dissabte, de desembre 15, 2007

Lent animal de records

A les onze del matí tocava “recreo”. Eixíem al patí amb l’esmorzar que ens havia preparat la mare. Hi havia alguns entrepans deliciosos amb barreges que ara com ara poden resultar estrafolàries però que en aquell temps i al meu poble i barri eren d’allò més corrents. Un dels meus preferits era el de sobrassada amb “papes” (patates fregides) o de sobrassada amb xocolate, també m’agradava molt el de tonyina i olives amb maionesa. Recorde que abans d’entrar a classe, mentre que no vaig superar els 8 anys, després ja ho feia sol, sempre pujàvem ma mare i jo primer al forn a comprar un panet per l’entrepà i després a la botiga de “ca Pepito”. El botiguer que com haureu endevinat s’anomenava “Pepito” malgrat que debia tindre més de 50 anys, els valencians tendim molt encara a fer diminutius de tot, tenia preparat al taulell tota mena de viandes, pernil, formatges, embotits, sobrassada (mescla , deiem nosaltres) i també uns pots enormes de tonyina i d’olives. Allí tots els xiquets i xiquetes anàvem amb les mares per comprar l’esmorzar del dia.
Jo encara vaig arribar als últims anys en què dilluns de bon de matí ens posaven en fila i ens feien cantar el "cara al sol" i "legionario a vencer". N’era una rutina més perquè en realitat ni compreníem perquè havíem de cartar de cara al sol que és una cosa molesta ni què era una legionari, ni a què o a qui havia de véncer.
Després venien les classes amb “don” Fernando i “doña” Matilde, Encarna etc. i a les 11 del matí el pati. Els xiquets jugavem al pic i maneta (bòlit) o a “xurro va” o a l’escondite. El futbol no era encara el joc per exel·lència a les escoles.
Recorde també quan vaig dir les primeres paraules en castellà. No sé ben bé quants anys devia tindre, però aleshores sé que encara no teníem televisió. Tampoc recorde com va ser exactament , perquè supose que ja devia haver-lo aprés però fins aleshores encara no l’havia parlat. Va ser una cosa immediata, mecànica, de sobte començaren a eixir-me frases en castellà. Jo n’estava tan orgullós i content de poder mostrar com n’era de sabut que vaig eixir corrents de l’escola i em vaig plantar davant de la meua iaia i li vaig dir : “buenos dias iaia hoy Doña matilde me ha sacado al pizarra y hemos hecho un dictado, mira “ ... em vaig passar els següent quart d’hora parlant en castellà a ma mare, a mon pare i la meua iaia, fins i tot al meu gremà que encara estava a la cuna. Tots em sonreinen i em deien: “molt bé , molt bé” ...però con veia que ningú em continuava la conversa en castellà (he de dir que la meua iaia no en sabia parlar res en castellà i els meus pares a penes) vaig desistir de seguida i també he de dir que amb un cert sentiment de frustació i desil·lusió. Això em passà també algun any després quan vaig aprendre el francés.
I així anaven trascorrent els dies. Però hi havia dies i dies, els especials. Sobretot aquells en que véiem arribar el camió que portava caixes de ferro plenes de botelletes de llet Cervera – no us podeu imaginar com de bona era aquella llet – encara recorde el sabor espés i el color blanc compacte que ens deixava pintats els llavis i la barbeta, com també ho feien els “Cholecs” de vainilla. També cada any esperàvem amb impaciència que arribara el ninot de “Michelin”. Un vertader ninot enorme que posaven al mig del pati mentre nosaltres des de les finestres de la classe véiem com preparaven els jocs i el munt de caixes amb premis que anaven a repartir. Aquells dies era tot un rebombori.

Com deia Vicent Andrés Estellés en aquells versos “animal de records, lent i trist animal de records”. Crec que sí som animals de record, lents i de vegades tristos, però els records fins i tot aquells que contenen brins de tristesa formen part d’un sentiment molt més gran, la felicitat. Crec que la felicitat la sents en el moment que està produïnt-se però la gaudixes plenament quan recordes.
Fa uns dies vaig llegir un article que parlava sobre la lentitud i la rapidesa en la nostra vida diària. Lü Yen deia als seus deixebles: "Si penses en el passat, el teu vell jo no morirà. Si penses en el futur, el camí sembla llarg i difícil de recórrer". Tal vegada per això m’agrada ser un lent animal de records.

25 comentaris:

Myt ha dit...

En pocs segons, el teu íntim relat m'ha transportat a la meva infantesa, a l'escola, a les meves primeres frases en un castellà ben trepitjat...

Uneixo a la teva sentència xinesa una que m'agrada molt del poeta valencià, Manel Alonso Català:

"Contra el pas veloç del temps/
l'unica arma que tenim és la memòria"

Una abraçada amiga

Deric ha dit...

Que no ets tant gran, Joan!!!!
Saps, jo també menjava (a centenars de quilómetres de tu) bocates de tonyina amb olives i maionesa, però el meu preferit era el bocata de pa amb tomata, pernil salat i galetes maries. Estava boníssim!

vafalungo ha dit...

ELs records, el fil conductor per a retrobar aquells que vam ser. La meva escola la recordo una mica diferent. Jo sí jugava, sobretot, a un esport que en dèiem fútbol però que no té res a veure amb el que avui entenem com a fútbol. Bàsicament consistia en estar tots barrejats mentre una pilota anava donant voltes entre les nostres cames mentre imaginàvem que èrem el Schuster o el Maradona. I els entrepans recordo, sobretot, que els meus eren més petits perquè mai no tenia temps d'acabar-me'l. Tampoc recordo amb claredat quan vaig intentar parlar castellà per primer cop. Suposo que amb algun company de l'escola, però no hi posaria la ma al foc.
Sigui com sigui m'has transportat al passat, gràcies!

Brisa ha dit...

Creo que con el tiempo los recuerdos se van difuminando, pero de alguna manera logramos dotar de una belleza casi romántica los bellos recuerdos de nuestra infancia, tu los describes con ternura, he sentido que si este momento pudiera dar un mordisquito a alguno de tus bocadillos, sería tierno, rico y sabroso... mmm ....

Yo si tuviera que recordar mis horas de patío, las recordaría más por los juegos, las carreras, saltar, era campeona de cuerdas y gomas ;) y hasta alguna que otra caída, para mí el sabor del bocadillo era secundario, si podía me lo olvidaba en casa, quizás porque necesitaba moverme, era la única forma de poderme estar quieta luego en clase :)

Me ha sentado bien recordar en este momento, aunque mirar el presente es lo que más me gusta.

Un besito Joan.
Brisa
http://claraboya.blogia.com/

Anònim ha dit...

Hola Joan!!!

Feia molt temps que no passava per aquí.
Saps, una de les coses que m'ha aportat la maternitat són un munt de records que eren sotarrats a la memória; jocs, olors, alegries i pors... L'escola, osti l'escola! El cert es que em penso que no m'hi vaig acavar d'adaptar mai, m'aborria... Als quatre anys em fugava del parvulari per anar a voltar pel barri... Ara entenc perquè els pares s'enfadaven tan...
Ai! Que m'enrotllo! Un petonàs Joan!

Gemma

pd: No recordo la meva consigna de bloger.

Hannah ha dit...

Nací en Barcelona, pero afortunadamente, antes de que tuviera edad de ser escolarizada, mi familia -y yo con ella- nos trasladamos a otros horizontes y se me ahorro eso del canto y la represión que se respiraba en este país. Lo de los bocadillos tampoco lo conocí, y lo del pan con sobrasada y chocolate es algo que he oigo decir con frecuencia a amigos míos mallorquines y que me produce cierta perplejidad porque no me imagino esa mezcla de sabores. Un día de estos lo pruebo a ver que pasa...
Es curioso lo que pasa con el recuerdo y las distorsiones por las que pasa, de algún modo, tendemos a endulzar y re-editar aquellos que fueron dolorosos para convertirlos en placenteros, y los recuerdos que más pasan por ese tamiz, está demostrado que son los de la niñez, que se suele recordar casi siempre como el Reino perfecto y apacible que a buen seguro nunca fue...
Un relato tierno e íntimo lleno de ti que me ha gustado leer.
Una abraçada, benvolgut Joan.
Hannah

Moonsa ha dit...

Uf el Cara al sol i la Legion! Que jo faig 45 tacos dijous i això no m'ho van fer cantar mai, les monges! Tot i que sempre he sentit a dir que les escolàpies eren molt modernes, tampoc vaig resar mai el rosari. El castellà el parlo des de que tinc ús de raó, perquè els meus avis per part de pare eren andalusa i asturià :)). Aquestes petites coses que recordes tant vívidament, em donen una mica d'enveja. Jo no tinc gaires records de la meva infantessa, i els que tinc marcats més aviat són de moments de frustració i manca d'acceptació, no em faig la màrtir eh, jeje, és que era així. Però saps, m'has fet venir ganes de fer un exercici de recordar, així faré net, i tantmateix segur que trobo moments tant saborosos i tendres com el de la llet Cervera ;) Gràcies ser un animal lent de records :)))

Moonsa ha dit...

gràcies per ser, volia dir, algún esperit informàtic s'ha tragat el "per" :D

joan ha dit...

Myt això vol dir que som més o menys de la mateixa "tanda" ;) preciosos i certers els versos del Manel. Una abraçada :)

Dèric ostres entrepans de tomaca mab oli d'oliva i pernil si que n'he menjat i en seguesc menjant-ne però amb galetes maria si qúe n'és la primera vegada que ho he escolta. ara no m'estranya gens de tu, hehehe, a més amb els viatges que fas la barreja de sabors està assegurada ;) i malgrat que estem a centenars de quilòmentres ja sé que "compartim" moltíssimes coses :) una abraçada :))

joan ha dit...

vafalungo no m'ho puc creure que menjàsses entrepans petits hehehe ... pel que fa al futbol jo també en jugava però efectivament com tu dius no tenia res a veures amb un vertader partit de futbol, el que passa és que nosaltres no en solíem jugar al pati de l'escola sinó a una era que hi havia just al costat del riu i no veges les pilotes que se n'han anat mar enllà :) una abraçada

joan ha dit...

Brisa jajaja por un momento te he visto con coletas y sin parar de córrer y saltar... mare meua quin rebombori de xiqueta devies ser jejeje...
Efectivamente los recuerdos endulzan, perfeccionan y suavizan el pasado pero aunque es inebitable creo no es incompaitble en disfrutar de ellos quizás incluso con un poco de mágia y deseo pròpio y no caer en la idealización exagerada. La idealización es demasiado peligrosa si la dejas suelta en todos los sentidos de la vida , por eso estoy seguro que si te invito a un bocadillo de los mios te va a gustar porque no es nada ideal pero te lo prepararai con todo el cariño jejeje :) un beset bonica :)))

joan ha dit...

Gemma ostres quina alegria vore't per ací. Per cert diuen que la maternitat dóna fam jejeje és una cosa que no para d'impressionar-me sempre que escolte a alguna amiga parlar-me del procés i tot el que suposa tenir un fill, és sorprendent tot el que comporta. Un bes molt gran per a tu i per a la Paula és preciosaaaaaaaaaaaaaaa , volia escriure't però entre unes coses i altres se m'ha passat però ho dic ací ben fort perquè ho sapiga tot el món :) besets

joan ha dit...

Hannah pues no lo dudes el de sobrada con papas o con queso o con platano aiii és que està buenísimo, ahora que ya es casi hora de comer me estan entrando unas hgans de hacerme uno , mira estoy hasta oliendolo, jejejeje..
Como le decia a Brisa es verdad que tendemos a idealizar el pasado, o podemos dejarnos engañar por la idealizacion. Es verdad que incluso aquellos dolorosos des de la prespectiva del timepo dejan de serlo precisamente porque el dolor es un sentimiento tan fuerte como olvidadizo. No obstante creo que con los recuerdos hacemos como con los libros o con la peliculas que nos gustan, los volvemos a leer o a ver,lo cual es un placer, no sé como seriamos las personas sin recuerdos. hay que saber recordar, aprender a recordar como en todo e intentar no idealizar demasiado como tampoco olvidar.
Una tendra abraçada :)

joan ha dit...

Moonsa felicitatsssssss , ui una dona de 45 tacos sempre és una óna perciosa :) i ostres sí que n'eren modernes les monges sí, jo anava a una escola pública i més o menys tenim la mateixa edat sóvc un poquet més menudet que tu només 3 anys i va ser els primers anys de l'EGB o siga que en tindria no sé entre 10 i 11 , no ho recorde molt bé i també recorde moments de frustació , moments tristos i solitaris, hi ha hagut de tot és clar però en això els humans tenims un avantatge podem ser selectius :))) una abraçada

martí ha dit...

M'agrada molt l'expressió animal de records, em fa veure un burret amb les senalles plenes tot caminant a poc a poc i sense pausa.
I quan de tant en tant es para a la porta de l'escola, en surten els entrepans de pernil amb xocolata, i els jocs de pilota, i potser aquella timidesa que no s'acaba de perdre mai del tot...

un relat molt bonic, bonica manera d'arribar a les portes del Nadal.

Una abraçada, que passis bones festes :-)

Deric ha dit...

Bé, els entrepans es poden fer de gairebé qualsevol cosa! I sí, molt viatjat, però no pensis, soc molt raro en el menjar.

Giorgio Grappa ha dit...

Bones festes, Joan!

joan ha dit...

:)Martí m'ha fet sonriure la imatge , és bonica. Bé a mi els burrets és que m'encanten, de fet és un dels dos animals amb qui em sent lligat per uns aspectes o d'altres, l'altre és la girafa , ja veus , no té res a veure , i també és per altres causes. De totes maneres els dos són animals tímids :)
Ah i no coneixia la paraula "senalla" nosaltres en diem cabàs o cabasset :) , bones festes i bon any també per a tu amic :) una abraçada

joan ha dit...

hehehe Deric no sé , no ´se, els que diem que en som rars per al menjar al final cabaem tastant-ho tot :)))) bones festes i bon any, una abraçada molt forta

Giorgio bones festes amic i bon any també , abrigat que per allà dalt deu fer més fred que per ací :))

Vicente ha dit...

Bons Nadals Joan, per fi he trovat el meu nom en blogger. Nomes el deixe la meua felicitacio nadalenca i els millors desitjos per al nou 2008 que ja el tenim aci.

Per cert, d'aci poc 30.000 visites...

... el pagaras algo no???

Vicent.

joan ha dit...

hehehe vicentín eixe "algo" em sona a sopar ;) vinga ara quna pugueu a vore si en fem un , el café o el carajillo el pague jo :))) Que tingue també unes bones festes i una bona entrada per tot el nou any :) una abraçada

marina ha dit...

M'ha agradat viatjar en el temps, maginar-me quin gust deu tenir un entrepà de sobrassada amb xocolata... :-) ...però sobretot m'ha agradat tornar-me a parar a l'estació.
Que tinguis una molt bona entrada d'any, Joan!

joan ha dit...

Marina i a mi m'agrada tornar a retrobar-te per ací :) que tingues també una molt bona entrada d'any i sobre tot que l'any nou siga fructífer en totes les coses bones que esties i desitges:) una abraçada

isnel ha dit...

M'ha encantat això del lent animal de records i així que t'anava llegint jo també m'hi sentia. Tens una especial sensibilitat per fer compartibles (de compartir) els teus textos, joan. Una abraçada i desitjo que hagis tingut una molt bona entrada d'any. Vam pensar molt en tu ;)

joan ha dit...

Isnel jo també vaig pensar molt en vodaltres :) ha estat una entrada tranquil·leta, sobretot a abans del primer martini, hehehe , nomes m'en vaig fer dos però com si haguera estat una dotzena... estaré fent-me majooooooorrrrrrrr????? hehehe un bes molt gran :)