Futbol, bous i una mica d'estupidesa ... si us plau

Ara va i resulta que un bon dia la selecció espanyola de futbol guanya el mundial d'aquest “esport nacional” que arrossega passions i pretèrites ànsies de conquistadors. Per fi, deien alguns, podem traure l'orgull de ser espanyols: soy espanyol, espanyol , espanyol... i pobre de qui no entonés aquesta catarella, pobre de qui si per casualitat es trobava pel carrer i es topava amb un grupet d'aquest exaltats i ogullosos espanyols no es posara de cop i volta a pegar saltets i seguir-los la tornada, perquè si no ho feies, aguantar una retaïlla d'insults tipus, 2catalista de mierda o separatista hijo de puta2 era el millor dels mals que et podies emportar.
Per altra banda açò ha servit perquè tots aquells que abans furtaven llocs de treball als vertaders espanyols, sobretot immigrants asiàtics i africans, pogueren “botar” sense ncessitats de papers i a més guanyar diners venent banderoles, samarretes, penjolls i tota mena d'andròmines que han engalanat balcons i cossos (alguns cal dir-ho de molt bon veure). A punt vaig estar de posar-me una samarreta roja que em vaig comprar fa cosa de dos anys i que mai m'he posat perquè mai m'ha agradat vestir-me de roig, per tal de no ser el centre de males mirades quan passejava el gos pel carrer.
I mentres els balcons (no tots , encara com!) començaven a omplir-se de banderes i els “tot a un euro” feien l'agost, em pregunatava on estaven les republicanes? No he vist cap bandera republicana a cap balcó. Pot ser que els republicans tampoc són espanyols?
El cas és que encara que algunes televisions segueixen retroalimentat-se d'un fet anecdòtic i que per descomptat no passarà a la història, quin poc trellat és pensar que la història es construïx a base de guanyar partits de fulbol, encara queden oblidades en alguns balcons les ensenyes de tan alta batalla, esperant les primeres pluges i les primeres ràfegues de vent que les destenyirà i les esquinçara en un no res, (ja sabeu que allò que es ven al tot a un euro no és de massa qualitat).
Doncs bé , encara no ens havíem recompost del tot i ara van el catalans, que no poden estar-se'n de ser el centre d'atracció, i aproven una llei autonòmica que prohibeix les corregudes de bous. Però què feu xe? Com s'atreviu a tocar , que dius a tocar, a atacar un dels pilars fonamentals de la indisolubre unitat d'espanya? La fiesta nacional, l'animal, el símbol de l'orgull espanyol? Tant s'hi fa que a aquest animalet li claven punxons de ferro , el maregen, li criden , el toregen mai millor dit, i li claven una espasa al cap d'una mitja hora de sofriment, i si no mor a la primera doncs dues o tres estacades més, tot això entre crits de fervor del “respectable” al valent i vigorós torero, representant de la força, orgull i valentia de l'espanyolitat ben entesa.
Tant s'hi fa que hi haja una ordenació jurídica i unes regles de joc democràtiques que ens permeten conviure, tant s'hi fa per tant els parlaments autonòmics, la voluntat popular d'una autonomia que ha seguit tot un procés de debat exemplar, on s'han exposat i debatut les raons i les idees i s'ha votat lliurement.
Però clar això és no ser espanyol, això és anar contra Espanya, segons Belen Esteban. Segons ella, “la princesa del pueblo” que com a tal parla i amolla per televisió sentències i frases plenes de sabiesa popular, convertida en referència d'una massa treballadora i proletària ( quant cobra ella al mes?) que vota al pp. I a ella se li van sumant personatges i personatgets de semblant trajectòria que a la vegada s'unixen a un nodrit grup de polítics tan exemplars com Esperanza Aguirre que presideix la Comunitat de Madrid o Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, els goversn de les quals estan implicats en casos de corrupció i amb talants tan democràtics exemplificats perfectament en les respectives televisions.
Doncs bé, sabeu que dic, que a fer la mà, que passe, que així ni sóc , ni vull, ni seré mai espanyol. Qui vulga un país, estat o societat així que se la quede. Jo també sóc un bou i em seguiré defenent de la violència, l'estupidesa i la intransigència.

La crisi

Tornem a la crisi. Anit en el programa 59 sg hi havia un "econonisma" supose que dels qui es diuen "ultraliberals" (no entenc massa d'economia) que es passà tota l'hora amb una verborrea que no amagava la poca vergonya que tenia, passant-se per on volia constitucions, estatuts, cartes de drets humans, drets dels ciutadans i defensant que l'única manera que hi havia d'eixir de la crisi era liberalitzar més el mercat, abaixar impostos i promoure la competitivitat (encara més) del mercat.
Potser m'equivoque però crec que els únics àmbits que encara no estan liberalitzats "del tot" són l'educació, la sanitat i els serveis socials no?
Aleshores supose que el que pretén és que tot siga privat , que amb els impostos de tots contractem empreses privades perquè guanyen diners a costa dels nostres i qui no tinga els diners suficients per a pagar-se una educació i una sanitat de qualitat que se les apanye o que depenga de la caritat ... més o menys com als EEUU no? on el fracàs escolar i els centres educatius públics són guetos i on es deixa morir a milers de persones que no poden pagar-se un bon hospital. "muy fuerte no"?
I el que més em preocupa és que la gent acaba creent-se que si pagues tens més qualitat en educació o en sanitat. Si els mateixos ciutadans no ens creem i lluitem per uns drets bàsics i intocables ho tenim clar....

Roma

Roma és una ciutat fascinant. T’enlluerna, t’envolta, t’abraça i si no vas amb compte fins i tot pot arribar a engolir-te. Si ho penses bé se’t fa difícil compendre com ha pogut eixir tota aquesta explendor d’una “cloaca maxima”. És cosa dels humans.
D’allí me n’he tornat amb ganes de tornar a repassar les classes d’italià, amb els peus desfets, el cor atrafegat i amb moltes ganes de tornar amb temps per poder gaudir amb més tranquilitat. M’he portat cap ací, palaus, fonts, places, villes i temples, i un llibret de poemes. No es pot anar a Roma i no tornar ple de poesia.
Roma è chiusa dai monti
Visibili soltanto
Se il cielo è terso
In tutti e quattro i punti cardinali.
Dall’alto del Gianicolo
Vedo un paesaggio pieno
Di tutti quanti i segni
Dell’esistenza umana sulla terra:
Le case e i monumenti,
Militari in concerto con i fiati,
Le automobili e i camper
Che vendono gelati,
Incontri casuali tra ex amanti
Che non si vedono da mesi.
Di tanto in tanto gli alberi
Le zone d’ombra e i boschi
Di questa mia città da dentro a fuori.

Carlo Carabba. Gli anni della pioggia.

bufant

Sempre vindrà un alé que estimaràs sentir. Sempre.
Sempre hi haurà un frec que et farà tremolar. Sempre.
I sempre ho oblidaràs però sempre ho sabràs.

Mai podràs afartar-te de viure. Mai.
Ni mai desitjaràs no haver gaudit malgrat que hages sofert.
I sempre tindràs gana i sempre tindràs set. Sempre.

Anys deprés potser no recordaràs com fou el primer pas,
ni el primer bes, ni les primeres paraules,
però mai oblidaràs caminar, besar, parlar,. Mai.

Aquesta és la vida de les paraules
amb què has posat nom a les coses teues.
Paraules que cal estimar , nodrir i abraçar ,
no fos cas que se’n dolgueren, i malaltisses
no pogueren emprendre el vol lleuger de les ales
i caure en l’oblit. Empren doncs el vol i fuig

d'aquest oblit, l'oblit de viure.

Trist

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els faça riure.

Seguesc creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Si ara cal ser atlètic, disposat, emprenedor i divertit per ser un heroi no fa molt ho era qui tenia un aspecte malenconiós, fosc i malaltís.
Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindique la tristesa, revindique fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

I què he de fer si una nit qualsevol en veure les estrelles de tan bell cel em sent tan petit, petit, sent aquesta bella tristor?
Què he de fer si recordar la felicitat d’aquelll frec estimat em fa trist i tan, tan petit?

Hi ha una bellesa especial en les coses tristes, una bellesa que no s’ha de rebutjar per trista doncs d’aquesta mateixa bellesa aprendrem l’alegria de sentir-nos.


Hi ha un passatge del llibre de Milan Kundera La broma en què Ludvik coneix la Lucie, una dona trista, gris, mísera , pobra, capficada en ella mateixa. Tanmateix en aquest passatge hi ha al mateix temps una bellesa esplendida en el moment en què tots dos s’acomiaden per primer cop i en eixe moment copsen l’essència del seus propis sers:

“... es fixà en mi llargament. I després alçà la mà com qui mai ha saludat amb la mà i no sap saludar. Que l’única cosa que sap és que per a acomiadar-se s’ha de saludar amb la mà i per això s’ha decidit torpement a fer aquest moviment. Em vaig parar i també jo vaig agitar la mà; ens miràrem des d’aquella distància, vaig tornar a caminar i torní a detindre’m i així vaig anar fent camí lentament, fins que vaig voltar pel cantó i deixarem de veure’ns”

De vegades a la vida se’ns presenten coses i de vegades aquestes cose se’n van o ens deixen i no sabem com acomiadar-les. Hem d’aprendre a fer-ho i si és possible que siga bell.

Pinzellades

La primavera ha vingut de colp, de sobte fa calor i les nits són d’un cel ras ple centenars d’estrelles. Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he sigut i que m’ha deixat fer la vida fins ací. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contari. Potser em queda mitja vida o un poc més i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poco a poc i sentir les petjades.

.......

Fa uns dies vam anar a vore el “bioparc” de València. M’abellia molt veure el resultat de tants anys prgramant una nova presó molt més “humana”, si és que les presons poden tindre algun bri d’humanitat, per als animals que fins aleshores malvivien en l’antic zoo. Només vaig anar una vegada al zoo de València fa molts anys. vaig eixint plorant en veure les antinaturals i cruels condicions en què hi malvivien. D’això fa prou anys. Ara en una època de parcs temàtics i centres comercials el nou zoo anomenat “bio” i “parc” a la moda de les noves denominacions que pretenen dissimular, despistar i lliberar els humans del sentiments de culpabilitat , aquesta nova casa d’animals empresonats ha millorat sens dubte l’espai i les condicions d’abans. Les cel·les són més amples i la gent pot veure de més a prop els animals. Per descompat que les condicions són millors, sobretot quan alguns animals com és el cas d’un rinoceront bell i enorme, vigorós i poderós s’acostume i se n’adone que té més de 10m quadrats per poder moure’s i deixe de pegar voltes i voltes amb el cap acatxat en un cercle repetitiu i esquizofrènic. Sé que això és difícil quan durant 30 anys de la seua vida 10m quadrats ha sigut tota la distància possible que ha conegut de les immenses estepes que haurien de’haver estat el seu hàbitat natural. La resta, un parc temàtic , en mans d’una consessió privada, amb restautants de menjar ràpid, guies repetitius i botigueta de “souvenirs” a l’exida perquè te’n vages amb el ninotet pelut o la samarreta de torn i tot en castellà clar.
La crueltat dels hòmens no minva ni desapareix per fer presons més confortables.

............

Arribe a casa de traballar un d’eixos dies que acabe tard. Em faig el sopar i em tllance al sofa a veure una miqueta la tele. faig uns quants minuts de zaping ( és diu així? ) i em crida l’atenció un programa amb el títol “el juego de tu vida” i em pose a veure de què va això. Tal vegada pot ser que siga entretingut. Veig una dona d’uns quaranta anys asseguda a un sofà al mig del plató, i en front d’ella el marit , sa mare i la seua millor amiga, al seu costat la presentadora li explica les normes del joc. Hi ha quatre o cinc panells crec amb preguntes sobre la seua vida que ha d’anar contestant sí o no, i sí és veritat el que contesta va guanyant diners , crec que si passa l’últim nivell guanya uns 100.000 euros o així. Per descomptat les preguntes cada vegada segons diu la presentadora són més compromeses. Al principi són preguntes una mica ximples: si et furga el nas i pega els moquets en qualsevol part? si ha fet l’amor en un lloc públic ? etc. i va responent i tots l’aplaudixen fins i tot si contesta afirmativament a preguntes ja no tan ximple com si ha pensat alguna vegada que els estrangers li furten la feina. la cosa va avançant i ja ha guanyat 1000 o 3000 euros i alguna pregunteta més íntima com si està satisfeta amb la grandària del membre viril del seu marit ,el qual se la mira entre mig somrient i una mica avergonyit. Però a partir d’ací comença tota una serie de preguntes que a poc a poc van deixant-me tan astorat com sembla que està deixant el marit , la mare i l’amiga : ¿Finges con tu marido quan haces el amor porqué no te da placer? Sí ...- eso és verdad – ¿ Has pensado alguna vez en dejar a tu marido? Sí... - eso es verdad- , ¿ crees que tu marido es un fracasado? Sí... - eso es verdad- ...; ¿Prefieres dejar a tus hijos con tu madre antes que con tu esposo porqué no te fisa de él? ...Sí...-eso es verdad-...muy bien has ganado 5000 euros , vamos a por los 10000-. I de sobte davant d’una pregunta aparentment sense cap compromís: ¿Piensas que tu mejor amiga no tiene gusto para vestir? No... – eso es mentira – ohhhhhhhhh a perdut tots els diners. I ara sense euros i després de tot el que li ha dit al seu marit que el pobre ha aguantat estoicament davant de milers de desconeguts que li diguera després de 20 anys casats que és un inútil a qui ni estima i a més li repugna què fara aquesta dona? ... Pornografia pura i dura però sense alicient perquè a mi almenys sexualment no em va produir cap moviment de cap mebre del meu cos. Això sí la meua ment es va quedar totalment impressionada en comprovar fins on podem arribar per diners o simplement per exir a la televisió. Això, pornografia per pornografia preferisc una peli de sexe explicit.

Ones

Sóc moderadament feliç. Això em deia l’amic Ramon en una carta.
Me n’he alegrat moltíssim. No m’ha dit sóc immensament feliç, estic molt feliç, o fins I tot sóc feliç.

Els excessos igual que les afirmacions lapidàriares dites amb una seguretat que esborrana mai són certes. És com els polítics quan afirmen impúdicament certes coses com si la seua visió fos tan clara i superior a la de la resta dels mortals que sense vore les coses se les creuen.

Si alguna cosa és la felicitat n’estic segur que aquesta es troba en la moderació. En eixe estat oscil·lant entre l’alegria i la tristesa que entre pujades i abaixades manté un espai de gaudi suficientment estret però prou ample per poder sentir el pas dels minuts i de les hores sense angoixes o nervis. La moderació però no s’ha d’entendre com a submissió als esdeveniments, la rebel·lia és el contrapunt necessari que timba les ones i obri l’espai perquè càpiga la felicitat.

No sóc un expert en felicitat , ni tan sols en tristeses que sembla una cosa més fàcil. Normalment passem la major part dels dies sense adornar-nos què sentim ni què produïm. Tampoc sé si hi ha algun mètode que ens permeta mantenir eixe estat de moderada felicitat quan hi ha tantes coses que ens afecten i que poden ampliar o estretir eixe espai tranquil i apacible: es pot ser moderadamanet feliç amb un refredat? Una cosa tan simple com un refredat de vegadas ens pertoba tant que immediatament ens omplim d’analgèsics i tota mena de fàrmacs. Tinc amics que diuen que un refredat s’ha de passar com totes les coses de la vida, també sense excessos. I l’ànima de vegades també es refreda i el cor. I què hi fem aleshores? com tractem eixos refredats?

Personalment jo solc caure en un estat de bloqueig , d’absolut bloqueig, en certa messura deixe de ser, o millor dit faig per no ser fent I actuant de manera contraria a la que sé que hauria d’actuar. En això no sóc gens moderat .

Per exemple si sé que no puc fumar perquè en aquests moments fumar em fa més mal que de costum, el que faig és fumar més, i així m’allunye cada vegada més de la moderació , de la quantitat justa en què fumar sí pot ser un plaer i per tant aportar-me una moderada felicitat.

Per descomptat fumar és una metàfora, cadascú en cada momet de la seua vida ha d’usar el mot adequat ,el que toca, i aleshores aquella famosa dita de “fumar és un plaer” potser acaba sent certa de veritat.

Poelingüé

De todas las cosas que amé , sin recuerdo, aún puedo amarlas.
Mis manos que supieron acariciar con ternura y sin esperar beneficio,
sin ocultar su deseo ni esconder su placer.
Mis labios que aprendieron a besar por si sólos,
como alas de un primerizo pajaro,
inocente y asustado, orgulloso cuando voló,
valientes cuando besaron.
De todas las cosas que amo olvido a menudo su nombre.
Por no llamarlas a unas las pierdo o se me van,
otras en cambio se quedan, quizas porque también yo
alguna vez fuí amado, quizas porquè aún me siguen amando.

PD. La millor manera d'evidenciar que aquells i aquelles que tenim una llengua pròpia diferent al castellà, amb la qual vivim, llegim, estimem, escrivim normalment i que el coneixement i l'ús normal d'aquesta no impedeix que pugues utilitzar-ne també d'altres és estimar-les. Estimar la llengua , eixe món meravellós de signes i unions, d'efectes i connexions, eixe món meravellós on tot és possible i la realitat és només el teu desig.

Aquest text el vaig escriure directament en castellà sense cap necessitat de traduir mentalment. Tal vegada si volgués podria dir que no sóc capaç d'escriure o parlar en castellà sense esforç. Estaria mentint, el que hauria de dir és que no l'estime o pitjor encara que l'odie.

Aquest poema doncs va dedicat a tots aquells que afirmen sense vergonya que els xiquets que s'ecolaritzen en català a les escoles no saben parlar castellà.

No em faces preguntes

Cent vint-i-tres mil cabells són el camp
per on he passejat tantes vegades.
Tant els he acaronat, un a un, que
de tots conec el frec i la textura,
la humitat i el pes , l’olor i la carícia.
Cent vint-i-tres mil vegades
t’he esguardat en silenci
i t’he cobert de cent vint-i-tres mil besos.

Aquest és el meu secret de tu
que mai sabrás ,

allò que podria descobrir com t’estime

si per casualitat de nit em pillares

contant els teus cabells.

Ja està bé home! Ja està bé!

L’esglesia catòlica , que no cristiana, s’ha tornat a manifestar. Més que manifestar a despotricar diria jo, a fer campanya política i fins i tot a insultar.
Segons deia el lema de la manifestació-concentració-encontre era per la “defensa de la família cristiana”

Comencem per ací. Hi ha algun argument o exemple, real I fonamentat en què la “família cristina” haja estat atacada., perseguida, menyprada o se li haja minvat o rebujat algun dret cívil pel fet de ser “cristiana”? Si és així per favor, m’agradaria que ho aclariren i ho denunciaren perquè jo signaria gustós la denúncia.

Però clar , resulta que en llegir i escoltar algunes de les intervecions de la cúpula de l’església catòlica espanyola te n’adones que el tirs no van per ací. L’adjectiu desapareix i el nom “família” passa a ser un substantiu amb un sol significat i excloent : tots aquells i aquelles que no tinguen un pare i una mare casats per l’església no contituïxen una família, o almenys segons ells no poden dir que formen una família. Bé ja em diran com hem d’anomenar a les famílies d’animals a qui ningú els ha casat i els quals a més a més formen famílies monoparentals o amb membres del mateix sexe? amics o amants , ja em veig als cel·ladors de la vertadera família escarbant els baixos dels pingüins a veure si són mascle i femella... O_O ...

Però bé açò té una importància relativa perquè al cap i a la fi tan s’hi val que ells s’entesten en voler ser els amos de la paraula. Aquells que s’estimen i han decidit portar una vida i un projecte en comú seguiran sent família tant si els agrada com si no.
Ara bé quan el senyor Agustín García-Gasco diu :” la cultura del laicismo es un fraude que "sólo conduce a la desesperación por el camino del aborto, el divorcio express y las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes", y por lo que "nos dirigimos a la disolución de la democracia". O el senyor Rouco Varela : Constatamos tristemente que el ordenamiento jurídico español ha dado marcha atrás con respecto a la declaración de Derechos Humanos de la ONU”, ens trobem davant d’una clara manifestació purament política, en la qual res té a veure els valors o les creences religioses. Es tracta d’un posicionaments polític sense cap ambigüetat el qual pretén acabar amb els drets democràtics, socials, cívils i humans de milers i milers de persones.

I jo em pregunte: quin mal fa a la “família cristiana” que tots tinguem els mateixos drets? que tots siguem iguals davant les lleis? Em sembla totalment hipòcrita i un insult i atac directe i per tant se’ls hauria de respondre clarament i des de l’estat s’hauria d’impedir que cap euro anara a parar a les arques de qualsevol institució, col·lectiu, fòrum o el que siga que fomenta la discriminació per qüestió de raça, sexe , naixement o pensament.

Ja està bé home! Ja està bé!

PD. Per si a algú pensava encara marcar la casella de la declaració per a l’església ací teniu qui se’ls emporten. Perquè pel que sembla no són d’aquest cristians que treballen solidariament en països o barris on la tasca que en fan juntament amb d’altres persones és tan necessària i valuosa. D’aquests últims és de qui haurien d’aprendre i preguntar-los quin és el vertader significat del nom família.

Lent animal de records

A les onze del matí tocava “recreo”. Eixíem al patí amb l’esmorzar que ens havia preparat la mare. Hi havia alguns entrepans deliciosos amb barreges que ara com ara poden resultar estrafolàries però que en aquell temps i al meu poble i barri eren d’allò més corrents. Un dels meus preferits era el de sobrassada amb “papes” (patates fregides) o de sobrassada amb xocolate, també m’agradava molt el de tonyina i olives amb maionesa. Recorde que abans d’entrar a classe, mentre que no vaig superar els 8 anys, després ja ho feia sol, sempre pujàvem ma mare i jo primer al forn a comprar un panet per l’entrepà i després a la botiga de “ca Pepito”. El botiguer que com haureu endevinat s’anomenava “Pepito” malgrat que debia tindre més de 50 anys, els valencians tendim molt encara a fer diminutius de tot, tenia preparat al taulell tota mena de viandes, pernil, formatges, embotits, sobrassada (mescla , deiem nosaltres) i també uns pots enormes de tonyina i d’olives. Allí tots els xiquets i xiquetes anàvem amb les mares per comprar l’esmorzar del dia.

Jo encara vaig arribar als últims anys en què dilluns de bon de matí ens posaven en fila i ens feien cantar el "cara al sol" i "legionario a vencer". N’era una rutina més perquè en realitat ni compreníem perquè havíem de cartar de cara al sol que és una cosa molesta ni què era una legionari, ni a què o a qui havia de véncer.

Després venien les classes amb “don” Fernando i “doña” Matilde, Encarna etc. i a les 11 del matí el pati. Els xiquets jugavem al pic i maneta (bòlit) o a “xurro va” o a l’escondite. El futbol no era encara el joc per exel·lència a les escoles.

Recorde també quan vaig dir les primeres paraules en castellà. No sé ben bé quants anys devia tindre, però aleshores sé que encara no teníem televisió. Tampoc recorde com va ser exactament , perquè supose que ja devia haver-lo aprés però fins aleshores encara no l’havia parlat. Va ser una cosa immediata, mecànica, de sobte començaren a eixir-me frases en castellà. Jo n’estava tan orgullós i content de poder mostrar com n’era de sabut que vaig eixir corrents de l’escola i em vaig plantar davant de la meua iaia i li vaig dir : “buenos dias iaia hoy Doña matilde me ha sacado al pizarra y hemos hecho un dictado, mira “ ... em vaig passar els següent quart d’hora parlant en castellà a ma mare, a mon pare i la meua iaia, fins i tot al meu gremà que encara estava a la cuna. Tots em sonreinen i em deien: “molt bé , molt bé” ...però con veia que ningú em continuava la conversa en castellà (he de dir que la meua iaia no en sabia parlar res en castellà i els meus pares a penes) vaig desistir de seguida i també he de dir que amb un cert sentiment de frustació i desil·lusió. Això em passà també algun any després quan vaig aprendre el francés.

I així anaven trascorrent els dies. Però hi havia dies i dies, els especials. Sobretot aquells en que véiem arribar el camió que portava caixes de ferro plenes de botelletes de llet Cervera – no us podeu imaginar com de bona era aquella llet – encara recorde el sabor espés i el color blanc compacte que ens deixava pintats els llavis i la barbeta, com també ho feien els “Cholecs” de vainilla. També cada any esperàvem amb impaciència que arribara el ninot de “Michelin”. Un vertader ninot enorme que posaven al mig del pati mentre nosaltres des de les finestres de la classe véiem com preparaven els jocs i el munt de caixes amb premis que anaven a repartir. Aquells dies era tot un rebombori.

Com deia Vicent Andrés Estellés en aquells versos “animal de records, lent i trist animal de records”. Crec que sí som animals de record, lents i de vegades tristos, però els records fins i tot aquells que contenen brins de tristesa formen part d’un sentiment molt més gran, la felicitat. Crec que la felicitat la sents en el moment que està produïnt-se però la gaudixes plenament quan recordes.

Fa uns dies vaig llegir un article que parlava sobre la lentitud i la rapidesa en la nostra vida diària. Lü Yen deia als seus deixebles: "Si penses en el passat, el teu vell jo no morirà. Si penses en el futur, el camí sembla llarg i difícil de recórrer". Tal vegada per això m’agrada ser un lent animal de records.

Que bo que et donen un premi :))))

Diumenge de matí, em sorprén un correu inesperat d'aquest que t'alegren i t'animen. Una vegada més em sorprén també els lligams que es creen en els "blogs" , com jo dic "blog" ;-) , i les complicitats, i les proximitats, i mira no puc deixar que un somriure faça bonic aquest matí de diumenge.

Me n'adone que el meu estimat Pessoa segueix viu.De la mà de l'heteronímia, eixa paraula que tant em costa pronunciar però que tan productiva és per a l''anima i per a la ment, m'arriba aquesta distinció:




Tot açò per què?

Martí. Un Cos sóc, nu des de la seua collita pròpia de políndroms és qui em passa aquestà distinció i ho explica així:

"Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".

Amb gratitud seguesc la cadena cap a set mons i perquè en nomenen set més si així ho volen:

Gotes d'Isnel

Claraboya

Hanna

Gatopardo

Reservoir Dogs_Sociedad pajaril

Somiejant

Arsvirtualis

PD. Bé, la veritat siga dita. Després d'escriure el post i publicar-lo, fins i tot quan estava escrivint-lo m'ho vaig rumiar i repensar. Em va fer il·lusió la idea i de fet seguix fent-me-la. Per altra banda però, com han dit alguns dels nomenats em feia "no-se-què" haver de noemenar només 7, quan és veritat que per a mi tots els blogs que tinc enllaçats i d'altres que també en visite en són mereixedors d'aquest "premi" , tots tenen alguna cosa que els fa especials i únics i tots en algun moments em fan estimar, respectar i valorar les persones que els escriuen. Per altra banda vaig pensar que molts de nosaltres compartim amics i amigues i que per tant si jo en nomene 7 aquests 7 també en nomenarien 7 dels qui jo també ho haguera fet i així tots i totes en tindríem 1. Entenc per tant aquells i aquelles que no us abellix seguir la cadena, de fet , en el moment en què vaig penjar el post el premi és de tots. Un blog no és només els post que un penja sinó també els vostres comentaris, sense ells almenys aquesta estació no tindria sentir.

Ala ja ho he dit , hehehe, i m'he quedat tranquil. Aixì doncs, aquest premi va per tots i totes :) besets i abraçades :))

Em preocupa

Em preocupa que un desaprensiu òmpliga d’insults, degradacions i li fota de patades a una xica que seia tranquil·lament en el metro i aquest tipus acabe convertint-se en una icona mediàtica i que a més algú intente excusar aquest comportament delictiu, antisocial i vilonet sota el llençol de la marginació que sofreixen alguns joves perquè no tenen feina, perquè provenen de famílies desestructurades etc.

Em preocupa que algú diga en mitjans públic i privats que per culpa dels anticonceptius i del dret a l’avortament no han nascut “els milers d’espanyolitos” (paraules textuals) que calia per poder ocupar el llocs de treball que necessita l’estat i que per això vénen milers i milers d’immigrants i que al mateix temps aquest diguen que no són ni racistes, ni xenòfobs i que només aboguen per una immigració controlada i com déu mana tal com van fer els espanyols quan se’n van anar a Alemanya o altres països i que el públic aplaudesca. Em preocupa, això de la immigració controlada, se m’antoixa una manera encuberta d’esclavitud. Portem treballadors, obrers, mà d’obra controlada , esclaus per treballar , que treballen , mengen, dormen i que després se’n vagen ben calladets i agraïts.

Em preocupa que es convide a programes a personatges que fomenten la violència i l’odi i proclament lliurement i amparats per la benevolència de la constitució i la llibertat d’expressió les seues proclames clarament feixistes i a més se’ls acabe aplaudint.

Em preocupa el fet que després de tants anys de lluita pel reconeixement legal i social dels drets civils de gais i lesbianes i d’haver hagut de lluitar contra el fonamentalisme religiós del catolicisme (no parle de creences, ni de dogmes de fe que cadascú és lliure d’assumir i complir segons el seu lliure albir) ara se’ns presente una altra batalla contra altres fonamentalismes religiosos que sense cap contestació pública diuen lliurement en programes d’alt nivell d’audiència que el fet que “seguesca eixint molta gent de l’armari significa que la fi del món s’apropa” i no se’ls conteste clarament perquè la persona en qüestió és un immigrant i pertany a una altra cultura i religió, no siga cosa que caiga sobre nosaltres la sopita de la xenofòbia. No tampoc és això, tampoc.

Em preocupa que es convertisca en un tema d’estat i de màxima perillositat pel benestar de la nostra societat que algú creme una foto del rei, que es condemmne públicament en tots els mitjasn i per tothom i que se’l perseguesca, es detinga i se’l jutge amb una rapidesa extrema i en canvi ni es denuncie, ni es perseguesca ni la societat es manisfeste contra les agressions, pallisses i assassinats de persones normals i corrents que simplement passaven, passajaven o estaven en un lloc i la casualitat ha fet que cinc o sis nazis la veieren i l’atacaren per la seua pell, la seua forma de vestir, la seua forma de caminar o qualsevol absurditat que aquests assassins creuen incorrecta.

Em preocupa que la violència gratuïta s’haja convertit en un entreteniment tant visual com verbal i que ni les lleis, ni l’estat democràtic i encara molt menys el conjunt de la societat , nosaltres, que som qui hem de construir la societat en què volem viure, fem res, o en tot cas només mirem de reüll pensant que cap d’aquestes coses pot afectar a les nostres vides. Sí em preocupa.

Tan sols un silenci

Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix.

Vam arribar a Istambul un dijous a la tarda. El sol es ponia rerre el cap de milers d’edificis, cúpules majestuoses, minarets orgullosos i turons de terra roja i cansada.
Dalt de l’autobús que ens portava a l’hotel, rodejats de turistes, la ciutat s’obria i s’expandia imparable, mudava colors, albirava mars, es perfumava a cada cantó i bullia.
Bullia plena de temps, de paraules, de desig , de secrets.Tu al meu costat bullies, també jo, tot bullia com aquells versos de Marc que semblaven una premonició : “bullirà el mar com la cassola al forn, mudant colors i l’estat natural...”

Quan vam arribar a l’hotel ja era capvespre.Des de la finestra mentre menjàvem alguns dolços d’anís i pistatxos que havíem comprat en una botiga del carrer escoltàvem la crida a l’oració. Respiraves ritmícament, t’havies adormit entre els meus braços.
Així començà el primer dia a Istambul, gairebé com un silenci.

Hi ha un silenci únic que només pertany a un mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure. Hi ha un silenci que em recorda a aquells dolços d’abans com l’arrop i talladetes(*).

(*)L’arrop i talladetes és u dolç típic valencià. L’arrop és un xarop a base d’almívar concentrar de most de sabor molt dolç. Al xarop se li afegixen les talladetes de meló o carabassa. Era elaborat de manera tradicional i solia vendre’s a les fires i mercats. Ara és gairebé desaparegut ja que el seu sabor i olor és força diferent als dolços comercials i de fabricació industrial.

Espanya?

Tot el món té dret a viure, treballar i estimar on, quan i com vulga o puga.

Aquest és la base de la meua visió i manera d’entendre la convivència i ho considere el dret fonamental de tot ésser humà, independentment del lloc on ha nascut o el lloc on s’ha criat.

No obstant també crec que les persones som fruit del context, del paisatge, de les relacions i de certs trets cultural, lingüístics i tradicionals. En un post anterior vaig intentar explicar per què em considere i què és per a mi ser nacionalista.

M’ofén profundament quan escolte massa sovint en certes tertúlies que els nacionalismes són excluents, xenòfobs i discriminatoris, els nacionalismes que “alguns” anomenen perífèrics, només aquests, perquè pel que sembla només són perillosos els nacionalismes que no tenen estat i en canvi el nacionalisme espanyol, rus o francés són bons nacionalismes, democràtics, permisibles i sobretot tolerants.

Toleren , ens toleren. Però compte! sempre que tinguem clar que si tenim certs drets lingüístics o d’autogovern és perquè ells ho permeten des de la benevolència del seu, això sí, bon i legal nacionalisme.

Podem parlar valencià, és clar, no està perseguit, no et tanquen ni et denuncien per parlar valencià. Podem fer-ho, però ai si li parles en valencià a algú que “suposadament no entén el valencià” (hi ha gent que porta més de 20 anys vivint ací i encara “no lo entiende”), aleshores ets un maleducat si més no un possible terrorista.
Podem ensenyar i aprendre el valencià en les escoles : és bonic que la gent se l’ensenye però clar com si t’ensenyares religió, anglés o gimnàstica, però ai si pretens que la llengua natural de l’ensenyament siga en valencià, aleshores estàs fomentant la discriminació dels altres.

I jo em pregunte qui és més discriminatori si jo que vull aprendre i estudiar en la meua llengua natural o aquell qui ve per passar uns mesos i amb l’excusa que només és una estada temporal demana que les classes s'impartesquen en castellà perquè així ho entén tot el món.

I jo em pregunte no és més discriminatòri voler que es canvie tot un sistema educatiu? que la llengua en què s’ensenya i s’aprén siga aleatòria segons qui ve o qui se’n va?

Hi ha pobles , ciutats i regions arreu de tot el món en les quals el castellà és la llengua natural i vehicular però on l’anglés o el francés són llengües compreses per la majoria. Em dirien idiota o imbècil si simplement plantejara la possibilitat que si una persona que no entén el castellà insinuara el fet de canviar la llengua deles classes a l'anglés o francés perquè les entenen tot el món. És més ni la persona en qüestió crec que arribara a plantejar-s’ho.

Pregunte també si no és discriminatori el fet que les persones que emigren al País Valencià o a Catalunya només aprenen castellà i quan ja l’han aprés suficientment per comunicar-se mitjanament bé volen aprendre anglés i quan els dius: mira si vas a viure ací, el temps que siga, perquè no aprens ara valencià que és la llengua que parlem ací? i et contesten :
no, no, és que el valenciano no me gusta, és un dialecto i sólo sirve para aquí.

Aquesta resposat tan senzilla i real , perquè en realitat ho és, respón però a un fet social molt més complex que amaga un conflicte encara sense resoldre. ´

Només cal preguntar-se quina seria l'actitud d'aquestes persones en el cas que Catalunya fora un estat independent?

O arribem a entendre que un estat en el qual convieun diverses realitats lingüístiques i culturals es crea, es manté i s’enfortix quan tots els seus ciutadans es troben còmodes, partíceps dels mateixos drets i no discriminats, acceptant amb naturalitat que si vas a viure , treballar o el que siga ,per exemple a València, hauràs de veure amb normalitat que la llengua pròpia i natural d’aquesta zona és el català i que a més tens el “deure” natural d’aprendre-la , de respectar-la o almenys d’entendre-la si no la vols usar, i no pretendre que perquè no siga un estat amb fronteres pròpies els qui parlem la llengua d’ací acabem estant sotmesos lingüísticament o crec que malauradament seguirem la dinàmica de la bona discriminacio i la mala discriminació.

I aleshores l’única eixida viable que al meu entendre se’ns dóna és la independència i la creació d’un estat nou.

No ho dic jo, ho diuen “ells i elles” : Ah lo siento, però estamos en Espanya i la lengua es el espanyol.

Bàsicament...Buffff costa!

molt més que la primera vegada, fins i tot les mans suen i notes quelcom paregut al pànic escènic. Però bàsicament el fet és que tens ganes de tornar, bàsicament el fet és que et fas major i un se n'adona que la vida és un constant punt d'encontres i desencontres, on segons vas fent camí decideixes quins cal guardar-se i mantenir, curar i estimar i quins cal deixar que el temps els disperse , confonga i diluesca. Bàsicament tenia ganes de tornar en aquest lloc on hem sent bé i a gust. Bàsicament tenia ganes de retrobar sensacions, carícies, reflexions. Bàsicament és això ganes de comprendre, de cercar, de dubtar...

Bàsicament proveesc el meu cos dels aliments necessaris,
la meu ment de paraules amanides d’ací i d’allà i
el meu cor de records i il·lusions més o menys factibles.
A la meua edat bàsicaments sóc això, absurd,
com les ones que cerquen instintivament abraçar la platja.
i un cop i un altre acaben eixugant-se en la sorra
o bé retornen al primitiu origen,
inconscients de si és el seu desig qui les mou o l’atzarós vent qui les espenta.

El 12 d'octubre

seguesc sent valencià

perqué sóc allò que vull ser i em sent com jo vull sentir-me.

Reformes

Arriba la Tardor i sembla que amb ella les ganes de reformar l'estació, de retrobar converses amb la gent que ha passat per ací, de reflexionar i pensar mentre esperes una arribada o una partida, d'obrir noves vies i trajectes. Com tot té el seu temps. De moment pintem façana, netegem sales i actualitzem destinacions.

Una abraçada.

A messure que le temps passe

El temps passa i passa i passa. Massa temps sense dir res, massa temps sense deixar senyal o signes. No està bé això. Sobretot per aquelles i aquells amb qui durant un bon temps de la meua vida hem estat units per ací, llegint-nos i sentint-nos. Us demane perdó, perquè no tot és virtual ni molt menys, ens preocupem , pensem, fins i tot enyorem a aquells i aquelles amb qui hem estat compartint i convivint.

Supose que ha arribat el moment de dir-ne alguna cosa, després de rumiar-ho bé, és hora de decissions.

De la mateixa manera que vaig arribar als blogs, per fortuits atzars, crec que ara he de deixar-los. Ha arribat un nou moment en què la vida em reclama per altres camins. No obstant sempre estareu amb mi totes i tots que heu omplert una part molt important de la meua vida i que en seguiu formant part d'ella. Potser ara des d'una altra finestra. Aquesta però no està tancada del tot. Potser l'Estació tornarà algun dia al trànsit atrafegat d'altres dies o potser no. Potser em trobeu en un altre lloc perquè la febra d'escriure i de llegir i de conéixer no desapareix i tornarà a reviscolar ben segur.

L'altre dia en un seminari sobre "Intercanvi de coneixeixements" en el marc d'uan escola d'estiu, en el sopar, vam fer un intercanvi. casdascú havia de donar alguna cosa a alguna altra persona, el que fos, un caramel, un pensament, una andromina... i a mi em van donar un paperet amb un pensament. Quan el vaig llegir vaig pensar que m'havien endosat una bona feina.

"El secret per a viure en pau amb tothom, consisteix en l'art de comprendre a cadascú segons la seua pròpia individualitat"

No recorde qui n'és l'autor d'aquest pensament.
Però ara pense que no és tan difícil i que gràces a tots vosaltres, als vostres escrits , als vostres comentaris he anat aprenent aquest art.

Gràcies i fins aviat.

Un gra

Tinc un gra de sorra sobre la mà.
Lleuger com una ploma,
més gran que un món.
Pensava que eres tu ,
els teus llavis sobre el palmell
que es feien bes intensionat.
I ara tanque la mà ben forta perquè no t’esmunyes
venes avall cap a desert ignot i no pugues esborrar aquest petit i últim oasi.
Com faré per no trair aquest gra de sorra?
Com voldria deixar-te a la vora de la mar
perquè fosses igual als altres
i no tornar a trobar-te,
ni reconéixer-te,
ni veure’t mai més malgrat que embogira.
Tinc un gra de sorra, un petit gra de sorra, tan meu, tan meu.

Per a Brisa

Si acceptem els altres tal com són i sabem perdonar-los , per què ens costa tant acceptar-nos i perdonar-nos nosaltres mateix?