diumenge, de novembre 20, 2005

A la taverna del mar

“El sol començà a pondre’s en un vespre voluptuós de final d’estiu. Una mar calma acaronava el meu cos jove amb el murmuri de les ones, apropant-se el final d’un dia peresós en qué havia regnat la deixadesa dels sentits estesa sobre la sorra d’una platja aíllada i tanquil·la. L’havia estat vigilant de tant en tant quan em pegava la volta i entreobria els ulls. A pocs metres, aixecant-se de tant en tant i passejant per vora mar, cercant petxines i mullant-se el peus. Quan jo em feia un bany i en sortia veia com el seus ull recorrien cada gota de mar que es vessaba pel meu cos ple de vida. El seu, en canvi treballat pels anys, es protegia sota un parasol.
No diré que als primers instants un cert rebuig recorregué la meu ment immadura i orgullosa, la d’un cos fort i esbelt que es creu immortal en una bellesa perdurable, en el miratge natural de l’adolescència.
A poc a poc però el rebuig primerenc donà pas a la curiositat i la curiosotat a la reflexió. Em vaig mirar per primera vegada en l’espill del temps, vaig baixar de l’Olimp per adonar-me’n per primer cop del meu estat mortal. Jo també seria vell algun dia. I el meu cos ara desitjat acabaria sent només un record mantingut en fotografies, però la meua ment seguiria encara aleshores gaudint i desitjant la bellesa, la joventut i el poder ,els quals vaig posseir un dia i que veuria reflexats en altres cossos que esdevindien mites intocables.
A una mirada vaig respondre amb un somriure.L’invitació a l’apropament.Amb ell es trencava la barrera invisible que impedia qualsevol pas. Quan enderroques unes defenses falsament construïdes en el desconeixement i el la supèrbia esdevé el tracte humà i així ocorregué amb una persona amable, sàbia, serena i sensible que es deixava contagiar per l’alegria de la meua joventut i mostrava allò que també fou algún dia.
Ara sé que no era el meu cos el que cercava, la meu joventut, sinó aquella que va posseir, el record del que fou i del que sempre som.
Vaig deixar que me m’untés la crema solar pel cos. Vaig notar les seues mans tremoloses.Vaig tancar els ulls i no vaig sentir rebuig.Vaig sentir una juventud perduda, una juventud que jo també perdria, una juventud que també jo enyoraria, perquè la bellesa és immortal i malgrat que els nostres cosos enveilleixen, no ho fan els nostres ulls,ni el nostre cor.”



Dintre dels molts convencionalismes i prejudicis que existeixen en la nostra societat, sempre m’ha trsavalssat molt la marginació que se’n fa de la gent gran. El rebuig social generalitzat a les persones majors sobretot per qüestions relacionades amb els desitjos. Sempre m’ha entristit i m’ha engrescat escoltar frases com “és un guelo verd o una guela verda”. Tots i totes serem vells , millor dit els nostres cossos seran vells, però allò que experimentem quan veien I observem la bellesa seguira sent igual. Entre els molts prejudicis que existeixen sobre la gent gran hi ha sobretot aquest , el que fa refereència a la seua sexualitat que s’entén i es veu com a més condemnable. Crec que codemnar tot allò que és humà és condemnar-nos a nosaltres mateix.
Per descomptat no n’estic parlant d’imposicions ni d’ennganys, és a dir, qualsevol acte que no siga lliurement elegit per les persones que el relitzen deixà de ser humà i es converteix en un atac totalment rebutjable a l’intromissió sobre la pròpia persona.
Aquest text és un relat ficticí ,una reflexió sobre la vellesa, després de veure “The mother” http://www.zinema.com/pelicula/2004/themothe.htm de Roger Michel, película que us recomane.

34 comentaris:

JoanAlbor ha dit...

seguesc estant en estat de coma feiner :) perdoneu que no puga passar tan a sovint per ca vostra, ho faig com puc i de vegades us llig però no tinc temps de deixar-vos comentaris. Gràciesper passar per ací que sé que ho feu i pels vostres comentaris. Però us tinc a tots i totes ben presents, ho sabeu. bestes per a tothom i totdon :)

Anònim ha dit...

És un text preciós, joan. Mentre el llegia, pensava que una de les coses que més em dolen és quan veig una persona jove insultant una de més gran dient-li "vella!". Després he vist que tu també en parlaves. Suposo que els joves són tan gelosos del seu tresor que arriben a creure's que el tindran per sempre. I és cert: sempre la tindrem amb nosaltres, la joventut, si sabem guardar-ne els brots tendres. Una abraçada. Ah! I no pateixis per si no ens contestes. Però dissabte sí que sí, eh?

Mikel ha dit...

No et preocupis pas per no deixar comments als nostres blogs , pero sobretot no deixis de trobar el temps per seguir escrivint en el teu , no ens privis de poder-te llegir!!
Una abraçada,
Mikel

koffee ha dit...

Y esta falta de humanidad que nos invade hace que la vida se le haga cuesta arriba a quienes no sean jóvenes, o "danones", guapos, que carezcan de problemas y -si me apuro- de escrúpulos al paso que vamos. Se rechaza la imagen de lo viejo por nuestro propio miedo ante el futuro que nos espera. Mira: a pesar de lo atada que me siento justamente por la vejez de mamá, pondría de moda el slogan "ponga un yayo en su vida", para todo el mundo.
Siempre que pueda vendré a tu estación a tomar el tren, Joan.

Anònim ha dit...

Sempre m'ha agradat molt la cançó del Llach, que porta per el mateix nom que el teu post. Els joves que riuen dels vells (reivindico aquesta paraula, perquè és preciosa) són estúpids: els vells que ells denigren ja en van ser, de joves. Els joves no saben si arribaran a ser-ne de vells, per tant, més val que escoltin i respectin, per si la vida no els dóna la sort de viure la vellesa. Un post preciós.

Anònim ha dit...

Yo creo que lo que envejece en realidad no es la piel sino el alma, quien tiene el alma joven es sexy y debe de poder seguir disfrutando de su sexualidad si ésta es rica, supongo que a cada edad con sus connotaciones. Cuando yo sea viejita espero seguir disfruando de la mía. A mí me gusta pensar en las personas mayores como personas vivas, por eso me encanta que sigan teniendo ganas de VIVIR con todas sus consecuencias. Muchos besitos.


PD. Gracias por tu humanidad es contagiosa :)

Anònim ha dit...

no he vist aquesta pel.lícula però en vaig sentir a parlar i em va semblar molt interessant.

Anònim ha dit...

em preocupa fer-me vell, pero si quan ho sigui estic com ara, estaré perfecte, només espero poder continuar fent sexe

Anònim ha dit...

Joan, aquest cop has tocat un tema que requeriria de moltes pàgines per parlar-ne; tantes, com fulls hi ha en cadascun dels llibres que sobre la pròpia vida, tothom duu damunt quan arriba a la vellesa. És cert, que molts joves —va, siguem condescendents, i rectifiquem per només uns quants— utilitzen el mot "vell-a" a mode d'insult, però, no és en la paraula en si on hi rau el despectiu, sinó, en l'entonació de la mateixa. Arribar a vell, vol dir moltes coses, entre elles —i per a mi més significativa—, la que diu l'Omar: haver tingut la sort d'arribar-hi. Jo que ja tinc la infantesa oblidada (entengui's el sentit), i que la joventut em cau llunyana; a cada passa que faig en el camí —encara prou llarg— que em porta cap a la vellesa, hi tinc més il·lusió en arribar-hi. En aquest anar-hi, hi ha moltes coses que canvien en el nostre cos; és allò que se'n diu llei de vida. I s'han d'acceptar; en mica en mica, però, a la fi, totes. Del sexe en sé que ens pertorba en l'adolescència, que ens emborratxa en la joventut, i que de forma més distesa i fins i tot monòtona el continuem practicant en la maduresa; ignoro, però, que en passa en la vellesa. No seria, emperò, tampoc tan estrany, que desapareixes per donar pas a un altre ordre de coses. Sento la llargada, però, tal i com he començat, ja era de preveure. Una abraçada.

Vicent ha dit...

Hola Joan, com t’havia dit el deixe un comentari al teu blog.

He de dir que en el teu cas concret es confirma lo de que el mon es molt menut, ja que com saps el vaig trobar seguint la pista en el blog d'una amiga teva que, coses de la vida, també l’havia visitat jo en alguna ocasió, i de la que l’única cosa que recordava es que era escriptora, molt bona per cert, de Girona i que alguna vegada havia visitat València per a recollir un premi a Alzira.

He de dir que normalment jo tinc el costum de recordar estes coses i que d’altra banda soc perfectament capaç d’oblidar que he quedat amb el director del banc a les 10 per a un assumpte de vital importància.

Be la qüestió es que t’he trobat, i he de dir que he quedat “patidifuso” o lo que es el mateix “flipat”, no només perquè crec que escrius meravellosament sinó també perquè m’agrada molt com tractes els temes.
Des d’ara ja comptes amb un lector mes.

...ja ficats diré que soc dels que tenen la sort d’haver-te conegut personalment i a mes tindre el plaer de poder parlar en tu de tant en tant.

Un abraçada per a tots....

(Una coseta, aço que quede entre tu i jo... eh!!!)

JoanAlbor ha dit...

Isnel supose que no ens podem culpar d'una cosa que tots em viscut d'una manera o altra. Quan ets jove només temps per a viure, però també per aprendre.tot es obrir-nos una mica la ment a poc a poc a mesura que vinguen les coses però anra adonat-nos d'allò que som i serem. La joventut sempre la tindrem és clar els sentiments sempre són joves. Em preocupa sobretot la imatge que es dona a nivell general sobre el manteniment de la joventut física i el fet que es puga pensar que per tindre més anys ja no es poden viure certes coses. Dissabte ens veiem :) besets guapa!!!

JoanAlbor ha dit...

MikelUna abraçada per tu també i moltes grácies per ser-hi et seguesc llegint i enriquint-me en els teus post que sempre ens fan "picar" i traure la profitosa discusió de les idees :)

JoanAlbor ha dit...

Koffe tienes razón y comparto que la falta de humanidad es cada vez mayor, perotambién observo y creo que en el fondo todos intentamos busacr y encontrar nuestra própia humanidad, algunos más concientemente, otros sin a penas darse cuenta, pero creo que en el fondo llega un momento en que te la encuentras y ahí es cuando la opción de escogerla o no es dónde radica una de las mayores elecciones de nuestras vidas. Lo viejo tambien vive de otras maneras perosigue viviendo...y tomando café :) besets

JoanAlbor ha dit...

Omar a mi també m'agrada molt la cançó, a través d'ella vaig descobrir Kavafis. I estic plenament d'acord amb tu denigrar-se no és qüestió d'estat (de temps, d'edat) és qüestió de sentir. Una abraçada..i fins ara mateix :)

Anònim ha dit...

Quizás porque soy vieja, sé disfrutar la belleza de los cuerpos hermosos sin desear acariciarla, y la única respuesta que espero es la sonrisa y el bienestar que inspire mi admiración. Un día,cuando aún no había cumplido treinta años, escuché a una adolescente decirle a otra: "Mira, cuando yo sea vieja, quiero ser así como esa mujer" Volví la cabeza para ver a quien señalaban, y su dedito estaba apuntándome a mí. Me sentí extrañamente orgullosa y al cabo de tantos años, aún hoy, pienso que tengo la obligación de no defraudar a quien me eligió a sus doce o trece años como modelo para envejecer. Creo que hay que tener la dignidad de despojarse de deseos respecto a los jóvenes al envejecer, y sólo pretender mostrarles que envejecer no es algo forzosamente sórdido.
Un abrazo, Joan. No siempre comento, pero siempre te leo con interés y emoción. Envejecer es hermoso, te lo prometo.

Oda ha dit...

Cuando miro a los ancianos, busco en ellos el niño o niña que fueron. Y creo que envejecer es hermoso si has vivido conciente y has disfrutado cada etapa de tu vida. Envejecer no es una opción pero podemos hacerlo sin añorar la juventud perdida. Ahora mismo estoy en la frontera, para un niño soy vieja, para un anciano soy joven y para mí, a veces un poco de todo. Te dejo besos y un abrazote muy fuerte.

lil ha dit...

Creo que, en los ancianos, hay toda una vida latiendo, resplandeciendo en sus arrugas, en la falta de tersura de sus cuerpos, y el derribo de los muros posibilita su encuentro.Ese del que tú hablas en tu precioso relato.

Yo soy un poco vieja verde, me atrae la belleza de un cuerpo, incluso a veces sonrío contemplándola, puedo recrearme en esa belleza como lo hago en una obra de arte, quizá no tanto por la nostalgia de la propia, aunque puede que sí haya algo de esto...También me fascina la belleza del alma, y esa nunca muere ni se deteriora con el tiempo.

Muchos besitos Joan

Anònim ha dit...

Feia temps que no passejava per la teva estació... Però un cop més la visita és agradable :)
Per la feina que tinguis... espero que se t'acabi ràpid! jejejeje
Que jo, tot i ser estudiant últimament sembla que no acabaré mai la carrera! jejejeje
Petonets!

JoanAlbor ha dit...

Tu si que eres sexy Brisa incluso a tus ciento y cuantos años? ;) jejeje
Por supuesto amiga cada cual vive su sexualidad y el tiempo y las circunstancias nos hacen vivirla de una o tra forma, cóm en todo debemos aprender a ser conscientes de nuestro cuerpo y de nuestra mente. Cúando nuestros actos no responden a nuestro verdadero estado te sientes ma. Es uno mismo quien se da cuenta de lo que le es necesario y le complaze y de lo que no, no hace falta que te lo diga nadie, hay uno sensores interiores que nos alertan. Peró restingir las necesidades de los deseos de los otros a trave´s de convencionalismos és antihumano en todos los aspectos de la vida.
Un abrazo...hoy besitos no puedo que estoy lleno de bichitos de refriado :)

JoanAlbor ha dit...

frederic t'aconselle que la veges és molt interessant. ... ahhh per cer no canvies de color el negre et senta molt bé ;)

JoanAlbor ha dit...

maifred n'estic segur que tu n'estaràs sempre perfecte. Tens les coses molt clares i de segur que continuaràs fent sexe...potser no igual que ara potser d'uan altra manera però igual de satisfactori :)

JoanAlbor ha dit...

Pensador com si haguesseses deixat mil pàgines escrites, cadascuná a més més interessant i plaent de llegir-la. Estic d'acord que le sparaules prenen un caire difenet depenent de l'entonació i particularment en aquest mot és totalment contundent. Compartesc també la vostra opinió la de l'Omar i la teua: viure la vellesa és haver tingut la sort d'arrivar-hi, però també de saber arribar-hi com cal.
No proclame ni l'absència de desig, ni el manteniment de l'estat que hi tenia en altres èpoques de la vida. mantinc el dret i el respecte a viure en cada part de la nostra vida segons les característiques a que ens du el nostre propi camí, sense que els nostres actes siguen jutjtas socialment per mor de l'edat, l'aspecte, la tria o les necessitat sempre que aquestes no siguen unaimposició per als altres. Jo també ignore com sera la meua vellesa, espere però sobretor que me puga seguir reconeixent-me i per descomptat seguir gaudint de la bellesa, de les paraules, del cel i també dels cossos i els cors bells que seguiran havent-hi. Una abraçada amic :)

JoanAlbor ha dit...

Vicent :) Ahir vaig parlar de tu a la meua amiga gironina que va ser l'enllaç per trobar-me, un enllaç molt especial (ja veus Isnel quines coses...)
Al principi em va resultar estrany, primer que em descobrires, després llegir el teu comentari. Éts la primera persona en aquest món dels blogs a qui he conegut per la direcció contraria. Tu em coneixies abans de llegir-me i ulgues o no quan escrius et despulles una mica més del que ho fas quan parles, fins i tot quan hi ha confiança.
he de dir-te una cosa: En un post del meu amic pensador en parlava sobre les mirades i el rostre, sobre allò que percebem quan veiem la gent. Doncs bé (i açò que també quede entre nosaltres ,jejeje)des que et vaig conéixer em vas semblar una persona molt bonica :) amb un cor i una sensiblitat molt especial, potser si no m'hagueres trobat pels blogs no t'ho hagués dit mai, però crec que quan connectes amb algú totes eixes coses les dius, amb el to, amb els gestos i amb la mirada i tu la tens molt neta i clara. Gràcies per le floretes, jajaja i segueix sent com ets, ho vals de veritat :) Una abraçada i besets per qui tu-ja-saps :)

Anònim ha dit...

Ara comprenc d'on venia la teva explicació d'aquesta pel·lícula, tot passejant després de dinar. L'haurem de buscar i mirar.

Gràcies per tot i records a 'Elvi, el Musta i la seua mare.

JoanAlbor ha dit...

Gatopardo es precioso lo que cuentas, cómo lo dices y cómo lo transmites. No te he visto nunca y quizas no te vea nunca pero ten bien seguro que para mi eres bien hermosa.hay miles de maneras de disfrutar la belleza incluso la de los cuerpos hermosos, hay miles de maneras de acariciar, por supuesto con las manos o con los labios , pero también con los ojos y con las palabras y no por eso dejan de ser caícias ni carecen de ternura o pasión. Creo profundamente que envejezer en absoluto es sordido si se sabe envejezer como si se puede ser sordido elser joven y hermoso si no se sabe serlo.
Yo también te leo, siempre que puedo y el tiempo me deja por eso lo hago cúando lo tengo medido para poder disfutar de la hermosura y la sabiduria de tus textos. Un tierno abrazo .

JoanAlbor ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
JoanAlbor ha dit...

Kuan hola preciosa :) creo que no hay nada malo en absoluto en recrearse en la belleza de la juventur ,es un tipo de belleza más, cómo tambien es bello un cuerpo en el que el tiempo ha dejado sus marcas. sabes si pienso desde cierta distancia en aquellas personas que he amado todas fueron bellas para mi, pero no al principio sinó poco a poco, primero fué un gesto o una muqca una mano, o una pose, o su forma de bailar que era hermosa..a través de esos pequellos signos de belleza es cómo llegué a verla en todo su conjunto. Creo que la belleza se transmite cuando hay vida en ella y cuando se da generosamente cómo tu bien dices puede que se dé sólo a través de la vista però para ello hay que saber tambien dejarse ver.
Besets amiga. Te leo aunque el tiempo últimamente está peleado conmigo :)

JoanAlbor ha dit...

aiii me he hecho un lio y te habia saltado Aether mi sol :) Sabes siempre he mirado a los ancionos con admiración y con mucha ternura, siempre incluso cuando era un niño. quizás porque mi abuela fue una persona que me marxcó mucho y a quien veia muy hermosa con sus cabellos medio rizados y extremadamente blancos. Lo era, para mi lo fué, y sólo sé de su belleza en ese tiempo, no en el que fué joven, quizás por eso no me es muy fácil ver bellas a las personas mayores. Creo que entre muchas cosas importantes que hemos o estamos dejando de aprender y enseñar en esta sociedad dónde sólo cabe lo joven y lo fuerte es a envejecer, peró creo que quien ha sabido vivir según le ha maracdo el paso de los años sabe también envejecer. Por supuesto los "soles" lo hacen más despacito ;) Un abrazo y un beso enorme..t'estime molt ,que lo sepas :)

JoanAlbor ha dit...

lluneta quina alegria, havia passat vàries bvegades per ca teua i em deia: aiiii està jovetut tan enefeinada , jejeje :) jo també vaig de cap.Només puga et faig una visita. Besets :)

JoanAlbor ha dit...

kijaçaps ja veuràs és molt bònica, en el fons quan la veus sembla que et deixa un gust amarg però no, al poc de pensar-la i pair-la no és del tot així. Jo sóc un dessatre explicant películes, no sé fer-ho, hi ha gent que les explica de meravella, jo no ho he sabut fet mai , jejeje, però ja m'ho diràs si t'agrada.
Gràcies a vosaltres us estime a manta KELOSEPAS ;) els donaré abraçades a la Elvi a sa mare i al Musta, ells també m'han dit que us en enviara aquesta vesprada :) Hui han fet "fideuà" agggg a mi no m'agrada , jejeje :)

AiR ha dit...

Hola Joan!
Em va agradar molt el teu text, és preciós... Diuen que ets gran quan la gent que t'agrada és més jove que tu... L'ideal de la bellesa, de la junventut, quin dilema...

Una abraçada!
Gemma

JoanAlbor ha dit...

Hola Gemma vaig passar l'altre dia pel teu blog però no vaig poder deixar-te cap comentari..????
no sé, jo recorde que quan era jove m'agradava la gent més gran, i ara doncs la veritat és que no m'hi fixe en l'edat, sinó en altres coses, supose també perquè la bellesa física té menys valor ara mateix per a mi, però no obstant en la joventud sempre resplendeix la bellesa i veure-la i gaudir-la és una cosa totalment hatural. No apartaré mai el meus ulls d'un cos o un rostre bonic, perquè m'agrada gaudir veient-lo :) besets guapa :) va bé la feina?

Anònim ha dit...

Me ha enlazado tu post losange (http://losange.blogia.com/). Quería decirte que realmente es un comentario que comparto plenamente. Que lo has escrito con delicadeza, lirismo y poesía. Que he deseado estar en esa imagen que has construido todo el rato y que me ha fascinado y atraído.
Ojalá mucha gente tuviera tu delicadeza, la madurez de construir algo tan hermoso, de construir un amor de verdad tan solo a base de caricias en la playa. Me quito el sombrero y te agradezco esta luz y además te envío a que pases a mi blog para que te leas mi último post y me digas lo que te ha parecido.

gracias

Johnymepeino ha dit...

Ya me extrañaba "no ya lo de la crema" (increible en este siglo), sino que alguien (joven o no) fuera capaz de interpretar una mirada admiradora sobre su cuerpo como posiblidad de acercarse a un viejo y ofrecerle conversación.

Ya sabes: "...lo respeto mucho, pero no me van..." ¿No les vá el qué borinots?, La conversa? :S

Ni por messenger. Ni-por-me-ssen-ger. Feliz Navidad (pero de la de verdad).