divendres, de febrer 24, 2006

Creure

Preguntar-se si es creu en alguna cosa resulta un exercici temerari, almenys per a mi, i sobretot per la possible resposta.
Tanta por em fa arribar a respondre que a la fi no crec en res fermament com que crec en alguna cosa amb tota la fermesa.
De fet tant l’una com l’altra em semblem un intent de fugir dels llimbs, un intent de viatge cap al cel o l’infern. La dificultat és troba en esbrinar quina de les dues respostes t’obri la porta del cel o de l’infern. Tasca força complicada per aquells que no tenim potser la sabiduria necessària per enllestir-la.

Així doncs, trobe encertat deixar aquesta tasca en les paraules d’aquells que han indagat en la pròpia naturalesa del seu ésser per milers de camins i senderols i que han fet de la seua vida una recerca constant de la resposta més senzilla i més fugissera de totes. Qui i què som. Deixe en la reflexió més íntima de cadascú les primeres paraules amb què em trobí quan vaig obrir per primer cop el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, un geni sens dubte de la paraula i del pensament, i que per molt que les llija una i altra vegada sempre em produeix el mateix sentiment: una mena de desassossec. Tal vegada aquesta siga la resposta. Tal vegada viure només és un constant desassossec.

“ Vaig nàixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda-sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, I no perquè pensa, la majoria d’aquest joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertany, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat. Per això ni vaig abandonar Déu tan amplament com ells, ni vaig acceptar mai la Humanitat. Vaig considerar que Déu, essent improbable, podria ser, i podria per tant haver de ser adorat; però com la Humanitat, essent una simple idea biològica, i que no significava res més que l’espècie animal humana, no era més digna d’adoració que qualsevol altra espècie animal. Aquest culte a la Humanitat, amb els seus ritus de Llibertat i Igualtat, em va semblar sempre una reviviscència dels cultes antics, en què animals eren com déus, i els déus tenien cap d’animals.
Així, no sabent creure en déu, i no podent creure en una suma d’animals, vaig restar, com altres al marge de la gent, en aquella distància de tot que comunament s’anomena decadència. La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. El cor, si pogués pensar, s’aturaria.”


Així comença el primer dels apartats , Autobiografia sense fets, que componen aquesta extensa i inacabada obra personal de Bernardo Soares , un ajudant comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, el més Pessoa de tots els seus heterònims. Un univers constant en expansió, mutable en cada lectura. És un d’aquest llibres que pots llegir-lo com vols, tot d’una tirada, a trossos, linealment o simplement obrint-lo a l’atzar i que de cap de les maneres et deixà indiferent, és més t’espenta d’una manera frenètica a la reflexió i la riquesa del pensament.

La traducció al català de Gabriel Sampol i Nicolau Dols és una molt bona traducció. El llibre està editat en Quaderns Crema .
No sé si està traduït al castellà però supose que sí.

29 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Joan, no escric catala, es una llastima, encara que l'entenc tot; sigueixo en castellá :)
Para mí que soy agnóstica y que sólo "creo" en la vida, en el amor y -a pesar de todo- en la humanidad, me ha resultado muy interesante tu post, buscaré el libro y lo leeré.

Un petonet

Hannah

Ramon Aladern ha dit...

Hola, Joan. No faré ara la temeritat, ni la frivolitat, de despatxar en dues línies un tema al qual donem voltes des de que el món és món. Faré cas a la teva proposta quan dius: “Deixe a la reflexió més íntima de cadascú...”, perquè només en l’espai més íntim del ser podem trobar certeses, encara que només sigui albirant-les, que ens proporcionin assossec. D’aquesta primera reflexió de Pessoa m’ha cridat l’atenció una frase, o dues: La decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perquè la inconsciència és el fonament de la vida. NO hi estic gens d’acord. Podria acceptar-ho sense el prefix “in”, quedant només “consciència”. Tal com ho presenta ell no m’estranya que li produís, i ens produeixi, desassossec.

JoanAlbor ha dit...

Hola Hannah pots escriure com vulgues i et sentes més còmoda. No seré jo ara un "inconscient" en interposar altres trets que si bé socialment poden tenir un fonament no en tenen en el pla humà. Les llengües són un mitjà, simplement això, un mitjà que ens permet comunicar-nos i la comunicació no sap de llengües sinó de llenguatges :)
Te confesaré que yo también creo en las misams cosa que tu, auqnue hay moemntos en que me resulta creer en ellas, supongo que como a todo el mundo. Por upuesto el texto sólo és una parte del todo y aunque pueda parecer lo contrario cuando sigues leyendo Pessoa te das cuenta que en lo que más creia era en la vida y en la humanidad, una humanidad interior pero, a la que dedico toda su obra .
Besets :)

JoanAlbor ha dit...

Estimats Ramon i Berta com li deia a Hannah cal llegir tot el text complet per arribar a entendre què vol dir Pessoa i que és per a ell la inconsciència. Passa com sempre que les coses a mitges mai tenen un sentit complet ( error meu en escriure només una part, però com comprendreu és totalment impossible reescriure tot el llibre). No obstant, la frase posterior aporta una miqueta de llum al que vol significar "inconsciència" : "El cor si pogués pensar, s'aturaria". En principi , i sempre des del meu punt de vista, Pessoa deixa a la reflexió (que només pot ser mental) la dicotòmia entre sentiments i raó, o seny. Ens movem pels sentiments o per la raó? Ens mou el cor o la ment? els impulsos del cor són insconscient gairebé sempre o si més no en la resposta immediata als estimuls. Tanmateix, però, no podem viure així , en un estat permanent d'inconsciència, però tampoc de consciència absoluta. Com en tot , supose , es tracta de trobar l'equilibri entre les dues parts.
Besets a tots dos :)

Anònim ha dit...

Seguint... perdó, primer bona nit a tothom; seguint —ara, sí— el fil del Ramon i la Berta, penso que la frase està prou clara en si mateixa. Vejam, si em sé explicar. El prefix "in-" indica negació o privació del mot que a continuació l’acompanya. Vist així, hauríem d’admetre que la inconsciència, no és sinó, la manca de consciència. Admès això, i desfent el camí a l’inrevés, fàcilment ens adonarem que la pèrdua total de la inconsciència, no pot ser altra cosa que la consciència en si mateixa. Queda clar llavors, que l’autor, ens està dient que la decadència es troba en la mateixa consciència. Fet aquest, en el que es reafirma en insistir seguidament, en què la vida es fonamenta precisament en la manca de consciència —ell hi diu, inconsciència. Anteposant —en finalitzar— el cor a la ment; ho acaba deixant del tot clar.
Espero, em sabreu disculpar la paranoia; però, de tant en tant me n’agafa alguna.

FFFF ha dit...

Estimat Joan,

Moltes vegades coincideixo amb tu, i admiro la teva sensibilitat respecte les grans i petites coses d'aquest món, per això m'ha sobtat part de la teva resposta a la Hannah.

Tot i que l'origen de les llengües és la comunicació, els humans, tant imperfectes, hem creat uns codis incomplerts, ambigus i de vegades il·lògics per parlar i escriure. És per això que les llengües humanes no són només un mitjà de comunicació, també són una empremta de la història i dels desgavells i alegries dels parlants.
Si fossin només una eina de comunicació, un utensili, la humanitat intentaria perfeccionar un idioma comú, lògic i sense ambigüitats. Però no és el cas. Jo, i no només per les vicissituds sociolingüístiques, estimo la meva de llengua, perquè és una forma de veure el que ens envolta, no pas realitat codificada.
Amb això no estic pas dient que saber-ne moltes i comunicar-se en d'altres és pas negatiu, eh? Però la consigna "total, el que importa és la comunicació", l'he sentida masses vegades en mans de persones molt menys amatents que tu.

En quant al post, jo em defineixo com a agnòstic amb una lleugera al·lèrgia a l'Humanisme per antropocèntric... Vaja, que em sento força identificat.

arsvirtualis ha dit...

En un diumenge pel matí, acompanyada d'un cafè amb llet sense sucre, amb la lassitud externa que em caracteritza t'he llegit i us he llegit i m'he animat directament a escriure i això que no tenia projectat contestar encara.

Crec -i sols voldria ser una opinió sensitiva- que la inconsciència ens ofereix una forma vital més pura d'actuar. La inconsciència representa la part més íntima de nosaltres. La consciència la considero impregnada de valors alies assolits dins de l'entorn cultural i social en el qual ens hem educat o posteriorment adaptat.

Important -i no voldria semblar ser narcisista- és creure en sí mateix i respectar aquesta creència. A partir d'aquí, l'equilibri de forces del som-on som-què ens envolta està donat.

Està clar que el cafè m'ha animat més del que esperava...

JoanAlbor ha dit...

Hola bon dia a tothom. Me'n vaig correts perquè com sempre m'he llevat amb retard. He llegit però els vostres comentaris que em semblen tots interresantíssim i valuossíssims, i que er tant vull compartir amb més temps. "dialectem" el més aviat possible :) una abraçada a tots i totes.

Benvolgut Estirik no vull però deixar en l'aire una qüestió que per a mi és molt important i no voldria que t'emportares una impressió errònea del que dic.
Que els humans ´som aninamls adaptats al medi i per tant als costums, tradicions i sobretot la llengua és un fet incostestable. Jo per descomptat estime la meua llengua. Que la llengua , la nostra, malauradament comporta tota una sèrie de complexitats socials i polítiques està clar. Que la simplificació de "lo que importa es entendernos" és una arma utilitzada políticament també. Però en aquest cas voldria que entenguesses en quin sentit ho dic. Doncs les afirmacions personals entre dues persones no tenen el mateix valor que aquelles que es llancen com a valors universals. Qualsevol axioma i més en el cas de les llengües acaba convertint-se en un substerfugi "paralingüístic" per amagar imposicions o menyspreus. Quan li deia això a la Hanna ho deia en un intercanvi entre dos. Per això parlava de llenguatges, un conjunt de signes que no tenen perquè ser lingüístics pels quals dos persones comparteixen coneixements o sentiments.
En cap moment volia donar la sensació d'interposar aquest "clixe" al qual tu fas referència. Ho lamente si ha estat així. Una abraçada .

FFFF ha dit...

Sí que t'entenc, perfectament. No cal que et disculpis, només va sorprendre'm la frase, que com tu has repetit ha estat i és una arma llençívola, i no vaig poder callar.
Digues-me inconscient...

AiR ha dit...

Me l'apunto!
Una abraçada.
Gemma

JoanAlbor ha dit...

:) amic Pensador no crec que t'haja agafat cap paranoia. De fet si cada vegada que eb¡ns calfarem el cap fos simptoma de paranoia , aviats estàvem. Efectivament com tu dius Pessoa va ser una persona molt solitària. L'univers interior n'era però infinit en les seus possibilitats, tal vegada propiciat per la necessitat de realcionar-se.En un temps i unes circumstàncies en què la racionalitat potser inteposava el seny a allò que li marcava el cor. És per això que ell parla de decadència com a sinònim de pèrdua d'inconsciència. Per a ell la inconsciència és un impúls vital per a viure. Com veus, crec que ningú estem mancats en un moment o altre de paranoies.
Compte amb les baixades ràpides ;) una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Veig benvolguda Arsvirtualis que la cafeïna és un bon impuls de la vitalitat :) m'has fet entrar unes ganes enormes de fer-me un cafenet.
Jo també ho veig per eixe camí. La consciència de vegades ens restriny, ens imposa certs tabús i fins i tot de vegades podria dir que certa peresa. tampoc voldria fer jo una defensa total de la inconsciència absoluta, doncs som una espècie en què aquestes dues vessant hi son ben presents. Que totes dues convisquen i no siguen una constant lluita , d'ací el desassossec, pot ser siga l'exercici necessari per com tu dius, arribar a creure's un mateix i respectar-se. Una abraçada

JoanAlbor ha dit...

Estrik :) no et preocupes inconscient :) jo també et vaig entendre de seguida i de fet compartesc amb tu el que dees. Se'ns fa dificil (i molt més encara per ací baix) viure amb normalitat una cosa que hauria de ser normal. Una abraçada inconscient o no ;)

JoanAlbor ha dit...

Ma Berteta posseiu àton :) besets

JoanAlbor ha dit...

Gemma Una abraçada :)

Anònim ha dit...

Interesante post.

http://www.milangavenenosa.blogspot.com/

Giorgio Grappa ha dit...

Hola, Joan! M'alegre de veure que has deixat enrere els signes de desasosec (quantes esses em deixe pel camí? Bah!) i que has tornat amb forces renovades.

Ah! La literatura portuguesa, eixe gran desconegut, catxis la mar, quina ràbia no tindre una mica més de temps... Pessoa és la la re-----, amb perdó, ell a soletes es va inventar tota UNA literatura portuguesa i, a més, d'una qualitat que tremolen els àngels. Passada de fragment que ens has posat.

Anònim ha dit...

no t'havia deixat cap comentari????? quin desastre que sóc!
no he llegit res, absolutament res de literatura portuguesa... quina mancança!

Anònim ha dit...

A mi me ha pasado como a Frederic, pensaba que ya te había comentado
:( en fin...

Creo que lo mejor del desasosiego es que a veces trae momentos de calma.. que las inquietudes siempre nos hacen avanzar y has hecho una buena elección amigo.

Molts petonets¡¡ Te doy un empujoncito para que sigas escribiendo.

Anònim ha dit...

Em quedo amb les tres últimes línies de Pessoa i , conscientment, m'apunto la referència d'aquest llibre.
Gràcies, Joan. Una abraçada!

JoanAlbor ha dit...

Milan Baros bienvenido. En cunato pueda me paso por tu blog .

JoanAlbor ha dit...

Giorgio hola amic, encar estic una miqueta mandrós, amb cert "dessasossec" amb moltes "esses" :). Sí Pessoa és fantàstic tota UNA Literatura i tot UN univers, i és cert la Liteartura portuguesa com tot el país és un gran desconegut ple de tresors. Una abraçada.

JoanAlbor ha dit...

Frederic mancances en tenim sempre, i encara com, però tenim temps per a nar omplint-les . Buff déu meu si ho sapiguéssem tot, que avorrits seríem :) Una abraçada ben forta

JoanAlbor ha dit...

Brisa a empujoncitos, sí, sobretodo si esos empujoncitos se producen por amigos que con sólo su presencia ya trasmiten la fuerza necesaria para "tirar pa lante" :) Un abrazo y un beso muy fuerte.

JoanAlbor ha dit...

Marina us tinc una miqueta abandonats, però encara de tant en tant bvaig una miqueta per sota de la ratlla de la normalitat. A mi el final em fascina "si el cor pogués pensar s'aturaria" és tan.. no sé dir com . Una abraçada

Anònim ha dit...

Però jo he de ser perfecte!!! ;)
un petonàs o una besada!

Anònim ha dit...

Un post excel·lent, Joan. Jo només volia dir-te que l'única cosa que tinc clara és que crec en mi mateixa. I això és el que m'empeny a continuar endavant... Una abraçada!

JoanAlbor ha dit...

Frederic i jo vull les dues coses: un petonàs i una besada ;)

Bitxo me n'alegre molt del que dius i a més es nota quan escrius que creus amb tu. Crec que aquest ha de ser el primer pas: "creure en un mateix" per després poder començar a creure amb els altres i les altres coses. Una abraçada ben gran :)

FFFF ha dit...

on ets? a la panxa del bou on no hi neva ni plou? i on tampoc hi ha connexió a la xarxa?