divendres, de juny 10, 2005

Transparències ( V ) Heures

De bon matí com si surara pel terra m’alce del llit. Omplic la cafetera mentre escolté el soroll de l’aigua que raja de l’aixeta. Obric el pot de vidre on guarde el café i l’aroma m’emvermellix les galtes adormides. Amb calma hi pose la mesura adequada i amb la cullereta estreny i allisse el café fins que queda finament acoblat. Encenc el foc i prepare la tassa de porcellana blanca, una tassa gran. Trac el sucre de canya i m’assec a escoltar el xup-xup del bull. Aviat eixira l’oloreta del café fet que a poc a poc omplirà la cuina.

És un fet quotidia sense importància, gens especial. Però el meu cos se n’ha acostumat. També el meu cor. I si algun dia no pogués ja prendre café sentiria com un buit a l’ànima. El café i jo mai hem establert pactes, la nostra convivència sempre ha estat lliure i tots dos sabem que en qualsevol moment algú pot deixar l’altre.


Els lligams més forts i profunds no són aquells que es parlen o que es pacten sobre una taula o en una conversa, sinó tot el contrari .Les dependències més fortes són aquelles que van arrelant-se amb silenci, amb carícies que es fan més llargues i sentides dia a dia, amb mirades més profundes i amb gestos que t’estremixen només de pensar-los.
Posted by Hello
Et fas gran, et fas en alguns casos més fort, et fas més comprensible, et fas més raonable, però de res et serveixen aquestes eines per construir murs que puguen protegir-te. Les heures de l’amor, de l’estima, del desig, s’enfilen i crivellen qualsevol obstacle i malgrat adonar-te’n no fas res per tallar-les.

Les heures han començat a traspassar aquests murs. Ho sabíem. I ara també sabem que les haurem d’arrancar d’arrel; i sé que esperarem fins a l’últim moment quan més coste tapar el buit i curar les ferides.

29 comentaris:

Tristany ha dit...

També els murs de pedra que s'escampen pels vells i bells camps d'oliveres, m'evoquen aquesta imatge simbiòtica de coses, al principi indepentents, que s' enllacen i s'abracen fins a fer-ne un tot insoluble. Pedres, terra, herbes , formigues...formen un sol paisatge que no podem entendre sense capir-ne la seva unitat.

pentesilea ha dit...

a mi m'agraden els jardins "salvatges", amb aire de jardí abandonat, sense herbes ni plantes podades...
;-)

Atlante ha dit...

Esas hiedras unidas a nuestro corazón y mente son parte de nuestra historia, nos hacen también únicos y humanos. Arrancarlas... incluso quitar las hiedras nocivas puede tener su lado negativo, no basta con eliminarlas, hay que suplirlas rápidamente con otra hiedra más benigna. Pues siempre están ahí, con nosotros, haciéndonos seres humanos.

Giorgio Grappa ha dit...

Tota la vida lluitant per la llibertat i, al final, si no tenim una heura que ens abrace ben fort, no ens sentim a gust: ausades que som incongruents!

(Joan, perdona el comentari de cafeïnòman empedreït, però és que no s'ha de compactar el café amb la cullereta: s'ha de fer "muntanyeta" i deixar que es compacte quan tanquem la cafetera. Ah! cal i fer servir aigua mineral. Ah! i cal no deixar-lo bullir. Ah! i cal que no siga torrefacte, sinó natural. Ah! i no se li posa sucre, que li mata el sabor. Ah! i...
Bé, la llista de manies personals al voltant del café és gairebé infinita, i com que acabava de fer-me un café amb canyella, doncs se m'ha disparat la neurona cafetera; però vist que el tema central NO ERA EL CAFÉ, fare un esforç sobrehumà i deixaré de dir ximpleries... :)

isnel ha dit...

No serveix de res fer-nos grans, joan, tens tanta raó... I les heures, com més feble és el tronc, més s'hi abraonen. Sempre les he vist com una abraçada que estreny i ofega...
Sort del cafè de cada dia, compactat o amb "muntanyeta", com diu giorgio...
(A mi me'l van treure un temps... Ara, d'amagat, de tant en tant, tornem a fer-nos companyia... Discreta, prudent, breu... però companyia al cap i a la fi...)
Una abraçada, joan!

acollida ha dit...

Quin text més bell!
Déu, i quanta, quanta raó...!

el Lloro ha dit...

Acollida, deixa'm passaaaaaaaar!!!
Sí, molt bonic, el text, però és que estic penjant pancarteeeees!!!
Ara deixem-nos d'heures, joaaaaaaaaaaaaaaaan... És que tinc una notíciaaa!!!
Mira, miraaaaaaaaaaaaaaa:

ATENCIÓ, ATENCIÓ I MÉS ATENCIÓ!!!

DIU EL GRUMET QUE DIGUI A TOTHOM EL QUE EL SELENITA LI HA DIT A ELL, AIXÒ ÉS:

L'HELENA INAUGURA PÀGINA ASTRONÒMICA FANTÀSTICA!!!

VA, ANEM-HI TOTS A FELICITAR-LA!!! VENIU AMB MI:

http://www.hribera.com/astrohele/

muralla ha dit...

Me encanta el café, lo llevo en los genes por parte paterna, aunque ahora tengo que conformarme con el descafeinado...
Los años pasan y en nuestras almas van creciendo todo tipo de plantas. Hay que acostumbrarse e ir haciendo labor de jardinero...cada uno como mejor puede y sabe...
Molts petons. Marmi.

Brisa ha dit...

Deja que el amor te envuelva Joan, que transpase los muros de tu razón, que luzca tan bello tu corazón, que te permita regalarnos post como este, es precioso...

Has conseguido que siga los pasos de tu ritual, a mí me encanta preparar el té o el café y tomarlo en alguna de mis tazas favorita, sabe rico, distinto. Hoy has conseguido que en lugar de seguir mi ritual siguiera el tuyo y ha sido perfecto :)

Un abrazo que espero te resulte tan cálido y tierno como tu post me ha resultado a mí :)

El Pensador ha dit...

Del text, Joan, que té n'he de dir, sinó, que és exquisit —com sempre. Mentre el llegia, però, m'anava preguntant quelcom, que desprès a la lectura dels comentaris d'en Giorgio, la Isnel i la Muralla, em reafirmava. No ens estaràs dient que t'han prohibit el cafè, oi?.

frederic ha dit...

Les heures, amb la seva bellesa, destrueixen les parets, estremeixen els arbres i viuen d'ells, de la seva força. Jo no vull ser una heura, tampoc vull fer-me gran. Em conformo, com tu, en posar el cafè cada dia a la cafetera i assaborir el seu aroma, el seu gust

omar ha dit...

Després de llegir-te, m'encantaria compartir una tassa d'aquest cafè que deus fer tan bo amb tu i comaprtir el silenci. Les persones que estimen com estimes tu es mereixen el millor i, de ben segur, si les heures han de desaparèixer, en el seu lloc, ben aviat, naixeran flors que t'ompiran novament el cor de vida. Una abraçada amb olor de cafè matinal.

joan ha dit...

Tristany amic meu m'alegre de veure't de bell nou. Les teues paraules em recomforten en aquests moments en què veig les coses massa disperses. Tal vegad tot té un sentit que algun dia sense esperar-ho apareix davant dels nassos i te n'adones que ha estat allí sempre? Una abraçada.

joan ha dit...

No esperava paisatges menys voluptuosos ni jardins menys indomits de tu ;) agosssarada Pentesilea, he de confessar-te que a mi també m'agraden. Tal vegada em de perdre la por al que puga amagar-se entre tantes ombres . Besets. :)

joan ha dit...

Puede ser Atlante aunque se que cuando algo se arraiga tan profundamente auqnue lo arranques y te duela ,siempre queda algun pequeño brote quizás como señal de alarma y eso puede ser beneficioso, el peligro de que vuelva a brotar la misma hiedra sigue existiendo. debe ser que somos humanos :)

joan ha dit...

Giorgio saps que la llibertat també és adormir-te en uns braços que t'estrenyen, però entenc el que dius.
pel que fa al café prenc nota, de cafeïnoman a cafeïnoman, encara que he escoltat les dues versiosn , que si l'aigua ha de ser mineral, que si ha de ser de l'aixeta... això de lamuntanyeta ja ho he provat i la veritat és que si li dona un latre sabor. El sucre només i pose una culleradeta menuda i de sucre de canya que no és tan dolç, m'agrada assborir-ne l'amargor del café. I no no són ximpleries. Fer un bon café,i gaudir tot el procediment és molt important :) Una abraçada

joan ha dit...

Isnel del meu cor , d'amagat, dicretament, prudent,breu...però companyia al cap i la fi com el cafenet, breu però intents. Com t'entenc! Una abraada ben forta i un bes enorme. Ni se t'ocórrega fugir de nosaltres. No del tot Isnel, mai del tot... :)

joan ha dit...

A veure Lloro ja saps que t'estime a manta i que quan sent els teus cants brunyint-me les orelles se'm fa un somriure de bat a bat de la cara, per+o fes el favor home, tracta una miqueta millor l'Acollida que no costa res, espentes no eh? ok? No t'ho prengues malament eh? que sé que ets molt sensible i per això mateix l'hauries de tractar millor :) he vist la pàgina de l?helena i és meravellosa, que bé ara des del vaixell podrem cridar les estrelles i els planetes pel seu nom, que xuloooooo!!!

joan ha dit...

Supose que a la fi estimada Muralla fer de jardiner del teu propi és jardí és una tasca més a la qual ningú ens ha ensenyat. L'autoaprenentatge va dient-nos quines plantes i herbes hem de cuidar més i anar també assabentar-nos de quines són també les males herbes. Però com deia més amunt Penntesilea i Atlante fins i tot aquestes també formen part de la nostra història particular. Tal vegada del que es tracte és de no deixar que aquestes acaben per fer malbé totes les altres. Besets Marni, t'estime :)

joan ha dit...

Brisa siempre me siento tierno y reconfortado contigo, auque sólo sea escuchar el susurro de esas alitas. Gràcias por tu abrazo y tu compañia. Siempre me he lanzado de lleno al amor i he dejado que me envuelva sin medir las consecuencias, en eso siempre me ha gustado ser un loco y nunca me he arrepentido de ello aunque sé que lanzarte así pueda reportarte tambien dolor,., forma parte del juego. Un abrazo igual de càlido. :)

joan ha dit...

hahaha :) Pensador amic meu, no, de moment encara no, però no obstant sempre he anat contra les prohibicions i si algún dia m'ho prohibiren, faria com Muralla fer-me'n algun d'amagat encar que fora descafeinat.El que passa és que de vegades les prohibicions se les posa un mateix, però no solen servir de res i en algunes coses "descafeinar" és impossible. Abraçades amic.

joan ha dit...

Frederic, Frederic una abraçada ben gran i ben forta. Com m'agradaria estar-ne més propet i que ens poguerem fer un cafenet junts.

joan ha dit...

Omar amic meu tots ens mereixem el millor, tots. Que tu m'ho digues a mi, m'ompli d'alegria. saber que hi ha persones com tu que hi esteu lluny però que us sent tan a propo m'ompli de goig en comprovar que existeix una estima compartida. I de flors també en tinc i ben guardades i curades, com les del teu balcó. Una abraçada ben forta.

maifred ha dit...

si que és un mocador el món!

Aether ha dit...

Me pasa con esos lazos que cuando alguien trata de hablarlos, de ponerles órden, nombre, es como si la hiedra comenzara a secarse. Porque la libertad de estar donde uno quiere, sabiendo que puede partir, nos hace querer quedarnos.
Un abrazo fuerte, fuerte y una sonrisa para tí :)

mad ha dit...

És tan fàcil estimar-te, Joan. Quan dius coses com saps que la llibertat també és adormir-te en uns braços que t'estrenyen, ai...
Si jo no fos una vaca boja i tu no fossis un brau tronat, et prenia el carnet de ball...
Cuida't molt, fes-me el favor.

Molts i molts besets i...

joan ha dit...

Maifred benvingut. Supose que deu ser `per això que mai en tens de fred o mai en vols de fred...perquè el món és un mocador? Ja m'ho contaras ;) salutacions.

joan ha dit...

Aether sabias y preciosas palabras las tuyas que me hacen pensar que quizás cuando se secan las hiedras nos damos cuenta que tambien son necesarias. Besos de sol...en cuanto pueda te mando un mensaje a través de la hiedras buenas que nos unes :)

joan ha dit...

Uiiiii, hi hagué un vegada un bou tronat que pensava que només ell sabia volar i en un dels seus passajos pel cel es troba una vaca boja asseguda dalt d'un núvol amb un martini a la mà i el somriure més bonic que mai vist mai. El bou tronat li demana si volia ballar amb ell i la vaca boja llançà el martini amb un gest delicios, es lleva les ulleres de sol i tots dos començaren a ballar de núvol en núvol i els xiquets quan els veien deien: mireu les vaques i el bous ballen!! quines coses!!!
Tot açò ve , perquè simplement t'estime :) besets :)