dimecres, de maig 18, 2005

L'home que volia volar

Aquest matí he anat a veure el meu amic de l’estació. Per qui no el coneixeu , és un vell amic. Quan vaig contruir aquesta estació ell ja estava allí, passava i veia com anaven les obres i des del primer moment m’acompanyà en les meus primeres eixides.
Em coneix molt bé, no massa bé, sinó amb la coneixença justa dels amics. Així només fer una ullada ja sap què em volta pel cap.

Com sempre l’he trobat assegut al seu banc preferit . Ens hem mirat i ens hem somrigut com si fos ahir. Després d’intercanviar uns minuts de plaent silenci i alguns comentaris sobre la gent i els trens que ixen i hi arriben mentre es feia un cigarret ,s’ha girat i m’ha dit :

- "No t’estranyes home! Només quan aquells que creuen que ja han arribat a l’última parada i que més enllà de les liníes que marca l’horitzó del seu temps ja no hi ha més paratges ignots, només aleshores, podem dir que en aquests cossos abans hi va haver un home. I pel que sembla note com encara et pertorba l’ànsia de volar. "-

Vaig assentir amb un somriure mig de babau. Com de fàcil és veuere les coses quan tens la mínima paciència per observar-hi.

- "Et contaré el cas d’un home una miqueta estrany que vaig conéixer fa ja algun temps:
Era un home ric, poderós, ho tenia ben bé tot el que podia fer-lo feliç en aquest món.Havía arribat als seus 40 anys a un estat en què la tranquilitat omplia els minuts dels seus dies sense sobresalts ni obstacles que el feren trontollar. No obstant això, no era feliç. Tenia un somni. Volia volar.
L’home alçà el cap vers el cel i em digué"-

Jo tenia una somni .
Arribà un dia en què em vaig adonar que la vida només consistia a fer una aposta. Jo en vaig fer la meua. Vaig apostar per ser només allò que em considerava digne de ser; vaig apostar per ser un animalet més, i si podia ser, un animalet amb ales.
Aprendre a volar va ser la meua aposta, i a la fi ben simple, només era qüestio de matamorfosi.
Però com totes les coses que semblen simples el començament no va ser fàcil. Havia d’escollir què hauria de ser per poder després transformar-me . Podia escollir entre ser un cuc o un ou, o en tot cas també podia ser només una fulla d’arbre amb la qual cosa evitaria les dificultats i el procés de trasnformació.
El primer que vaig descartar va ser la fulla d’arbre, a pesar dels seus avantatges primerencs, ser una fulla no era el mateix que ser un animalet i a més el seu vol no és autònom i poderós sinó tot el contrari, esdevindria un caprici dels vents i un plaer fugisser.
Pel que feia a la idea de ser un cuc no m’acabava de convéncer. Això d’haver d’arrosegar-me i que en qualsevol moment poguera ser aixafat per alguna roda de cotxe o una sabata no em feia molta gràcia. I a més passar un cert temps aïllat dins d’una crosca encara que fora de seda tampoc acabava de convéncer-me.
Quant a ser un ou, els inconvenients eres semblants als del cuc , llevat que no havia de passar pel trauma d’arrosegar-me, però més o menys era el mateix.
Com veia que anava passant el temps i no trobava cap solució que iniciara el procés, vaig decidir aprendre. Per a aprendre no cal transformar-te en res, podia aprendre tal com sóc i amb el que tenia i disposava segons els meus trets morfològics.
Una vegada vaig tindre un somni.Ara tinc una casa per als ocells. Ells m’ensenyaran a volar.

-"No he sabut ja mai més res d’aquell home"- em digue el meu amic.

I tots dos vam alçar el cap cap al cel, i tots dos vam veure alguna cosa que volava; potser un ocell, o un avió o una fulla d’arbre , però tots dos vam voler creure que era aquell home.
Em vaig quedar pensant, sempre m’ha fet pensar molt aquest amic. Té això, que em fa pensar.
I ja no crec que m’haja de transformar en res que ja no siga i que al cap i la fi aquesta vida només és una aposta rere una altra. Apostar per allò que vols ser o creure i saber que sempre hi ha algú o alguna cosa de qui pots aprendre.

33 comentaris:

El Pensador ha dit...

L'aprenentatge constant. Qui m'havia de dir, que quan vaig apostar per aquest món dels DIPs, acabaria aprenent tant i de tanta gent. Gent com tu, Joan.
Un bon amic, aquest, el de l'estació.

Anònim ha dit...

Una bella metàfora, Joan. Fa temps, i de manera reiterativa, em sovintejava un somni. Per somni, vull dir estar somniant (allò que fem quan dormim), tot i que no puc assegurar-ho al cent per cent. Somniava, i era un somni d’aquells que semblen ben reals, més que no pas la vetlla, que havia aconseguit la facultat de caminar per l’espai. Anava caminant i de sobte sentia un impuls d’enlairar-me. Notava una creixent ingravidesa. A poc a poc les passes s’anaven convertint en salts cada cop més lleugers fins arribar el punt de no tocar ja el terra. Caminava per l’aire, a no gaire alçada, però convertit en un cos que volava. T’asseguro que no era cap sensació estranya, semblava més aviat la cosa més natural del món. Llegint el teu relat m’ha vingut al cap el record d’aquell somni llunyà que semblava ben bé real.
Perejoan

pentesilea ha dit...

quan ja no volem aprendre començam a morir una mica, però de veres. Ens retiram de la vida, vaja...
l'instint de supervivència ens empeny a aprendre constantment

frederic ha dit...

Jo no vull volar, si més no, físicament. M'horroritza. I demà he d'agafar un avió: la tortura dels meus viatges! No voldria ser mai un ocell però sí veure les coses amb la seva perspectiva, això sí.

omar ha dit...

Quan et vaig descobrir, parlaves del teu amic de l'estació i vaig pensar que una persona que era capaç de compartir els silencis amb algúi i que sabia escoltar, era algú molt interessant. Avui torno a descobrir el teu vell amic i les seves paraules de saviesa i m'ha encantat. Avui un amic em parlava de la seva aposta arriscada en la vida: vol ser allò que sempre ha somniat, encara que pel camí hagi de patir i deixar de fer allò que tothom diu que toca. M'ha semblat admirable, com el teu escrit.

mad ha dit...

Jo no sé què posen a l'aigua del teu poble, però déu n'hi dó!
Aquí també, aprenent a volar. Gràcies pels ànims i les lliçons que no tenen preu.
Ets un tresor ben gran, Joan...
Molts i molts besets i picadetes i llepades

isnel ha dit...

Jo, com en perejoan, també he somiat moltes vegades que estic volant, i ho faig com la cosa més natural del món. El que em pica la curiositat és que són uns moviments semblants als que faig quan nedo. Aigua, aire, volar, nedar... Que insubstancial tot i, alhora, quina sensació de formar part del món...
Joan, tens uns escrits preciosos...

joan ha dit...

I a mi amic Pensador.A poc a poc aquesta estació ha anat omplint-se d'amics i amigues amb quo aprenc cada dia i gaudusc del dolç plaer de la dialèctica. Al cap i a la fi ha estat també una aposta i els resultats són tan inesperats com enriquidors en tots els sentits. :)

joan ha dit...

:) De vegades jo crec anic Perejoan que la gravetat arriba a un moment en què per les circumstàncies ens fa oblidar-nos una miqueta que també estem conformats per un esperit ingràvid. Potser per això quan et trobes així tan pesat instintivament la nostra part etèria es rebel·la perquè no ens oblidem que també som ingravidesa. Volar o flotar sempre a estat un desig de l'ésser huma supose que una reminiscencia de la nostra ànima.

joan ha dit...

tens rao Penstesilea, és incleïble com l'instin de supervivència fa miracles, sobretot quan els estils de viure són ben simples i senzills, és a dir quan reponen a necessitats més bé bàsiques, com menjar, treballar, estimar, decansar... en canvi és si més no trist veure com en aquelles societats on les necessitats bàssiques estan sobradament cobertes i per tant no valorades com toca hi ha gent que es deixa morir en vida tan facilment. Una abraçada valenta :)

joan ha dit...

Amic Frederic ara ja deus estar enlairat cap a la bella cità en un aparallell d'eixos tan estranys de ferro que volen. No cregues a mi també em fan una or terrible. No obstant no neges quina enveja, poder estar-hi ara assegut en un terrasseta prenent un bon café o amb un bon plat d'espaguetis, aaagggggg. Bon voyage cher ami !!!

joan ha dit...

Mad malahuradament aigua cada vegada en porta menys el riu i no per culapa dque no plou sinó per l'obssessio en els diners dels hòmens que noparen de construir i construir sense copsar que la natura hi té uns límits. Les gàcies pels ànims te les accepet per descomptat, per les lliçons cap,llegim i aprenem junts, sempre m'han agradat els intercanvis :) Besets molt grans plens d'alegria, ja hevist la que es va montar per allà baix ja...i és que clar amb una dona tan reguapa com tu ja em diràs si el Gualdalquivir pot romandre tranquil ;) besets, picadetes i llepadetes de sal :)

joan ha dit...

Aiiii la meua reina!!! Isnel veus com sií, tan insubstancial i tan essencial a la vegada. Sense això no podríem aprendre ni comprendre gairebé res. "I pa perciosa tu"!!, perquè ho dic jo i també el Lloro :) Un bes bén bén regran :)

isnel ha dit...

Joan, els de lamevaweb tornem a estar als llimbs... I jo que em pensava que avui havíem d'arribar a Còrsega i celebrar un sopar de gala a coberta i després ballar, i beure cava... Joan, on ets???? Maremevamaremevamaremevamaremeva quin desesper...

Atlante ha dit...

Sin duda alguna la vida es una apuesta. Terrible a veces. Pero quien no se arriesga a saltar hacia la vida, sin saber si va a caer o a volar, nunca podrá llegar a un buen lugar en el mundo.

Begonya ha dit...

Ei, això de volar, té molt de sentit... Volem sense arrancar els peus de terra quan algú ens mira als ulls i, per no sé quin sortilegi, ens apareixen ales.
Molt xula la història de l'home de l'estació, que segurament no esperarà ningú i per això el temps és per a ell una altra cosa. Besets!

mon ha dit...

ay joan, muy bella esta historia... más bellas aún tus reflexiones.
apostar a aprender... que bueno sería que más gente dejara sus apuestas "por ganar", por ésta otra, ¿no?
ganar en aprendizaje.... ¡apostemos señores apostemos!
besets!!!!

Gatopardo ha dit...

¡Qué hermoso suenan tus dos idiomas, como si fueran un dúo de viola y clarinete! Leo primero en catalán, y tengo la sensación de descubrirlo otra vez; y cuando lo leo en castellano me digo que no es lo mismo y sin embargo, me descubre otros matices que no había descubierto.
Gracias, Joan.

joan ha dit...

Isnel quin sopar més bo que ens va preparar el Cisco, i és que aquest vaixell és meravel´llós, amb tota la tripulació i tots els viatgers. Una nit innoblidable a les costes de Còrsega. Tu estaves guapíssima com sempre ;)

joan ha dit...

Tienes razón Atlante cualquier apuesta conlleva un riesgo que debemos asumir,una vida sin riesgos, sin apuestas, no llega nunca a ser una vida.Incluso la mayoría de veces ni nos damos cuenta que estamos apostando por algo. Saludos submarinos :)

joan ha dit...

Doncs sí Begonya ell té una noció molt especial del temps, de fet en té la mesura justa, per això pot copsar serenament les coses. Nosaltres en canvi ens trobem immersos en un mecanisme massa complicat per poder adonar-nos-en del temps que en realitat vivim. besets :)

joan ha dit...

Mooooon que alegria más grande verte por aqui :))) sabés desdel la primera ves que te visité aposté por esa maravillosa chica de las priedrecitas y siempre aprendo de ella, siempre. Un besoooooo con muchos besets :)

joan ha dit...

Gracias Gatopardo. sabes lo maravilloso de las lenguas és que todas tinen sus tesoros, sus matices y por eso todas són hermosas. cualquier persona que ama la comunicación, o que le gusta escuchar o hablar o intercanviar no puede evitar amar las lenguas y aunque siempre tengamos nuestras preferencias o nuestra "niña de mis ojos" es un placer inmenso poder disfrutar de las otras. Ojala pudiese hacerlo con más lenguas . Un abrazo :)

omar ha dit...

Un dia vas protestar, perquè, sense adonar-me vaig saltar-me el teu comentari i no et vaig constestar. Avui sóc jo el que protesto, Joan. Que ja no m'estimes, buaaaaaaa!!!

joan ha dit...

Omaaaaaaarrrrr, t'estime a mantaaaaaaaa i et prege em perdones aquest oblit incensat i irrespectuós. Però com he pogut passar-me per alt una de les tres perles més boniques que hi ha per les terres del nord!!!coommm????
És admirable i valent, molt, el que em dius del teu amic. Saps una vegada (supose que tothom em tingut "eixa vegada") em vaig trobar en una sitiació semblant, había d'apostar per agafar una de les dues sendes que se'm presentaven al davant, i era en un moment molt imporatnt de la meua vida. D'haver-ho fet segurament ara no estaria a València, ni segurament estaria ací escrivint. No se´si va ser l'encertada o no, mai ho podré saber, però ho vaig fer encara que molta gent em deia que no era la millor opció . Jo cerc que encertada o no sempre hem de prendre la que ens surt de l'ànima i intentar aprendre tot el que ens durà (d'això ja en parlarem quan hi puge ;) sinó estàs enfadat amb mi :(
Un bes molt molt gran i una abraçada :)

omar ha dit...

Em sembla molt que deu ser molt difícil enfadar-se amb tu, Joan. Jo estic segur que, a mi, em costaria molt.
M'has fet pensar en un títol, ara no recordo l'autora (sí que recordo que era una dona: "Ves on et dugui el cor". Segurament, quan fem cas al nostre cor, encara que sembli que ens equivoquem, per més arriscada que sigui, hem triat l'opció més adequada. I només els valents, com tu, saben seguir els dicats del cor.

joan ha dit...

Sempre m'he refiat del que m'ha dit el cor Amic Omar i he anat on ell m'ha dut encar que moltes vegades he cabat pegant-me de nassos. Però en això tinc una miqueta de tòpic i sang aragonesa :) seguisc deixat-me endur. Una abraçada ben ben forta. Amb tu també resulta impossible enfadar-se en canvi resulta molt fàcil voler-te :)

GreGori ha dit...

He vist records enlairar-se junt al post.
:-)

Aether ha dit...

Qué bello, Joan. Un abrazo :)

martí ha dit...

És un plaer rellegir-te a poc a poc una i altra vegada, és com sentir el traç de les teves paraules gronxar-se com les ones, sentir dins un mateix la música de l'ànima.

Una abraçada!

joan ha dit...

Gregori jo també veig enlairar-se molts records, també en d'altres post, en paraules soltes. Si els records s'enlairen es perquè alguna cosa roman i això fa que revoloyegen al nostres voltant. És bonic. Un beset just on tu saps ;)

joan ha dit...

Aether tengo otra botella preparada esperando que meta el mensaje, en cuanto pueda lo envió via corrientes oceánicas. Un beso de sol :)

joan ha dit...

Martí benvingut imoltes gràcies. És un plaer per a mi escoltar les teues paraules. Sempre hi ha un balancí a ca meua perquè la bona gent s'hi gronxe. Una abraçada.
per cert he intentat accedir al teu blog però m'ix que no existeix.