No vull oblidar que la teua pell pot ser un llenç d’enigmes escrits en símbols mil·lenaris.
No puc oblidar que la teua mirada no sols és el reflex de torrents, rius i mars sinó camins de vida.
No vull que m’oblides, que tant tu com jo caminen, riem i li peguem mil i mil votes a les coses.
Veus aquell camp solitari? Si tu hi sembres n’eixirà blat, o flors, o herbes aromàtiques. Si hi sembre jo naixerà cibada, o fruites, o espècies.
Veus aquella cova , alla dalt, obscura i misteriosa? Si jo hi entre extrauré diamants, o carbó, o fòssils. Si tu hi vas trobaràs corrents subterrànies, o llacs, o gotes d’aigua.
Escoltes aquesta remor? Si tu t’asseus t’imagines les ones, o el vent que cau, o el vol de l’aguila. Si m’assec jo m’imagine la brisa, o el batec d’unes ales, o el silenci.
Escoltes aquella veu? Si tanque els ulls, entenc llatí, o arameu, o grec. Si tu els tanques, parles d’amors, o d’himnes, o d’oracions.
Si t’oblide sóc jo qui es perd i caic en l’abisme, sense que les ales puguen fer res per planar i alçar el vol . Si ets tu qui m’oblides ja no hi ha cap cel que tinga estrelles, ni cometes fugasses.
No podem oblidar-nos, ni tu de mi, ni jo de tu, de les nostres mans que s’agafen per no criar tempestes que ens desconcerten sinó capvespres calms que adormem el sol. Si et deixe anar, tu a mi, jo a tu, ho hem perdut tot. Si no et reconec quan em mire, si tu no em veus quan et veus, només serem espectres errants cercant algú o alguna cosa que ens faça creure que vivim. Una vaga il·lusió d’allò que ens haguera tocat ésser, un mecanisme inert de frontisses, rosques i engranatges que poc a poc aniran oxidant-se.
Del teu alé tan feble jo en puc fer un món, de la meua petita ànima tu en pots fer galaxies. Què en podren fer si jo et sé com n’ets i tu a mi com sóc?
pau.jpg
Diumenge després d’un dia meravellós de platja vaig veure der urtergang “el hundimiento”. Més enllà del que jo puc creure una bona pel·lícula , ja que no sóc especialista en cinema i més bé em moc per allò que em fan sentir i o per la bellesa dels escenaris o els diàlegs, em despertà una gran angoixa. També de tristor perquè em sembla que no em avançat massa ni em canviat molt en aquest darrers anys en què sembla que tot és tan innovador i ens encamimnen cap a societats superevolucionades. Veig les notícies, veig el que passa al carrer, escolte el que s’hi diu i em fa la imperssió que les vides van perdent cada vegada més valor, el respecte i el reconeixement d’un mateix en els altres sembla que acabarà convertint-se en una quimera. Mai he pogut entendre com algú pot sentir-se superior a un altre, com per algú que és com jo no pot tindre el mínim valor una vida que no és la seua. És per això que no vull oblidar el que sóc, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu, és per això que no vull oblidar qui ets tu, un cos amb pell i ossos, que treballa, menja, estima i riu.
Per al meu sol xicotet que m'acompanya en moments de pau. Felicitats Odalys :)
32 comentaris:
De vegades és ben cert que una imatge val més que mil paraules i, més tenint en compte el que significa aquest símbol. M'hi apunto a la pau!
Fredric :) crec que ens hem creuat i no m'has acabat deixat acabar de posar el tex. però ha estat bonic així, ens hem trobat en el punt just. El de la pau. Una abraçada.
El teu text m'ha commogut profundament. Quan vaig veure aquesta pel·lícula que esmentes o quan llegeixo les notícies dels aniversaris dels alliberaments dels camps de concentració, m'esgarrifa comprovar quant d'horror pot generar l'home. Només, tal com dius tu, si entenem que tots som iguals i que ens necessitem i ens complementem, per molt diferents que siguem, potser desfarem l'horror. I gràcies a persones com tu, que et porten a creure en la humanitat.
Hi ha cops, que entenc per què els professors, se'n estan de posar excel·lents. Ho fan, perquè si s'hi habituessin massa, tard o d'hora, sempre arribaria un treball que mereixeria una superior nota. I que farien llavors?.
Que faig, doncs jo ara, Joan?. Que n'he de dir d'aquest teu escrit, quan en d'altres ja t'he posat l'excel·lent?.
El dia s'ha despertat massa trist, pel meu gust, com cansat... Però he passat a saludar-te un momentet i ara tinc ganes de dir a tothom que l'estimo molt i molt. Igual em prenen per beneita, però jo ja m'hauré esbravat...
(Quanta, quanta poesia saps posar a les paraules, joan... Gràcies...)
Sí que ens hem creuat, hem estat al mateix temps conectats! Per cert, què és això d'enviar la teva foto a altres i a mi no? :p
No oblidis, Joan; no oblidem...
Però, al capdavall, en Bruno Ganz, com a actor, va fer una bona feina, no?
Bé, a mi m'ho va semblar... :-)
Fins aviat...!
la pel·lícula em va trasbalsar molt. dijous a classe els parlava d'aquest tema a propòsit dels aniversaris d'alliberament dels camps, de la mort de hitler, etc. i només de recomanar-los Els catalans als camps nazis de la Roig i K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella se m'esgarrifava la pell. Les barbaritats que es poden arribar a cometre sembla que són infinites i el pitjor és que ara, de tant veure'n, sembla que no ens n'adonem.
¡Aleluya, ya sé cómo voy a reactualizar mi oxidado catalán! Si escribes tan bien en catalán como en castellano, no seguiré triste porque murieron mis amados Josep Pla y Llorenç Villalonga.
Felicitaciones para tí y para nuestra Oda.
Nada de lo que nos conmueve, aunque sea un instante, ha de olvidarse.
Muchas felicidades a Odalys.
Besets :)
I tu com tu Omar, com tots i totes els que ens trobem en aquest univers dels dips i blogs `que traspasses pantalles, oceans i pells. Una forta abraçada amic meu :)
Gregori. VISCA! i eixa també, també, Bon cap de setmana a Barcelona :) besets guapísssim
Pensador no puc entrar a ca teua, no puc fa ja dos dies !!!!
No m'has de posar ni excel·lents ni res, saber-te compartint camí és el veritable execel·lent . Una abraçada ben forat amic meu. :)
Isnel gràcies a tu, per ser tan màgica, tan tendra, de vegades també tan trista, però així i tot i amb això també moltes gràcies per casar-te amb mi . Això de l'àngel del Tristany no en faces cas., El meu àngel ets tu ;)
Amic, Joan: Han canviat els noms de les pàgines, pels que hi teníem el nom posat. La meva concretament, ha passat de ser http://www.lamevaweb.info/El_Pensador (que suposo és l'enllaç que fas servir) a ser http://el_pensador.lamevaweb.info En la meva firma a aquest comentari, ja poso la correcta.
Una abraçada.
:)))))
Abrazotes y besos y muchos rayitos
¡Felicitats Odalys!
(No he podido evitar la tentación de felicitarla también en catalán).
Mad carinyet, moltes moltes abraçades ben fortes i grans per a tu , per Napoleón i per la Marmota i així m'unisc a eixa abraçada per sentir eixa barreja de caloreta animal i humana. XD si llig açò algú de la confeència episcopal ens excomulguen de segur ;)
Pots deixar-li tots els besets que vulgues al Gregori i així jo també me n'aprofite i li'n done també :)
Ferderic, és que clar com tu ja tens el teu àngel privat de la guarda donsc no ho havia pensat :)))) i tu ja saps que l'omar és com un xiquet :). Ai has vist els àngels que ens ha regalat el Tristany??? :P
Frederic que encara no puc entrar a ca teua !!!!!!! XD
I tant Pentesilea, si la peli és bonísssma, a mi m'agradà i molt i el Bruno Ganz ho fa superbé, i els altres actors també, supose que per tot aixo em va afectar tant, si no fora així segurament no m'haguera trasbalsat. besets bonica :)
malhauradament Elisenda el més preocupant de tot açò és que com tu dius ens hem acostumat ( bé molts no, però sí la majoria) a veure certes coses coma normals. Sobretot el patiment i la mort d'altres ha acabat per no provocar cap sentiment de rebuig, enuig o resposta contra aquestes coses i ha passat ha ser quelcom gairebé "irreal". Besets amiga .
Marmi, una forta abraçada per a tu, que ets un referent de pau i estima i per descompatat m'unisc amb la il·lusió i l'alegria de felicitat de l'estimada Odalis. Besets :)
Gatopardo: bienvenido, y mucho más en este dia tan bonito y feliz para nuestar Oda. Una abrazo de alegria pués por Oda en el lenguaje del corazon. besest=besitos :)
Nada y lo bonito que es cuando aquello que nos conmueve es un hecho tan hermosos como el cumpleaños de nuesta Odalys . Besistos amiga :)
Pensador ara hi passe a veure i canvie l'adreça doncs en el meu enllaç . :)
Holaaaaaaaa Aeteher, besitos, besitos, rosas y botellas viajan des del mediaterraneo hacia grandes oceanos.. No te olvides de coger la botella :) besitosssssss!!!:)))
ATlante, bienvedid@ y muchas gracias. Como se felicita en Atlante?? :)
En realidad, Atlantis es un espacio multicultural y tiene un gran número de lenguas oficiales donde cada uno habla la que siente como más cercana. La próxima vez que vayas a la costa, date un baño y bajo el mar pronuncia "Felicitats Odalys". Pues eso, jeje.
"El meu àngel ets tu...". Mare meua... Que llegeixis això en una tarda de diumenge no té preu, no té preu... joan... Ostres... Buf.
Joan: ni aunque me borren la memoria voy a olvidar, no podría porque todo esto se graba en otro sitio donde nunca se noche del todo, donde a veces duele pero de crecer para abrigar a gente tan linda como tú. Me encantan esos pasos, nunca el camino se hace con uno solo y me encanta saber que tu caminas en este mundo con toda esa luz. Un abrazote muy fuerte, muchas gracias.
Hoy solo te dejo un beso grande, grande, pero regresaré a dejarte también mis palabras :)
Ja sé que hi arribe tard, que ja t'ho han dit, i tot això i allò, però volia dir-te que has escrit un text molt bonic.
Molt bé Atlante, ho faré a més la mar la tinc quasi al costat de casa i m'encanta capbussar-me ;) Saludos.
Isnel doncs sí, diumenge i diluuns i dimarts... :) besets, besets
Brisa: que bien me ha sentado ese beso tan grande, quiero maaaaaasss!!! :) Otro tambien muy grande par ati :)
Odalys perciosa, muchas muchas muchas gracias a ti. Es todo un placer caminar con personas tan bellas como tu y además caminar sobre las aguas :) Un beso muy muy fuerte :)
Giorgo grappa, molt benvingut sigues, i arribar tard? mai s'arriba tard i les visites sempre són quan calen ser. Moltes gracies. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada