dissabte, d’abril 26, 2008

Pinzellades

La primavera ha vingut de colp, de sobte fa calor i les nits són d’un cel ras ple centenars d’estrelles. Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he sigut i que m’ha deixat fer la vida fins ací. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contari. Potser em queda mitja vida o un poc més i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poco a poc i sentir les petjades.

.......

Fa uns dies vam anar a vore el “bioparc” de València. M’abellia molt veure el resultat de tants anys prgramant una nova presó molt més “humana”, si és que les presons poden tindre algun bri d’humanitat, per als animals que fins aleshores malvivien en l’antic zoo. Només vaig anar una vegada al zoo de València fa molts anys. vaig eixint plorant en veure les antinaturals i cruels condicions en què hi malvivien. D’això fa prou anys. Ara en una època de parcs temàtics i centres comercials el nou zoo anomenat “bio” i “parc” a la moda de les noves denominacions que pretenen dissimular, despistar i lliberar els humans del sentiments de culpabilitat , aquesta nova casa d’animals empresonats ha millorat sens dubte l’espai i les condicions d’abans. Les cel·les són més amples i la gent pot veure de més a prop els animals. Per descompat que les condicions són millors, sobretot quan alguns animals com és el cas d’un rinoceront bell i enorme, vigorós i poderós s’acostume i se n’adone que té més de 10m quadrats per poder moure’s i deixe de pegar voltes i voltes amb el cap acatxat en un cercle repetitiu i esquizofrènic. Sé que això és difícil quan durant 30 anys de la seua vida 10m quadrats ha sigut tota la distància possible que ha conegut de les immenses estepes que haurien de’haver estat el seu hàbitat natural. La resta, un parc temàtic , en mans d’una consessió privada, amb restautants de menjar ràpid, guies repetitius i botigueta de “souvenirs” a l’exida perquè te’n vages amb el ninotet pelut o la samarreta de torn i tot en castellà clar.
La crueltat dels hòmens no minva ni desapareix per fer presons més confortables.

............

Arribe a casa de traballar un d’eixos dies que acabe tard. Em faig el sopar i em tllance al sofa a veure una miqueta la tele. faig uns quants minuts de zaping ( és diu així? ) i em crida l’atenció un programa amb el títol “el juego de tu vida” i em pose a veure de què va això. Tal vegada pot ser que siga entretingut. Veig una dona d’uns quaranta anys asseguda a un sofà al mig del plató, i en front d’ella el marit , sa mare i la seua millor amiga, al seu costat la presentadora li explica les normes del joc. Hi ha quatre o cinc panells crec amb preguntes sobre la seua vida que ha d’anar contestant sí o no, i sí és veritat el que contesta va guanyant diners , crec que si passa l’últim nivell guanya uns 100.000 euros o així. Per descomptat les preguntes cada vegada segons diu la presentadora són més compromeses. Al principi són preguntes una mica ximples: si et furga el nas i pega els moquets en qualsevol part? si ha fet l’amor en un lloc públic ? etc. i va responent i tots l’aplaudixen fins i tot si contesta afirmativament a preguntes ja no tan ximple com si ha pensat alguna vegada que els estrangers li furten la feina. la cosa va avançant i ja ha guanyat 1000 o 3000 euros i alguna pregunteta més íntima com si està satisfeta amb la grandària del membre viril del seu marit ,el qual se la mira entre mig somrient i una mica avergonyit. Però a partir d’ací comença tota una serie de preguntes que a poc a poc van deixant-me tan astorat com sembla que està deixant el marit , la mare i l’amiga : ¿Finges con tu marido quan haces el amor porqué no te da placer? Sí ...- eso és verdad – ¿ Has pensado alguna vez en dejar a tu marido? Sí... - eso es verdad- , ¿ crees que tu marido es un fracasado? Sí... - eso es verdad- ...; ¿Prefieres dejar a tus hijos con tu madre antes que con tu esposo porqué no te fisa de él? ...Sí...-eso es verdad-...muy bien has ganado 5000 euros , vamos a por los 10000-. I de sobte davant d’una pregunta aparentment sense cap compromís: ¿Piensas que tu mejor amiga no tiene gusto para vestir? No... – eso es mentira – ohhhhhhhhh a perdut tots els diners. I ara sense euros i després de tot el que li ha dit al seu marit que el pobre ha aguantat estoicament davant de milers de desconeguts que li diguera després de 20 anys casats que és un inútil a qui ni estima i a més li repugna què fara aquesta dona? ... Pornografia pura i dura però sense alicient perquè a mi almenys sexualment no em va produir cap moviment de cap mebre del meu cos. Això sí la meua ment es va quedar totalment impressionada en comprovar fins on podem arribar per diners o simplement per exir a la televisió. Això, pornografia per pornografia preferisc una peli de sexe explicit.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Joan,
Encara que no sàpigues qui soc, jo si
Per el teu blog y per ser com ets, t'he "passat" el Premi Dardo.
Si el vols , el pots recollir del meu Blog. Sinó t'agraden els Premis, doncs, cap problema, jo seguiré traient el nas pel teu blog de tant en tant com fins ara.

Una abraçada!

Anònim ha dit...

¡Qué alegría volver al placer de leer tus sabias reflexiones! Tienes razón, esos instantes de instrospección llegan y esas preguntas sobre qué quiero, qué hago aquí, a dónde quiero ir, etc. se nos abren cual interrogantes existenciales a veces perturbadores y críticos, pero siempre enriquecedores porque de algún modo son la prueba de que estamos avanzando en nuestro loco deambular humano y preludian que ese "sin sentido" de nuestros caminos van adquiriendo poco a poco eso: sentido. Así que ánimo, amigo, y que no decaiga.
Y en cuanto a la TV, franca,mente, lo mejor es no encenderla siquiera ;-)
Un entrañable abrazo
Hannah

JoanAlbor ha dit...

Kamal :) moltes gràcies pel premi , per decomptat que l'accepte amb tota la humilitat i alegria qu epertoca, els premis que venen de persones són els més valuosos de tots. T'ho agraïsc doncs i l'arreplegue heheh però em perdonaràs si no seguesc la cadena, en altres ocasions tampoc ho fet sobretot per uan raó: no sabria ben bé a qui passar-li'l perquè per a mi tost els blogs que visite en són mereixedors. Això sí t'agregue als enllaços :) ah i ara ja sé qui ets . Encantat de veure't per a ci i de llegir-te

JoanAlbor ha dit...

Hannah la alegria es mía al abrir el blog y encontratte :)... hay epocas como ahora en que me suelo aislar un poco de todo consciente e inconscientemente. Por una parte es lo que me pide el cuerpo (para mi el cuerpo és todo lo que solemos llamar solamente cuerpo y también la mente y el corazón), por otra la verdad no dejo de estar en contacto con las cosas que me llenan y me aportan vida entre ellas algunos blogs y cuando hablo de blogs hablo de personas aunque pase por ellos más silenciosamente que en otras ocasiones :) asi que no sabes lo bueno que es recibir esos ànimos con esa alegria contagiosa que te da muchas más fuerzas y voluntad para seguir haciendo lo que crees que es conveniente en tu vida :) un abrazo muy fuerte Hannah :)

Deric ha dit...

És ben curiós com, a pesar de la nostra edat (meva, en aquest cas) encara també penso què vull fer de la meva vida. Ho sabrem alguna vegada?

Zoos? Penso que si n'hi ha d'haver, hauria de ser un megazoo nacial fet amb totes les bones condicions pels animals i no un zoo per a cada ciutat sense les condicions necessàries.

Mai he vist aquest programa però n'he sentit a parlar i em sembla el pitjor que s'ha fet mai a la tele.

Anònim ha dit...

Sabes Joan..? Me encanta que te sigas haciendo preguntas... porque eso implica que estas VIVO, que tienes las respuestas y que solo necesitas escucharlas, que tienes inquietudes, que.... tantas cosas, que me gusta que formes parte de alguna manera de las mías :)

Entiendo que se te salten las lágrimas... porque a veces los cercos cercan tanto, que por mucha apariencia que se les de siguen siendo cercos....

Por último, aunque ese concurso no lo he llegado a ver núnca, había oído hablar de él, la verdad es que cuando me lo explicaban, pensaba que estaban tomándole el pelo y sí... creo que nos lo toman o se lo toman ellos mismos ¿Que necesidad, puede llevar a alguien a presentarse a un programa como ese...? No se, la verdad es que quien se presenta sus motivos tendrá, porque al salir seguramente tanto si gana los euros como si los pierde, debe de salir con una sensación de derrota, muy dura de superar, pero como no existe el fracaso, solo el aprendizaje.. quien sabe que sucederá después en sus vidas. Como todos tenemos cosas que aprender tomo nota del mensaje que pueda conllevar.

Besitos amigo

isnel ha dit...

Joan, jo fa tant de temps que no em faig preguntes d'aquestes... La veritat, em fan una miqueta de por. I cada vegada m'agrada més dir que el present és el me´s important. Em dec fer gran...
Vaig anar al zoo de BCN no fa gaire, després de més de vint anys. En alguna altra ocasió m'havia fet més mal efecte. No sé què dir-te, sóc molt ambivalent en aquest tema...
No he vist el programa que dius ni n'havia sentit a parlar, però n'he vist retalls d'altres que em posen la pell de gallina, per la indecència, per la hipocresia, per la superficialitat, per la pornografia... De vegades em pregunto com acabarà la TV, fins on ens durà.
M'encanten les teves reflexions, com les escrius, com ho transmets. Sembla que et tingui al costat...
Besets molt forts, sents?
:)

JoanAlbor ha dit...

deric no sé amic supose que hi ha moments en què sembla que tens una sensació vaga però al mateix temps segura del que vius i com ho vius però jo i sembla que com tu em moc sovint entre dubtes :)
Pel que fa als zoos fins i tot el que tu proposes crec que no m'avabaria d'agradar. Pense que els animals no són objectes de decoració per als humans però ja que hi existeixen efectivament és molt millor que hi estiguen el més condicionats possibles. I el programeta aquest ni boig el torne a veure... Una abraçada guapo :)

JoanAlbor ha dit...

Hola Brisa que alegria verte :)) buff supongo que sí que sigo vivo, jeje, y prueba de ello es que me siento feliz cuando de pronto en un momento que no lo esperas aparece una buena amiga como tu y simplemente su presencia te hace sentir bien :) un best molt dolç bonica

de acuerdo contigo con los cercos i con la sensación de derrota en que seguramente se sentiran las personas que muestran su desnudez de manera tan obcena, porque para mi eso sí es obceno mostrar sin compasión, ternura e incluso sin voluptuosidad aquello que puede ser hermoso, el cuerpo o el alma.
besets :)

JoanAlbor ha dit...

Ostres Isnel quina alegria, de veritat, no saps com em fa de feliç que hages passat en aquests moments per ací, semblara ximple però em fa feliç :) saps? potser és el que hem passa en aquests moments arribar a eixe punt en què em trobe bé vivint el present , assaborint-lo, crec que això és el que toca ja i per això em cal reflexionar per trobar-me en eixe punt.
Escolta molts besets saps i un molt molt fort al meu nebodet més guapo :)))

Marina Culubret Alsina ha dit...

Crec que el temps dedicat a reflexionar no és temps perdut, inclús aquell temps al qual li posem l'adjectiu de "perdut".
Si volem, podem aprendre a cada pasa, inclús mirant la tele. (per cert, cada vegada quedo més esgarrifada del que es pot arribar a fer. Jo no en tinc, però amb això que expliques dels programes sembla que ens buidin el cervell, tu...)

m'ha agradat tornar a llegir-te.
Endavant les atxes! :-)

JoanAlbor ha dit...

Marina com sempre un plaer parlar amb tu :) tens raó tota la raó sempre aprenen de cada cosa i de cada pas, el que passa és que de vegades el ritme que portem no ens deixa aturar-nos per copsar elq ue aprenem i arriba un moment en què dius: bufffff va respira i para i apagagues la tele si en tens ;) una abraçada

Maite Fruitós ha dit...

Hola Joan!

Enriquidores pinzellades les que ens regales. M'agrada molt la frase: "caminar a poc a poc i sentir les petjades". A voltes volem fer tant i amb tantes presses que ens és impossible d'assaborir els instants viscuts.

Escoltar els nostres ritmes, estar atents al sabor i l'aprenentatge de cada nova experiència, tot i que no sempre siguin moments plaents, ens fa sentir la Vida, en totes les seves manifestacions...

Jo també prefereixo una peli de sexe explícit al programa que ens comentes ;-)

Un beset

JoanAlbor ha dit...

Myt Hola bonica :) saps? tens molta raó en això, perquè és cert que no sempre són moments plaents i normalment és el que sol ocórrer. És en eixos moments sobretot en què te n'adones a quina velocitat vas perquè en els moments diguem-ne amables la velocitat ni la notes , tot rulla tan bé... com tu dius ens cal, ens cal escoltar els nostres ritmes , una abraçada ben forta