dijous, de desembre 08, 2005

Ja estem aciiiiiiiií !

Els he vist els darrers anys, cada cop més aviat, cada cop més perfectes en l’art de la simulació. Han tardat, però a poc a poc han anat fent-se més nombrosos. Els veig quan torne de treballar, pel camí que faig tots els dies per arribar a casa. No és un camí llarg, a penes quatre cantonades més enllà està ma casa.
Primer en vaig veure un a ca la Irene i la Conxa, dues veïnes grans que viuen soles. Fa pocs anys en arrere no solien assetjar la gent major, vagabundejaven per les cases de parelles joves i sobretot amb fills menuts, aquest solen ser les primeres víctimes innocents, més fàcils d’enganyar amb caramels i llepolies de mil colors, revestits amb cares massa alegres, sospitosament amables i acollidores. En els darrers dies se’m fa llarguíssim arribar a casa, a cada cantonada en veig més i més enfilar-se per les finestres i els balcons, fins i tot ja no esperen a les nits ni a les ombres per eixir-ne, ara ja ho fan de dia i de nit , a qualsevol hora, i alguns fins i tot no temen il·luminar-se per ser vistos, és més ho fan amb colors cridaners que s’encenen i s’apaguen en un joc maquiavèl·lic que enlluerna i disfressa les vertaderes intencions d’aquest éssers estranys. Anit quan vaig tancar les portes del treball eles faroles feien una llum prima i tremolosa, un fred obscur i tenebrós en gelava l’ànima, tenia les mans congelades i una esgarrifança em travessa el clatell, vaig sentir un alé de plàstic fregant-me el coll, una por immensa em petrifica, em caigueren les claus al terra, mentre el meu cervell intentava reaccionar donat ordres al meu cos inert, havia de fugir, havia de córrer, sabia que el tenia a pocs centímetres i no volia mirar, no volia aixecar els ulls i enfrontar-me a la realitat anguniosa d’aquell potser últim instant de la meua vida. Immediatament els records d’infantesa retornaren com un mecanisme de defensa biològic i vaig pensar que sempre havia sigut un xiquet poruc. En uns segons la seguretat retorna i amb la serenitat d’un home dret i fet aixequí els ulls cap a dalt I de sobte el vaig veure amb els ulls grocs i brillants i una boca enorme de dents afilades i monstruoses llançar-se veloçment a sobre mentre em clavava les urpes i un alé putrefacte acompanyà les últimes paraules que escoltaria mai més : Ja estem aciiiiiiiiiií!!!! En aquells segons eterns m’adoní que la pitjor amenaça de la nostra espècie és la incredulitat.


36 comentaris:

Mikel ha dit...

Bueno home , i lo maco que es trobar-se els regalets l´endema al mati...

marina ha dit...

Cada any jo també en veig més...i cada vegada els fan més sofisticats. No m'estranyaria que d'ací uns anys fóssin animats...(no vull ni pensar quins serien els seus fins...)

aina ha dit...

ostres, aquí també?! pel emu pobla també n'han començat a proliferar, a cada balcó, amb la seva escala i tot i un munt de llumetes!! aix..! què hi farem.. diuen que els venen al xino, i per això jo entenc que s'escampin tant, amb lo barats que deuen ser ;)

paciència!

aina ha dit...

...pel meu poble...

(haig de llegir abans de publicar, haig de llegir abans de publicar, haig de llegir abans de publicar, haig de llegir abans de publicar, ...)

omar ha dit...

I dic jo, què pinten aquests senyors penjats als balcons, passaran molta fred, els pobres, si queden molts dies encara perquè facin la seva feina, no? Ara, que a casa meva no el coneixem aquest senyor vestit de vermell i amb barba blanca. A casa meva venen més tard de tres en tres des d'Orient. I per Nadal, tenim el tió, que ja fa dies que els deixem entrar a casa i l'alimentem cada nit i està calentet, no com aquest pobre despistat.

GreGori ha dit...

Llig el text des d'una pàgina on no hi apareixen les fotos, però de seguida vaig formar-me la mateixa imatge que he vist després que és la que acompanya el teu escrit... això sí, sense els afegits esgarrifadors que t'has reservat per al final!
En les grans ciutats, desconfiança i incredulitat van molt agarrades de la mà.
Besets

Gemma ha dit...

Jajaja jajaja jajaja que ets bó Joan!!!
A mi també em fan pànic aquests éssers, però més pel seu objectiu que no per ells mateixos.

Ah una recomanació "La sombra del viento".

Una abraçada!

aladinsane ha dit...

La decadència d'occident en una sola imatge. Esborronant la foto: quina cosa més lletja, i quina por que fa!

isnel ha dit...

I així doncs, hem de creure per ser més feliços? Ai, Joan, no sé, cada cop m'esborrona més tota aquesta bestiesa del Nadal, dels regals, de les llumetes, de les farres gastronòmiques, d'aquest excés consumista tan bestial... No pot ser bo, no, no... I tan feliços que som, de vegades, amb ben poca cosa, no trobes? Un somriure, una conversa, una abraçada, una paella, una bossa de taronges acabades d'abastar... I no sé per què dic "poca cosa", però en fi, ja m'entens... Una abraçada, "querido" ;)

Brisa ha dit...

Bien.. me gustaría quedarme con la credulidad, la ilusión, las miradas de los niños al verlos ahí subidos.. tu texto es hermoso como siempre querido Joan. y encima la música me ha llevado a estar cerquita de tí. Déjame que me enfile a tu balcón pero solo para darte un enorme beso. :)

El Pensador ha dit...

Por, no me’n han fet mai; ara, segons quins, els trobo esperpèntics; un insult, sobretot a la canalla. Jo, com l’Omar, també prefereixo els Reis i el Caga Tió —digues-me clàssic. I, posats a coincidir, també ho faig amb la Isnel, en quant al sentiment de Nadal —i a l’altre—; si bé, però, i ja que parla de paella, voldria reivindicar —del Nadal— l’escudella i carn d’olla. (Em sembla que a qui se li ha anat una mica l’olla és a mi, però, que hi farem; ara, ja està dit)

muralla ha dit...

Reconozco que me reí mucho al ver la foto. Precisamente ayer,mi marido, me hizo notar la proliferación de semejante cosa...
La ilusión y credibilidad de los críos es la que nos hace sonreir de felicidad, quizás recordando aquella infancia en la que también nosotros sabíamos vivir en un mundo que aún era mágico.
Bicos, Xanciño.

koffee ha dit...

Cerca de casa tenemos un "pobre de solemnidad" que llegadas estas fechas asume el personaje y con la campanilla te da golpes en el trasero (a las mujeres me refiero) hasta que le das. Unas monedas, o un codazo por sobón.

joan ha dit...

Home Mikel els regalets sempre van bé ;) però és quela proliferació d'aquest éssers en els darrers anys em recorda a qualsevol conte del Pere Calders. I a banda no sol agradar-me massa en què s'ha convertit el Nadal, que cada vegada és més una "obligació" i una "obsessió" , però s'admeten tots els regalets que vulgues :)

joan ha dit...

Marinabenvinguda..aixxx , doncs jo tampoc vull pensar-ho quina por! però no m'estranyaria gens qaixò que dius fins i tot de segur que acaben parlant o emetent sons i aleshores de segur que l'esglai està servit a cada passa qu donem :)

joan ha dit...

Aina hahaha, sí potser per això però així i tot per molt barats que siguin jo no me'n pose un ni de regal :) ah i no et preocupes a mi també em passa escric i després de publicar veig que em falta o he canviat grafies , hehehe :) besets bonica

joan ha dit...

Omar ni se t'ocorrega penjar-ne un al teu balcó :) hehehe.. A ca meua també vénen els tres reis que tenen més "salero" :) una abraçada

joan ha dit...

Hola Gregori el final esgarrifador a banda de que smpre he sigut molt poruc té molt a veure amb tot el "producte" que hi porten al darrere aquests éssers i la cultura que el exporta. Pel que fa a la desconfiança i incredulitat em tem que ja no és cosa només de les grans ciutats sinó que s'estén a tot arreu. Besets bonic :)

joan ha dit...

Gemma quan vulgues qedem i ens n'anem la caça de "monstres" hehehe ;) ...ara seriosament , el que intentava dir era precisament això la por rau en l¡objectiu de tot plegat.
Prenc nota de la teua recomanació...ja me l'haviarecomanat un amic .Besets :)

joan ha dit...

Alandinsane doncs sí, una mostra més de la decadència d'occident, una eina més de maquillatge per aquestes festes. sent si t'ha esglaiat molt el conte, però és que de veritat de vegades faig la volat a una cantonada, joq ue solc anar pel carrer més allà que ací i de sobte plafff me'n trobe algun de cara i la veritat és que m'emporte cada ensurt :)

joan ha dit...

Isnel creure sí, però en allò que en realitat ens pot fer feliços, en això que tu dius , en les coses que en realitat ens eixen naturals i de l'ànima. Saps? jo ara el que faig és mirar de tant en tant el "pessebre" i m'invente passejades, cafés, sobretaules..faif que juguem a l"'escondite" i sóc molt feliç veient als reis mags, el caganer, l'éstael, els pastores mab més o menys cabells, la mula ..., heheheh Un bes ben gran. T'estime :)

isnel ha dit...

Joaaaaan, el pastoret del pessebre ja té una mica més de cabell!!! Hi ha una nova versió, si et ve de gust donar-li una ullada. ;)
Jo també t'estime molt i mooolt!

Ismene ha dit...

Cada vegada m'aggraden menys estos pares noels,a més en cada casa hi ha un en el balcó...a mi no em fan gràcia,no m'agrada veure un home pujant per un escalera a un balcó. A més,mai m'ha semblat de cnfiança eixe home de traje roig,en una barba impressionant i q baixa per les xemeneies,q no. Q no m'agrada!!

On ha quedat la màgia dels Reis Mags?? Aix,a ells si q els adore i enguany el dia 5 per la nit estaré esperant-los...amb el menjar q deixava de xicoteta als camells...

Besosssssssss!! I Bon Nadal!!

mad ha dit...

Consumisme i pares noels al marge, haig de reconéixer que sóc la tonta del Nadal...
Ningú no és perfecte, Joanot.
Molts i molts besets

Giorgio Grappa ha dit...

I mira que arriben a ser lletjos, els uniformes nous de la telefònica, eh, Joan?

joan ha dit...

Brisa yo tambieén me qudo con eso con la credulidad y la ilusión, la misma que tuvimos cuando eramos niñosy con el fondo de todo,siempre con el fondo...Brisaaaaaa tu subiendo por el balcon a darme un beso? aiiii me siento como Julieta :)))) jejeej bven ven Romeo :) jajajaja

joan ha dit...

Amic Pensador em quede amb els tres reis mags i el Caa Tió ( que supose que deu ser el caganer no? ) i per descomptat amb una bona escudella...a veure a veure això ho agafe com una invitació ehhhh a la propera pujada toca escudella ;) Una abraçada i amalgrat tot el que envolta aquestes festes, en el bon fons de les tradicions Bon Nadal amic :)

joan ha dit...

Marmi por supuesto esa ilusión que vimo y vivimos de niños sigue siendo hermosa a pesar de los electroduendes estos que estan de moda :) Bicos especiales de torró de Xixona :)

joan ha dit...

Marmi-Muralla hui compleix un anyet més. Potser crec que farà ara gairebé un any que ens trobarem en aquest món dels blogs :) des d'aquest esopai tan íntim i tan gran a la vegada. MOLTES FELICITATS amb tota l'estima :)

joan ha dit...

Koffe jajaja y hace bién puesto que golpe de campanilla en el trasero bien se merece unas buenas monedas no siempre suena el trasero como campanillas , jejeje ;) Un abrazo

joan ha dit...

Isnel ja l'he vist , ja l'he viiiisssst aiiii quin cabell més xulo i la xalina i tot ... ara les sabates del rei gaspas no tenen perdua ..ha quedat preciós , jajajajaj besets, besets, besets visca el "crecepelo Isnel" :)))))

joan ha dit...

Ismene jajaj que bonic deixaves menjar al camells i tot? Espere que et portenm bona cosa de regals però sobretot molta salut i molta estima :) amb ella t'envie també la meu . Molts besest preciosa i BON NADAL dring, dring, dring...

joan ha dit...

Mad el nadal és bonic a banda del que tu dius dels consumisme i totes eixes coses així que tonta o no tonta jo t'estime igual :) besets i Bon Nadal :)

joan ha dit...

jajajajaja Sr.Giorgio malgart no ser vosté nat a la Ribera el seu sentit de l'humor és propi de Bernat i Valdoví, jajaja . Una abraçada

Giorgio Grappa ha dit...

El Sueco és un dels meus primers autors, home ;-) .

Anònim ha dit...

Parece que nos acosan, desde las inmensas fachas de los centros comerciales, en casa de nuestros tios, en la bolsa de madalenas incluso dentro de una lata de cacahuetes (hechos veridicos) San José, Maria y el niño Jesus están en estas fechas en todas partes.

Desde esta web queremos dar a conocer una tradición que aunque muy catalana cada vez se está extendiendo mas, entre otras cosas gracias a webs tan interesantes como esta www.caganer.com

La tradición del caganer surge como otras tantas con un claro significado simbólico, tradicionalmente representado por la figura de un pastorcillo cagón o caganer, que con su excremento en forma de espiral abona la tierra y trae la suerte al hogar hasta la próxima navidad.

Os animamos a daros un paseo por www.caganer.com par contemplar el basto repertorio de cagones celebres, como Leticia, Aznar o Carot Rovira.