diumenge, d’abril 17, 2005

Tres cullerades si us plau

taza.jpg Posted by Hello
Terriblement sol m’aixeque , arreplegue taula, delicadament agafe els coberts, el plat, el got, algunes engrunes de pa que s’han esparcit, espolse les estovalles i les plegue amb exactitud, un pleg, dos plegs, tres plegs i ja està; les guarde dins del calaix ; tot això sense voler fer massa soroll per no destorbar el convidat que encara seu a taula.

Des de la distància mentre fregue els coberts el veig allí, immòbil, amb la mirada clavada a la pared. Però que mira així? em pregunte; si allí en eixa pared també solitaria no hi ha cap quadre, cap rellotge , cap espill; si almenys hi hagués un espill ho entendria perquè sempre pots traspassar el reflex, però no així, quan només hi ha una pared nua.

M’entristeix, sent una enorme tristor en l’ànima, com si algú o alguna cosa haguera lligat una pedra a l’ànima i s’enfonsara a través del meu cos com s’enfonsa un pes mort en un riu o un pantà de terboles aigües.

Preparé el café mentre de reüll seguesc observant-lo, i comprenc que les metàfores no són semblances sinó realitats individuals que els escrivents usen en el seu quefer diari, com el botiguer gasta l’equilibri per mesurar les viandes o el carnicer talla amb el ganivet el silenci per vendre’ns una quarta de vedella.

M’aprope a ell i en acostar la mà per demanar-li si vol el café sol o amb sucre, intuïsc una fredor espesseïda, i una esgarinfança fa trontollar tota la cuina. El convidat s’ha quedat de pedra, és pedra, és una pedra. M’aparte instintivament i comence a fer voltes i voltes sobre mi mateix a mesura que els mobles comencen a volar , la taula, la cuina, l’armari, les pareds, el sól, tot com si un remolí de vent s’hagués format a l’epicentre de la casa nua de temps i d’espai.

Només resta ell, assegut a la cadira, de pedra, seguix sent de pedra, i jo a escassos metres en peus, flotem en la ingravetat , allí on són i no són totes les coses, en l’absència de foscor, entre els no-colors, en la ignorància de les formes. I tanque els ulls com una espècie de autodefensa i veig que alguna cosa com puntets o gotetes vénen cap ací, cada volta més grans, més visibles, més reconegudes. Paraules, imatges, ombres, records, jo, sóc jo.

Obric els ulls assegut a taula, i oloré l’aroma del café acabat de fer, i sent la calentoreta del sol que omplí la cuina. Agafé la sucrera i prenc una cullerada, sempre solc prendre un café amb una sola cullerada de sucre, no m’agrada massa dolç, sempre m’ha agradat sentir el sabor de les coses, però hi ha moments en què cal endolcir la vida. Hui li posaré tres curellades de sucre al café.


Llegint : Diari dels Desassossec de Fernando Pessoa. Quaderns Crema.

28 comentaris:

pentesilea ha dit...

...i el convidat com ha pres el cafè?
;-)

Anònim ha dit...

Buen texto el que has elegido. Pessoa siempre tan lúcido respecto al problema de la identidad personal....

Anònim ha dit...

Es bueno volver y reconocerse en la piedra y echar
una cucharadita de azúcar y hasta 3 si es necesario
para poner de nuestra parte. Precioso escrito de esos
momentos en que no somos, siendo.
Besos, besets y petons (así?)

JoanAlbor ha dit...

Mad bonica només puga t'envia una coca de llimona i granissat de llima perquè d'endolces i et refresques mentre desempaquetes i pintes :Un bes molt gran muaaaaaccccc!

Doncs Penstesilea al final ens hem pres el cafente junts i amb tres culleradetes i sembla que això la reviscolat ;) besets

JoanAlbor ha dit...

Odyseo al verdad es que habia leido bastante de Pessoa pero este Diario del Desasosiego és incleible, és uno de esos libros que no termina nunca, puedes releer mil veces un parrafo o una línia y pude canviar tanto. Eso si como tu bien dices siempre tan lúcido, yo añadiria en todo, des de su particularidad però con una lúcidez única, la de los grandes hombres.

JoanAlbor ha dit...

marni, sí de vegades de sobte ens sorpremem a nosaltres mateix com si fossem totalment desconeguts, a mi almenys em passa. Som i sentim de tantes maneres al llarg dels dies i si no fora així no se´acabariem avorrint-nos de nosaltres mateix. Després però sempre està el cafenet, la reflexió, conversar amb els amics, ie ndolcir-te més encara la vida quan reps un beset tan dols com el teu. Gràcies marmi. Bicos. :)

JoanAlbor ha dit...

Deric, benvingut, sí si una miqueta de sucre sempre va bé. Fins i tot quan amb ell pots tornar més dolça la soledat. gràcies pel comentari i benvigut de nou.
He intentat vore el teu blog però no he pogut entrar-hi :(

JoanAlbor ha dit...

Doncs no ho sé Gregori, m'he entrentingut jugant al sambori i un angel no fa més que pegar voltes per ací, no se´què voldrà, però m'ha encuriosit ;)

JoanAlbor ha dit...

Aether (he pegado el comentario ia demaás te havia escrito un mail però cuando lo tenia a punto de enviar le he dado a "delete" i se ha borrado todo y com no tengo "trellat" no lo havia guardado :). Lo volvere a escribir.
Me encanta tu comentario, lohas comprendido perfectamente. Gracias y un abrazo muy fuerte. carita de sol ;)

Anònim ha dit...

Que texto más bello y más triste.... Que poquito costaría convertir esa piedra y cálida humanidad solo con una piel, con un abrazo o sustituyendo el terrón de azucar por un beso en la mejilla, conseguiríamos volver a la vida, cuando está se nos escapa entre los dedos de la mano, sin poder remediarlo pq nos sentimos inmóviles, es estonces cuando ese calor redecoraría nuestra alma.

Muchos besitos y caricias en la piel, para que nunca necesites tres cucharaditas de azucar en el café.

Anònim ha dit...

Lindo, lindo, lindo :))) gracias.
¿Le puedo dejar por aquí un abrazote a Mad? ¿O mejor "petons" pa' que le llegue bien? Besos.

Ismene ha dit...

M'han entrat ganes de prendre'm una tassa de café :).
Quin text més bonic,en serio...de vegades estaria bé quedar-nos de pedra,però no tornar a ser de carn i ós...quántes vegados ho hauré desitjat!,jaja...bé,això ja són paranoies meues :).

Preciós.

Molst besos wapo!

Anònim ha dit...

I jo que me'l prenc tot sol, el cafè... Potser que m'hi repensi...

JoanAlbor ha dit...

Un beso en la mejilla es mucho mas que un terrón de azucar Brisa, tal vez el gesto justo para despertar el alama, solo es saber darlo, y de pronto despiertas. Has escogido el papel de principe azul ? es bonito sentirse princesa contigo ;) besitos :)

JoanAlbor ha dit...

Claro Odalys`puedes dejarle todo los barzos y ptonets que quieras y yo le añado los mismos para que cuando pase se vaya bien cargada de cariño :)

JoanAlbor ha dit...

Nafthy un dia prendre'm un cafenet junts, convida el profe , hehehe ;) besets bonica

Isnel jo també solc prendre-me'l gairebé sense sucre, però sempre el podem acompnyar de pastissets dolcets. :) besets lluna minavant o creixent? tan se val la lluna sempre eés lluna ;)

Anònim ha dit...

Jo el café me' l prenc amb molt de sucre. Suposo que això diu molt sobre mi mateix.

Anònim ha dit...

Saps què? Que ara mateix baixo al cafè a fer un talladet ben bo i solitari, que em ve de gust ;)!
Molt maco el text!!
Un petoneeeeeeeet!

Quico Ventalló ha dit...

Ja faig bé jo d'anar a fer el cafè a la fonda...

Ismene ha dit...

Bé,si convides tu aniré,q la economia a la meua edat está molt mal,jaja. Encara que me fa més un poleo-menta :) (q exigent,damunt de q me cnvides jaja).

Molts besets.

Anònim ha dit...

Joan, sí que has vist moltes vegades el meu blog! No sé d'on va sortir això de Deric amb aquella adreça tan estranya, però era jo!

JoanAlbor ha dit...

Frederic i mira que ho pensava que eres tu, però clar al picar i eixir-me una pàgina del blogger sense res doncs ja no ho saboia segur. Ara si que ha eixit el teu nom :)

JoanAlbor ha dit...

Esteve, benvingut, això vol dir que ets molt dolç o que t'agraden les coses dolces , o les dues coses alhora :)

Lluneta que t'aprofite d'allò més bé el talladet, eixós momentes són molts especials :) besets i gràciaes :)

JoanAlbor ha dit...

Tristany el Ricardo Reis, anava tots els dies a esmorzar a la fonda del seu carrer i el Pessoa a prendre el café també a la Fonda del carrer dos Douradores. cada dia em sorprens més ;)

I tant Nafthy si vols un poliol-menta doncs poliol-menta quines cose més estranyes preneu la joventut d'ara :) hehehe. Va a veure si podem quedar un dia de veritat i parlem estaria bé :) besets.

Quico Ventalló ha dit...

Doncs trobo de poca personalitat, per part del Pessoa i del Reyes, que facin el mateix que faig jo (es broma). De Pessoa només he llegit un llibre que les tapes són verdes i hi ha la foto d´algú i que es diu: "a propòsit de...". Un que em sembla que agafa un tren i anava a un balneari o a un poble, es que no m´enrecordo. Quin llegeixo més?

Anònim ha dit...

Te he dejado otro en lo de Mon :)))
Besitos

JoanAlbor ha dit...

Tristany jo et recomane en castellà perquè no se´si esta al català "El año de la Muerte de Ricardo Reis" de Saramago per endinsar-te primer en el personatge de Pessoa i que va ser el primer llibre que vaig llegir d'ell, i no faces com jo que vaig anar a la lliberia i vaig dir: per favor vull el llibre "el año de la muerte" de Ricardo reis i tots es posaren a riure's. després el que més he llegit de'll ha sigut poesia de tots els seus heteònims, Reis, campos, etc. i ara he descobert el llibre del desassossec que esés un llibre immens i inesgotable. Però si t'agrada la poesia que sí t'agrada perquè vaig veure un dels poemes més bonics que s'han escrit en un dels teus primers post el de Papasseit, ho faces lleh¡gin poesies d'ell, ara jo és que quan m'agrada alguna cosa sóc una miqueta fanatic en això. :)

JoanAlbor ha dit...

Y yo otro :))) solecitos :)