dijous, de gener 12, 2006

I si sí, i si no?

Em perd un somriure. Ho sé. Em perd i llance ben lluny qualsevol bri de sensatesa, d’anys, de maduresa, de seny, de raó.
M’enfonse amb una mirada. Ho sé. M’enfonse i m’ofegue endut per corretns capritxosos, sense rumb, sense destí, sense arribada.


Discernir entre allò que és i allò que volem que siga resulta una tasca àrdua i complicada. Tendim a pensar com a cert allò que voldríem que fóra, i fins i tot quan hi ha signes evidents del contrari els rebutgem sense cap mirament substituint-los per aquells altres signes moltes vegades intuïts i desitjats.

Un somriure pot ser moltes coses. Una mostra d’amabilitat, una reacció immediata a l’estat d’ànim de la persona, un tic i , és clar, també pot ser una insinuació.

Quan ens atrau algú obvíem (in)conscientment? totes les altres possibilitats i prenem com a única vàlida aquella que volem .
Enamorar-se és un parany que un mateix construeix la majoria de vegades. Estimar algú esdevé així sovint la realització de la necessitat d’estimar.
Estimar és una necessitat sana i saludable si tenim ben present que el fet en si d’estimar ja ens pot fer feliços. Però el que sol passar és que la necessitat d’estimar sol amagar la vertadera necessitat, la d’ésser estimat.
Estimar és un acte voluntari i lliure. Hom pot estimar qualsevol persona, animal o cosa, però la nostra pròpia volença no deu ni pot fer que els altres ens estimen. Ès una cosa tan òbvia que tothom sap i se n’adona. Però ai las! L’acceptem?

Quan escolte cançons o llig o veig històries d’amors sublims sempre hi ha una entrega total de l’amant vers l’amat, sembla que donar-se totalment és la mostra més súblim de l’amor “sin ti no soy nada” diu una cançò.

Trobar la claretat i el punt exacte en què hom ho és tot i es veu a ell mateix amb la persona estimada és quan m’atreviria a dir amb contundència que estimem. Només hem de canviar el xip i passar del “sense tu no sóc res” al “amb tu sóc tot”. Però clar ningú ha dit que siga fàcil.


M’estremeix però sentir-me complet envoltat d’uns braços que sé no meus. Potser això és l’amor que apareix i que no dura. Potser per això els poetes mai deixen d’escriure a l’enyorança perquè només el record d’un mateix marca la distància exacta que em pot fer estremir en pensar en els teus braços sense que el meu propi desig confonga estremir amb estrenyir.

39 comentaris:

bitxo ha dit...

Crec que estimar bàsicament és donar i rebre amor. Després, si filem prim, hi trobem les diferents manifestacions d'ambdues accions. I crec que el secret per estimar i ésser estimat és trobar un equilibri entre aquest "donar" i "rebre" i que ambdues persones tinguin la mateixa concepció d'aquestes manifestacions... Sempre hi ha qui vol rebre més que donar o qui interpreta erròniament una manifestació de donar o rebre amor. Però és potser aquest fet el que dóna la màgia i la intriga a les relacions amoroses, no? Per cert, els paràgrafs en blau també són teus?

joan ha dit...

Hola Bitxo sí jo també pense el mateix que la qüestió en estimar bé .és trobar l'equilibri entre "donar" i "rebre", el problema està en què quan donem inconscientemnet també demanem rebre. Jo crec que el sol fet d'estimar ha de ser prou per sentir-te feliç sense esperar que la teua estima provoque una devolució dels mateixos sentiments que dones. No podem demanar allò que donem. Donar ha de ser lliure i sentir que això ens fa feliços. No dic que siga fàcil , ni que personalment ho faça. Sinó que ho crec. I que també moltes vegades la propia estima ens fa veure coses que no son, ens autoenganyem.
Ah i sí, els paragrafs en blau són meus :) Una abraçada.

Mikel ha dit...

En el tema d´estimar sempre es millor pensar el que dius i no dir el que pensas...recorda sempre aquesta frase!!

bitxo ha dit...

Joan, doncs crec que són d'una bellesa increïble... m'han agradat molt!

Llunàtica ha dit...

És preciós el que dius Joan; tant debó algun dia poguem arribar a estimar d'aquesta manera. Fins aleshores, anam assajant.

Brisa ha dit...

Que bonito lo has escrito Joan... luego regreso, ahora solo tengo tiempo de dejarte un beso y un bonito deseo..

Feliz día¡¡

aladern ha dit...

M’estremeix però sentir que el tu i el jo fan el tot, sense res que ho separi. Aquest és l’amor que ens hem donat mútuament l’un a l’altre. Potser per això si et perdo viuré mutilat i l’enyorança no m’omplirà el buit. Vagaré tots els dies esperant retrobar per fi totes dues parts juntes vivint després de la mort.

frederic ha dit...

no, no és fàcil i l'amor encara menys`.
Un somriure és la millor arma amb la que afrontar tots els aspectes de la vida encara que de vegades costi tant.

Muralla ha dit...

Un amor ple de sonriures, de donar sense límits, de rebre el que esperes, de gaudir del plaer...això es el que vull que visquis sempre...
Petons.

Gatopardo ha dit...

Joan: ¿sabes cómo llegué a gustar de la lengua catalana? Escuchando la voz de un amigo que me leía los textos que yo no comprendía, traduciéndolos a continuación.
Por favor, ayúdame a que los oyentes de Radio Mai comprendan lo hermoso que es tu idioma, porque tus textos, en catalán y en castellano, son elocuentes y no pierden en la traducción.
¿Me grabarás algunos en los dos idiomas? Yo no podría en catalán porque no sé. Espero tus noticias.
Un abrazo tiernísimo

joan ha dit...

ai Mikel mira que he pensat, i crec que tothom pensa, tantíssimes vegades, el que tu dius: és millor pensar el que dius? ser raonablement prudent, curós, pot ser fins i tot intel·ligent en parlar dels teus sentiments? o tot el contrari, inconscinet, impetuós, bàsic? Crec que un dels majors problemes quan estimes esdevé en no saber quins seran le conseqüències. Dir allò que sents de forma irreflexiva pot fer que la persoan estimada es sorprenga i fins i tot tema..l'amor pot fer por. però no dir el que vertaderament sents pot produir l'efecte sontrari que l'altra persona crega que no sent res. És un dilema gran i no m'atreviria a dir quina opció és la millor. crec que com en totes les coses cadascú ha de ser consequent en allò que creu millor i encertat en aquell moment i això sí saber-ne que les conseqüències poden ser totalment contràries a les que volia produir en haver triat una de les possibles accions. M'agradaria molt "discutir sanament sobre aquest tema..així és com aprenem els uns dels altres . :)

joan ha dit...

Gràcies Bitxo tan de bo qui produeix paraules sempre tinguer present que una de les funcions dels llenguatge és la de crear bellesa com també ho hauria de fer amb els fets, potser ixí el món aniria una miquta millor. però tu d'això ja en saps. el teu univers és molt bell :) una abraçada

joan ha dit...

Llunàtica benvinguda. Anem assajant, anem... en un assaig constant i així gràcies a ell podem viure moments meravellosos. ho dius molt bé i molt clar , la vida és un camí, sí, però un camí d'assaig constant. Una abraçada.

joan ha dit...

Brisa tus deseos siempre se hacen realidad con tu presencia. feliz sia amiga. besets :)

joan ha dit...

aladern amb tu no parlaré d'amors súblims, no calen matissos, simplement t'escolte per aprendre i gaudir del amor súblim que hi desprens i ens fas arribar a tarvés del teus textos, de la teua vida. Una abraçada ben forta , amic. :)

joan ha dit...

Frederic tens tota la raó, un somriuri és l'exercici diari, la gimnàstica necessària que hauríem de fer tots els dies per afrontar els reptes del dia dia en tots els aspectes . Una abraçada.

joan ha dit...

Muralla He tingut amors impossibles, he tingut amors mutilats, he tingut amors sencers, com tots i totes, i ara tinc amors amables com el del meu gosset, amors de paper com els meus llibres, y amors que m'escriuen a tarvés d'aquesta pantalla, amors humans, eixa espècie d'amor que ens fa somriure junts i gaudir de les coses bàsiques que ens fasentir-nos coparíceps d'una mateixa espècie,la de les persones. Tu sens dubte ets un dels meus amors . t'estime :)

joan ha dit...

Gatopardo ¿sabes?una de las formas de compartir "amor" (en el sentido más àmplio, puesto que el amor es tan basto e infinito que solo los humanos tenemos la osadía de ponerle adjetivos para limitarlo) es leer a otra persona o que otra persona te lea a ti :) Es la mejor manera de amar una lengua qualquiera que sea esta.
Me alagan tus palabra y me hacen profundamente feliz dentro de mi sincera modestia y sorpresa.
Te contesto por mail vale?
Un abrazo muy tierno para ti :)

Mikel ha dit...

Ei Joan , en aixo de l´amor esta clar que ens hem de deixar guiar per el cor , pero abans ho hem de pensar i consultar amb el nostre cervell , una cosa no treu l´altre ;-)

joan ha dit...

Mikel jejeje, estic totalment d'acord amb tu, jejeje però el que volia dir-te és que jo no sé mai quan és millor usar el cervell o directamnet el cor :) així em va..jejeje :) potser eixa és l'assignatura pendent que he d'aprendre, a saber utilitzar ls dues coses euilibradament ;) una abraçada

mad ha dit...

Ai, Joan... Si que hem de parlar de moltes coses, si. I també hem de passejar i jeure, i menjar i beure, i ballar i riure...
T'estimo, ho saps prou

mar ha dit...

hem de saber trobar la felicitat en el fet d' "estimar" i no en el de "ser estimat"..

o en això que dius de:
“sense tu no sóc res” o “amb tu sóc tot”

personalment, a mi m'omple moltíssim més el fet d'estimar... i la resta ja ve donada de manera natural, perquè quan dones molt sempre rebs molt més

aaiiii, però, el desig, la passió, l'enamorament...
això ja són coses d'un altre moment

molts petons

Tristany ha dit...

Fantàstic aquest post, Joan!
La Yourcenar va escriure: "Déu ens ha condemnat a no poder viure (o ser) sols".
...i aquí comença el festival de plaers, gaudis, disgustos (amb episodis nihilistes) que és l´amor. És com tenir el 50% d´una empresa, mai saps per on pot petar la festa. Però mentre duri: vixca l'amor! ;)

Gemma ha dit...

Allò que és i allò que volem creure, quants condicionants. Ésser enganyats o auto enganyar-nos, continuo sense respostes, però amb una recomanació "L'art d'estimar" d'en Fromm. Una abraçada!

Giorgio Grappa ha dit...

Complicat tema, l'amor. Sempre he pensat que les matemàtiques són molt més fàcils d'entendre.

marina ha dit...

En l'amor, i en moltes altres teies que dónen foc i energia a la nostra vida, cal trobar l'equilibri, és cert. I no és fàcil. Ai...el punt mig filosofal...!
Joan , una forta abraçada!

joan ha dit...

Mad un bes ben gran :) ho farem :))

joan ha dit...

mar jo també ho pense així, però també passar això que dius al final, el desig, la passió...estimar també produeix el fet de voler sentir el mateix que tu hi sent quan estimes i mai podrà ser igual perquè cadascú estimem de manera diferent i donem de manera diferent, esperar que ens retorne allò que donem amb la mateixa mesura ens pot fins i tot entristir i annul·lae la bellesa d'estimar. Ës complicat ehh..com som.. :) besets fets brisalls :)

joan ha dit...

Tristany se t'ha vist la vena "catalana" amb això de"l'empresa" ;) Bromes a part que que la Yourcenar que en sabia prou i massa d'amors la va encertar totalment. Així que si estem comdemnats com ben bé tu dius intentem que la condemna siga el més fructifera que es puga . Visca doncs (sense X ,des de quan parles apitxat? ) :))

joan ha dit...

Gemma prenc bona nota, com totes les altres en que m'has deixat "apunts" de fet ja he vist "cartes d'una dona desconeguda" i estic llegint-me "l?ombra del vent" i esperant poder tornar a llegir-te a ca teus ;) Una abraçada ben gran. Ens trobem ;)

joan ha dit...

Giorgio jo pensava que eres de l'àrea de "cominicació" O_O i ara va i reulta que ets de "processos i instruments matemàtics" ..qui s'haurà inventat aquest om ..ai senyor :)

joan ha dit...

I damunt Marina el punt mig ha de ser igual pera als dos o per als tres veges tu a saber :) si que és difícil sí, però jo crec que tu que saps "d'harmonies" ens podries tirar una maneta :)
Una abraçada Marina :)Et dec una resposta de "xinxarres i nyacres" només tinga una estoneta t'escric..vaig de cap amb la feina .

Marcel·lí ha dit...

Estimar és difícil.
En el meu cas es tracta d'un sentiment que ressucito de pàscua a rams (pel que fa a relacions "extrafamiliars", és clar: a la família sempre te l'estimes) i no sempre amb èxit i ganes. És difícil, sí.

Gràcies pels teus comentaris bonics en el meu blog. Joan, ets realment algú molt especial.

Una abraçada.

Kuan ha dit...

Ni te imaginas cómo me identifico con lo que has escrito... A mí también me pierde una sonrisa, o una mirada. Aún no aprendí que lo que yo siento, a veces no coincide con lo que siente el otro. Pero creo que ya es tarde... Seguirán embrujándome tanto la mirada como la sonrisa. En el fondo es bonito aunque a veces termine por doler

Un beso amigo

despi_na ha dit...

Us imagineu la Yourcenar visitant els vostres blogs?.

Doncs les vostres paraules sovint no tenen res que envejar-li a ella.

isnel ha dit...

Joan, no sé què dir... M'has emocionat molt. I és que, en l'amor, hi ha històries de tota mena. N'hi ha de molt maques, però també n'hi ha de tristes i d'enormement desesperades. Tu ho dius molt bé: podem estimar qualsevol persona, cosa o animal, però no hem d'esperar que l'altre ens estimi de la mateixa manera, perquè algunes vegades és impossible. I costa tant d'acceptar! Ja poden passar anys, ja... O tota una vida... Ostres, com estic... Una abraçada.

Aether ha dit...

Un beso y muchas felicidades :)

joan ha dit...

Marcel·lí gràcies a tu per escriure com ho fas i contar històries tan reals i humanes :) Una abraçada

Kuan querer siempre será bonito, siempre,incluso a pesar de ... un beso amiga :)

Despina els fantasmes dels escriptors visitant la xarxa.. :) un bon guió :))) benvingut/da . però tens raó hi ha blogs d'una qualitat literària invreïble, però crec, almenys jo així ho veig, que tots tenen una qualitat humana excepcional :)

Isnel :) preciosa . Un bes ben gran..has rebut el maue mail no? :) besos ben tendres

joan ha dit...

Aether muchas gracias por tus besos. No sabes lo bien que sientan unso besos de sol en u dia nublado . besets para ti :)