dissabte, d’agost 06, 2005

TRANSPARÈNCIES ( VI ) Amics

Els tres amics encara van poder estar uns minuts sols mentre el metge s’acomiadava de la família dels seu cosí.Però no els sortien les paraules. Potser tampoc no calia. Compartien en silenci la tristesa i l’esperança i , en algun racó dels seus cors, hi feien lloc per al record que hauria de perdurar per sempre més, saltant els obstacles que els homes s’entestaven a posar-hi basant-se, sobretot, en la ignorància.
Una llum prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.

L’esclau del Mercadal.


Tancà el llibre acuradament.Li agradava acaronar els llibres, un grum de fulls de paper plens de paraules. Passar els dit pel llindar de les cobertes de mesura més gruixuda, la forma rectangular, el llom i després amb el dit prémer el fulls perquè hi passaren ràpidament produint un ventet lleuger i fresc.
Mirà el xiquet que s’havia adormit sobre les seus cuixes. Li fregà tímidament els cabells per por de despertar-lo i també es deixà endur per l’hàlit de Morfeu.

Hi havia un xiquet que no hi jugava mai amb els altres. A l’esbarjo que solia ser a les 11 del matí, els xiquets jugaven al futbol, o a “xurro va”, o a pic i maneta. Mentre jugava observava de tant en tant aquell xiquet assegut a un racó del patí amb l’esmorzar embolicat en paper i dintre d’una bosseta de plàstic. Era alt i prim , amb els cabell negres i llargs que en arribar a les orelles feien com una onada fins tornar a caure gairebé a l’alçaria de les galtes i li donava un aspecte semblant a la sota de la baralla de cartes . Els altres xiquets deien que era estrany, li llançaven boletes de paper amb un tira-xines que feien a classe amb una goma i un boli. Li amagaven la bossa, fins i tot els més osats feien bromes intentant ridiculitzar-lo. Però a ell semblava no afectar-li massa totes aquelles ninotades.

Un dia en eixir al patí es plantà al bell mig .Els altres xiquets de la classe el cridaven:
-“Vinga va, Joan anem-hi a jugar! Va, tu de porter, que ets molt bo!

Joan veia els companys aturats i cridant-lo, esperant que es posés a la porteria com sempre, com tots els dies. Però aquell dia Joan va fer mitja volta i s’encarà cap al racó on hi seia aquell xiquet tan estrany. Els companys miraven sorpresos i alguns fins i tot somreien burletes. Aquella decisió sabia que li reportaria segurament els menyspreu I fins I tot l’aïllament, però s’assegué allí, amb l’esmorzar que li havia preparat la mare, just en aquells raconet que els sol de primavera calfava tan plàcidament.
- “hola “- digué el Joan
- “hola, em dic Manel”, li va contestar el xiquet.
- “Sí, ja ho sé. Tu vius al carrer de dalt, prop de ma casa “ li digué el Joan.

Van somriure, esmorzaren i deixaren que el sol els acompanyés aquell matí mentre veien com els altres xiquets jugaven al futbol. Joan sabia que ja mai més tornaria a jugar-hi de porter. Ja no el deixarien.
Es van fer molt amics, i amb el Manel va descobrir tot una altre món de divertiment. Al Manel li agradava disfressar-se. Igual un dia qualsevol apareixia disfressat de pirata a ca seua i se’n pujaven al vaixell que era el terrat i navegaven juntament amb les gallines i els conills que criaven els pares allà dalt. També anaven al riu, i a les séquies, agafaven granotes i serps i els feien cases. Al Joan no li agradaven les serps, li feien por, però el Manel tenia una cosa especial amb els animals i no li feien res, ans al contrari més bé semblava que només ells havien sigut sempre els seus amics.
Amb el Manel, es mostrà tot un món nou que sempre havia estat al seu poble. Descobriren coves i reguerols, pendents i boscos i el més important de tot, que es podia riure amb algú i no d’algú, que els amics riuen junts com també més endavant els amics també ploren junts.

Un dia des d’allà dalt, des del punt més alt de la muntanya van veure com es ponia el sol a les muntanyes veïnes, il·luminant les riberes del riu i mentre reien aquells xiquets , una llum prima i blanca bressolava el camí en aquella nit d’esperança. I , més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.


Pel meu amic Manel que sempre estarà amb mi quan ric.
Pels meus amics Isnel, Omar i Frederic que malgrat la distància també solen estar amb mi quan somric .

Hui és un día de celebracions, una trista i malahurada celebració. Fa 60 anys d'Hiroshima i Nagasaki. Aquest post i el llibre que l'ha inspirat és una aposta per l'amistat per damunt dels obstacles que els homes s'entesten en posar-hi, basant-se, sobretot, en la ignorància.

27 comentaris:

Ferran Moreno ha dit...

Quin homenatge tan bonic, Joan. M'he emocionat i tot.

Ferran

Anònim ha dit...

Ara seré molt injusta amb molta gent, segur, però feia molt de temps que ningú m'emocionava tant com tu aquest vespre. No saps com m'he quedat, joan, no ho saps pas. Per tot, per tot, amic meu... Per esmentar el llibre (ostres, quanta tendresa, quanta complicitat, quanta història, quanta...), per esmentar-me al final del post, per explicar tot el que expliques i fer-ho amb aquest sentiment, amb aquesta suavitat, amb aquesta dolçor, amb aquest dolor... Per ser com ets, joan. Avui m'adormiré sense voler pensar en tot el que m'hauria perdut si el passat novembre, quan en frederic em va dir: has de tastar això dels blogs, hagués dit que no.
Avui, malgrat el 60è aniversari d'aquest fet tan dramàtic i tan terrible (o potser "gràcies" a ell), és un d'aquells dies en què estic convençudíssima que la vida és preciosa.
T'estimo molt.

Anònim ha dit...

gràcies per delir-nos (es diu així?) amb paraules com bressolava, acaronar, xiquet, cuixes, hàlit... conjugades, encara que no siguen verbs, de tal manera, que no és tan el que diu frase per frase sinó la imatge que queda quan un ho ha llegit..
:)

JoanAlbor ha dit...

Ferran gràcies.saps et seré sincer jo també ho fet quan ho escrivia. Supose que solem escriure "amagant veritats" com deia el Llac, encar que algunes vegades n'és més difícil amagar-ho. Una abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Isel crec que no cal dir res oi? :) Jo també t'estime. Gràcies a tu i al Frederic per haver-te embarcat en aquest viatge que no deixa de ser sorprenent i així donar-nos el plaer de poder llegir les teues gotetes :) Besets

JoanAlbor ha dit...

Xexegirl com deia un amic molt sabi d'aquest móns dels blogs "El pensador" a qui enyorem, aquest blog no seria res sense vosaltres i les vostres aportacions, així que gràcies a tu :) besets també :)

Anònim ha dit...

la veritat és que massa vegades m'he sentit com en manel, amb el meu racó com escut, i massa poques vegades he conegut algun joan que fos com tu, capaç de conèixer sempre al preu que sigui..

quina alegria de ser així, i de trobar-te algun dia..

abraçades!!

Anònim ha dit...

No, ya no se puede volver al mundo de los sentimientos convencionales cuando se inicia el camino de la autenticidad compartida.
Un abrazo.

Ramon Aladern ha dit...

I a la tardor vénen les riuades, i separen els amics, només físicament, perquè aquelles primeres imatges, aquells primers records, ja ningú els hi podrà prendre, per molt que l’aigua colpidora s’endugui els ponts.

Anònim ha dit...

Quantes i quantes vegades, essent un "Manel", ens hagués agradat que un "Joan" se'ns hagués apropat i ens hagués dit una simple paraula com: hola.
Joan, un post magnífic.
I vull estar quan rius, però també quan estas trist, perquè és llavors quan més necessites d'una espatlla amiga.

Quico Ventalló ha dit...

Joan, molt brillant el que expliques...ai no! el que és brillant és com ho expliques i ho expliques brillant perqué la història és tendre i subtil, té la finesa de les coses belles i fondes, les que arriben al cor i hi deixen marca. Qué seriem sense els sentiments?...i si ademés ens ho expliques tu, llavors ja és magistral ;)

Anònim ha dit...

L'esclau del mercadal? Té alguna cosa a veure amb el meu esclau? Ara que penso, on deu estar el meu esclau? fa temps que no se res d'ell

Anònim ha dit...

No hay más remedio que recordar que la ciencia es nuestra aliada pero también puede ser el arma que cause las más espantosas masacres.

JoanAlbor ha dit...

Aina les persones que que solen amagar-se darrer d'un escut solen tindre una grabn bellesa perquè a dintre hi guarden moltes coses valuoses, sobretot una forta necessitat d'estimar, una estima a més natural i altruïsta. Sempre trobem algú que s'asseu al nostre costat sense espera´-ho encar que de vegades no siga fisícament. Una aforat abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Gatopardo :) quizás por ello nunca se van de tu lado esas personas y sigues compartiendo con ellas , porque la amistat és autentica y lo más hermoso és que uno lo sabe. Una abraçada , me alegro de verte de nuevo..después paso por tu casa, se te echaba de menos ;)

JoanAlbor ha dit...

Holaaa Ocapi, doncs et recomane que et lliges aquest, ja veuràs de segur que de seguida et feies amic de l'Hug, el Jucef, el Sulimàn i l'Alamanda que són els personatges de la novel·la. benvingut de nou ja he vist a ca teua que ens has dut nous amics ;)

JoanAlbor ha dit...

Eixos ponts que tu dius Alardern són invisibles i màgics com els que contrueixes tu en forma de poemes i no hi ha riuada que puga amb ells :)

JoanAlbor ha dit...

Frederic amic meu tots hem sigut alguna vegada com el Manel. El temps no importa. tal vegada ens hagués agradat tenir eixe amic o amiga que ens digues eixe "hola" que ens feia tanta falta en aquell moment, però ara en tenim, i tu en tens al teua costat , que d'això en'estic ben segur, i també més enllà d'aquesta pantalla :) Una abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Tristany aiii no em digues tu eixes coses que aleshores si em pose roig ...i no en parlem de sensibilitats, doncs crec que qui ens coneixem a través dels blogs en sabem de moltes compartides. Una abraçada....
Què feies que estaves tan callat? ara passe per ca teua a veure quina malifeta has fet ;)

JoanAlbor ha dit...

Maifred hehehe, aiii , no , no crec que tinga molt a veure el Suliman , que així es diu l'esclau de Mercadal, amb el teu. La seua esclavitud no és volguda com la del teu que a més gaudix amb ella. de totes maneres crec conéixer un poc els teus gustos i crec que el Suliman t'agradadria, un bell jove de pell bruna i uns ulls blaus com el cel , vingut de terres estranyes ;)

JoanAlbor ha dit...

Atlante a mi la ciencia cada vez me da más miedo, sobretodo por quien la maneja i de la misa sólo sabemos la mitad.

Anònim ha dit...

sí que coneixes els meus gustos!!!! vull veure aquest Souleiman!

JoanAlbor ha dit...

Hola Electrion he pasado por tu blog y ya maás o menos voy entendiendolo, auqnue he de leereme con tranuilidad los post anteriores para poder entender bien "tu mundo" aunque la verdad me dio miedo la foto de portada ehhhhh ... jo es que soy muy miedoso :)

JoanAlbor ha dit...

Maifred és que quan escrius el teu lleguatge és molt visual ;) per conéixer el Suliman hauràs de llegir-te el llibre , però no hi té fotogtafies ;)

JoanAlbor ha dit...

Jo també t'estime molt marmi i que bé que estigues de vacances en la teua estimada Galícia, de segur que estaràs disfrutant de tan bella terra i de tants amics i famíliar que déus tindre per allí. Bicos .

Anònim ha dit...

Ostres, Joan, m'has emocionat tant que no em surten les paraules... Ets el mes gran, perque el teu cor es immens. Ara mateix, donaria el que fos per poder-te abracar. Espero que ben aviat, aquest desig es pugui fer realitat. Gracies, moltes gracies i un peto immens.

JoanAlbor ha dit...

Omar :) un besot amic meu, però fes el favor llevat el turbante ;) hehehe... ei que ja ho sabeu us estime molt :)