dilluns, de gener 10, 2005

Dues Perles

esperando1.jpg


Dilluns 12:19h. Acabava d'arribar i va fer el passeig diari per les andanes. Hui hi havia molta gent a l'estació. Acabava un període de vacances llarg i la gent tornava al seu quefer diari. Apenes hi havia llocs per a seure. Els bancs situats prop de le vies principals hi eren plens, així que va buscar un lloc més apartat, en les vies secundàries on arribaben i eixien els trens de rodalies.

Va seure en un banc al costat de una xica jove. Li digue Bon dia cortésment i ella li va respondre el mateix amb un somriure natural. La cortesia fa que la gent responga d'igual manera, és un tret ja gairebé bilògic en la nostra espècie que malauradament està en vies d'extinció, però que si el poses en pràctica obté una resposta immediata que fa més amable la situació. No costa res dir Bon dia i somriure, el teu cos i la teua ment t'ho agrairà.

Tragué el tabac de la bosseta i es feu un cigarret, li agradava fer-se cigarrets de tabac, era un ritual insignificant que com tants altres relaxen l'esperit. La xica no feia res, el mirà un momentet com es preparava el cigarret i en adornar-se'n que el mirava creuraren un somriure delicat. Al moment ella tornà als seus pensaments amb eixa mirada característica que veus en les persones que hi estan però no hi són en l'espai que s'hi troben. El seu rostre bell no podia ocultar el rastre de la tristesa. Escarbà la seua bossa i tragué un paper doblegat, l'acaronà amb els dits abans de desplegar-lo com si fos de pell i no de paper. Després amb lentitud i cura no exempta d'inquietud desdoblega el paper i començà a llegir-lo.
No va poder evitar fer una ullada, i de fet hagués pogut fàcilment llegir-lo tot, perquè per a ella en aquell banc d'aquella estació plena de gent només hi eren ella i la carta. Va llegir el final:

"....espere que trobes allò que et mereixes, ets una persona meravellosa, i l'últim que voldria és fer-te mal. Ho sent. però no puc estimar-te com tu et mereixes..."

Es va quedar quieta i immòvil, més bé semblava una una representació que una persona viva, i per un moment fins i tot ell va pensar que no estava viva. Només quan els seus dits temblorosos començaren a doblegar carinyosament la carta ell s'adonà que sí era de carn i ossos. La xica guardà la carta en la bossa i une gotes d'aigua salada començaren a travessar el seu rostre. Va poder vore com dues llàgrimes queien sobre el seient. Ella s'alçà i ja quan havia fet unes quantes passes es girà i el va mirar allí assegut. La seua boca esbossà un somriure esperançat no exempt de tristor i ell li va correspondre, tornà a girar-se i marxà amb el pas ferm cap a l'exida de l'estació, no sé cap a on.... Ell va mirar el lloc que havia deixat buit al seu costat i allí mateix on havia vessat dues llàgrimes va veure meravellat dues perles, blanques i rodones. Les va agafar amb la mà i se les posà a la butxaca.

En arribar a casa, va anar a la tauleta de nit, i va obrir el calaix. Va traure una caixeta de fusta vella i la va obrir: hi havia perles, algunes seues, altres que havia trobat, va posar les dues que hi portava, totes eren perles precioses, eren llàgrimes d'amor.

Quan algú vessa llàgrimes d'amor mireu-les bé perquè són perles, només aquells que no poden estimar no veuen com brillen i només pensen que són aigua salada.

(Fotografia: Vicente Sánchez Juan)

http://www.blogger.com/edit-profile.do

3 comentaris:

muralla ha dit...

Bonica, molt bonica i tendra la teva història. M'agrada molt. La propera vegada recolliré les perles i no les llàgrimes...
Un a abraçada. Muralla.

Anònim ha dit...

De Brisa

Tu relato está lleno de sensibilidad, has sabido transmitir de una forma clara y emotiva, yo también estaba sentada en ese banco y pudé ver como recogías las perlas que quizas contenían menos sal pq la dulzura de esas sonrisas evaporaron parte de ellas.
Un besito amigo Joan.

joan ha dit...

Brisa, Muralla: Se m'ha ocorregut un idea ?:-) i si fem un club de buscadors de perles? de segur que vosaltres també n'heu trobat moltes. Un dia quedem i les veiem, segur que totes són diferents però precioses... De moment jo ja n'he trobat dues i no són llàgrimes...sou vosaltres Besets. joan