dimarts, d’agost 02, 2005

Dependències

Y es que no hay droga mas dura
que el amor sin medida
y es que no hay droga mas dura
que el roce de tu piel.
Revolver

Les persones som animals d’adaptació. Però amb diferència amb les altres espècies no ens adaptem al medi sinó que som nosaltres qui l’adaptem a tota una sèrie de trets culturals i grupals.
Normalment reflexionem sobre nosaltres mateix inserits en el terme que anomenen “generació” , un espai de temps que sol comprendre una dècada, cosa que no sé ben bé a que respon, però sembla ser que 10 anys és el tranm que ens diferència i ens marca a uns dels altres. No obstant aquest estudi sociològic és més bé recent i pertany plenament a finals del segle XX. Abans només en alguns camps com la literatura se n’havia parlat de generacions però mai amb un abast tan àmpli que albergara a totes les persones d’un període i a més que el tret en què es basa la pertinença o no a aquesta generació és el tram que compren l’adolescència i joventut.
És sobretot a partir dels anys 60 i l’aparció d‘un moviment com el hippy quan comencem a parlar de generacions. Aquest mioviment vé maracat a més per un fet excepcional i nou en l’estudi dels comportament humà com és la música. A partir de la música s’expandeix tota una série de modes i maneres de viure, de vestir, de comportament, i que a més s’amplia a tots els camps artíctics: pintura, escultura, cinema, moda....

La meua generació va ser la de la transició i començament de la democràcia, la generació de l’alliberament sexual, de “la movida”, de l’antisistema, del divertiment i de la trasgressió. El mercat i els mass-media encara no havien desenvolupat del tot la maquinaria necessària per engolir, manufacturar i produir qualsevol cosa que suposara ser-ne i sentir-se diferent. Qualsevol pas per xicotet que fora al margé d’allò establert comportava tota una càrrega ideològica al darrere i et feia sentir-te pertanyent a un grup especial i únic. Ser objector de consciència era quelcom més que el fet de no voler fer la mili, fumar-te un porro d’amagat era tot un ritual que contenia molts matissos que el simple fet de col·locar-te i pintar-te la ratlla dels ulls o els cabells de color era una autoafirmació de la pròpia personalitat. O almenys això créiem....

Crec que hi ha un temps d’experimentar, de cercar, de descobrir i això està bé, fins i tot ho crec positiu i bo. Però alguna cosa falla, o va fallar. Pel camí es va quedar molta gent, i segueixen quedant-se o bé s’hi troben ancorats dintre d’una bombolla que s’ha convertit en el seu únic món irreal. De la experiementació i el descobriment es va passar a la dependència i és en aquest punt on tot s’ensorra, on ja no ets tu, ni hi ha res a descobrir o a aprendre i els dies es converteixen en un estat de somnambulisme constant i repetitiu.
Quan la droga assumix la vida i reemplaça la persona i per què? No ho sé. Sí sé que ocorre , i que qualsevol cosa és una droga dura en potència. El café, la televisió, la moda, el sexe, l’amor o la soletat. Pots acabar depenent de qualsevol substància o de qualsevol estat i afrontar la realitat en què et trobes no resulta gens fàcil ni senzill.
No hi ha drogra més dura que altra, hi ha moments en què som més dèbils que altres i crec que en aquesta debilitat es troba el punt d’inflexió on pots enfonsar-te o no. Com ho sabem i com ho encarem? No ho sé però no em valen les teories que afirmen que l’adolescència és una època de canvis fluctuants i impredicible.
Pot ser hauríem de (re)estudiar i (re)descobrir com era eixe pas per la joventut en altres cultures i en altres èpoques perquè potser també un temps passat sí va ser millor en algunes coses.

20 comentaris:

pentesilea ha dit...

és un tema complicat; no sé si tothom suportaria rituals iniciàtics...
i el futur és incert; passen els anys i sovint hi ha sorpreses

frederic ha dit...

Així som de la mateixa generació. És un post reflexiu molt interessant però no estic d'acord amb la darrera frase. Qualsevol temps passat mai va ser millor, en res, simplement erem més joves i això ens feia veure la vida d'una altra manera però mai ens hem de refugiar en el passat.

isnel ha dit...

És veritat que els adolescents i els joves han de passar per una sèrie d'experiències vitals per ells mateixos. És el que toca fer i és el que necessiten per aprendre, perquè encara que ens sàpiga greu reconèixer-ho, no tot està explicat als llibres. Potser la qüestió està en passar per tot això amb un bon coixí al voltant, un coixí fet d'aprenentatges, d'educació, de cultura, de bona informació, d'afecte, de suport (ni que sigui en la distància), un coixí que pari cops i que sigui un punt de partença alhora per altres experiències. Un coixí que es comença a inflar en la infantesa i que ens hauria d'acompanyar tota la vida. I això em penso que val per a totes les generacions, totes les cultures i tots els temps. De totes maneres, sempre trobem coixins desinflats, o punxats. La grandesa dels coixins està en què sempre s'hi poden afegir pedaços que funcionaran més o menys bé.
Una abraçada de matí d'estiu ple de llum. ;)

muralla ha dit...

Cada tiempo y cada edad tiene su dolor y su placer.
Unas veces nos supera uno y otras el otro.
Lo importante, como tú dices, es tener la suerte de que ninguno de ellos te coja en un momento de bajada, de debilidad, porque entonces cualquier cosa puede arrastrarte...
Es tan sencillo y a la vez, tan complicado vivir...
Muitos bicos, meu Xanciño querido.
Marmi.

joan ha dit...

És molt complicat pentesilea per això no tinc cap resposta però sí preguntes. la joventut no deixa de ser un ritual iniciàtic, de fet fins i tot les cultures més "primitives" per dir-ho d'alguna manera tenen ritus iniciatics del pas de l'adolescència a la maduresa. pero en el nostre cas en el de les civilitzacions occidentals eixe pas ha perdut l'essència i tal vegada per això és sorprenent i moltes vegades els resultats dessastrossos. Almenys ara, en aquest moments jo ho veig així. Abraçades .

joan ha dit...

Frederic company de generació :). No volia dir que un temps passat fora millor, però tampoc hem d'obviar que tal vegada en algunes coses un temps passat si fou millor.Precisament un dels trets de la nostra generació va ser destruir per complet aquest "tòpic", és a dir qualsevol cosa passada no servia, s'havia de canviar tot i quan més diferent i allunyat del passat millor. No obstant crec o millor simplement reflexione si eixa pèrdua de principis o valors en quals altres societats i cultures preparaven el jovent per al seu pas a la maduresa no ha significat una desorientació alhora d'assumir quin és el teu paper en cada etapa de la vida... (seguisc)

joan ha dit...

.. per exemple i com deia més amunt en moltes tribus africanes l'adolescencia és un període on els grans ensenyen els joves a assumir el seu paper com a adult en la societat que els envolta, també els animals ho fan, i també ho van fer civilitzacions tan importants com la grega, on l'adolescència a més del divertiments era un període d'aprenenttage per assumir el paper que et toca, sempre individualment però sense oblidar que pertanys a una societat, quan passes a ser-ne adult. No ens hem de refugiar en el passat però crec que tampoc s'ha d'oblidar i en tot cas mai rebutjar com a intrinsicament roí. Una abraçada amic :)

joan ha dit...

Isnel sí, crec que ho dius molt bé, com sempre fas :). El que fal´`a potser és que no volíem coixí, és més donarem per suposat que el coixí no era bo, que no calia, que ens havíem d'afrontar i pegar-nos colps, com més i més durs millor.I el coxí sií és necessari, perquè una sociatat que no protegeix els seus membres més desvalguts no és una bona societat, propicia una individualisme exacervat i fins i tot un odi cap al coixí perquè creus que ell és le culpable quan en realitat el que veus que necessites és que et pare el colp. una abraçada dja de migdia ple de llum :)

joan ha dit...

Muralla si en el moemnto de debilidad tienes a tu alrededor quien te ayude, si ves que tu familia, tus amigos y por extensión la sociedad en que vives tienes razones para tu puedas sentirte necesario junto a ellos entonces te dejas arropar y ensenyar o al menos te paras a pensar, si no es así , sólo ves un vació muy grande y donde hay miles y miles de seres cómo tu , sólo te ves a ti y sin nada por pequeño que sea que pueda unirte a ellos, entonces es cuando la caida es ràpida y lisa. Quizaso peor es no sentirte parte de nada y por eso pienso que deberiamos plantearnos porque hay muchas personas que se seinten así. Molts besets Marmi, t'estime :)

Jack ha dit...

Saludos... llegué a tu blog por medio de ATOEP... muy interesante...

Ismene ha dit...

Bé,com a "adolescent" que sóc (ho pose entre comes perq no m'agrada aquesta paraula,pot ser preferisc dir q sóc una jove...casi adulta,jaja) tan sols puc dir que l'adolescència,per a mi,és una simple época per la q totes les persones hem de passar...però una época bonica i important.L'adolescència no és sols fumar,beure,anar de festa,riure't,disfrutar,enamorar-se,desenamorar-se,sofrir...és molt més,és començar a pensar per tu mateixa,és "trobar-te",és saber qué és el q realment vols,és pensar en el futur,començar a forjar-te el camí,descobrir un nou món,és començar a apendre dels errors...l'adolèscencia és allò que ens marcarà el futur,per un error en l'adolescència pots estar castigan-te tota la vida,per un joc de l'adolescència pots tornar-te débil i tindre una dependència (ja siga una droga,amors,obsesions,manies,etc...)però és una etapa més,realment important perq és el pas previ a l'edat adulta (edat en que es supón que la persona ja està "formada" en tots els aspectes),però és una etapa que quan passa,passa...no hi ha més volta de fulla.Fóra com fóra l'adolescència de cadascú,ha passat.Etapa nova,res més...temps passats millors? no saps com seran els propers,per tant no ho pots afirmar.Val més pensar en el futur que promte es convertirà en el present :).

Moltísims besos i abraçades fortes fortes.

frederic ha dit...

Naturalment, Joan, naturalment, no oblidis que estas parlant amb un llicenciat en història!

mon ha dit...

me ha gustado muchísimo tu reflexión, tu concepto de que toda droga es droga dura en potencia... y que lo duro o lo débil seríamos nosotros.
inteligente.
personalmente, ya dudo de la existencia de la adolescencia como etapa que se transita y luego se pasa a otra cosa llamada madurez.
creo que más que revisar la historia, porque no veo beneficios en hacerlo; habría que revisar la vigencia de ciertos conceptos.
un beso grrrrrande!!!

koffee ha dit...

No dejamos de ser animales luchando por la supervivencia, con el añadido de la racionalidad. A veces ello no basta para saber escoger el camino, con lo que corremos el riesgo de convertirnos en muertos vivientes. Triste y real. Entonces, en los 60’, fue el experimento unido al desconocimiento, pero ahora que “estamos de vuelta de todo” antes de ir, me pregunto qué más está fallando en una adolescencia que en ocasiones se prolonga hasta los 30 (psiquiatra “dixit”). Algo -o mucho- hemos hecho mal.
Un saludo.

joan ha dit...

Hola Jack bienvedino/a gracias , luego me paso por tu blog :)

joan ha dit...

hehehe :) a veure L'adolescent... Nafthy m'agraden molt els teus comentaris perquè encara que no cregues les "generacions" si ens marquen en certa mesura i veure el punt de vista d'una "joveneta" és molt important. Comprove feliç que efectivament a banda de l'entorn el que preval és l'individu, com viu i encara les coses i això per descomptat com tu dius és simplement un pas cap a la maduresa. Sí això ho tens clar no hi ha problema, però hi ha molta gent que s'atura en eixe pas i aleshores té un problema a sobre el de l'anacronisme. veig que no és el teu cas, perquè com ja sabia tens el cap a banda de ben "guapet" ;) ben posat. Besets bonica :)

joan ha dit...

frederic aiii no volia resultar pedant, perdona si ho semblat o ho he sigut sense adonar-me'n però igual he malinterpretat el teu comentari estimat amic historiador ;) Una abraçada ben forta :)

joan ha dit...

Holaa Mon preciosa. Tienes razón amiga, e igual no lo he explicado bien. Cuando me referia a la història no me referia al tramo temporal, sino más bien a esos valores y conceptos que tu hablas y que en otras culturas o epocas formaban o forman parte de, y pongamos en una duda razonable lo de la adolescencia como paso a .., ese discurrir por la vida. Pienso sobretodo en el actual sistema educativo que incluye por supuesto a la família (otro concepto que yo uso en un sentido más àmplio que el tradicional católico), de cómo ,de que manera y què ofrece a los jovenes.
besets hermosa :)

joan ha dit...

Bienvenido/a Koffee muy interesante tu comentario. tristemente lo comparto contigo y mi pesimismo sobre un cambio en las perspectivas globales en el ambito de valores o conceptos grupales en las sociedades occidentales es muy grande. Creo que las sociedades se han hecho demasiado grandes, impregnadas en un individualismo que a terminado siendo egoista y aislante y que las soluuciones se han de tomar a otras escalas mucho más pròximas a la persona en grupos más pequeños. No creo que la globalización pueda aportar soluciones a las personas ,. al menos a nivel personal e íntimo. Saludos.

joan ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.