dimarts, de juliol 05, 2005

Esperança

La vida és així, quan menys t'ho esperes et llança una bufeta cruel i desconcertant, tant que ni tan sols pots moure els dits per escriure.
Pensem que ho tenim tot o quasi tot, almenys per poder viure diàriament, però potser sempre manquen coses o tal vegada tot es reduïx a l'atzar capriciós. Aquest dos dies la vida ens ha pegat de ple. Li ha tocat a un amic molt volgut. Ara nosaltres aquest dies només podem estar amb ell, amb la seua família i amb tots els amics, mantenint l'esperança, almenys una flameta que ens done les forces necessaries i el consol mutu. Hi ha moments en què els fets et sobrepassen i no pots. Jo ara no puc. L'única cosa que puc és esperar ."Un àlit de música o de somni, qualsevol cosa que faci quasi sentir, qualsevol cosa que faci no pensar" . I mantenir l'esperança. Però ara no puc, no puc ni tan sols escriure.

25 comentaris:

isnel ha dit...

Quan ho tenim tot, o quasi tot, no hi pensem, joan. És quan no ho tenim que recordem la felicitat (o quasi-felicitat) que s'ha esvaït, i és llavors que necessitem treure forces d'allà on sigui per fer front a aquestes bufetades. I jo em penso que, si quan som quasi feliços en fóssim més conscients, també afrontaríem millor les males jugades de la vida. Però en això, veus? jo penso que tu ets un mestre: tu saps gaudir de les petites coses de cada dia, dels petits plaers, dels petits-grans sentiments més quotidians... I per això mateix tu ets fort, joan, encara que no t'ho sembli, i trauràs d'allà on sigui l'esperança, i les forces per escriure i per somriure i per estar al costat de qui ho necessita. No ho dubtis ni un instant. Jo no ho dubto gens.
Una abraçada, amic meu...

donot ha dit...

Tot és molt més efimer del que voldriem.
Ànims.

frederic ha dit...

Dius que "només" pots estar amb ell i amb la seva familia, doncs Joan, això no és poc, és precisament el que es necessita en moments dificils, tenir a algú amb qui recolzar-te, una espatlla on poder plorar i una veu amable, estimada que et consoli... L'atzar és un gran fill de p... en una dècima de segon et pot fer canviar la vida i, gairebé mai, és per bé. En moments així és quan et dónes compte de moltes coses, de petits detalls, de petites converses oblidades i és una llàstima que aquesta sensació d'aprofitar el moment amb tota intensitat es dilueixi quan estem bé. Hauriem de viure sempre la vida amb tota la màxima intensitat per no donar tregua a l'atzar.

frederic ha dit...

volia enviar-te un correu, però no puc, estic en un ordinador de prestat de l'any de la picor i no em deixa obrir el correu. Bé, t'ho dic aqui: si necessites qualsevol cosa, xerrar, desconectar, fugir uns dies... casa meva i jo estem aqui per tu, ok?

pentesilea ha dit...

Joan, fas molt per aquest amic, moltíssim. Fas com fan els amics de veritat. No és fàcil ser al costat d'algú en moments difícils, dir el que cal dir, i estic segura que tu ho fas molt i molt bé.
Que l'espera no sigui llarga. Ànims, Joan!

Anònim ha dit...

La bufetada cruel i desconcertant arriba quan menys t’ho esperes i arriba en menys d’un segon. Et canvia la vida per sempre, i amb el temps arribes a aprendre que la vida no s’atura mai. Tanmateix el futur no és ara. Ara, només hi ets tu i la teva impotència i el teu desconcert. I també l’esperança, que sense esperança seria impossible viure.
Perejoan

Un que passava ha dit...

Estàs al seu costat, que és el millor que pots fer. I mantenir l'esperança, que com diu en Perejoan és el que fa possible viure. Una abraçada.

Ferran

Joanaina ha dit...

No puc dir-te res. Només m'asseuré al teu costat i m'esperaré, m'esperaré a tornar a veure el teu somriure. Una forta abraçada.

joan ha dit...

Isnel,Donot,Frederic,Pentesilea,Perejoan,Ferran,Joanaina moltes gràcies per les vostres paraules i també per la vostra companyia. No cregueu que no us sent al meu costat, ans tot al contrari, em feu molta companyia. Les coses segueixen igual i malgrat que els metges no ens mostren cap bri que puga il·lusionar-nos, nosaltres seguim mantenint l'esperança. Potser el més dur és com diu Perejoan, la impotència i el desconcert. Moltes gràcies de veritat i una forta abraçada.

Atlante ha dit...

Ánimo Joan. La muerte es algo con lo que desgraciadamente nos toca convivir. Nos pasa cerca muchas veces y nos deja con esa amarga sensación que ha de convertirse luego en determinación por vivir y hacer algo que valga la pena con nuestra vida.

mad ha dit...

Joan, tu al seu costat, i nosaltres al teu. També aquí pel que et faci falta.
Et deixo avui els besets més dolços i les llepades més balsàmiques i les picadetes més suaus...

Aurembiaix ha dit...

Joan, ja saps que pel que vulguis, per desfogar-te, o per escriure i comunicar el que sigui ens tens aquí. I el teu amic et té allà, i segur que ho sap i ho agraeix, espero, de tot cor, que es recuperi.
Una abraçada molt gran i mot forta.

Giorgio Grappa ha dit...

Ànim, Joan.

Ismene ha dit...

Bofetades d'ixes ens en donen més de les necessàries,però això és la vida...però sense aquestes bofetades no sabrime apreciar l'alegria,sé q són estúpid el q he dit,q en estos moments no pensaras q la bofetada t'ajude a vore la felicitat,en aquest moment sols tindras ganes q passe tot,i des d'ací done totes les meues forces per a que es faça el més curt possible.
L'esperança s'ha de mantindre,encara q de vegades no servisca per a res o no la vegam,ahi està l'esperança...tot passa,no ho oblides.

Desitje q tot pl q estas passant se'n vaja ben lluny de tu i que tornes a somriure,tu i el teu amic...ànims :).

Molts besos i abraçades amb tot el carinyo del món.

muralla ha dit...

Joan, queridiño, una abraçada i molta, molta esperança.
Petons. Muralla.

Begonya ha dit...

Joan, una abraçada juliolenca i molta, molta energia

Brisa ha dit...

Hola querido Joan, me he entristecido mucho al leer tus palabas es cierto que a veces la vida nos puede cambiar en un segundo, el fin de semana pasado lo pude comprobar en mi propia piel, menos mal que en mi caso todo quedo en un susto. Por eso hoy mejor que nunca puedo saber como te sientes es por ello que te dejo mi más fuerte abrazo. También sabes que puedes contar conmigo. Muchos besitos Joan, ánimo espero que las cosas mejoren...estar con su familia es algo muy importante.

Tristany ha dit...

Només et puc dir: ànim Joan!. Passi el que passi saps que nosaltres, tots, estem ací, amb tu. Fins ben aviat i sort! *

Marcel·lí ha dit...

Joan, ets una persona excepcional i és per això que t'estimem. O almenys jo així ho veig...

donot ha dit...

Seguim pensant en tu...

Un petó i un somriure!

Tristany ha dit...

Va tot bé?. Ànims!

Anònim ha dit...

Joanet, va tot bè? Em pense que era jo que anava malament...
T'espero per pendre,no un café, sino un bon gimlet a Barcelona
Odrie et Van

aina ha dit...

ostres joan..

espero de tot cor que aquests dies ja estigueu tots millor.. de tota manera, us envio una abraçada ben forta.

ànims i ens retrobem ben aviat maco, en aquesta estació, en tots els trens ;)

Gatopardo ha dit...

Me fui después de leerte el otro día porque no soy capaz de hablar de la muerte de un amigo sin sentir vértigo. Lo único que a mí me sirve es saber que mis amigos forman parte de mi y me constituyen, y que sin ellos yo no sería quien soy, y de alguna manera misteriosa están conmigo y no han dejado de existir. Pero el dolor no entiende de razones.
Un abrazo.

angel ha dit...

Hola, te invito a pasear por los pasillos de mi blog, que es de poesía, en el que mensualmente añado 11 poemas de diferentes autores como lo podrías ver en los archivos. Desde ya te doy la bienvenida.
Saludos,
Angel