dimecres, d’abril 27, 2005

Transparències (IV) Sincronia

He obert les finestres de casa de bat a bat. La llum del matí poderosa ha entrat aclarint a poc a poc tots els racons, i el ventet matiner agrana i renova l’aire espeseit.
És una simple acció gairebé rutinària. A la cambra el llit encara està per fer, llibres escampats a la tauleta de nit, l’estudi sembla un caos ja insuportable a punt d’esclatar en un big-bang de resultats imprevisibles. Un munt de roba fa cua impacient que li arribe l’hora de ser planxada i curosament plegada i guardada als armaris. Molts escrits per acabar, molts més encara a penes començats, i un xicotet pessic al cor.

Em cal fer un viatge , un viatge llarg, un viatge de solitud.

No pots tindre vint anys quan ja no els tens, no n’és igual, la vida no pot tindre o suposar-li la meteixa ingenuïtat ni els mateixos jocs, i tampoc és eixa la qüestió. Hem de saber complaure’s en allò que ens cal en cada etapa de la nostra vida. I no em digueu que la joventut no té res a veure amb els anys. La joventut té a veure molt amb els anys. Passa que tendim a unir de forma excloent alegria amb joventut, empenta amb joventud i la tristesa amb la senectud. Em part hi ha algun bri de certesa però en totes les coses existeixen uns marges infintits per on poder navegar. L’alegria, l’empenta i la tristesa com molts altres sentiments son més enllà de la nostra voluntat , són totalment lliures, i això sí, mudables. L’alegria espontània d’un xiquet, serà més endavant una alegria salvatge en l’adolescent i després una alegria reflexiva i apacible en la maduresa. Això és el camí natural de les coses i dels sentiments. Acceptar quin es el moment en què ens trobem i quins són els matissos que ens corresponen en el nostre autodesenvolupament és saber ser feliç. Voler ser allò que ja hem sigut produeix un desiquilibri entre el que som i el que desitjàriem ser.

Em va agradar molt un comentari de l’amic Tristany en resposta a un post en què jo em calfava el cap sobre l’amor i el sexe o el sexe i l’amor . Em va fer pensar molt, i va fer que els meus ulls s’obriguessen de la mateixa manera que quan sents que alguna cosa t’incomoda i de sobte trobes quina ha sigut la causa, l’observes i dius : Ah, és això , ja veus que senzill i jo calfant-me el cap!

“..a mi es que gairebé ja no m'agrada res (ningú), em sembla que estic acabat, (jo pel contrari crec que sí saps molt bé el que t’agrada i em sembla que estàs molt viu)... sort en tinc de la meva plantació de tomaqueres, que es la ilusió de la meva vida i el lligam indestructible que em lliga a aquest món terrenal, que Déu va tenir a bé inventar-se amb l'elogiable inteció que omplíssim tones de posts intentant explicar l'inexplicable. Jo crec que Déu va perdre el llibre d'instruccions el cinquè dia de la Creació i llavors ho va acabar amb un a esperdenya i una sabata i ara nosaltres tenim una feinada de collons per intentar veure com funciona la cosa..”

De vegades no fa falta cercar en els llibres per trobar respostes. Aquestes són molt fàcils, només hem de saber on ens trobem. Un simple exercici de sincronia.

30 comentaris:

Aether ha dit...

Aunque empiezas diciendo que "la luz de la mañana
poderosa", he seguido leyendo y me huele a lluvia,
quizás me equivoque. Pero creo que por el contrario,
no etapa más triste que la juventud y marca para el
resto de la vida.
Tantos cambios, tanto no ver lo que hay que ver. Y
quizás, como dice mi madre, la vejez sea triste pero
sea cuando llegamos a ella sin vivir cada pedacito del
tiempo y sin disfrutar de este minuto. Es bueno saber
que te maquillas para sentirte mejor y no porque te
entristece reconocer el paso de los años porque en vez
de vivirlos, se sufren.
Besitos de sol pero que brillen mucho, mucho :)

mad ha dit...

Quanta raó tens, Joan. Ets un home savi.
Aquesta (Acceptar quin es el moment en què ens trobem i quins són els matissos que ens corresponen en el nostre autodesenvolupament és saber ser feliç.) me l'apunto i la deixaré caure a un que jo em sé.
Haig de passar-me per cal Tristany, ma mare no deixa de dir-m'ho... Sembla que les orgies que monteu per allà no tenen cap desperdici ;)
Molts i molts besets

Ah, sé que et dec coses...

Marcel·lí ha dit...

Frank Rijkaard (entrenador del Barça) va dir fa un temps: A mi hi han dos dies de la setmana que no m'interessen gens: Ahir i demà.

RUFUS ha dit...

Certament ja ho deia el Dilan que les respostes les duia el vent. Tampoc s’ha de depreciar els llibres i tampoc es tan fàcil buscar les respostes en ells, perquè n’hi ha molts i perquè han de coordinar amb la musica de fons que tenim a dins. Com el pescador tranquil, sempre amb la canya a punt i una tona de paciència infinita. Crec que a vegades s’ha de viatjar per trobar-se un mateix. Em sembla que els tomàquets d’en Tristany són l’icona d’una nova religió pluriteista que reconfortarà a més d’un pelegrí desorientat (em sembla que ja desbarro).

frederic ha dit...

Em quedo amb la idea del viatge. Sí que l'has de fer! No hi ha res millor que marxar del teu entorn uns dies per tornar ple d'energies. Per això, jo de tant en tant, agafo un Ryanair i cap a una altre ciutat a descansar de mi mateix!

Tristany ha dit...

Molt honorat de que em citis eh ;)
al final em creuré un Ortega y Gasset qualsevol. :)
En el tema que parlem, el que trobo bàsic és no culpabilitzar-nos dels nostres fracassos, no som responsables d'haver estat engendrats amb sentiments i passions, amb debilitats i mancances. Cal acceptar-nos i estimar-nos. Auto-protegirnos i donar-nos tendresa. Estem ficats a un viatge que no em organitzat nosaltres i l'unic que podem fer és que aquest viatge sigui el màxim plaent possible, amb serenitat.

pentesilea ha dit...

jo també record les tomatigueres den Tristany, i el post...
No sé què dir-te, m'has deixat reflexionant-hi...
Molt bonic :-)

isnel ha dit...

No sóc la més indicada per parlar del que som, del que esperem, del temps que fuig, de la inutilidad, de l'absurditat... Però sí que em sembla que puc dir que hi ha dies que tot brilla, ni que sigui per uns moments, amb una transparència màgica. Unes tomaqueres, unes paraules, les pàgines d'un llibre, un somriure, una sensació...
Joan, t'estimo!!!
I quan dius que ens casem?
;)
(Haig d'escriure un post, haig d'escriure un post... avui...)

GreGori ha dit...

A la meua habitació, el llit sempre està per fer, i sempre tinc llibres escampats dalt, dins i baix de la tauleta de nit :-)
Bé, jo faré cas omís de la teua petició, i et diré que no, que la joventut no té res a vore amb els anys. Que és un clixé venut. Que a tu no haurien de servir-te, perquè tens capacitat per a crear-te els teus propis.
Conec a més gent trista jove, que madura.
Els sentiments, si afines la mira, descobriràs que sempre solen ser els mateixos, en essència, tingues l'edat que tingues. Solen ser estats als quals ens hem acostumat, i que repetim cíclicament. Nosaltres ens anem construint. I després resulta difícil fer demolicions parcials. Per moltes raons que no enumeraré.
Viatgem, però mai cambiem de país.
Besets

Aurembiaix ha dit...

Joan, per si et consola, jo no vull tornar a tenir 20 anys :), com tu dius, cada etapa té els seus encants i els seus desencants és clar, però endavant, sempre endavant, i sobretot, no quedar-nos amb la sensació de que potser hem deixat de fer quelcom que ens venia de gust fer .... així que si et bé de gust aquest viatge de solitud, fes-lo, amb només el bagatge just, i obert cap a la llum que dius que ha entrat poderosa per la finestra... :)
Molts petonets, i com tu també em dius a mi, aqui sempre ens tindràs per acompanyar-te :)

joan ha dit...

Aether tus rayitos de sol són los que entran por la mañana cuando abró la ventana y brillan mucho :) Lo que pienso y digo no trata de valorar las etapas de la vida sinó el procurar aceptar qué matizes de los sentimientos se adecuan a nuestro momento actual. hay momentos en que podemos sentir-nos como si tubieramos 20 años y eso lo entiemdo pero no podemos vivir como si lo tubieramos todo el tiempo, el tiempo pasa y aquello que nos llega lo absovemos según nuestro momento que sera diferente en cad etapa de neustra vida, sinó a mi por lo menos me desequilibra. Besitos de sol, solcito :)

joan ha dit...

Mad, no la deixes caure amb molta força eh? ;) eixes cose val la pena deixar-les caure suaument.
carinyet no em deus res, de res, bé en tot cas sí, un bes, i no perquè me'l degues sinó perquè m'encanta que me'ls regales :)) Espere que vaja bé el traspàs i la nova decoració, una braçada ben forta i no et preocupes de res ja saps que et tinc present i jo també et tinc a tu i no cal res més. Un besot enorme :)
Ah i sí passat per ca Tristany perquè hi ha de tot orgies de formigues, d'antics reis i dames, de sacerdots i mongetes, fins i tot de dracs i caragols :) besos altra vegada. Un besot també per Marmi i llepadetes a Napoleó i Marmota :)

aina ha dit...

ais joan.. ja saps que això del viatge també em ronda molt a mi ;)

em cal fer un viatge , un viatge llarg, un viatge de solitud.

ho subscric.. igual que les paraules de'n tristany, que estava del tot inspirat escrivint-les. me les rellegiré una altra vegada, a veure si aconsegueixo obrir els ulls tant com tu..

abraçades, de les viatgeres

acollida ha dit...

Molt bonic, el text, joan. Molt bonic. Tant les teves reflexions com les paraules citades del teu amic. M'ha agradat molt.
Ah, me'n descuidava... Sí, sobre l'edat, la joventut i la vellesa i tot això. Picasso deia que cal molt de temps per arribar a ser jove. Sempre he pensat que tenia molta raó, l'home.
Un petó.

el Lloro ha dit...

Joaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan!!!
Joaaaaaaaaaaaaaaaaan!!!
Ja ho tinc tot a puuunt!!!
El vaixell sencer fa un goig que cauràs d'esquenaaaaa!!!
Passa a supervisar-ho tot! Vaaaa!!!

joan ha dit...

:) Haurem d'entrenar-nos Marcel·lí, el día a día. Per això el Barça va tan bé. Una abraçada.

Rufus: hahaha, em ric pel final del teu comentari: les tomaqueres del Tristany convertides en icòna del nou espiritualisme d'occident. potser no anem errats :)
Una paciència infinita per poder coordinar la música que tenim a dins amb les respostes, en saber trobar-les. intentarem mantindre eixa paciència encara que siga minimament. gràcies amic. :)

joan ha dit...

Quanta raó tens Frederic, descansar d'un mateix. Sí crec que em fa falta una miqueta d'això. Estic mirant-ho, sí, encara que siguen 3 dies, estic miarant-ho :) una abraçagda ben forta.

Senyor Tristany, l'honorat sóc jo en tindre'l per ací en pla Ortega y Gasset o Dalai Lama ;)
No em culpabilitze Tristany, no, ni a mi ni aningú, simplement busque eixa serenitat de que tu parles i que crec que és el que ara necessite, en el meu temps, en el que ara hi sóc. I no em desperta un sentiment de desassosec o tristesa, ans al contrari, n'estic il·lusionat. I vosaltres encara que semble mentida en teniu molt a veure :) besets.

joan ha dit...

pentesilea, no pot ser? no puc imaginar-te quieta :) jajaja (és una brometa) reflexionar també és moviment i de vegades a velocitat supersòniques. Besets bonica :)

joan ha dit...

Isnel i jo també t'estime, de veritat :) Es elq ue també li comentava més amunt al Tristany. Hi ha moments en que llig un post o un comentari i em fa somriure i sentir-me tan a gust..seguix semblant-me una miqueta estrany però el que sent és el que sents i és així, unes paraule, una bogeria, una il·lusió, una sensació :)
Aiii Isnel i ma mare que no es creu que vaig a casar-me ;) besets :)

joan ha dit...

Entenc el que dius Gregori, ho entenc perquè jo també ho pensava així. Però no, almenys des d'ara, des d'ací on em trobe, no ho sent així. No parle dels sentiments com deia al post ells són lliures, sinó als matissos, a la forma d'entendre'ls. És clar que hi ha joves tristos i vells alegres, però eixa mateixa tristesa i alegria tenen matissos diferents en un jove que en una persona més gran i has de saber quin és el matís adequat al teu estat. I no crec que es tracte de fer demolicions, sinó de saber que has construït i sentir-te bé en veure-ho. Viatgem i mai canvíem de país en això sí, en això estic totalment d'acord amb tu, sempre som nosaltres. Besets :)

joan ha dit...

Aurembiaix, bonica ho se´que et tinc a tu i a tots els amics i amigues que ompliu part de la meua vida quotidiana i que sou una part molt positiva i bonica. però no no és que vulga tornar a tindre 20 anys :) ja els vaig tindre i els vaig gaudir com i quan tocava, és més bé que he de saber gaudir els que tinc ara i tal vegada em manca una miqueta de serenitat, eixe xicotet viatge per adequar certes coses. Un bes ben fort :)

joan ha dit...

Aina i tant que ho sé recorde que el primer post teu que vaig llegir era aquell que parlaves de la xica que hi era en un tren i veia la gent i pensava on, perquè, cap a on anèven i ella que volia viatjar, des d'aleshores sempre que he seguit llegint-te he comprés molt bé el que escrivies i el que sents. Aina igual estme ja fent-lo, d'una manera que tal vegada no esperàvem o no creiem que fora així, o simplement estem preparant-lo. Viatgers ela besets, viatgers :)

joan ha dit...

Gràcies Acollida i em quede amb les paraules de Picasso, perquè és així com entenc la joventut, la joventut de l'esperit i a eixa joventut de cada temps de la nostra vida és la que voldria copsar. Besets

joan ha dit...

Llorooooo,llorrooo ja ho he vist., ets incleïble, i meravellós. Aii gràcies si no fora per tu i pel Grumet i pel canari,jo no haguera sabut com fer-ho tot, i estava tan perocupat perquè tot fora tan bonic com es mereix la Isnel. Gràciesssss bonicoooooooo! muuuuuaccccc!

muralla ha dit...

Cada etapa tiene su tiempo y lugar y tan malo es llorar por ella como renegar.
Lo importante es sentirnos bien en el presente y para ello nada mejor que prescindir del ayer y del mañana. Echar fuera culpas y rencores, amar la vida y no perder nunca la ilusión de aprender.
Aprender siempre, a disfrutar, a mejorar, a amar a la humanidad...
Bicos. Muralla.

NADA ha dit...

He leído varias veces este artículo. No te diré que la juventud no tiene que ver con la edad, si se mide en belleza física, sí tiene que ver, si se mide en inexperiencia, también, por una razón muy sencilla, y es que a los veinte es imposible haber vivido tanto como a los cincuenta, y no estoy hablando de inmadurez, que conozco a muchos jóvenes muy maduros y muy conscientes....

Sí se mide en ilusiones y en ganas de vivir, te diría que se puede ser joven siempre; si se mide en capacidad para amar, también... Si se mide en confianza y flexibilidad creo que se es joven o viejo sin tener que ver con los años...

He de reconocer que hay cosas que, la mayor parte de las veces se pierden o se van modificando con la edad, pero hay otras que se ganan, y no defiendo mis cincuenta y casi dos ¡dios mío! :P.

No sé si entendí ¿piensas que el camino se torna más solitario con la edad? Puede ser! Pero se tiene la presencia de uno mismo con mayor claridad...

Uf! creo que me enrrollé demasiado, pero me gusta el tema y no puedo evitarlo :))

Muchos besos, Joan

omar ha dit...

"En totes les coses existeix un marge infinit per poder navegar", dius. I quanta raó tens. Segurament l'important és no perdre mai les ganes de navegar, de continuar avançant per sentir-te viu, fent allò que desitges fer, sense parar-te a mirar si s'adiu amb la teva edat biològica o no. Perquè l'edat que de veritat val, és la de l'ànima. Una abraçada. Per cert, si vols fer un viatge curtet, a Girona tens casa quan vulguis.

joan ha dit...

Queridisima Marmi, les cosas que he aprendido y sigo aprendiendo de ti, tu dulzura, tu belleza, toda, tu humanidad y tu valentia (esa que recorer cpor tus venas de oceano) y tambien de todos y todas a quien os leo y me hablais. Un bes molt molt molt gran :) t'estime :)

joan ha dit...

Nada querioda amiga estoy totalmente dea cuerdo con lo que dices has asbido perfectamente lo que queria decir cuando me referia a matizes. En cuanto a la pregunta de si creo que con la madurez es viaje se vuelve mas solitario? NO no creo eso, no exactamente, en catalán la palabra "solitud" tiene un sentido más de introspección, de mirar hacía dentro con tranquilidad y reflexión y es a eso a lo que me refiero. creo que cuando llegas a cierta edad es un tiempo de mas introspección y eso no le quita ni alegria ni vitalidad a la vida, simplemente creo (y es mi opinión ahora y este momento)que el tiempo nos marca ciertos matizes a la hora de vivirla. Besos amiga :)

joan ha dit...

Omaaaarrrr ui com me'n pujaria de seguida a Girona. No he estat mai però m'han parlat tan bé de la teua terra i de la gent, de la bellesa dels paisatges i les ciutats que no m'estranya que sigues tan rebonic :) les ganes de navegar, no, no les predre mai, però ar estic en un moment que em cal navegar per aigues tranquil·les i calmes. Un besot :)