dissabte, d’agost 13, 2005

Des d'un altre angle

Sempre anava de museu a museu i de gal·leria a gal·leria d’art .Des de sempre havía volgut enamorar-se entre quadres i pintures. Alguna cosa li deia que allí , envoltat de tanta bellesa els seus ulls es trobarien sense espara-ho amb uns altres ulls que acabarien convertint-se en l’amor de la seua vida.
Escoltava la gent quan deien com havien conegut les seues respectives parelles: a l’institut, a un pub, per internet, en un supermercat, al tren... però ell creia que el lloc perfecte i normal era en una exposició, entre belleses robades, entre figures etèries, entre colors i línies immortals.
Així un dia rere un altre van anar passant els mesos i els anys, sempre d’exposició en exposició, amb un bon i bònic catàleg i una il·lusió imperturbable. Amb el temps el motiu que l’havia dut a viure entre pintures va anar desfent-se i barrejant-se entre les boires de l’oblit. I a poc a poc, sense adonar-se, el seu amor dels i pels quadres va anar creixent com com una nuvolada, acumulant una energia capaç de convertir en tempesta els sentiments que l’alimentaven.

Una de les tantes vesprades de visita a un museu mirà el rellotge i s’adonà que havien passat 20 anys.
Algú passà com una brisa fugissera pel davant del seu angle de visió , i en girar-se , li sembla veure uns ulls que el miraven, aquells ulls esperats, aquells anhelats, aquells conjurats.
Corregué darrere d’ells a través dels passadisos fins l’exida , un vent gelat dels nord el feu estremir i entre la fina pluja d’aquells vespre veié com la figura es perdia pel cantó. Corria al darrere a uns metres de distància mentre veia com la figura boirosa es girava de tant en tant per observar-lo. El seu desig augmentava a mesura que el seu cor s’afermava en la trobada, per fi, del seu amor.
Veié com en arribar dos carrers més amunt, la figura obria unes portes d’un edifici il·luminat i s’hi endisava. Pocs minuts després entrava per la la mateixa porta. Era un café-pub de tauletes rodones de fusta i tamborets de pell. S’obrigué pas entre la llum teixida pels filets de fum dels cigarrets. A penes sense alé albirà en una taula els ulls que havia perseguit. Tants anys sense parlar amb ningú havien nodrit una timidesa exarcerbada i sense deixar de mirar-la es recolzà enfront, sobre una paret.

Era una xica morena, amb ulls gairebé negres i grans, una mica estirats, prima i amb els cabells més bonics que mai haguera pogut imaginar que existiren.

-“Per fi!”- Pensà . -“És ella, el meu amor”-.

Passaren uns minuts infinitament llargs i la xica s’alçà i li s’acostà. La tenia només a uns poc centímetres, allí mirant-lo , amb uns ulls que se’l menjaven trosset a trosset, amb uns ulls que brillaven i escodrinyaven cada traç del seu cos, cada plec del seu rostre. Havia de parlar-li. Havia de parlar-li. Però feia tant de temps que no deia res a ningú, feia tan de temps. Quant? Quant! Obrigué el llavis i s’estranya escoltar-hi uns sons tantes vegades assajats , tantes vegades volguts:

-“ T’estime.Tu ets l’amor de la meua vida!”-

La xica no respongué, seguia igual, mirant-lo, mirant-lo, i ell pensà que potser calia donar-li temps per reaccionar, esperar un minut, dos, tres... i tornà a dir-li-ho , però ella no deia res, només el mirava, el mirava i somreira o sospirava o obria els ulls encara més grans. La incertesa a poc a poc anà canviant a temor i després a por, una por que el feia dir més i més fort t’estime, t’estime, t’estime.....

Un xic s’acostà i passant el braç sobre el muscle de la xica li donà un bes a la galta.

- Rapmé ho sent he arribat tard , què hi fas?- Digué el xic.

- Vinc del museu i tot just al poc d’arribar ací han portat aquest quadre de l’exposició que hi estava veient, era l’últim i com se’m feia tard per vindre només l’he vist de passada. Però alguna cosa m’ha fet girar-me en l’últim moment i mentre eixia l’he vist. L’acaben de portar. En aquest café solen portar quadres dels museu i fan exposicions paral·leles. Però ha sigut una cosa estranya, he vist que tot just en eixir l’agafaven i el portaven cap ací, de tant en tant em girava i el mirava ...era..era com si em seguira... és...és estrany no?-

- Tu sempre tens eixa obsessió amb els quadres, tens una ment molt imaginativa. Vinga! Au! Que farem tard al cinema! – digué el xic.

Va veure com aquell xicot se l’emportava però ell no podia moure’s, no era valent, els seus muscles no responien, sempre esperant, sempre esperant i ara, ara que per fi havía vist aquells ulls que esperava no hi podia fer altra cosa que cridar per intentar no perdre’ls.

- No, no, per favor, tu ho saps, els teus ulls ho saben, t’estime, ets tu, sí ets tu, l’amor de la meua vida! -

Abans d’eixir la xica es dóna encara la volta i els seus ulls miraren aquell quadre allà penjat a la paret d’aquell café , el mirà i pensà:
- Potser sí estic una mica boja...m’ha semblat com si em cridaren! -




Quadre d'Amadeo Modigilani

37 comentaris:

Quico Ventalló ha dit...

Joan, molt intrigant i maco aquest relat. Insinua i suggereix moltes històries paraleles, obre i tanca portes i finestres i et deixa en un estat pensarós on pots encabir-hi multitut de sentiments i sensacions. S'ha de llegir més d'un cop per gaudir-ne plenament, com la bona música. I, bon dia, eh!

Joanaina ha dit...

Ostres, quin final més trist... :(

JoanAlbor ha dit...

Bon dia també per a tu Tristany Gràcies. ara passe a veure com et va amb la nova vessant que has encetat :)

JoanAlbor ha dit...

"Un altre angle" especialment per a Joanaina :
Però aquella nit la xica no pogué adormir-se, quelcom l'agitava. Ensendemà tornà a aquell café. Hi havia poca gent a aquelles hores del matí. Mira la pared cercant el quadre. ara només hi veié una pared nua. Girà el cap per marxar i veié a l'esquerra assegut a la taula aquell rostre blel i enamoradís. Ell li feu un gest amb la mà, s'alçà mentre s'aproximava i quan estigué ben a prop temerosa encara vogué dir alguna cosa, però ell va fer un mig somriure temptadorament sensua, l'agafa de la cintura i l'estrenyé foratament. Ella es deixa perdre entre els seus llavis i en cabar aquell bes amb sabor d'olis sucosos ell li digué: - Sóc jo, sí sóc jo i t'estime-. Ella mirà aquells ulls que la perdien mentre l'abraçaba i li digué a cau d'orella: - Ho sé, ho sé , sempre ho he sabut -

Quico Ventalló ha dit...

Joan, avui he canviat de vessant, avui toca la vessant "gamberra" :)

pentesilea ha dit...

molt bonic, Joan, m'han vingut ganes de ser un quadre...

Joanaina ha dit...

Ains... no tinc paraules!! Sóc una enamoradissa sentimentalista empedernida, ja ho sé... moltíssimes gràcies! Un petó pintat ;*

Anònim ha dit...

ais joan.. m'acabes de fer recordar l'última vegada que vaig anar a un museu i em vaig enamorar d'un noi pintat en una tela.. els seus ulls encara em segueixen quan ho recordo.. uf! preciós.. els dos finals ;)

Anònim ha dit...

Joan, és molt bo aquest relat, amb aquest toc de realisme màgic que a mi m'agrada tant i tant... També tinc debilitat pels quadres i per tot el que hi pot haver un cop entres a dins. T'ho imagines? Entrar en un quadre i copsar si hi fa fred, o calor, què diuen els personatges que hi ha, què hi ha que no es veu perquè està amagat...? Davant d'un quadre, a mi, la imaginació m'arrossega. I veig que a tu també...
Besets de dilluns de festa després d'esmorzar ;)

Anònim ha dit...

un relat molt interessant!
He vingut corrent desdel blog del tristany perque ja em pensava que per aqui també es parlava de mi.
Modest que és un! jejeje

Anònim ha dit...

És cert, els quadres tenen vida i per tant, poden enamorar :)!
Un relat genial, felicitats ;)!
Un petoneet!

Anònim ha dit...

Molt bó Joan, i amb molta màgia :*

JoanAlbor ha dit...

Tristany tampoc és massa "gamberra" últimanet estàs molt bon xiquet...uiii quina por fas ;)

JoanAlbor ha dit...

Ostres Pentesilea i jo que pensava que l´'unic que estav una miqueta "penjat" era jo ;)
Gràcies bonica :)

JoanAlbor ha dit...

veritat Aina? hi ja quadres que no te'ls pots llevar del cap i hi ha alguns que t'enamoren :) Ara passe a fer-te una visita :)

JoanAlbor ha dit...

hahaha :) lutegarde no havia pensat això jo de la traquetomia XD :)
Tu creus que la literarura està abocada al fracàs , potser si em parlare dels actuals mitjans d'expressió de la literatura, potser així i tot ho dubtaria una miqueta, però no home , no, al cap i la fi quan s'ecriu és fa literatra..literaruta és fer versemblant qualsevol cosa a través de les paraules i les paraules no s'extinguiran mai. benvingut/a ..ara passe visitar ca teua :)

JoanAlbor ha dit...

És calr Isnel i tant que m'ho imagine. Quan vaig estar al Louvre i vaig veure tota aquella pila de quadres on hi havia de tots els estils i de tota mena d'escenes pensava que es dirien els uns als altres perquè quan els pintaren segur que estaven dient-se coses.la pintura tramet unes sencacons molt vives deu ser per alguna cosa no? Besets de dimarts de després de festa abans de sopar :) Pre cert anit encar vaig veure caure algun estel :)

JoanAlbor ha dit...

Maifred crec que des de ja fa dies vas de boca en boca per la blogosfera ( i no t'ho prengues tot al peu de la lletra que tu ets capaç) ;) te l'has llegit tot el relat???????? Siiiiiii????? :) gràcies guapo :)

JoanAlbor ha dit...

Lluneta quina alegria tornar a tindre't per ací. T'havia perdut una miqueta el rastre en aquest estiu estrany. Besets bonica ara passea veure't també :)

JoanAlbor ha dit...

Moonsa gràcies , aiii també t'havia perdut una miqueta el ratre ...quin estiu més rar... ara et visite tamb´´e. M'alegre molt de veure't de nou. Una abraçada.

Quico Ventalló ha dit...

Joan, t'intentava enviar un mail però no hi ha manera.
(es tracta d´una cosa personal, vol dir que ho podeu llegir tots) :)
Resulta que dijous o divendres, baixo amb un amic cap a Granada, si ens ve de passada podriem parar a fer un cafè o sucedani i saludar-te, no ho sé segur. Si de cas pots posarte en contacte per mail:
pardaldebardissa@hotmail.com o bé pel mob.695 081392. Sense cap compromís eh, però aprofitariem si em de fer una parada. Apali.

Anònim ha dit...

Preciosa historia de amor, Joan. Se me ocurren unas cuantas interpretaciones como que una pintura ha adquirido vida propia a través de las miradas de los visitantes o que quizá de tanto transitar el museo, el protagonista se ha fundido con el propio arte pasando a formar parte de él... Estos finales abiertos dan para mucho.

Besitos :)

JoanAlbor ha dit...

Tristamy que beeeé , clar que sí home quina alegria :) et cride i parlem :)

JoanAlbor ha dit...

Hola Muralla bonica :) ja has tornat de les vpetites vacances? Com deus haver gaudit , mira que me n'alegre per tu, perquè he lelgit els darrers`post i estan plens, plen de tendresa i felicitat :) Però de sgur que el temps t'ha sabut a poc :)besets marmi :)

JoanAlbor ha dit...

Kuan que alegria verte :) Hola :) pasé el otro dia por tu web i no me aparecia nada, creia que te habias vuelto a ir o quizás habia algun problema en blogia. De todas formas me alegro de verte de nuevo por aqui, ahora paso a visitarte.
Kuan has captado totas las interpretaciones possibles, jejeje ;) Cuando lo estaba escribiendo pensé en todas ellas, no en ninguna en particular, queria que la màgia se encargara de dejar abierta la interperatción, la magia és así impredecible. ;) besets

Anònim ha dit...

La d'històries que pot inspirar un sol quadre! Quin post més bonic!

Anònim ha dit...

La pintura té això, et fa pensar, imaginar, somiar, pensar en les temperatures, en les olors del moment, en allò que pensen els personatges...resulta extraordinari comprovar com una mà ha estat capaç de transmetre tant per mitjà d’ una imatge, ahh...com d’evocadora pot resultar una pintura! M’ha encantat el teu escrit, és un d’aquells escrits en els quals allò esperat no succeeix i en canvi és allò inesperat el que hi té lloc.
Com s'agraeix començar el dia així..mil gràcies

Anònim ha dit...

Has conegut al Tristany?!!!!!!
Això mereix un post!!!!!!

JoanAlbor ha dit...

Frederic Sí l'he conegut i el Tristany doncs és el Tristany ;) tal qual..i sí estic pensant-me el post perquè ha sigut una alegria enorme i a més em parlat de tots i totes hehehe ha sigut increïble..Una abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Vell artista benvingut. tens molta raó i compartesc plenament el que dius sobre els pintors..hi ha dues coses de les quals estaré sempre desitjós i que en fa ràbia no saber-ne: una és cantar i l'altra pintar :)
GMoltes gràcies a tu per passar per ací torna quan vulgues :)

JoanAlbor ha dit...

Mad quin descobriment un Murigliani!!!!! ;) És ben cert això que dius pintar deu ser ( i `divc "dec" perquè jo no en sé ) com fer un acte d'amor i sabent-ne el que es voleu tu i la teua mare no m'estranya gens ni que tu et sembles al quadre o que el quadre et semble a tu. Besots enormes bonica meua :)

Anònim ha dit...

Ai, quina por que em feu, en Tristany i tu junts...

JoanAlbor ha dit...

hehehe Isnel en que et diga que jo fa un any que porte vivint a ca meua i no conec quasi ningú i ell en un dia ja coneix tot el veïnat (sobretot el veïnat més interessant) amb això ja pots imaginar-t'ho , hehehe ;) ... és encantador i això sí molt, molt intel·ligent :)

Anònim ha dit...

¿I qui diu que a vegades no sóm quadres de la nostra propia vida? Amb l'excusa del destí, sovint visc lligada a l'espera, sense adonar-me que jo sí puc canviar el meu futur. M'encanta com i el què escrius. Gràcies per deixar-me descobrir-te. Petons.

JoanAlbor ha dit...

Buit d'Estels gràcies a tu i els teus comentaris...tots som una miqueta quadres :) una abraçada

Anònim ha dit...

Holas, soy una buscadora de magia y sueños, los he encontrado en tu blog. Volveré a visitarte.
Saludos.

JoanAlbor ha dit...

Holaincondicional bienvenida y gracias por tu visita vuelve cúando quieras me encanta compartir mágia y sueños- Saludos :)