dilluns, de juliol 10, 2006

A messure que le temps passe

El temps passa i passa i passa. Massa temps sense dir res, massa temps sense deixar senyal o signes. No està bé això. Sobretot per aquelles i aquells amb qui durant un bon temps de la meua vida hem estat units per ací, llegint-nos i sentint-nos. Us demane perdó, perquè no tot és virtual ni molt menys, ens preocupem , pensem, fins i tot enyorem a aquells i aquelles amb qui hem estat compartint i convivint.

Supose que ha arribat el moment de dir-ne alguna cosa, després de rumiar-ho bé, és hora de decissions.

De la mateixa manera que vaig arribar als blogs, per fortuits atzars, crec que ara he de deixar-los. Ha arribat un nou moment en què la vida em reclama per altres camins. No obstant sempre estareu amb mi totes i tots que heu omplert una part molt important de la meua vida i que en seguiu formant part d'ella. Potser ara des d'una altra finestra. Aquesta però no està tancada del tot. Potser l'Estació tornarà algun dia al trànsit atrafegat d'altres dies o potser no. Potser em trobeu en un altre lloc perquè la febra d'escriure i de llegir i de conéixer no desapareix i tornarà a reviscolar ben segur.

L'altre dia en un seminari sobre "Intercanvi de coneixeixements" en el marc d'uan escola d'estiu, en el sopar, vam fer un intercanvi. casdascú havia de donar alguna cosa a alguna altra persona, el que fos, un caramel, un pensament, una andromina... i a mi em van donar un paperet amb un pensament. Quan el vaig llegir vaig pensar que m'havien endosat una bona feina.

"El secret per a viure en pau amb tothom, consisteix en l'art de comprendre a cadascú segons la seua pròpia individualitat"

No recorde qui n'és l'autor d'aquest pensament.
Però ara pense que no és tan difícil i que gràces a tots vosaltres, als vostres escrits , als vostres comentaris he anat aprenent aquest art.

Gràcies i fins aviat.

34 comentaris:

Anònim ha dit...

no ho pots fer això!!! no pots estar tant de temps sense escriure res i, al final, penjar un post per dir que ho deixes!!! no és just!

Anònim ha dit...

Joan... I qui es cuidarà de l'estació, ara? I com sabrem quin és el tren que hem d'agafar? I qui ens posarà la pell de gallina amb els teus poemes, o amb els teus comentaris, o amb els teus besets? Mira, ara en diré una de grossa: hi ha blogs que hauria d'estar "prohibit" que tanquessin. Apa, ja ho he dit.
T'esperem per aquí dalt, ja ho saps... Hi ha una "coseta" que vol conèixer el seu "tiet Joan"... I, si no véns tu, vindrem nosaltres! Segur que el "tiet" frederic no dirà pas que no, ni el "tiet" omar, ni el "tiet" kijaçaps, ni el "tiet-padrí josep"... Segur que farem una bona caravana, si no puges tu... I, de passada, veurem el "tiet" giorgio, que també ja seria hora ;)
T'estimo i t'enyoro... Ostres, no saps pas quant! Un bes ben dolç, ben dolç, ben dolç...

FFFF ha dit...

Vaja... Jo també vaig pensar de deixar-ho però una eixerida Berta em va animar a continuar. Al cap i a la fi hi escric de tant en tant en el meu i no es tanta feina... Joan... Joan... No hi ha res que pugui fer-te canviar d'opinió? (Incloure aquí un somriure esbiaxat)

AiR ha dit...

... Fes que només sigui un parèntesi.
Et trobaré a faltar.
Una abraçada molt forta Joan!!!

namaga ha dit...

Joan, no estic gaire d'acord quan demanes perdó,
tothom té els seus moments de silencis i es respecten
molt entre amics.
Cuida't, un beset enorme

Maite Fruitós ha dit...

El temps passa i passa i, com deia un poeta, "contra el pas veloç del temps/ l'única ara que tenim és la memòria".

Aquesta estació restarà a la memòria de molts, i fins i tot, segur que alguns en hi acostarem algun momentet, quan necessitem el silenci i la serenitat...

Desitjo que el passatge que has escollit lluny d'ací, et regali molts somriures i instants de felicitat. I com tots, m'agradaria que de tant en tant, com aquell que s'agafa uns dies de vacances per tornar a casa, passis per aquesta estació.

Una abraçada :-)

Maite Fruitós ha dit...

l'única arma*

Anònim ha dit...

Fins sempre, amic Joan

vafalungo ha dit...

Ja és mala sort la meva: Tot just descobreixo un blog en que no m'importaria perdre-m'hi i resulta que l'estació tanca... M'hauria quedat a la sala d'espera, escoltant com van i venen els trens de la vida.
Sort.

Anònim ha dit...

Joan! L'alegria de tornar-te a veure es barreja amb una certa tristor al saber que ens deixes... Pren-te el teu temps però torna, si us plau. Torna. Un petó que t'acompanyi sempre allà on vagis

Anònim ha dit...

A mi me ha pasado igual, he entrado para ver si habías escrito y me he puesto muy contenta, después te he leído y.. en fin ¿sabes? creo que incluso aunque dejes de escribir temporalmente te seguiremos leyendo, porque de alguna manera todo lo que he aprendido de tí forma parte de mí y lo que pienso seguir compartiendo.

Me gustaría comentarte de tu regalo, ese tan bonito que te han hecho, que quizás es más importante aceptar y respetar que realmente comprender. Igual así no se te hace tan difícil.

Joan se te quiere y lo leo arriba en los coments y en mi corazón y eso es por la gran persona que eres y me siento feliz de sentirte cerca. Un besito lleno de todo mi cariño y un hasta pronto porque te echo de menos.

Anònim ha dit...

Com a d'altres, m'ha passat el mateix. Sorties en negreta en el Bloglines, i jo que dic "ostres en Joan ha escrit!" i pataplaf, el Joan diu que se'n va. Ja he petit altres blogo-comiats, dels que com diu Isnel, haurien d'estar prohibits :))) i sempre ho respecto, se, per pròpia experiència, que hi ha temporades que no ve de gust, o que un està molt ocupat, que la vida li canvia i no hi queda espai per el blog. Ho comprenc, pero coi em sap greu, digue'm egoista jeje. Em quedo, però, amb les bones estones que hem passat a l'estació, i amb el paràgraf d'aquest post en el que parles de la teva febra escriptora i com penses que això, no se sap quan, potser potser, algun dia et fa tornar. Jo crec que si, la febra aquesta és molt poderosa ;). Una abraçada Joan, i jo no et trec de l'agregador, "no vaya a ser..." :***

Anònim ha dit...

Com sempre, ens deixas un regal...
No triguis...
Bicos.

Anònim ha dit...

hi ha massa moviment per aquí, i ara tu també ens dius adéu... i ja en queden pocs...

saps que si tornes sempre hi haurà algú esperant-te, o sigui que ja ho saps, l'estació estarà ben cuidada...

besets, i una llarga abraçada,
cuida't

Anònim ha dit...

El desplegar les ales vers altres destins, el vol d'ocell que dóna perspectiva, o el caminar silenciós i pausat aprop de les petites coses de cada dia, i aquest racó tan íntim i tan ben compartit.
L'agraïment és per a tu, per haver-nos convidat a conèixer i compartir aquest teu món, tan especial i tan noble a la vegada.

Una forta abraçada, Joan.

Anònim ha dit...

De tant en tant voltem per aqui.
Un petó

RUFUS ha dit...

Això sembla una epidèmia, una grip d’estiu més efectives que les falses armes de destrucció “massiva” de l’Iraq. Un final brusc però amb una porta mig oberta. Crec que és cert que la gent que té el cuc d’escriure acaba tornant a la dimensió-bloger. És com una vocació lúdica. Tots tenim una vida allà fora i el blocaire que no ha descuidat el seu blog durant una temporada que tiri la primera pedra. Jo he estat molt mesos sense dir ni ase ni bèstia i tan panxo, i torno sense donar cap explicació. Per això està Bloglines (per exemple).
Crec que en el cas d’en Joan (per el text que ha posat) és un fins aviat, més que un adéu siau.

Poso un enllaç (pel seu valor) sobre això dels anuncis de tancaments de blog (i els seus llocs comuns). Però que en aquest cas és evident que no és una estratègia.
despedirse de mentira

I aquest altre que reflexiona sobre la freqüència en postejar en un blog.
La frecuencia de blogear

Salut i republika

Jordà Sabaté ha dit...

Aquí trobareu el bo i millor de la lirica empordanesa dedicada al public nan i defensor de les operacions de canvi de sexe reiterades.

Salutacions a tots els malabaristes suecs que viuen de rentes per pertanyer a una família basada en l'amor, la justícia, el respecte, i els posters de mulates ensenyat la petxina dibuixats per Òscar Nebreda.

http://epistolesafraylouis.blogspot.com/

Jordà Sabaté ha dit...

És evident que tot aquell que no disposi de minga no podrà procrear. En tot cas, el Thuram ja és aquí.

Per cert, fans de l'Escola Oficial d'Idiomes, passeu pel Monestir de fray Louis de Lleó, un erudit i savi monjo un pèl calb que us atendrà amb tots els honors. Us esperem a

http://epistolesafraylouis.blogspot.com/

Deixeu els vostres comentaris, amics de natges inflades.

Quico Ventalló ha dit...

Molt bé, et deixem uns dies d´absència, però pel setembre, mes de la verema, vndrem ací a menjar el teu raïm (això és una imatge poètica, no una marranada eh :) )

Anònim ha dit...

Bueno, qué difícil, encuentro un blog grandioso y ya lo vas a cerrar.. Bueno, no podría luchar contra el destino y te deseo lo mejor, y cclaro está que la estación algún día reabra sus puertas...

Suerte y éxitos..

Por cierto, la frase es de Federico Luis Jahn...

Un gran abrazo

Anònim ha dit...

Joan, que els nous camins encetats els puguis assaborir tan o més que el que has compartit amb nosaltres durant aquest temps. Una abraçada molt forta i fins sempre!

Giorgio Grappa ha dit...

Joan, et notarem a faltar en l'Estació tant com t'hem trobat a faltar aquest cap de setmana. L'Oleguer està superguapíssim i diu que quan vas a pujar a conéixer-lo, que ell encara no té el carnet de punts i ratlles, i ho té un poc més complicat per baixar. I diu també que on va aprendre a llegir, si tu tanques l'Estació, mante!

Un beset.

Anònim ha dit...

Quina gràcia, em trobe en un blog d´un Cullerenc i resulta que ja l´ha tancat.

Que vaja bé.

Anònim ha dit...

I ara què farem sense estació? Joan, hem encarregat un munt d'estels fugaços per la nit de Sant Llorenç i t'esperem a ca l'Isnel per veure'ls plegats i demanar molts desitgs, d'aquells que es compleixen. Perquè ens han assegurat que els estels que hem encarregat tenen garantia d'acompliment de deisgs, o sigui, que no t'ho pots perdre, eh!
Una abraçada.

Mon ha dit...

joan:
cariñito
acabo de regresar a BA y te leo.. y..... tengo que decirte que sé que tu decisión es sólo una cuestión de tiempo, que la comparto, te respeto, te comprendo.... pero por favor, no te pierdas.... aunque sea por mail, quisiera seguir sabiendo de vos, tu vida, el amor, esas cosas que compartimos... sos muy especial, (bueno, nadie o todos somos especiales), pero te lo dije muchas veces, tenés una luz muy bella.
te quiero

Anònim ha dit...

Hola, Joan...es que pensaba en tí...
Y he venido a releer cosas.
Un abrazo grande

Ella ha dit...

T'espero a l'últim vagó.

Anònim ha dit...

Joan, goso trencar aquest silenci que ens fa pensar que segueixes altres camins de ben segur fructífers, i et passo a desitjar un bon Nadal, tot esperant retrobar-te, en algun lloc, en un moment o altre.

Que tinguis un feliç any nou, una forta abraçada :-)

Anònim ha dit...

Cuando se relee un libro o un blog suele ofrecernos otros mensajes que los que leímos apresurados la primera vez. No dejan de aportarnos nuevas perspectivas porque ya estén escritos y acabados, porque el lector nunca es el mismo.
Un abrazo y gracias.
PS.
Disfruta en lo que estés viviendo ahora.

Anònim ha dit...

Doncs sí senyor!!!! La primera que volta que entre a aquest blog de casualitat, llegint coses interessants, i llig l'ultim que has escrit i em trobo amb aquesta sorpresa!!! Per l'amor de Déu!!!! NO POTS DEIXAR-NOS ACI TIRATS!!! JA TENIM EL BITLLET I TOT!!!
Per cert, el blog un 10!!!!

mar ha dit...

bona nit, Joan
M'agrada tenir la casa plena d'amics i per això venia a convidar-te a la inauguració del nou "brisalls". Espero que t'agradi.
mar

-veig que també fas reformes...Vinga, acaba aviat que ja t'enyoro!
petons

el pensador ha dit...

M'agrada que facis dissabte, joan. Esperaré impacient a què obris la porta per rebre visites. Fins aviat.

JoanAlbor ha dit...

Gràcies a tots/totes per les vostres petjades i per formar part d'aquesta estació.Una abraçada