divendres, de gener 06, 2006

Un any de la nostra vida

Com cada matí després de d'esmorzar anava a la vella estació de trens. Li agradava seure en el banc i veure el tràfec de gents que pujava i baixava. Observaba meravellat tot aquell bullici de gent i maletes, els panells d'arribades i sortides a diferents ciutats i llocs on mai havia anat. Les cares i les vestimentes de la gent, els gestos de les mans quan s'acomiadaven o les abraçades emotives dels reencontres. Tot aquest món condensat en un espai tancat però obert als infinits viatges.

Per a qui “ja no creia en els Déus, perquè la raó i el temps els havia fet totalment improbables, ni en la Humanitat que només es reduïa a una sèrie de canvis biològics inestables”, l'únic dèlit que conformava els seus dies era observar i esbrinar des del repós que li oferia el banc de l'estació allò que fa moure les persones. El moviment immediat i natural.

Es fixà en una dona, inquieta i amb els ulls brillants que escodrinyaven constantment el panell d'arribades i les vies buides que hi quedaven. Quin tren esparava? A qui, o què esperava? O simplement no esperava res?.
Una espècie de soneguera s'imposa sobre ell i dolçament li feu tancar el ulls. En la tardor d'un temps ja molt allunyat veie de nou aquell xic jove i ben plantat amb una maleta pobra i gairebé buida que agafava el primer tren de la seua atzarosa vida. Durant uns segons es deixa portar per la magnificència de la joventut i un somriure feu tremolar els seus llavis.
El xiulet d'un tren que eixia el despertà i ràpidament escrutà l'andana. La dona ja no hi era. Havia agafat algun tren, o tal vegada havia arribat qui esperava?
S'alçà del banc i caminà cap a casa, era ja quasi l'hora de fer el dinar. Avuí faria un bon dinar.

Sempre esperem o sempre marxem, a pesar que de vegades ens sentim immòbils.


Aquest post va ser el primer que vaig escriure ara fa 1 any. Quan vaig obrir l’estació. Abans havía obert un altre blog “Grossissant.Paraules encadenades”, que a penes durà 3 mesos. Mai hagués pogut pensar que gràcies a l’estació aquests 365 dies hagen estat tan especials i fructifers. He rigut, he plorat, m’he deleitat, me sorprés, m’he entendrit, he descobert, he jugat, he aprés, he conegut, m’he esborronat I he viatjat per mil mons, tots únics I especials, els vostres. No sé si algun dia se me n’aniran les paraules o simplement considere que no tinc res a dir en eixe moment, però això sí, sé que tots i totes qui heu estat, heu vingut i heu anat en aquesta estació formeu part de la meua vida. I a ella agraesc haver-vos conegut. Va per vosaltres: 1 any de la nostra vida

43 comentaris:

Ferran Moreno ha dit...

Felicitats per aquest any de blog, Joan, ara a seguir fins al segon.

Ferran

Giorgio Grappa ha dit...

Els viatgers t'estem ben agraïts, Joan; sempre hem trobat un repòs cal·lid i acollidor a la teua estació.

Mikel ha dit...

Ei!! un any!! doncs moltes felicitats!! i "¡que cuuumplaaaas muuuchos maaaas!!" jejeje

Anònim ha dit...

Sé que tendría que felicitarte por este año pero en realidad lo que quiero es agradecerte los hermosos textos que nos regalas, y por egoísmo puro y duro, deseo que no dejes jamás de escribir.
Un abrazo tiernísimo

Anònim ha dit...

Tot i que he estat una viatgera tardana... et felicito de tot cor i que per molts anys!
Una abraçada,Joan!

mar ha dit...

jo no vull felicitar-te per l'any de bloc sinó pel bloc: és un plaer llegir-te (i espero que per molts anys més ho pugui fer)

fa temps que et llegeixo (però ho feia en silenci) i va ser en Martí qui em va parlar del teu bloc.
En el post anterior em dius d'ell: "és que té mirada de poeta.. no l'he vist mai, però ho sé"
aprofito per dir-te que no només té la mirada de poeta sinó que tot ell és poesia. Ho sé perquè el conec. I també et diré (encara que ell no em deixi dir-ho) que escriu un bloc de poesia preciós.

et deixo aquí un somriure... perquè els reis m'en van portar un camió ple i m'agrada repartir-los
:)

Ella ha dit...

Bonica manera de començar l'any.

Anònim ha dit...

De hoy en un año, y de aquí allá, muchas veces...
Salut!

T'estimo, Joan

JoanAlbor ha dit...

Ferran tu que ets un dels "gats vells" eper aquestes contrades, hehehe, saps que vas ser el primer blog que vaig ttobar escrit en català? ins aleshores els altres blogs que coneixia eren d'amics i amigues que escriuen castellà, creia que el meu era l'únic que estav en català. va ser tota una sorpresa. I des d'aleshores ha sigut un paler , gaudir de les teues cròniques operistiques, de les teues encertades ánotacions literàries i dels trossest de tu que de tant en tant deixes caure, sempre amb un humor exquisitit i una senzillesa que et fa sentir còmode i proper. Una abraçada :)

JoanAlbor ha dit...

Giorgio Crec que com tots els agraïts som cadascú a tots vosaltres, pels comentaris, pel que escriu cadascú, pel que comapartim i pel que ens ompli cadascú a la seu amanera però amb una franquesa que no deixa de sorprende't i que a més com és le teu cas, a qui he tingut el paler de coneixer-te, es reflecteix plenament en la persona. Una abraçada ben gran company ;)

Anònim ha dit...

1 any...1 any seguint les teues paraules,1 any sentinte part nostra,1 any de somriures i d'alguna llàgrima,1 any de complicitat,1 any fent-nos partícips de part teua,1 any sabent de tu...1 any disfrutant cada vegada que et llisc...1 any. Segur q és un any? A mi m'ha semblat menys temps ;).

Gràcies per fer-nos disfrutar de les teues paraules,gràcies de tot cor :).

P.D: aquestes festes he estat un poc apartada dels blogs,d'internet...i no he pogut felicitar-te ni els Nadals ni l'any Nou,encara que un poc tard desitge el millor per a tu en aquest nou any...somriures,somriures i perq no alguna llàgrima q et faça veure de nou l'alegria...però q siguen molt poques aquestes llàgrimes i que les amistats no et falten mai,ja saps q prop teua tens a una xiqueta,que encara q siga a través d'una pantalla, la tidnràs ahi :).

Besets plens d'estima.

JoanAlbor ha dit...

Estimada Marmi-Muralla tu també, junt a amad, vau ser dels primers amics que vaig trobar en aquest espai. Gràcies a tu vaig descobrir l'oceà de les teues terres natals, la Muralla arrelada en els prats que encapçalava la teua anterior pàgina i sobretot una estima immensa que es desprén del que escrius i que em va arribar de seguida, una onada dolcíssima de petxines i rieres, l'embruix tendríssim de les meigues :) un bes molt gran per tot aquest temps i sobretot per l'estima que compartim :)

JoanAlbor ha dit...

Mikel jejeje :) "ma que ets punxa" ;) ha esta tot un plaer conéixer-te a través dels teus escrits intel·ligents i irònics amb què amagues la trampa per fer-nos caure en la "discusió" generosa i complaent d'intercanviar paréixers i idees. Intuïsc que nar de festa amb tu deu ser de pm ;) Una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Buff y a ti Gatopardo que te digo? pues que me encantaria tomar un café contigo y escucharte hablar y hablar y "discutir" contigo ;) . Hay personas con las que sabes del verdadero y antiguo placer de la dialectica y sin duda tu eres una de ellas. No hablaré de adimiración sinó de amistad porque creo que sólo con los amigos esta palabra tiene el sentido justo. Mi admiració pués con un abrazo :)

Anònim ha dit...

És un gran plaer poder disposar d’aquesta estació teva per fer-hi estada tots els que anem viatjant. Arribes, t’hi sent còmode, veus la gent que ve i se’n va, ho trobes tot guarnit de posts impagables, et diuen que pots estimar i deixar-te estimar, cada vegada et sents servit amb tota mena de delicadeses.. La teva estació és única, Joan. Ho saps.

Anònim ha dit...

No em puc imaginar un any sense aquesta estació i qui la mena. Em sembla que va ser en Frederic qui em va dir que m'agradaria... M'agrada, la busco, l'enyoro, la devoro... És poesia pura. I tu, Joan, un mag de les paraules i dels sentiments. I no saps com m'agrada també haver-te conegut, saber que hi ets, sentir-te a prop... Per un any més, maco, i un altre, i un altre, i un altre... Un petó ben gran.

Quico Ventalló ha dit...

Ui, ja ha passat un any?, m´hauré de renovar l´abonament per continuar viatjant en aquesta linia... la veritat es que m´agrada molt ser usuari d'aquesta estació. ;)

Anònim ha dit...

Mentre el trontollejar del tren més matiné, bressola els encara endormiscats primers viatgers. Mentre en la buidor ressonen els estris del personal de neteja. Mentre l’home del quiosc intenta posar ordre, tot saltant per damunt dels feixos de diaris. Mentre la dona del bar, recull les quatre tasses —mal escurades per les preses— dels ara ja adormits en viatge. Mentre el cap d’estació...
Mentre tot això passa, la seva ment, encara percep llunyana la remor del bullici de l’ultima hora punta viscuda.
Ell; assegut en el seu banc, recorda aquell cop que s’aixecà per anar a fer un bon dinar. Ara, ja no es mou del banc. L’encís de l’estació, l’ha atrapat del tot. Qui fos ell.
Una estació de tren, empre és plena de contrasts; la teva, Joan, n’és a més de poesia. Felicitats!

JoanAlbor ha dit...

Marina els viatgers mai arriben tard o d'hora , arrieb quan han d'arribar i sempre amb vbagatges ben valiosos com els teus. Moltes gràcies i una abraçada. A seguir mentre ens duren les paraules i les ganes d'escriure-les. :)

JoanAlbor ha dit...

Ostres Mar me n'alegre moltíssim que els reis et portaren tants somriures i que a més els repartisques , això sí que és bonic.
Com n'és de bonic el que dius del Martí (crec que tinc una pista a seguir quelcom d'una "finestra".. ;)
Una abraçada ben forta plena de bells brisalls :)

JoanAlbor ha dit...

Ella ha estat un començament d'any molt especial aquest. per moltíssimes coses, entre d'altres per decsomptat les ganes de seguir escrivint i llegint-vos :) una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Bertiues ara quan ens recomposem una miqueta de tot el farem val? ;) demaaaaà parleeeeemmmmmm :)))) besets , besets i fes el favor ara que has començat de no parar d'escriure :)

JoanAlbor ha dit...

Mad, mad, mad la "locuela" més preciosa de tot aquest any ..mira que et vull eh!! i ho saps. des del principi , des dels començaments..ostres quantes coses em de parlar i de riure i de pasejar ..quines ganes tinc de veure Napoleon i Marmota i les elefantes i a Rodolfo i a valentina, quina gàbia XD , hehehe ..t'estime un bes molt molt gran :)

JoanAlbor ha dit...

Ismene "la meua xiqueta" que em porta de cap canviant de blog cada dos per tres :) Ostres ja fa molt de temps també que ens trobarem qper a cí, tu també deus estar prop de fer l'anyet en els blogs. Saps que tens amb mi també un amic per sempre i quan em necessites. Un bes molt gran i segueix sent com ets , sempre :)

JoanAlbor ha dit...

Alardern és única com són úniques les cases de cadascú dels qui ens hem i anem trobant per aquest mons. T'agraïsc les teus paraules sinceres i em complauen perquè allò que sempre he volgut ha sigut això la delicadesa humana en el tracte de les persones :) Una abraçada amic.
Per cert no sé perquè però he intentat deixar un comentrai al teu blog i no apareixe i això que sií posa que hi esta O_O ????? aggg ..complim any juntents :)

JoanAlbor ha dit...

Aixxx i jo no em poc imaginar un any, ni cap altre més sense les carícies d'unes Gotetes d'Isnel tan tendres, sense la varietat de sabors, olors i tactes que desprenen a través de ca teua i tarvés de tu. T'estime , molt , ja ho saps :) un bes ben gran

JoanAlbor ha dit...

Ostres Tristany ja veus , ja . Sí ja ha passat un any. rOstres recorde la primera vegada que et vaig llegir que va ser en un comentari al blog del Rufus (te'n recordes d'ell) mira que em feie riure i mira que que gaudia amb la sana costum del "pique dialèctic" , després els teus primers papers, l'ironia i la mrdacitat de les teues paraules i també la tendresa que de sobte apreix de forma tan bella. I per descomptat quan ens vam conéixer aquell dia que baixareu a vlc i després quan hi vaig pujar jo. Ets una gran persona Tristany :) va t'ho dic..t'estime molt . Una abraçada amic :)

JoanAlbor ha dit...

Pensador estimat amic, el més matinador de tots ;) hehehe, ostres recorde ara aquells mesos que ens vas deixar i que et vam trobar tant a faltar. Mira que ens has fet i ens fas calfar-nos el cap "bandido" :) T'ho vaig dir una vegad i t'ho torne a dir: sempre fas que les teues paraules desprenguen una tranquilitat amable fins i tot quan les barreges d'ironia sana i saludable. M'encanta escoltar-te i em fa sentir bé i de grat la teua companyia . Una abraçada amic :)

Anònim ha dit...

com passa de ràpid el temps, i més encara quan aquest t'abraça amb bones companyies com la teva.. la teva estació sembla que ja no és de pas, sinó d'encontres :) abraçades joan, i per molts més seguim avançant de costat

Anònim ha dit...

Mi querido amigo, me ha emocionado saber que ha pasado un año, recordar que hace un año de tantas cosas... como han cambiado algunas cosas de mi realidad en ese año, de las personas, pero me complace sentir que si tú has cambiado en algo, es para crecer en todo, como persona, como escritor, como amigo. Pasar por tu estación de trenes para mí siempre es un enorme placer, un aprendizaje de tu manera de hacer y de tu manera de expresarlo. Para mí es muy especial este momento, recuerdo como si fuera hoy la primera vez que entré en tu estación y seguir sintiéndome parte de ella es algo precioso. Si tuviera que ponerle un nombre la llamaría "Momentos felices" los que me has hecho pasar :)

Un besito gigante Joan, por ser.

Anònim ha dit...

He anat a cercar el primer post que vaig llegir de l'estació, tot seguint la pista de Sirte. Era del mes de maig de l'any passat. I en rellegir-lo, m'ha produit la mateixa emoció que vaig sentir en la primera lectura.

És un blog dictat pel cor, escrit sense prejudicis amb les paraules justes i amb dits d'àngel. I espero que per molts més anys segueixi així :-)

Felicitats, Joan

Anònim ha dit...

Hola Joan!

Felicitats per aquest 2n. any que encetes. No recordo com vaig descubrir el teu blog fa un parell de mesos, però vaig decidir de treue'm un billet.
Em va sorprendre trobar un xicot del País Valenciá, que li agradaven els trens (com a mí, je je) i escrivía en català.

I com veig que t'agrada en Llach, des d'el Principat, amb un fort petó, et deixo aquestes estrofes:

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Quico Ventalló ha dit...

Joan, m'has fet posar d'aquell color que tenen els tomàquets (quan no són verds). Gràcies per tot! ;)

Anònim ha dit...

A mi m'agrada molt passar per aquesta estació que tan bé ens acull.
Moltes felicitats i a continuar 100 anys més!!!
Petoooooooooooooooooonnnnnnssss!!!!

Anònim ha dit...

Sempre m'han encisat les estacions de tren... i aquesta també ho ha fet, per no perdre el costum. Gràcies per portar-me fins aquí...

JoanAlbor ha dit...

AinaBufff sií és veritat com passa el temps..ostres la Mitjanit va ser de les primeres trobades que vaig fer i des d'aleshores passaejar-hi ha estat un plaer ple d'afinitats. Un bes molt gran Aina i que seguescques lluint mab eixa llum de Mitjanit tan maca :)

JoanAlbor ha dit...

Mi querida Brisa ya sabes que eres mi "mama" bloguera :) jejeje..a parte de eso, no, a parte no, también, fuiste la primera persona que me dejó un comentario, de las primeras personas que leí , de las primeras personas que conocí.Nos conocimos en unos de los momentos más bonitos de mi vida y tu sabes que lo fué :) Nos conocimos tambien a través de una persona a la que queremos y a quien debó tener todo lo que tengo al descubrir los blogs. Pero además de todo me hace feliz tenerte entre mis seres mas queridos, por tu risa alegre y sincera, por tu sensibilidad, por tus ganas de crecer y de descubrir y sobretodo por tener una amiga con tan preciso corazón. te quiero Brisita un beso muy muy grande :)

JoanAlbor ha dit...

Martí saps una de les coses més boniques que hi ha és notar la sensibilitat en els altres. Em fa feliç que un "àngel" em diga aquestes coses perquè el que tu escrius només ho escriuen els àngels de les paraules. Una abraçada ben gran amic :)
Ostres i deixa'm que l'abraçada la compatesca amb la Sirte, em va entrestistir molt que tanacar el aseu blog,..de tant en tant entre a veure si torna.. bufff ja veus com arribes a agafar estima per aquest indrets ..la trobe a faltar..un bes ben tendre per ella per si ens llig.

JoanAlbor ha dit...

Manel no cal que et tragues cap bitllet i si damunt t'agraden eles etacions ostres csi estaguessem més prop quedaríem per anar-hi a la cafeteria de les estacions fer un café i xarrar i veure la gent , ostres que bé que estaria , jejeje :)
I si damunt em deixes cançons del Llac doncs mira el café el pagué jo :)
Aquesta cançó m'encanta. Com seria de bònic si acabés sent realitat :) Una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Tristaaaaaanyyyyyy hem plantat a la terreta tomaquetes, fabes, flor-icols, i no sé quantes coses més... que no baixaràs ara quan estiguen per collir i aprofitem per fer una paelleta??? :)))))

JoanAlbor ha dit...

Frederiiiicccc i ami m'agrada que hi passe i que t'estigues amb miiiiiiiii :))) i m'agrada fer salts al món amb tuuuuuuuu . Un besot ben gran guapasso ;)

JoanAlbor ha dit...

Bitxo moltes gràcies a tu per vidre-hi i per portar-me al teu "univers privat" tan especial i ric :) una abraçada

Anònim ha dit...

el tren s'aturat, un moment, en aquesta estació.Per molts anys viatger i gràcies a tu per uns bons moments de lectura.
felicitats! mjesus