dissabte, de maig 14, 2005

Sobre la bellesa ( II )

Què és allò que ens fa dir que bell o que bella ets? Per què quan escoltem una cançó o una melodia diem que és bella? Per què quan mirem un edifici o una pintura ens commou la bellesa? Per què ens pertorva la bellesa d’un capvespre o del vol d’una fulla en caure?
Per què arribat el moment diem: mai he vist un somriure tan bell com el teu! O, eixa piga que a penes s’albira és tan bella! O , eixe gest tan teu i únic és tan bell!
Per què quan a penes et sent a prop encara que sigues lluny em fas sentir tanta bellesa?

Els sofistes definiren la bellesa com a “allò que resulta agradable a la vista i a l’oïda”. Així doncs entenien la bellesa independent d’altres conceptes com ara allò que és bo o bondadós o sincer, conceptes més espirituals.
Els estoics filen una miqueta més prim i la bellesa passa a ser “allò que posseïx una proporció apropiada i un color atractiu” .
És amb Plató quan el concepte de bellesa s’abstrau i trascendeix al món dels sentits i passa al de les idees. Tots tenim una concepció de l’amor Platónic no del tot encertada si més no, ja que l’amor per a Plato era el resultat de la contemplació de la bellesa que vam tenir quan erem ànimes reflexada en un cos. La bellesa igual que l’amor resideix en un món espiritual , el de les idees, i allò que ens fa sentir que quelcom o alguna cosa és bella és el reflexe d’aquella coneixença espiritual.
Així Aristòtil uneix les dues postures i diu que la bellesa és “allò que , a més de bo, és agradable”. Bo i Agradable, idees i proporcions o proporcions i idees.
L’espiritualitat és el contrarpunt, el pes idoni de la balança perquè les formes agradables s’impregnen d’altres elements que complementen i estimulen les repostes emotives.
Sant Agustí, una figura interessantíssima al meu parer per la seua capacitat de conciliar la tradíció filosòfica grega amb el cristianisme primigeni i diu : “sols la bellesa agrada i, encara més, sols la bellesa interior agrada sempre”.
Sant Agustí la major obra del qual gira al voltant de l’ordre que regeix l’univers (per a ell com a cristià el fonament principal és la unitat de Déu) aporta però una idea importantíssima : la d’harmonia.
Una harmonia però, no excloent, ja que fins i tot les discrepàncies i disonàncies contribueixen en llur realització . L’harmonia i la proporció contitueixen l’ordre perfecte en el qual es fa realitat la bellesa representada en el número 1.
L’1 és bell per la igualtat i per la similitud i tot es coordina en raó d’quest núemero. És per això que tota criatura tendeix a la unicicitat ,a la proporció harmònica , esforçant-se per mantenir el seu propi ordre i el lloc corresponent dintre de l’ordre universal.

No és veritat que quan copsem la bellesa amb tota la seua explendor ens sentim immersos i parts d’ella? No és eixe moment exacte en què som i no som quan diem que tot és bell?

Potser ara reflexionant tot açò m’adone perquè i quan he dit que una persona o una cosa és bella. Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell. Sense aquest punt de partida mai podria arribar a copsar la bellesa dels altres.
Així és com puc gaudir i comprendre la bellesa de la mar, perquè tant ella com jo ocupem el lloc adient i puc veure les sues proporcions agradables .I així és com puc considar bella una altra persona perquè en puc copsar les seus pròpies proporcions i la seua harmonia.
Una harmonia que es manté al llarg del temps i que seguirà fent afgradables les formes exteriors, canviants i mudables però sempre hàrmoniques.


Posted by Hello

Fotografia de: Barry Pearson

33 comentaris:

Anònim ha dit...

Trobo que és molt interessant introduir el concepte "harmonia" quan es parla de bellesa. Seria alguna cosa així com aconseguir un ordre, un equilibri. La bellesa deu arribar al seu esplendor màxim quan no hi ha res que desentoni. I gairebé, gairebé, amb aquestes premisses, es podria dir que és molt més fàcil valorar la bellesa interna que l'externa. A l'exterior, sempre hi ha una cosa o altra que desentona, que grinyola. A l'interior, algunes vegades no.

pentesilea ha dit...

un text bellíssim sobre la bellesa (perdona la redundància, però no l'he pogut evitar)...
per a mi la bellesa sovint és allò que em sorprèn, és imprevisible, empra uns canals que no esperava; així em sol arribar, com una rampa agradable

Anònim ha dit...

També crec que una part importat de la bellesa és l'harmonia, l'equilibri de les coses, que tot estigui al seu lloc correcte dins de l'univers. Però no crec, al contrari que l'Isnel, que la bellesa exterior sempre hi hagi alguna cosa que desentona, perque sempre hi ha bellesa, d'una manera o un altre, sempre hi ha.

Anònim ha dit...

Es nota que estic mig adormit, m'ha sortit un comentari repetitiu!

Anònim ha dit...

és bell allò que encara que no ens pertanyi ho trobem igualment bell, diu eco.

Quico Ventalló ha dit...

La bellesa és, potser, allò que está més en armonia amb els ideals que portem dins. Els ideals poden ser materials o bé espirituals. La máxima bellesa está en allò que conjumina els dos plans en la seva expressió superior.

Anònim ha dit...

Si la belleza es lo que nos resulta agradable, queda por explicar porqué nos resultan ciertas cosas agradables, es decir, qué nos hace sentir algo como agradable. Si la belleza es lo armonioso, queda por explicar porqué puede llegar a parecer hermoso una serie de sonidos disonantes, como sucede con muchos estilos musicales o pinturas extrañas.

Por una parte nos resulta bello lo que es sencillo y claramente definido (un rostro de facciones perfectas es en realidad sencillo, pero está bien definido). Por otra parte lo que está lleno de detalles, pero que se aprecian con facilidad. También nos parecen hermosos los contrastes, como los de los colores de esa mariposa de la fotografía. Luego, pasando al plano social, nos parece hermoso todo lo que es fruto de una acción colectiva (bailes tradicionales). Y todo lo que parece haber costado crear, es decir, que demuestra haber sido creado por unas manos hábiles (pintura, arquitectura, etc).

Son opiniones y no están muy bien definidas porque ni yo mismo lo tengo claro. Pero hay tantos aspectos distintos de la belleza que es extraordinariamente difícil explicarla. Eso es lo que hace tan fascinante el concepto.

Anònim ha dit...

És molt interessant la connexió que fas entre bellesa i harmonia. Si ens aturem a pensar una mica, podrem veure quan difícil ens és apreciar qualsevol mena de bellesa si en nosaltres no hi ha harmonia. Quan tenim el cap emboirat i en el nostre interior regeix el caos, que no ens parlin de bellesa. En canvi, com més harmoniosa és la meva vida, més puc copsar i gaudir de tota bellesa.
Ara em ve al cap un apòleg xinès que recordo sempre. Fa així:
“Mira –digué l’amic a l’amic sobre el pont- la joia dels peixos dintre el riu”. Però l’altre li féu: “¿Com pots conèixer tu, no peix, la joia dels peixos dintre el riu?” Respongué: “Per la meva joia sobre el pont”.
Perejoan

Anònim ha dit...

la b e l l e s a, agosarat de tu que en parles...
jo la trobe en els moments més inesperats, per exemple en una vesprada de pluja com la de divendres, pluja de maig, per l'olor, pels colors amb què s'omple el paisatge, per l'arc de sant martí... que bonic! sentir que hi ha coses que ven més enllà de la degradació natural de les coses, com diria el joan elies.
bona nit, i tapa't

Amadeu Sanz ha dit...

Molt interessant tot: els posts i els comentaris.
A mi em sedueix la idea platònica de bellesa com a reminiscència que, indubtablement, té un origen oriental: el reconeixement, en uns trets determinats, d'una harmonia coneguda i recordada, però ara perduda. Per això la bellesa se'ns apareix, sovint, embolcallada de nostàlgia, a vegades una nostàlgia anticipada: carpe diem.
També m'agrada molt això que hom diu ací dalt: "com més harmoniosa és la meva vida, més puc copsar i gaudir de tota bellesa". Introdueix una variant ètica en el concepte o, més bé, en l'experiència de la bellesa que, portat a les últimes conseqüències, suposa que si duc una vida plena i harmoniosa, faig el món més bell i millor. I que, d'alguna manera, això depén de mi.

JoanAlbor ha dit...

Isnel sí, però permetem matissar una miqueta. Quan coneixem algú, directament, allò que primer observem són els trest físics que en poden resultar més o menys agradables. Quan comencem a conéixer algú interiorment i ens agrada hi copsem la seua bellesa interior, i aquesta produeix un efecte sobre l'extior, fins al punt que certs trets que tal vegada al principi no havíem trobat harmonisoso, acaben sent-ho perquè es complementen amb el que ens transmet l'interior. Quna estimes algú o alguna cosa i veus la seu bellesa interior aquesta es reflexa en el físic i també el veus bell. Per a mi això és l'harmonia, la visualització de la bellesa interior en unes formes. Per exemple a tu jo no t'he vist mai, com a alytres amics i amigues dels blogs, però et sent bella, i si et veig algún dia seguirás sent igual de bella tingues els trets que tingues perquè es correspondran a la bellesa que em tramets. :) Molt besets guapa!!! ;)

JoanAlbor ha dit...

Gràcies Pentesilea tan aguda com sempre amb les paraules i tan bella en els teus trets particulars. un altre gran tema la diversitat de la bellesa. També l'harmonia es troba en l'aventura, en la velocitat, en capbussar-te i llançar-te a descobrir móns insòlits com ho fas tu, a través d'una rampa agradable. Ja ho pots dir, ja,quan ens arrossegues a tots per eixa rampa quan et llegim :) Una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Jo també ho crec Frederic. La bellesa sempre hi és a totes bandes, i el gaudi normalment és momentani. Ara bé crec que moltes bvegades allò que arribem a albirar només són espurnes, presentiments del que potser la bellesa, només amb el temps i amb l'harmonia crec que podem gaudir de la bellesa en tota la seua plenitud. Només puga t'envie un mail perquè m'envies una postal, de la bella Roma, heheh, i a més ja sé que et dec una cosa ;) Un bes.

JoanAlbor ha dit...

Per descomptat no contardiré a Eco ni molt menys a tu Bella Elisenda. la bellesa de les cose mai ens pertany ni la dels altres, i no per això no la veiem i la gaudim. però fixat-hi que quan esn trobem baixos, preocupats, desmoralitzats, hi ha poques coses que ens semblen belles. Els nostre estat és important com en totes les coses per poder copsar el que tenim enfront. :) besets.

JoanAlbor ha dit...

Els ideals amic Tristany un altre camp difícil. Com destríem quins ideals són bells i quin no. Supose que també els ideals haurien d'estar formats per elements que els feren harmònics, com ara solidaritat, respecte etc. Estic totalment d'acord amb tu que l'expressió màxima de la bellesa és la que concilia els dos plans. Una abraçada amic meu.

JoanAlbor ha dit...

Quizás Atlante porqué como decia San agustín tambien las disonàncias y discrepacias tienen su lugar dentro del orden universal y comntribuyen a su harmonia. Comparto plenamente tu fascinación por el concepto y quizas es eso la diversidad y multiplicidad con que se puede mostrar lo que la hace percisamente hermoso y libre. Que mayor belleza que ser libre para escoger y elegir. Un abrazo

JoanAlbor ha dit...

Em d'apredre molt de la filosofia oriental Perejoan trobe perfecte i adequat a més de bell aquest èpoleg xinés. I és més compartesc plenament amb tu la teua exposició. Només quan ens trobem bé i agust amb nosaltres copcem la bellesa ed les coses, per això hi ha dies en què simplement preparar un café i sentir l'oloreta ho trobem bell :) Una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Supose estimada Begonya que em parles d'eixe moment entre la distància exacta i la nit,l'instant real de la bellesa, una bellesa multiple i copsada de mil maneres diferents però plena.I sí o també crec que hi ha coses que van més enllà de la degradació natural de les coses,com diria l'amic joan elies sobretot quan la bellesa o el que po´dem entendre com a degradació de les coses pel pas del temps no és si més no un recorregut harmònic en el pas de les notres vides. Aleshores eixa possible degradació és transforma en la mesura de la bellesa, aquellà que cal en cada pas. Besets :)

JoanAlbor ha dit...

Amadeu benvingut. A més encantat de coincidir amb tu. Paltó deia que no podem compatir allò que no és posseeix. Si no posseïm la bellesa no la podem compartir. Això vol dir que si jo no la tinc els altres no podem veure'm bell i si els latres no la tenen jo no puc veuer-la en ells. Per tant arribem a la mateixa conclusió, ser bell i i copsar la bellesa de le coses depén sobretot de nosaltres mateix, com en moltes altres coses.

Anònim ha dit...

Ja em perdonaràs, però estic una mica ressacós avui (massa celebracions pel meu fetge) i em marejo llegint el teu text tan llarg i profund. Així que només et diré sobre la bellesa una cosa: que bell que ets tu!

Giorgio Grappa ha dit...

Espectacular. Tots: Joan i tota la colla. I, ara, jo, què dic? :P

De la teua exposició, Joan, m'han cridat l'atenció sobretot dos fragments: la frase de sant Agustí i la que dius gairebé al final: "Tal volta perquè en eixos moments he tingut en les meus mans l’harmonia per saber-me i (re)conéixer-me bell." L'una i l'altra m'han fet repensar en allò que ja portava dies plantejant-me (des que vaig llegir l'anterior post): de quina característica interna m'he enamorat? que és el mateix que dir: on he trobat la bellesa interior?
La pregunta també està en concordança (crec) amb el plantejament d'Atlante: moltes teories sobre la bellesa, totes elles molt belles (faltaria més!), però al final el dubte és sempre el mateix: per què açò, o això, o allò, em semblen bells a mi? Perquè, a la fi, tot és molt personal.
En el meu cas, i tret dels primers amors (que es devien més, crec, al rebotament hormonal adolescent que a qualsevol altra cosa), la bellesa interior l'he trobada en persones que tenien una gran vitalitat, una gran curiositat per la vida i un gran desig de viure. Persones sempre obertes a noves experiències i que no comprenien la vida si no era "fent camí" d'una manera o d'una altra, i que acabaven per abocar-me a un riu de noves experiències. De manera que, parafrasejant-te, jo em reconeixia viu amb elles. Perquè, supose, qualsevol forma d'amor és, en última instància, amor a la vida, atracció per la vida; en totes les seues formes (si tenim la fortuna de sentir un gran amor, com Gandi, per posar un exemple), o només envers algunes, si som un poc més normalets.

(Buf, Joan, no sigues "abusante" i no poses temes tan interessants, que després ens passem una hora llegint el teu post i els comentaris, i la resta de dips es queden sense llegir :-P

Anònim ha dit...

La música és l'art de combinar els sons i els silencis, al llarg d'un temps, produint una seqüència sonora que transmet sensacions agradables a l'oïda, mitjançant les quals es pretén expressar o comunicar un estat de l'esperit.
La Natura, és una simfonia per si mateixa, i sigui qui o què en sigui el seu compositor és inigualable. Tot el demés, abans d'assolir el terme de bell –a, requereix de la voluntat de ser-ho. Canvieu sons i silencis, per traços i colors, per proses i versos, per boques i ulls...; canvieu oïda, per vista, per tacte... Si fins i tot us atreviu, no canvieu; combineu.

Anònim ha dit...

Joan, sabes..? creo que eres capaz de escribir tan bonito sobre la belleza y sobre la vejez, encontrar símiles en común que tan bonito suenan en nuestra lengua, pq tienes una mirada bonita, limpia, y llena de amor. Solo alguien así podría escribir algo tan bonito como esto. Un beso grande lleno de ternura :)

arsvirtualis ha dit...

Equilibri i harmonia, dos punts que saben adreçar-se tant a la ment com a l'esperit. La seva conjunció fa que tot allò que els nostres sentits enregistren ho copsin com a bell.

Joanaina ha dit...

No sé perquè una cosa o una persona em semblen belles o no. El que sí que sé és que quan en veig alguna em formigueja l'estómac, les mans se'm fan punys i de vegades tanco els ulls amb un moviment hipnotitzant...

JoanAlbor ha dit...

Omar espere que ja t'hages restablit :) i com no vull contribuir a alterar-te el fetge , t'alteraré només un poquet el cor amb una abraçada enorme ;)

JoanAlbor ha dit...

M'ha fet graàcia això del rebotament harmonal Giorgio, ami de tant en tant encara em juguen alguna passada ;). I com diria el meu amic El Pensador allò més interssenat sempre solen ser les aportacions de vosaltres. Estic d'acord amb tu i també amb Atlante és clar, malgrat els cannos de bellesa imperants, gracies al´déus, la bellesa gaudeix d'una llibertat que mai ha pogut ser cohartada i per tant tots i totes som supceptibles de ser bells per als altres. Compartesc també que a la fi i deixant a banda un poquet les hormones , el que ens fa veure bella una persona és la "vida" que transmet engalanada d'altres valors com la pau, la tendresa, la comprensió etc. Salutacions i és un plaer escoltar-te :)

JoanAlbor ha dit...

I tu em dius a mi poeta? Doncs jo et diria poesia ets tu! amic Pensador. No toque ni mitja paraula perquè puguem gaudir de la bellesa que has deixat. Una abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Brisa y que quieres que hag yo ahora si me dejas tan bella presencia. Pués eso sonreir de alegria por poder tenerte como amiga. Creo que no hay nada más hermoso y bello que saber envejecer. he podido conocer personas que han sabido hacerlo porque han sabido ver que la belleza és ajena al tiempo y te lo aseguro ha sido cuando ma´s he llegado a conocer lo que puede ser la belleza. El beso grande lo hago a trocitos y así te mando muchos muchos besitos tambien llenos de ternura.

JoanAlbor ha dit...

tota acció en ella mateix no és bella ni lletja, però pot convertir-s'hi segons com la fem deia Plató. Arsvirtualis viure és uan acció, supose que segons com fem la nostra vida acabarà sent bella o lletja, si intentem fer-la amb equilibri i harmonia en serà de bellà i els altres també la copsaran així. Besets

JoanAlbor ha dit...

Joanaina Tot un plaer trobar-te per ací. benvinguda. Eixe formigueig del que parles veig que és prou constant en tu, pel que he llegit al teu blog tan bell :). Sí eixe formigeig és l'anunci de la bellesa, el primer efecte i a no cregues a mi també m'encanta sentir-lo i dexar-me hipnotitzar. Una abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Estimat Gregori ja sé que tu ets un virtuós del llenguatge :) recorde les primeres converses parlades que van tindre i el que més em va sorprendre gratament era que et araves en sec i deies: espera és que estic pensant ! :) per tant no diré res al respecte quan jo en solc ser poc rigorós i més bé prou impulsiu amb ell. pel que fa al teu dubte respecte a la "unicitat" per a mi existiria algun dubte si l'entenguera qualificat amb aïllament, però sense aquest qualificatiu la "unicitat" entesa com a coneixement interior i i harmonic dintre d'una altra uunicitat més àmplia i espiritual com és l'ordre universal de totes les coses no emm planteja cap dubte. Només sabent-te únic però amb conjunció amb totes les altres coses úniques pots copsar l'euilibri i la bellesa de les coses i per tant també la bellesa. :) bisous.

JoanAlbor ha dit...

Gregori :)