El Cabanyal

Sempre em vaig sentir estrany a València. Quan vaig anar a la ciutat per a estudiar pensava que per a aquell xic de poble, el Cap i Casal seria un món inabastable d’experiències, de cultura, de gent interessant, d’idees i de llibertat.
Passats uns mesos només tenia ganas que arribara el cap de setmana per a tornar-me’n al poble. València resultà ser una ciutat mediocre, marejada i sense rumb, bastant inhòspita per a viure i majoritàriament estúpida. En comptades ocasions vaig trobar llocs i gent que em feren sentir partícep d’una història i una memòria que havia llegit en els llibres, però tampoc vaig trobar enlloc l’energia civíca i social d’una ciutat que volgués ser moderna i brillant.
Si això era el que transmetia en aquells anys a aquells estudiants que veníem dels pobles esperant trobar la ciutat dinàmica, innovadora i orgullosa del seu passat , ara ja només transmet un provincialisme pesat i angoixós, on els seus ciutadans vagabundegen entre edificis inhòspits i sense cap espurna de futur. València sembla més una burla de ciutat postnuclear d’una mala sèrie de cienciaficció que altra cosa. Una ciutat amb ciutadans que es ceuen de primera, obnuvilats i amansits pel règim i perduts en un oceà de dubtes.

Però no hi vaig saber trobar els barris. Ahir en vaig descobrir un, fascinant, acollidor i enèrgic, amb un caracter propi, amb memòria i amb visió i ganes de ser futur , de mantenir una manera de ser i de viure sobre la qual reconstruir-se , avançar i modernitzar-se, arreplegar i absorvir de l’art , de la innovació i de la creació que ix dels mateixos ciutadans.
Pense que aquelles ciutats , igual que paÏsos, o estats, o pobles que saben què són i com volen viure són a la vegda els que millor saben aprofitar el futur , el progués i la modernitat. Una societat sense memòria és una societat zombificada. Sense memòria és impossible avançar.
Ho comentàvem ahir amb un veí del cabanyal. Un home que desprenia intel·ligència , com només a través de les paraules serenes se’n pot transmete esperança. Vam parlar i vam gaudir de persones tan diferents les unes de les altres, amb una diversitat social, cultural i personal tan vasta com enriquidora, però tots ells amb un element comú: tots saben perefctament on i com volen viure.
Parlem del Cabanyal, un barri, abans un poblat marítim, de la ciutat de València, que l’alcadessa Rita Barberà, la Generalitat i els seus amics de l’ànima, volem destruir pera especular i fer-se tots més rics. Què els importa la gent que hi viu tota la vida allí? Què els importa que vulguen viure allí? Què els importa que siga un poblat preciós i un patrimoni de tots el valencians i de la seua història? Res, no res, és més , els fa nosa, la sua missió és cabar amb tota dignitat humana, social i per descomptat valenciana. Qui ha propiciat la marginació de certes parts del barri? Qui està llogant cases a gent marginal i problemàtica? Qui ha comprat eixes cases a preus irrisoris?
El que estan fent és alguna cosa que acaba en –cidi i que ni tan sols se m’ocorre el nom. Però eixe és el futur que ens espera a tots el valencians, un Cap i Casal per a forasters que viuen entre luxes que ja ni els donen cap mena de felicitat i uns pobles degradats per la construcció massiva i insotenible, babaus i ximples, sense memòria i sense futur.
El que no s’ha aconseguit en segles, ho està aconseguint ara el PP i els vóltors que ens governen.

Gràcies gent del Cabanyal per obrir les vostres portes i fer-nos sentir orgullosos de ser valencians.