Poelingüé

De todas las cosas que amé , sin recuerdo, aún puedo amarlas.
Mis manos que supieron acariciar con ternura y sin esperar beneficio,
sin ocultar su deseo ni esconder su placer.
Mis labios que aprendieron a besar por si sólos,
como alas de un primerizo pajaro,
inocente y asustado, orgulloso cuando voló,
valientes cuando besaron.
De todas las cosas que amo olvido a menudo su nombre.
Por no llamarlas a unas las pierdo o se me van,
otras en cambio se quedan, quizas porque también yo
alguna vez fuí amado, quizas porquè aún me siguen amando.

PD. La millor manera d'evidenciar que aquells i aquelles que tenim una llengua pròpia diferent al castellà, amb la qual vivim, llegim, estimem, escrivim normalment i que el coneixement i l'ús normal d'aquesta no impedeix que pugues utilitzar-ne també d'altres és estimar-les. Estimar la llengua , eixe món meravellós de signes i unions, d'efectes i connexions, eixe món meravellós on tot és possible i la realitat és només el teu desig.

Aquest text el vaig escriure directament en castellà sense cap necessitat de traduir mentalment. Tal vegada si volgués podria dir que no sóc capaç d'escriure o parlar en castellà sense esforç. Estaria mentint, el que hauria de dir és que no l'estime o pitjor encara que l'odie.

Aquest poema doncs va dedicat a tots aquells que afirmen sense vergonya que els xiquets que s'ecolaritzen en català a les escoles no saben parlar castellà.

Espanya?

Tot el món té dret a viure, treballar i estimar on, quan i com vulga o puga.

Aquest és la base de la meua visió i manera d’entendre la convivència i ho considere el dret fonamental de tot ésser humà, independentment del lloc on ha nascut o el lloc on s’ha criat.

No obstant també crec que les persones som fruit del context, del paisatge, de les relacions i de certs trets cultural, lingüístics i tradicionals. En un post anterior vaig intentar explicar per què em considere i què és per a mi ser nacionalista.

M’ofén profundament quan escolte massa sovint en certes tertúlies que els nacionalismes són excluents, xenòfobs i discriminatoris, els nacionalismes que “alguns” anomenen perífèrics, només aquests, perquè pel que sembla només són perillosos els nacionalismes que no tenen estat i en canvi el nacionalisme espanyol, rus o francés són bons nacionalismes, democràtics, permisibles i sobretot tolerants.

Toleren , ens toleren. Però compte! sempre que tinguem clar que si tenim certs drets lingüístics o d’autogovern és perquè ells ho permeten des de la benevolència del seu, això sí, bon i legal nacionalisme.

Podem parlar valencià, és clar, no està perseguit, no et tanquen ni et denuncien per parlar valencià. Podem fer-ho, però ai si li parles en valencià a algú que “suposadament no entén el valencià” (hi ha gent que porta més de 20 anys vivint ací i encara “no lo entiende”), aleshores ets un maleducat si més no un possible terrorista.
Podem ensenyar i aprendre el valencià en les escoles : és bonic que la gent se l’ensenye però clar com si t’ensenyares religió, anglés o gimnàstica, però ai si pretens que la llengua natural de l’ensenyament siga en valencià, aleshores estàs fomentant la discriminació dels altres.

I jo em pregunte qui és més discriminatori si jo que vull aprendre i estudiar en la meua llengua natural o aquell qui ve per passar uns mesos i amb l’excusa que només és una estada temporal demana que les classes s'impartesquen en castellà perquè així ho entén tot el món.

I jo em pregunte no és més discriminatòri voler que es canvie tot un sistema educatiu? que la llengua en què s’ensenya i s’aprén siga aleatòria segons qui ve o qui se’n va?

Hi ha pobles , ciutats i regions arreu de tot el món en les quals el castellà és la llengua natural i vehicular però on l’anglés o el francés són llengües compreses per la majoria. Em dirien idiota o imbècil si simplement plantejara la possibilitat que si una persona que no entén el castellà insinuara el fet de canviar la llengua deles classes a l'anglés o francés perquè les entenen tot el món. És més ni la persona en qüestió crec que arribara a plantejar-s’ho.

Pregunte també si no és discriminatori el fet que les persones que emigren al País Valencià o a Catalunya només aprenen castellà i quan ja l’han aprés suficientment per comunicar-se mitjanament bé volen aprendre anglés i quan els dius: mira si vas a viure ací, el temps que siga, perquè no aprens ara valencià que és la llengua que parlem ací? i et contesten :
no, no, és que el valenciano no me gusta, és un dialecto i sólo sirve para aquí.

Aquesta resposat tan senzilla i real , perquè en realitat ho és, respón però a un fet social molt més complex que amaga un conflicte encara sense resoldre. ´

Només cal preguntar-se quina seria l'actitud d'aquestes persones en el cas que Catalunya fora un estat independent?

O arribem a entendre que un estat en el qual convieun diverses realitats lingüístiques i culturals es crea, es manté i s’enfortix quan tots els seus ciutadans es troben còmodes, partíceps dels mateixos drets i no discriminats, acceptant amb naturalitat que si vas a viure , treballar o el que siga ,per exemple a València, hauràs de veure amb normalitat que la llengua pròpia i natural d’aquesta zona és el català i que a més tens el “deure” natural d’aprendre-la , de respectar-la o almenys d’entendre-la si no la vols usar, i no pretendre que perquè no siga un estat amb fronteres pròpies els qui parlem la llengua d’ací acabem estant sotmesos lingüísticament o crec que malauradament seguirem la dinàmica de la bona discriminacio i la mala discriminació.

I aleshores l’única eixida viable que al meu entendre se’ns dóna és la independència i la creació d’un estat nou.

No ho dic jo, ho diuen “ells i elles” : Ah lo siento, però estamos en Espanya i la lengua es el espanyol.