dissabte, de maig 10, 2008

Trist

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els faça riure.

Seguesc creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Si ara cal ser atlètic, disposat, emprenedor i divertit per ser un heroi no fa molt ho era qui tenia un aspecte malenconiós, fosc i malaltís.
Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindique la tristesa, revindique fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

I què he de fer si una nit qualsevol en veure les estrelles de tan bell cel em sent tan petit, petit, sent aquesta bella tristor?
Què he de fer si recordar la felicitat d’aquelll frec estimat em fa trist i tan, tan petit?

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes, una bellesa que no s’ha de rebutjar per trista doncs d’aquesta mateixa bellesa aprendrem l’alegria de sentir-nos.


Hi ha un passatge del llibre de Milan Kundera La broma en què Ludvik coneix la Lucie, una dona trista, gris, mísera , pobra, capficada en ella mateixa. Tanmateix en aquest passatge hi ha al mateix temps una bellesa esplendida en el moment en què tots dos s’acomiaden per primer cop i en eixe moment copsen l’essència del seus propis sers:

“... es fixà en mi llargament. I després alçà la mà com qui mai ha saludat amb la mà i no sap saludar. Que l’única cosa que sap és que per a acomiadar-se s’ha de saludar amb la mà i per això s’ha decidit torpement a fer aquest moviment. Em vaig parar i també jo vaig agitar la mà; ens miràrem des d’aquella distància, vaig tornar a caminar i torní a detindre’m i així vaig anar fent camí lentament, fins que vaig voltar pel cantó i deixarem de veure’ns”

De vegades a la vida se’ns presenten coses i de vegades aquestes cose se’n van o ens deixen i no sabem com acomiadar-les. Hem d’aprendre a fer-ho i si és possible que siga bell.

32 comentaris:

Cesc ha dit...

M'ha agradat molt aquest escrit, no sé perquè m'ha recordat coses viscudes, la teva pàgina té un encant especial, salutacions Joan!

Hannah ha dit...

Estimado Joan, ¿sabes que te digo? que si alguien busca a quien le haga reir, y sólo a quien le haga reir, que pague a un payaso.
Uno debe ser uno mismo y mostrarse tal cual es. No reprimir las emociones ni de tristeza ni de alegría que las diferentes situaciones nos producen y entregarse tal como uno es a los demás, aceptándolos como son. Claro que para ello, hay que conocerse, como se leía en aquel antiguo templo de Delfos: "Conócete a ti mismo y conocerás a los hombres y a los dioses", conocimiento que nos da la clave para ese interrelacionar con sinceridad, espontaneidad y abierta flexibilidad y entrega.
Lo demás, las imposturas, la sonrisa congelada y la falsa alegría sostenida a toda prueba no lleva más que a la soledad y al fracaso en las relaciones.
Como siempre ha sido un placer leerte.
Un fuerte abrazo
Hannah

vafalungo ha dit...

Totalment d'acord, Joan. Però d'alguna manera, sento que l'alegria no és l'oposat de la tristesa. De fet, he llegit fa poc que hi ha una extranya alegria en sentir-se trist, i és una mica veritat. Un no ha de deixar mai de ser qui és, però un pot ser alegre i trist, melancòlic i optimista. Tot hi cap en aquesta capsa sorprenent que conté l'ànima humana. Una abraçada!

marina ha dit...

ho dius Joan, si és possible....que sigui bell. Penso també que la possiblitat de la que parles la tracen en certa manera els nostres ulls. De vegades esperem que els fets se'ns presentin bells i ens costa mirar i remirar, buscar la bellesa, el sentit....allò que finalment surt dels llavis "ha valgut la pena"...tot i la pena.

Una abraçada i bona nit...

:-)

Myt ha dit...

M'uneixo a la teva reivindicació, Joan.

Certament tan bella és la tristesa si l'acceptem i la vivim quan ens arriba, com l'alegria. Només pel contrast d'una, podem percebre i entendre l'altra. Crec que el que és més important és que siguem fidels al que sentim, a la nostra essència que ens fa sentir.

Moltes vegades s'encuirassa la tristesa perquè ningú ens la vegi, com si fos quelcom monstruós que si el món descobreix ens farà massa vulnerables i serà causa de rebuig.

Penso, que contràriament, només sent sincers als nostres moments de tristesa, vivint-los i esprement-los al màxim, sense cristal.litzar aquelles llàgrimes que necessiten sorgir de dins nostre, podrem arribar al nostre veritable Ser.

M'anoto unes quàntes frases, si em permets Joan, el trobo un text preciós.

Un beset de la meva tristesa a la teva

joan ha dit...

Cesc supose que tots en el fons vívim moments tristos que en recordar-los apreciem allò que no podíem veure en esixe moment en què estàvem vivint-ho. Mira jo crec que igual que les perosnes dom diferents també en som molt paregudes en allò que ens és essencial, amb l'amor, l'amistat, el dol, l'alegria... en eixes coses crecque tots som molt pareguts. Una abraçada i gràcies per les teues paraules.

vafalungo hola bona nit i també graàcies pel teu comentari com sempre tan valuós. Mira des que et conec i et vaig visitar la primera vegada l'impressió que em vas fer va ser d'una persona que transmet optimisme i alegria i en cap moment he dubtat que també hi tens moments de tristesa i malenconia. Jo tampoc ho veig com a coses contraposades. De fet crec que cpa cosa ho fet és totalment una sola emoció o sentiment però sí crec que hem de saber trobar què ens conforma i com solem ser en una part important que ens marca la manera de viure i copsar el món i el que ens envolta. A l'ànima i al cor , amic , tot hi cap sens dubte en això estem totalment d'acord . Una abraçada

martí ha dit...

L'harmonia, la melangia, la tristesa. Arquitectures interiors de trama elàstica per on circulen i transmuten els nostres sentiments, camins d'una bellesa sublim, com aquella que ens ve a cercar davant els ulls mentre aprenem com acomiadar els somnis enmig de llargs silencis.

I tot, amb el més bell dels somriures, el de l'ànima.

Fins aviat, per avui no llegiré res més... bona nit.

joan ha dit...

hannah te había saltado :) De eso se trata de conocerse a uno mismo y mira que cuesta :) però creo que es una decisión acertada y que ha de tomar en algun momento de la vida. Unos la cogen más pronto y otros más tarde por sus propias circusntancias pero lo importante es totamala y entoces decirle al oraculo de Delfos que "ahora que se quien soy ahora conozco a los hombres y que solo conocemos aquellos dioses que los hombres creamos por pasión,amor, necesidad o incluso diversion" :) un abrazo hermoso querida amiga porque siempre es hermoso hablar contigo :)

Marina m'agrada el que dius i com ho dius i n'estic d'acord que hi ha moments i coses en que els nostres ulls s'omplin de bellesa i d'altres en què ens cal tornar a vore-ho tal vegada amb els ulls clucs per trobar la bellesa de la pena que ens envargava aleshores . Una abraçada :)

joan ha dit...

Gràcies Myt per al teua sinceritat perquè poques coses belles poden hi haure si no són sinceres. Què potser una pena falsa si no un engany maliciós? o una falsa alegria si no un absurd quan no coses pitjors? En això estem amiga meua i sé que costa però al mateix temps mentre ho escrivia anava sentint-me bé, més jo, i sí n'estava o n'estic trist encara però en sóc conscient i com tu dius em tyrobe en pau amb mi mateix. Una dolça abraçada .

joan ha dit...

Martí fins ara , també seran les teues paraules les últimes que llegiré hui. He acabat de treballar i de sopar fa poc i n'estic cansat , és el que tenen els horaris de treball nocturns...`però em quede amb els milers de possibilitats que proposes amb les teues paraules , amb l'arquitectura súblim de l'ésser que som , tan diferents i tan semblants alhora per construir el que volem ser . Bona nit amic, una abraçada

isnel ha dit...

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes... Ostres, Joan, que maco! M'ha fet pensar molt, moltíssim, i crec que aquestes pareules amaguen una veritat com una catedral. Les coses tristes de vegades ho són perquè ens en recorden d'altres que van ser just el contrari. Potser el que cal és no confondre la tristesa amb la desesperació, o amb el desànim, o amb la ràbia. La tristesa, a més de tenir una bellesa especial, és estranyament tendra, fràgil i dolça.
Un petó una mica trist ;)

arsvirtualis ha dit...

Què seria la nostra vida sense aquests moments de tristesa. En moments en els quals em sento perduda la busco perquè la sento com em convida a entrar dins la nostra casa més arcana, la que treu a la llum com sento i de vegades com estimo i és en definitiva la que em parla i consola per a poder rebre de nou l'alegria i la força per a riure.

És curiós... el meu present s'ha vist reflexat en el teu text. Un bes.

Deric ha dit...

certament, hauriem de buscar algú que fos bell per dintre i ens fes sentir bells a nosaltres també.

Kundera és un mestre, ell veu bellesa en els llocs més inpensables, com en el gest d'una dona gran saludant amb la mà en la novel·la "La immortalitat".

joan ha dit...

Isnel quanta raó tens, "el cal és no confondre-la amb la deseperació", és veritat. Com som de rucs de vegades que confonen sovint les coses , supose que això també és part de la naturalesa humana i allò bo que en podem extraure és que amb el temps ens n'adonem que ens hem confós :)
Un "petó" teu encara que una mica tris sempre es un "bes" bell com els sinònims geogràfics a que sí? :)

joan ha dit...

Arsvirtualis n'és ben curiós això que dius, és veritat que en els moment en qùè ens sentim perduts cerquem en la tristesa la llum que ens explique què sentim i com sentim ... i de curiositats ja saps massa bé com se les gasta aquest món dels blogs. Quantes vegades ens tornarem a sorprendre com en llegir a algú és com un reflex del que sentim en eixos moments i això sí és mlt bell , extraordinàri i sorprenentment gratificant. Una dolça abraçada :)

joan ha dit...

Aii estimat deric certement estaria bé cercar algú així i que ens fes sentir així, però no creus que perquè ens fes sentir així ell haria de sentir-se d'eixa manera amb ell mateix? si la resposta és sí, això vol dir que de la mateixa manera nosaltres també ens hem de sentir bé per poder transmetre-ho igualment ... aixx no sé si me embolicat una miqueta ..:)
No he llegit aquest llibre de Kundera , el primer que vaig llegir fou la lentitud que m'encanta , efectivament sap trobar les coses belles en llocs impensables. Una forta abraçada :)

A sobre i a sota ha dit...

Hola,

T'he trobat per casualitat, mentre buscava respostes i camins i m'he enganxat als teus escrits. Gràcies, són un regal.

Jo sóc una persona alegre per naturalesa, i en aquests moments per situacions de la vida em sento trista, i no m'agrada, per que la tristesa no em deixa veure les coses pel seu color real. Amb tot em quedo amb el teu ultim paragraf, i et deixo un tros d'una cançó den LLuis LLac: "aprendre per saber-se desprendre, vet aqui el vell secret"

joan ha dit...

Hola i benvinguda a sobre i a sota gràcies a tu per les teues paraules i per omplir aquest espai. Per descomptat quan vaig escriure el post no volia dir que fos roí ser alegre, simplement cerc que cadascú a de saber assumir i saber com n'és en el fons i així saber gaudir i aprendre de les situacions que ens du la vida. Que algú siga tris o alegre no impedeix ser i sentir el contrari en moments determinats i sabent com som sabrem con gaudir millor de les dues coses.
Gràcies pels versos del Llac, és una cançó que m'encata i espere que aviat passe eixe mal moment de trsitesa que de segur sabràs més endavant comprendre i valorar amb tot el seu contingut. Una abraçada

Joana ha dit...

Diuen que la bellesa és única , com la tristesa, aquella que atura el temps i ens fa rumiar...
Els artistes en general juguen amb aquests adjectius i potser quan no riuen o quan estan tristos són molt més prolífers.
És millor trobar algú que ens faci "moderadament feliç" a algú que ens faci "riure".
T'he trobat tot saltant de blog en blog...Tornaré!
Fins aviat!

Striper ha dit...

Si que de vedades la trisstesa pot ser bonica en algunes coses pero mai deixa de ser trista.

Hannah ha dit...

Un saludo cariñoso, Joan, y espero que no te hundas demasiado en la tristeza, ¿vale? A lo mejor tienes a bien dejarnos un regalito de esas sabias letras tuyas. :-)
Un abrazo
Hannah

Jesús M. Tibau ha dit...

jo em quedo amb el somriure en quasi totes les ocasions

Alimontero ha dit...

HOla, he llegado siguiendo huellas y buscando..ya ni sé!
Leyéndote me nace lo que hace poco compartíamos un grupo de PNL, Programacion Neuro-linguística: LA DIVERSIDAD...del latín:diversus, que es la otra mirada, diferente...lo que está al otra lado.
Y así somos, diferentes, pensamos y sentimos de desigual, y al mismo tiempo somos iguales...curioso, no?
y que hacemos ante la diversidad?: huimos o la enfrentamos!.. y para esto nos sugerían trabajar el fortalecimiento personal, la compasion( del sentir con el otro, y no lastimeramente) y el humor... con estos tres "refuerzos" en nuestro cuerpo nos "empoderamos" nos llenamos de ellos y venga el que venga lo acojo con amor, sabiendo su "diferencia", reconociendo que siéndolo aportamos, nos enriquecemos con esa otra mirada de las cosas, y en vez de apartarnos, aprendemos del otro, ponemos empeño en comprender, puede que no aceptar, mas sí comprender la diferencia....
Y todo esto para decirte que lo importante, para mi, es ser tal cual somos, nos toman o nos dejan...ser únicos, irrepetibles, irremplazables nos hace merecedores de un lugar...y reir cuando tengas ganas, como tbn llorar cuando lo estimes... basta de usar máscaras! eso produce desgaste y a nada bueno conduce, porque al fin y al cabo, me cansaré de usarla... puede que otro ser llegue y me estimule un cambio.. y bienvenido!!... es aceptar e integrar la diversidad, lo diferente a mi...
Perdona lo "latera"...mas me nació todo esto...

Saludos afectuosos, "difentes"..
ali

Alimontero ha dit...

ups. perdón, quise decir diferentes en vez de difentes...
Gracias... lamento no saber catalán!!
;)
Ali

mar ha dit...

hola Joan
t'he portat un petó i una abraçada, senzilla però sincera
i un feliç st Joan
:)

Brisa ha dit...

¡¡FELICITATS¡¡¡

Pero no solo porque hoy es tu santo, felicidades, sobre todo por tu capacidad de aceptación... identificar nuestras emociones creo que es el primer paso para atrevernos y aprender a gestionarlas.

He leído varias veces tu post, pero hoy, creo que tenía que ser hoy, que me animará a comentarlo. Me gusta reir, me encanta ese sentimiento de alegría que me produce una sonrisa, en mí o en otros, pero creo que no tengo miedo a la tristeza, la tristeza también nos expresa sentimientos, belleza, sensaciones, aprendizajes.. y por tanto nos enriquece, es por eso que cuando identifico una emoción de tristeza, la acepto, la observo, la escucho y luego le doy las gracias y la dejo pasar. De esa manera permito que todo tenga cabida en mí y de esa manera me permito ser en todo lo que soy.

Joan, la tristeza también pasa, pasará y luego como siempre después de cualquier pequeño proceso que se VIVE, podrás sentir la alegría y la felicidad de esas huellas que se integran en nuestro ser, como esas pequeñas arruguitas que surgen en la comisura de los labios en nuestras sonrisas :)

Muchos besitos y muchas risas para que las vayas tomando de una en una o todas de golpe :) eso sí, luego vendrá la resaca ;))

Myt ha dit...

Desitjo que els teus moments de tristesa estiguin acompanyats per d'altres reblerts d'alegria.
He pensat en els Joans que volia felicitar i m'ha vingut el meu amic de l'estació, així que: Moltes Felicitats!

Besets :-)

joan ha dit...

joana benvinguda i disculpa per la tardança en contestar...la feia :) ... estic d'acord amb tu sempre és millor un somriure que riure i per tant com en tot els extrems poden resultar icreïbles tant per a allò bo com dolent però en tot cas preferisc un espai més o menys estable a les meus edadts :) una abraçada

Tens raó striper mai podrà ser el contrari del que és però com també dius res és únic sempre hi haaurà adjectius , la vida està plena d'adjectius que són potser els que donen el vertader significat a les paraules i a les sensacions :) una abraçada

Hannah :) no, nunca gràcias a lo que sea que seguramente és a mi mismo, nunca he terminado hundiendome en nada, siempre he podio flotar lo suficiente, quizas porque me gusta flotar mucho más que gundirme :) un beso con mucho cariño

joan ha dit...

jesus m.tibau benvingut i compartisc la teua elecció, el somriure, potser la millor opció de totes :)

alimontero bienvenido/a, siempre he pensado lo mismo que todos y todas somos tan diferentes y unicos pero que la mismo tiempo hay cosas bàsicas que nos hacen semejantes , lo que nos hace difernetes quizás es la manera de tomarlas y compartirlas y de ese modo aprender otras formas de vivir, convivir y conocerte . Todo un placer leerte :) un abrazo

joan ha dit...

mar, Brisa, Myt gràcies per les vostres felicitacions i per recordar-vos de mi. La nit de Sant Joan va ser una bona nit. Vaig estar amb tres bons amics i amigues a la mar, encenguerem la fogata com toca, ens banyarem com toca i ens quedarem adormits fins a les tantes del matí veient les estrelles i escoltant la mar mentre ens contavem , recordàvem i parlàvem de passat , del futur i de les coses diàries. Què més se'n pot demanar :) en aquesta ocasió no hi ha hagut tristesa jejeje més bé eixe somriure de benestar i complicitat que també compartisc amb vosaltres . Besets :)

Dona Rebel·lada ha dit...

A mi m'agrada la tristor de les coses perquè et fa reflexionar i com tu dius et fa sentir petit petit.

Però la vida no s'ha de viure en la tristor, la millor manera és viure-la amb alegria. No fa falta ser una persona divertida, pots ser feliç sense tenir gràcia ni fer riure :P (com aquesta icona).

Per cert, m'ha agradat molt el teu bloc, un petó ;)

CASANDRA ha dit...

a pesar de que me gusta (y lo puse en mi blog) que me definan como una persona divertida, reivindico mi tristeza y la melancolía y los colores grises de la tormenta, por su belleza, porque de todo nos hace falta. Me gustó muchísimo leerte. Vuelvo por más. saludos.