Si només són dos

No acaba de fer-se de dia i la nit rebull la sang i la pell esclata, de sentir les mans recórrer camins, de plorar tot just quan res hi ha de trist, de trobar les mans que rompen el crit, de besar ses ulls,d’esperar l’albir.
Quan tot es remou, quan tot es desig, d’olorar els llençols on ha jagut el consol,on s’ha perdut la raó, on ella és ell, on ell s’ha fet ell, on només són plecs, ni tal sols això, només un alé, només un alé.
I tant s’hi valdrà quin cos és el teu, quin cos és el seu, si només són dos, dos ànimes més que cercaven què.
Què caldrà mai dir, si aquest amor que és cosa d’ells ens fa restar muts.
Mentre ix la llum i obrin ses ulls i la veu diu:

Ne me quitte pas

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit déjà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas ...

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Oÿ il ne pleut pas

Je creuserai la terre

Jusqu'après ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière

Je ferai un domaine

Oÿ l'amour sera roi

Oÿ l'amour sera loi

Oÿ tu seras reine

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas ...

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras

Je te parlerai

De ces amants-là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser

Je te raconterai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

On a vu souvent

Rejaillir le feu

De l'ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux

Il est paraät-il

Des terres brulées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

Je ne vais plus pleurer

Je ne vais plus parler

Je me cacherai là

A te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre

L'ombre de ta main

L'ombre de ton chien

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas...

A tots aquells i aquelles per qui estimar només té un mot i cap adjectiu.

L'home que volia volar

Aquest matí he anat a veure el meu amic de l’estació. Per qui no el coneixeu , és un vell amic. Quan vaig contruir aquesta estació ell ja estava allí, passava i veia com anaven les obres i des del primer moment m’acompanyà en les meus primeres eixides.
Em coneix molt bé, no massa bé, sinó amb la coneixença justa dels amics. Així només fer una ullada ja sap què em volta pel cap.

Com sempre l’he trobat assegut al seu banc preferit . Ens hem mirat i ens hem somrigut com si fos ahir. Després d’intercanviar uns minuts de plaent silenci i alguns comentaris sobre la gent i els trens que ixen i hi arriben mentre es feia un cigarret ,s’ha girat i m’ha dit :

- "No t’estranyes home! Només quan aquells que creuen que ja han arribat a l’última parada i que més enllà de les liníes que marca l’horitzó del seu temps ja no hi ha més paratges ignots, només aleshores, podem dir que en aquests cossos abans hi va haver un home. I pel que sembla note com encara et pertorba l’ànsia de volar. "-

Vaig assentir amb un somriure mig de babau. Com de fàcil és veuere les coses quan tens la mínima paciència per observar-hi.

- "Et contaré el cas d’un home una miqueta estrany que vaig conéixer fa ja algun temps:
Era un home ric, poderós, ho tenia ben bé tot el que podia fer-lo feliç en aquest món.Havía arribat als seus 40 anys a un estat en què la tranquilitat omplia els minuts dels seus dies sense sobresalts ni obstacles que el feren trontollar. No obstant això, no era feliç. Tenia un somni. Volia volar.
L’home alçà el cap vers el cel i em digué"-

Jo tenia una somni .
Arribà un dia en què em vaig adonar que la vida només consistia a fer una aposta. Jo en vaig fer la meua. Vaig apostar per ser només allò que em considerava digne de ser; vaig apostar per ser un animalet més, i si podia ser, un animalet amb ales.
Aprendre a volar va ser la meua aposta, i a la fi ben simple, només era qüestio de matamorfosi.
Però com totes les coses que semblen simples el començament no va ser fàcil. Havia d’escollir què hauria de ser per poder després transformar-me . Podia escollir entre ser un cuc o un ou, o en tot cas també podia ser només una fulla d’arbre amb la qual cosa evitaria les dificultats i el procés de trasnformació.
El primer que vaig descartar va ser la fulla d’arbre, a pesar dels seus avantatges primerencs, ser una fulla no era el mateix que ser un animalet i a més el seu vol no és autònom i poderós sinó tot el contrari, esdevindria un caprici dels vents i un plaer fugisser.
Pel que feia a la idea de ser un cuc no m’acabava de convéncer. Això d’haver d’arrosegar-me i que en qualsevol moment poguera ser aixafat per alguna roda de cotxe o una sabata no em feia molta gràcia. I a més passar un cert temps aïllat dins d’una crosca encara que fora de seda tampoc acabava de convéncer-me.
Quant a ser un ou, els inconvenients eres semblants als del cuc , llevat que no havia de passar pel trauma d’arrosegar-me, però més o menys era el mateix.
Com veia que anava passant el temps i no trobava cap solució que iniciara el procés, vaig decidir aprendre. Per a aprendre no cal transformar-te en res, podia aprendre tal com sóc i amb el que tenia i disposava segons els meus trets morfològics.
Una vegada vaig tindre un somni.Ara tinc una casa per als ocells. Ells m’ensenyaran a volar.

-"No he sabut ja mai més res d’aquell home"- em digue el meu amic.

I tots dos vam alçar el cap cap al cel, i tots dos vam veure alguna cosa que volava; potser un ocell, o un avió o una fulla d’arbre , però tots dos vam voler creure que era aquell home.
Em vaig quedar pensant, sempre m’ha fet pensar molt aquest amic. Té això, que em fa pensar.
I ja no crec que m’haja de transformar en res que ja no siga i que al cap i la fi aquesta vida només és una aposta rere una altra. Apostar per allò que vols ser o creure i saber que sempre hi ha algú o alguna cosa de qui pots aprendre.

Sobre la bellesa ( II )

Què és allò que ens fa dir que bell o que bella ets? Per què quan escoltem una cançó o una melodia diem que és bella? Per què quan mirem un edifici o una pintura ens commou la bellesa? Per què ens pertorva la bellesa d’un capvespre o del vol d’una fulla en caure?
Per què arribat el moment diem: mai he vist un somriure tan bell com el teu! O, eixa piga que a penes s’albira és tan bella! O , eixe gest tan teu i únic és tan bell!
Per què quan a penes et sent a prop encara que sigues lluny em fas sentir tanta bellesa?

Els sofistes definiren la bellesa com a “allò que resulta agradable a la vista i a l’oïda”. Així doncs entenien la bellesa independent d’altres conceptes com ara allò que és bo o bondadós o sincer, conceptes més espirituals.
Els estoics filen una miqueta més prim i la bellesa passa a ser “allò que posseïx una proporció apropiada i un color atractiu” .
És amb Plató quan el concepte de bellesa s’abstrau i trascendeix al món dels sentits i passa al de les idees. Tots tenim una concepció de l’amor Platónic no del tot encertada si més no, ja que l’amor per a Plato era el resultat de la contemplació de la bellesa que vam tenir quan erem ànimes reflexada en un cos. La bellesa igual que l’amor resideix en un món espiritual , el de les idees, i allò que ens fa sentir que quelcom o alguna cosa és bella és el reflexe d’aquella coneixença espiritual.
Així Aristòtil uneix les dues postures i diu que la bellesa és “allò que , a més de bo, és agradable”. Bo i Agradable, idees i proporcions o proporcions i idees.
L’espiritualitat és el contrarpunt, el pes idoni de la balança perquè les formes agradables s’impregnen d’altres elements que complementen i estimulen les repostes emotives.
Sant Agustí, una figura interessantíssima al meu parer per la seua capacitat de conciliar la tradíció filosòfica grega amb el cristianisme primigeni i diu : “sols la bellesa agrada i, encara més, sols la bellesa interior agrada sempre”.
Sant Agustí la major obra del qual gira al voltant de l’ordre que regeix l’univers (per a ell com a cristià el fonament principal és la unitat de Déu) aporta però una idea importantíssima : la d’harmonia.
Una harmonia però, no excloent, ja que fins i tot les discrepàncies i disonàncies contribueixen en llur realització . L’harmonia i la proporció contitueixen l’ordre perfecte en el qual es fa realitat la bellesa representada en el número 1.
L’1 és bell per la igualtat i per la similitud i tot es coordina en raó d’quest núemero. És per això que tota criatura tendeix a la unicicitat ,a la proporció harmònica , esforçant-se per mantenir el seu propi ordre i el lloc corresponent dintre de l’ordre universal.

No és veritat que quan copsem la bellesa amb tota la seua explendor ens sentim immersos i parts d’ella? No és eixe moment exacte en què som i no som quan diem que tot és bell?

Potser ara reflexionant tot açò m’adone perquè i quan he dit que una persona o una cosa és bella. Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell. Sense aquest punt de partida mai podria arribar a copsar la bellesa dels altres.
Així és com puc gaudir i comprendre la bellesa de la mar, perquè tant ella com jo ocupem el lloc adient i puc veure les sues proporcions agradables .I així és com puc considar bella una altra persona perquè en puc copsar les seus pròpies proporcions i la seua harmonia.
Una harmonia que es manté al llarg del temps i que seguirà fent afgradables les formes exteriors, canviants i mudables però sempre hàrmoniques.

Fotografia de: Barry Pearson

Sobre la bellesa ( I )

venus.jpg

Si fem una ullada a través de la història i observem com els canons o models de bellesa han anat evolucionant o canviant sobretot en les societats anomenades desenvolupades, perquè en les dites no desenvolupades els models segueixen mantenint-se, el primer que ens crida l’atenció és que aquests són multiples i variats pel que fa a la dona. En canvi pel que fa a l’home només ens trobem a un model i en tot cas amb un contramodel.

Si analitzem una miqueta més a fons encara resulta més curiós que els models de bellesa establerts en cada societat o època pel que fa a les dones no vénen donats per la dona sinó per l’home. És a dir, per allò que atrau a l’home, per allò que resulta atractiu a l’home. I aquest punt de vista es manté fins i tot en el model de bellesa masculí, que respón més a allò que també atrau a l’home o que l’home creu que li atrau a la dona.

Fem-ne una ulladeta doncs.

Comencem per aquells models de bellesa menys coneguts per nosaltres. Per exemple a Birmània la bellesa femenina es mesura per la llargaria del coll que pot adquirir la dona en anar posant-s’hi ars de metall al coll. Les dones tuaregs s’ajusten més als canons de bellesa pel nombre de “mitxelins” que hi puguen anar acumulant a la panxa, mentre que a Papúa les dones són considerades més belles quan més caiguts tinguen els pits.

A les societats occidentals els canons de bellesa s’establiren a partir dels models grecs o hel·lènics. Un models clarament masculins on les proporcions degudament mesurades donen com a resultat la perfecció de les formes. Com tothom sap el pilar de la societat grega és exclusivament masculí, un model atlètic , perfecte i viril que s’aplica fins i tot als models femenins.. Fixeu-vos si més no en l’esteriotip de model femini grec: la Venus de Miló no deixa de ser un cos amb proporcions clarament masculines.
Aquest model de perfecció té el seu punt culminant en la figura d’Antinoo , amant de l’emperador Adrià i divinisat després de la seua mort com al Deú Amable. Antinoo és la imatge de l’efebo, jove, ros, amb tirabusons, melancòlic, amb trets claraments femenins (això de metrosexual és una cosa moderna? ).
Ara bé, si ens fixem bé no resulta una miqueta contradictori que el model de bellesa femeni tinga trest masculins i el masculí de femenins? No respon açò més bé a allò que atrau als homens? Em pregunte jo, simplement em pregunte.

En tot cas i ja amb una observació més actual, el culte a la perfecció del cos no para de mostar-me homes que volen semblar-se més a Antinoo, dónes que volen donar proporcions masculines al seu cos, i en tot cas una contraresposta de tipus més bé ultramoralista d’alguns homes d’allunyar-se el més posssible d’aquest model que els pot fer dubtar de la seua heterosexualitat.

No acabe de veure enlloc quin és el model de bellesa de les dones, i em referesc a aquell model que no és el resultat d’allò que elles creuen que pot agradar a l’home sinó el que elles creuen que és la bellesa femenina des de la seua pròpia concepció. Em sembla que una de les moltes assignatures pendents del moviment feminista és crear o establir els seus propis models o canons de bellesa.

Ara bé quan parlem de bellesa, d’una persona bella, parlem d’Antinoo, parlem de la venus de Milo? Això és clar ho deixe pel proper post. Aquest només és refereix al cos, a l’aspecte exterior. Resta potser la part més important .Quan diem que una persona és o ens sembla bella? . Per al pròxim.

No vull oblidar

No vull oblidar que les teues mans poden crear gestos hermosos, moldejar ceràmiques, plantar i conrears jardins i hortes.
No vull oblidar que la teua pell pot ser un llenç d’enigmes escrits en símbols mil·lenaris.
No puc oblidar que la teua mirada no sols és el reflex de torrents, rius i mars sinó camins de vida.
No vull que m’oblides, que tant tu com jo caminen, riem i li peguem mil i mil votes a les coses.

Veus aquell camp solitari? Si tu hi sembres n’eixirà blat, o flors, o herbes aromàtiques. Si hi sembre jo naixerà cibada, o fruites, o espècies.
Veus aquella cova , alla dalt, obscura i misteriosa? Si jo hi entre extrauré diamants, o carbó, o fòssils. Si tu hi vas trobaràs corrents subterrànies, o llacs, o gotes d’aigua.

Escoltes aquesta remor? Si tu t’asseus t’imagines les ones, o el vent que cau, o el vol de l’aguila. Si m’assec jo m’imagine la brisa, o el batec d’unes ales, o el silenci.
Escoltes aquella veu? Si tanque els ulls, entenc llatí, o arameu, o grec. Si tu els tanques, parles d’amors, o d’himnes, o d’oracions.

Si t’oblide sóc jo qui es perd i caic en l’abisme, sense que les ales puguen fer res per planar i alçar el vol . Si ets tu qui m’oblides ja no hi ha cap cel que tinga estrelles, ni cometes fugasses.

No podem oblidar-nos, ni tu de mi, ni jo de tu, de les nostres mans que s’agafen per no criar tempestes que ens desconcerten sinó capvespres calms que adormem el sol. Si et deixe anar, tu a mi, jo a tu, ho hem perdut tot. Si no et reconec quan em mire, si tu no em veus quan et veus, només serem espectres errants cercant algú o alguna cosa que ens faça creure que vivim. Una vaga il·lusió d’allò que ens haguera tocat ésser, un mecanisme inert de frontisses, rosques i engranatges que poc a poc aniran oxidant-se.
Del teu alé tan feble jo en puc fer un món, de la meua petita ànima tu en pots fer galaxies. Què en podren fer si jo et sé com n’ets i tu a mi com sóc?

pau.jpg

Diumenge després d’un dia meravellós de platja vaig veure der urtergang “el hundimiento”. Més enllà del que jo puc creure una bona pel·lícula , ja que no sóc especialista en cinema i més bé em moc per allò que em fan sentir i o per la bellesa dels escenaris o els diàlegs, em despertà una gran angoixa. També de tristor perquè em sembla que no em avançat massa ni em canviat molt en aquest darrers anys en què sembla que tot és tan innovador i ens encamimnen cap a societats superevolucionades. Veig les notícies, veig el que passa al carrer, escolte el que s’hi diu i em fa la imperssió que les vides van perdent cada vegada més valor, el respecte i el reconeixement d’un mateix en els altres sembla que acabarà convertint-se en una quimera. Mai he pogut entendre com algú pot sentir-se superior a un altre, com per algú que és com jo no pot tindre el mínim valor una vida que no és la seua. És per això que no vull oblidar el que sóc, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu, és per això que no vull oblidar qui ets tu, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu.

Per al meu sol xicotet que m'acompanya en moments de pau. Felicitats Odalys :)

Pot ser màgic

mar.jpg

La mar vessava el teu cos
més enllà de l’escuma .
Mentre un cel immens d’estreles
s’amagava en el rebost de l’ànima
buscant el recer de la frescoreta de l’estiu,
l’àpat delirós de dos cossos que es busquen
enjugassats.

Quina por poder tocar-te!

Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youbaby, I want you now, now, now, and hold on fastcould this be the magic at last?

Ara les coses s’han fet boniques,
tot es manté en la distància perfecta
de la nit, el just albir de la mirada
recorrent-te el coll i les cames
no es cansa de contar la sorra de la mar.

Has deixat caure el braç sobre el meus muscles .

Baby, I love you, come, come, come into my armslet me know the wonder of all of youand baby, I want you now, now, oh now, oh now, and hold on fastcould this be the magic at last?baby, I want you, come, comecould this be the magic at last?

És el moment exacte de la nit
en què parlen les ones,
cauen estels i els àngels es perden .

Come, c'mon, c'mon, come oh oh come into my armsoh, let me know the wonder of all of youbaby, I want you now, now, oh now, oh now and hold on fastoh, could this be the magic at last?could it be the magic?


Un miratge deliciós :
Em perdí entre els teus braços
perquè tu m’acollies
com la platja a la mar embravida.

baby, I want you now, now, oh now, oh now and hold on fastoh, could this be the magic at last?could it be the magic?

Could it be the magic. DonnaSummer.