Això diuen que hi era un País de llums, flors i ciutats plenes de científics, on déu té una seu permanent i encatifa carrers i engalana creus sense costar-li un duro. Un País tan llarg i estret que on els seus habitants van en bòlids veloços i caríssims i la mar acull iots de sultant . En aquest País el ciutadans visten de marca i poren joies esplèndides i perfums encisadors. Aquest habitants estan tan, tan arrelats a la seua terra que parlen en una llengua estrangera i quan es moren per “accidents fortuits” o perquè no han tingut prou collons per a ser tan rics com toca sempre tindran un trosset de la benvolguda terreta on descansar en pau i en silenci.Però com sempre passa i “sense gràcies a déu” hi ha reserves d’indigenes que es subleven , incordien i fan la mà. Aquests segurament mai tindren un espai televisiu, ni carrers, ni homenatges als palaus generals, ni la seua obra restara impoluta als museus.
La seua veu haurà sigut perseguida, mutilada, amagada, però persistira més enllà de les meravelloses ciutats d’ivori, constant,lliure, valerosa, clara, compromesa, humana.
Ahir vaig tindre el goig de veure l’obra “zero respnsables” . Una obra que em va plenar de força i esperança. Una obra que retrata perfectament aquest País meu, al llarg d’una línia argumental que es tiba i esgita, fent una radiografia valenta i clara d’allò que ha esdevingut el País Valencià, un País de muts on encara queden veus per a l’esperança.
http://www.youtube.com/watch?v=OGSM1RFJTBo
1 comentari:
Hi ha que veure al PV! Avui un llença una pedra, i demà?
Publica un comentari a l'entrada