per a mi. Hem crescut junts , tu més ràpidament que jo .Potser massa ràpid per a mi però així és la mesura del temps de cadascú.
Hui em passejat de nou junts, com ho hem fet i ho farem sempre.

- Vinga au! anem!...aixx i és que a la fi sempre em fas somriure.



Mad. No saps com de bé m'han fet les teues paraules i sentir-te al meu costat. Un bes. T'estime.






45 comentaris:

Estirik ha dit...

Has tornat...
Espero que la represa vingui acompanyada de noves forces i alegries.

aladern ha dit...

Hola, Joan. M'alegro de veure't per ací. Se't trobava a faltar ;)

Myt ha dit...

La llum de l'estació no s'havia apagat però, amb el teu retorn, segur s'il.luminen molts somriures:-))

joan ha dit...

Estirik gràcies jo també ho espere.
Encara que una certa melangia s'escampa rere les muntanyes també des d'allí torna a eixir el sol :)
ja he vist la taua nova faceta de dibuixant :) una abraçada

joan ha dit...

Alardern ara anava a penjar una cançó del silvio Rodriguez "Mi unicornio azul"...quants unicornis blaus perdem però quants en tornem a trobar i com de màgic torna a ser-hi tot :) va per tu amic . Una abraçada

joan ha dit...

Myt també per tu un somriure d'uniconio azul :)

Gemma ha dit...

Hola Joan bonic!!!
Tenies raó, mentre t'escrivia el mail,jo també somreia "per tant d'absurt que ens aporta l'existència"...
No et pots n'imaginar de com m'alegro que hagis tornat.
Una abraçada molt forta.

Gemma

arsvirtualis ha dit...

Fa bo trobar-te de nou. Simplement això. Un bes.

Berta ha dit...

Com a tia postissa de la criatura, jo també el trobe a faltar.

Jo sé que quan em lladrava, m'adoptava i m'acceptava en el rôl que jo mateix li havia imposat.

Un besot, amic(s).

martí ha dit...

Avui, quan t'he vist de nou passejant pel barri, he vingut tot seguit a la teva finestra... i hi havia aquesta llum tan especial que desprenen les teves paraules :-)


Una abraçada,

joan ha dit...

Gemma i jo de veure't així, se't nota feliç :) no saps com me n'alegre :) Un besot i recorda : contra la rutina, la poesia. O si més no l'intent :)

joan ha dit...

Arsvirtualis i a mi trobar com diu el Martí els amics per aquest barri :) saps que m'agrada passar per ca teua i seure al teu sofà :) una abraçada ben forta.

joan ha dit...

Berta tu saps que de postissa res :) o és que a mi em veus de tio postís de la Bertiues? que ja m'ha adoptat i m'accepta en el rol de dir-li "mala" ? :)
El trobe molt a faltar...
Un beset ja saps que t'estime "malota"

joan ha dit...

Martí saps molt bé que en aquest "barri" ens il·luminem sovint els uns als altres i això no té cap preu ni balança per mesurar el valor d'eixos moments en que de sobte un text o un comentari et cura el dia i t'ompli de companyia. M'he pres la llibertat com a companys i amics de "barri" de fer-me un cafenet a ca teua :) Una abraçada

muralla ha dit...

¡Qué guapísimo era!
Ahora estará paseando con nuestro Drac y nuestro Roco, y se reirán de nosotros y de la manera de como nos tomaban el pelo, pero les emocionarán nuestras lágrimas, esas que ahora nos caen al recordarlos...No puede ser de otra manera...
Bicos.

bitxo ha dit...

Joan!!! Què bé que has tornat!!! I, com sempre, amb un post preciós i tendre. Avui m'aniré a dormir amb un somriure als llavis i això serà gràcies a tu...

marina ha dit...

Que bé començar el dia sabent que has retrobat novament el tempo del teu caminar..! Una forta abraçada!

vell artista ha dit...

Oh Joan estic tan contenta que l'estació continui amb tant de moviment com sempre.
Que fàcil resulta manipular-nos a vegades. Ben tornat Joan i moltes gràcies.

mad ha dit...

Sempre amb un somriure. Sempre el tenen a la cua, el somriure, sempre per nosaltres. Sempre fent-nos costat, sempre.
I sempre, sempre a la nostra ànima, per tot allò que ens ensenyen...
T'estimo

El Pensador ha dit...

Ja sé que les generalitzacions no són bones, i que sempre hi té d’haver aquella excepció que en confirmarà la regla. Deixa’m que per un cop, però, generalitzi.
Hi ha amics i amigues; familiars en més o menys grau —amb cosins i cosines inclosos (per allò del més endins)—; coneguts i saludats —sempre agrada una referència al mestre—; veïnes i veïns —o veïns i veïnes (a gustos); companys —d’estudi, de feina, de viatge...—; amos dolents i menys dolents —que de bons del tot no n’hi ha—; amants —obligada categoria; ...; i, animals de companyia.
Tots a excepció dels últims, ens poden fallar; aquests —els últims—, no.
Gràcies per tornar, amic.

Mikel ha dit...

Welcome back joan!!!!!
Un cop retrobat espero que seguim contant amb la teva presencia!!

aina ha dit...

i és clar que sí! que massa vegades ens n'oblidem... ara: el més gran somriure és veure't retornat! :) abraçades joan

frederic ha dit...

Joan! M'has fet plorar! Fa pocs dies que va fer un any que el meu també em va deixar i encara estic molt sensible perquè el trobo a faltar tot i el temps passat.
De vegades penso de compartir de nou la meva vida amb un ésser caní però penso que cap podrà substituir el meu Wookie i no em decideixo a fer el pas. És dur.
De totes maneres me n'alegro que hagis tornat.

joan ha dit...

Muralla estos dies he rellegit els post sobre Roco i drac , també sobre Napoleon i marmota, sobre "Ella, la pequeña" sobre Roberto i Valentina i m'ha fet molt bé perquè torts desprenen eixa emoció tan súbtil i dolça...és com tu dius com els emocionaran les nostres llàgrimes i com ens emociona recordar com ens prenien el pèl. Estic segur estimada Muralla que el meu Robí està jugant amb el drac i el Roco..jo li contava totes aquestes històries quan les llegia ací a l'ordinador i ell estava assegut al meu costat tal com està a la foto..ja eren amics :) bicos Marmi. t'estime

joan ha dit...

Bitxo tots aquest dies he seguit llegint-vos i visitant-vos. No tenia ganes d'escriure però acabeu sent imprescindibles. Gràcies a tu per eixe somriure. Bona nit :) una abraçada

joan ha dit...

Hola Marina seguim cercant-lo, seguim el tempo i l'harmonia :) tu saps que no és fàcil i hi cal la constància :) una abraçada :)

joan ha dit...

Vell artista gràcies a tu per passar-hi, benviguda com sempre :) una abraçada

joan ha dit...

Mad, Mad, Mad per tot allò que ens ensenyen sí...i sempre amb un somriure .Un beset ben dolç i llepadetes i pacadetes per tots i totes.t'estime.

joan ha dit...

Pensador gràcies a tu i a tost i totes per segunt estant-hi. No afegiré res a les teues paraules doncs de generalitzacions bones o dolentes hi ha com de particularitats bones i dolentes però és ben cert que fins i tot nosaltres ens fallem i fallem als altres però també és ben cert com tu dius que "ells" els últims mai en fallen. Una abraçada ben gran per tu amic meu.

joan ha dit...

Mikel Gràcies amic..ara passe a veure com està la vida "política per allà dalt" a veure en quin bullit ens has posat últimamment ;)

joan ha dit...

Aina moltes gràcies preciosa quin goig reveure-vos de bell nou per ací , de veritat . Una abraçada ben forta :)

joan ha dit...

frederic volia escriure't i i contar-t'ho però tot just el dies en què ja les coses anaven malament vaig veure el post del Wookie. de fet vaig tornar a llegir els post que escrigueres ara fa un any i de fet aquest post el vaig escriure pensant també en tu i en ell i en Mad i el seu drac i el roco i en Isnel i el guix i la gaieta i en tants altres, des de la solitud d'eixos moments pensava en tots vosaltres i en ells i emreconfortava. A mi m'agradaria adoptar-ne'n un alatre però ara és massa recent i són emolts els anys que hem viscut junts i hi ha sentiments de contradicció en aquest fet ..sé que tu m'entens el que vull dir . Una abraçada ben forta.

mar ha dit...

he entrat de casualitat
i m'he dut una grata sorpresa:
has tornat!

ara només vaig de passada i no tinc temps d'aturar-me gaire...

però et deixo aquí un petó i un somriure
(m'has acabat d'alegrar el dia)
(sé que et dec un mail, encara...aaiiissss...)

frederic ha dit...

t'entenc perfectament Joan, un any després encara no m'he decidit i més desprès del fracàs del que vaig adoptar (la Lula), però llavors era, com tu dius, massa recent i no estava preparat per tenir-ne un altre.
encara avui he passat per una botiga d'animals a preguntar i, potser un dia d'aquests aniré al veterinari perque m'assessori sobre la conveniència o no de tenir un altre gos.

Brisa ha dit...

Hola Joan, me alegro de que hayas regresado y me entristece lo que he leído tu dolor, que seguro sientes, tu recuerdo, espero que te quedes con las cosas buenas. Todo mi cariño de sentimientos contrapuestos.
Petonets

Hannah ha dit...

¡Cómo te entiendo, amigo, yo también tengo dos perritas y son tal cual! Tu relato me ha hecho sonreir y entristecerme a la vez porque se muy bien lo que es eso de los justos tiempos diferentes para cada uno... Y me he acordado de mi otro perrito, el que sólo sale ya a pasear por mi corazón en su espacio y tiempo eterno. ¡Gracias por toda esa ternura, Joan! Y disfruta de esa criaturita todo lo que puedas, mientras puedes...

Una abraçada molt forta

Hannah

Hannah ha dit...

Hola, Joan: Gracias por tu comentario en mi blog y por los cariños a mis "nenas". Puedes verlas si clicas en el apartado "amigos para siempre" de "Temas" en los menús de la derecha del Blog.

Una abraçada molt forta per a tu y la teva bonica nena.

Hannah

joan ha dit...

Mar Moltes gràcies pel beset i el somriure i l'aroma de mar que sempre deixes :) Una abraçada ben gran

joan ha dit...

Frederic és això i a a mesura que passen els dies encara el trobem a faltar més. l'escoltem per tot arreu, mirem on solia estar-hi adormit com si encara estigués...sé que si n'agafem un altre en veure'l pensaríem en ell i sentiríem una mena de contradicció una cosa així com "si treïssem" d'alguna manera la seua estima. però al mateix temps pense que hi ha molts animalets abandonats i que estan malvivint i necessiten d'algú que el aculla i crec que això és bonic.Crec que quan passe un temps recomanable en n'adoptarem un altre. Una abraçada ben forta.

joan ha dit...

Brisa un beso muy grande. te escribo prontito y te cuneto. No tenia ganas de escribir aunque todo este tiempo os leia y os visitaba y os tenia en mi pensamiento.Gracias por todo u cariño estate seguraque así lo he sentido siempre y lo sigo sintiendo . Besets.

joan ha dit...

Hannah Muchas grácias por tus palabras.He disfrutado de mi "niño2 durante estos mas de 15 años y lo seguiré disfrutando siempre en mi corazón , cómo a todos los seres queridos que forman parte de nuestras vidas y nos dejan porque su tiempo los reclama. Siempre me quederé como dice mi querida Mad con los recuerdos de su mirada y los momentos felices que compartmos que creo que han sido todo el tiempo.
Tus "niñas" son preciosas Linda es bellisima però Lioba tiene una mirada muy especial... una abraçada molt gran per a tu i dolces carícies per a elles :)

frederic ha dit...

el tema de la "traició" ja l'he pensat sovint, fer entrar un altre animal a casa, és com trair una mica el que ens ha deixat.
després de la meva mala experiència amb la Lula, la que vaig adoptar, si em decideixo a tenir un altre serà de botiga em penso. Més o menys ja sé quina raça s'adapta millor a mi i ja li tinc pensat un nom i tot.

joan ha dit...

Frederic me n'alegre molt. Sí recorde la teua experiència amb la Lula. Jo però sguesc pensant en adoptar-ne un altre. El Robí també va ser adoptat.
Ens ho contaràs i ens el presentaràs a tots en el blog no????? :) una abraçada

Gatopardo ha dit...

Yeni, mi hermana perra, murió cuando yo tenía trece años, y aún no puedo hablar de ella sin echarme a llorar.
Lo único que sé es que nadie me humanizó tanto como ella.
un abrazo tiernísimo y fraternal

joan ha dit...

Gatopardo una abraçada ben tendre també per tu. creo que cada día lo echo más de menos. Interesante y cierto lo que dices. Como nos llegan a humanizar.