dimarts, de desembre 27, 2005

Sense paracaigudes

Si tot fos com planar esquivant corrents de vent.
Pujar cims i llançar-se , sense por.
Però no sé d’on ve aquesta esquerda que de tant en tant s’empeny en ferir. No sé perquè no arriba la paraula quan et cal sinó quan ja és buida i la carícia per a la qual fou creada és un arrap profund que obri les portes a la tristesa. De vegades a les àguiles també se’ls ferix una ala i el seu vol valent no serveix per a res contra els vents capritxosos. Potser aleshores és millor deixar-se caure, esperar que el colp siga suau i estalviar forces per guarir-se.


"Del sud, d´alla on la terra mor, d´alla on la calor, no em deixa veure el sol. Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tant complicat, que ja no veig el nord. Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors. Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent. Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món. Sóc del sud del record, d´uns països sense nom. Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels. Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur. " (Obrint Pas i Miquel Gil)

20 comentaris:

Anònim ha dit...

No sempre serà suau el cop, amic Joan.
No sempre serà possible el guariment.
No sempre hom serà valent com l’àguila.
No sempre de la ferida deixarà de rajar-hi sang.

Sempre, però, caldrà intentar tornar a aixecar el vol.

AiR ha dit...

A mi m'agrada molt allò que diuen "tan és les vegades que ensopeguis, l'important són les vegades que et puguis tornar a aixecar", però per si mai et cal, et deixo la meva mà.

mar ha dit...

et porto "1 ullada de mar..." perquè no la trobis mai més a faltar

:)

Anònim ha dit...

De vegades cal caure fins el fons de tot per poder remuntar el vol.

Anònim ha dit...

Si pudo remontar el vuelo la estrella de Nadal con ayuda de los seres más pequeños, también podrás tú, queridiño.
Petons, Xanciño

JoanAlbor ha dit...

Ho entenc amic Pensador i a més d'això d'aixecar de nou el vol n'estic segur que tothom ho fem. És més ho enllaçaria amb la teua reflexió sobre la felicitat. La felicitat vindira a ser com el vol joiós d'un dia en què sents com la teua energia pot contra qualsevol corrent. Crec que l'àguila no seria feliç si no hi haguessen elements contra els quals veu que pot superar-los. Volar com un encefalograma pla deuria ser com estar mort. L'única cosa que em pertorba és el propi desconcert sobretot quan no saps exactament d'on prové o potser só ho saps però no vols vore-ho.
Una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Gràcies Gemma per la dita i per la mà. No saps quantes vegades m'han vingut bé aquestes mans que de tant en tant apareixen per aquesta estació . :) Una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Mar moltes gràcies preciosa. Hui he anat a pasejar vora "la mar" com diem per aquestes terres i he fet algunes fotos amb un cel mig ennuvolat de blaus i rojos. És un bon lloc per fer 1 ullada a la nostra mar interior i ha estat molt fructifer el passeig :) Una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Ufff Frederic amic meu, no sé que dir-te...fins al fons..no sé. crec que una vegad vaig caure no sé si fins al fons però si prou fondo i costa molt remuntar el vol. potser tens raó, però s'ha de tindre molta força per poder reeixir. Crec que moltes vegades no pots evitar caure, però preferisc que no siga tan fons. Una abraçada .

JoanAlbor ha dit...

Muralla Sé que sí, además no pienso permitir privarme de unso de mis ejercicios preferidos cueste lo que cueste :) pero las caidas siempre son duras y dolorosas sobretodo porque no sabes cuanto dolor realmente te puede producir la caida. Bicos queridiña Muralla :)

Anònim ha dit...

La primera llum de l'any té una força molt especial. Veure-la arribar, tot caminant entre la solitud i el silenci d'aquella primera hora, pot semblar poc més que un símbol, però és magnífic.

Espero que t'acompanyi sempre. Feliç any.

Mikel ha dit...

Ei Obrint Pas!!! els nous poetas del segle XXI...

Anònim ha dit...

Ok, doncs no tan al fons, només un esgaló. Va bé?

lil ha dit...

A veces, no es tanto el dejarnos caer como el no negarnos a la experiencia, a riego de resultar heridos y sin embargo, confiados en que todo renace, se regenera, en que no hay pasos en falso si nuestro corazón sigue confiando. Eso es ya un paso hacia la sanación.

Besets amic

Anònim ha dit...

Hola joan, nomes volia felicitarte els nadals i el any que avui comencem, l'altre dia no vaig poder felicitarte personalment pero no volia deixar de enviarte els meus millors desitjos per a este 2006, que esperem siga prou millor que el 2005.

Vicent

JoanAlbor ha dit...

Martí no saps com de bé m'han vingut les teues paraules :) Bé , crec que sí ho saps :) una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Mikel anem obrint pas, no? això és bo ;) Bon any amic :)

JoanAlbor ha dit...

Berta :) entenc el que vols dir-me. Caure sempre caem sols, però també sempre tenim algu que ens acompanya, sí pe això sempre tornem a remuntar . Un besot , et vull molt si? clar ;)

JoanAlbor ha dit...

Kunan amiga siempre dejas sabias palabras. Seguiré confiando en mi corazón, puesto que casi todos los dias encuentro y veo corazones que ayudan, que tambien caen, que se juntan y que se acarician.Por supuesto el mío es uno más entre ellos y auqnue a veces quiera esconderse cómo un niño, sólo és eso un niño asuatdo que volvera a salir para vivir :) Besets amiga i muy feliz entrada en el áño nuevo

JoanAlbor ha dit...

Vicent Ostres quina alegria, Una abraçada i tots el meus millors desitjos també per tu :) ..Eii clar que sí ho esperem que seran millors i és clar que hi hauran de millors i potser també de no tan bons, però la qüestió és esquivar cada vegada millor els que no ho siguen i a aquests a mesura que passa els anys anem coneixent-los millor i saber com arreglar-los o esuivar-los , veritat? ;) Una abraçada ben forta per tu i per qui tu-ja-saps :)